El futur de la història
La idea que he vist més vegades pretesament refutada és la de la fi de la història formulada per Francis Fukuyama, un dels més grans pensadors del nostre temps. Tanmateix la idea, tal com ell la va plantejar, no pas com s'ha volgut entendre per molts dels seus detractors, segueix vigent amb totes les reserves i matisos que vulguem afegir-hi. No es tracta de la fi de la història com a successió d'esdeviments al llarg del temps sinó de la superació dels debats ideològics per la victòria de la democràcia liberal com a sistema polític més desitjable i en expansió. Encara som aquí, podem seguir dient que la democràcia liberal és el pitjor sistema a excepció de tots els altres, i fenòmens com la creixent oposició contra Putin a Rússia i la Primavera Àrab, tot i que amb fortes contradiccions, apunten en aquesta línia. En el món d'avui es combinen les dues tendències que en seu moment es van presentar com a oposades: l'avanç de la democràcia liberal anunciat per Fukuyama i el xoc de civilitzacions diagnosticat per Huntington, l'altre gran pensador de la nostra època, gairebé tan vilipendiat com el primer, del qual va ser un dels mestres. El cas és que en l'edició de gener /febrer d'enguany de la revista "Foreign Affairs" Fukuyama va publicar un nou article d'aquells que toquen el moll de l'os de l'època, amb un títol molt intencionat: "The Future of History", que a casa nostra ha passat força desapercebut, tot i el seu gran interès. Fukuyama comença assenyalant com, malgrat la crisi causada pel model de capitalisme financer poc regulat i l'ira suscitada pels rescats milionaris de la banca, ni als EUA ni a Europa no ha sorgit cap gran moviment d'esquerra populista i en canvi qui sembla aprofitar la situació és la dreta populista. L'autor indica que la principal raó de la poca mobilitzacíó de l'esquerra és la seva fallida en el reialme de les idees, atesa la seva incapacitat per formular una alternativa a la dreta llibertària que no es basi en una socialdemocràcia inviable. Per a Fukuyama es necessiten alternatives urgentment, perquè l'actual model de capitalisme globalitzat està erosionant la base social de la democràcia liberal: la classe mitjana. El politòleg nord-americà indica la transcendència d'un seguit de fenòmens socials produïts sobretot durant la segona meitat del S. XX que van deixar obsolets els plantejaments de lluita de classes formulats pels marxistes: el creixement del nivell de vida de la classe obrera industrial, fins al punt que molts treballadors o els seus fills van passar a engruixir els rengles de la classe mitjana. La progressiva reducció de la dimensió de la classe treballadora amb el sorgiment de l'economia postindustrial i l'emergència de sectors situats per sota de la classe treballadora, com ara les minories ètniques, els immigrants més recents i altres grups socials exclosos, de tal manera que la classe obrera va passar a esdevenir un més d'entre els diferents segments de la societat, concentrat en protegir els guanys obtinguts en èpoques més propícies per als seus interessos. La classe definida en termes econòmics va deixar de ser la gran bandera sota la qual es mobilitzaven les masses per a l'acció política, i en el seu lloc, aspectes com ara les identitats de tot tipus i la religió van agafar una major preeminença. Es va produir un fenomen no previst per Marx: la classe mitjana va esdevenir la gran majoria de la població dels països més avançats. Des d'Aristòtil els pensadors han afirmat que la democràcia estable es basa en una ampla classe mitjana i que les societats amb extrems de riquesa i de pobresa són susceptibles de domini oligàrquic o de revolució populista. Per això el marxisme va perdre el seu atractiu en les societats més desenvolupades, amb grans classes mitjanes, i l'esquerra radical tan sols persisteix amb força en països amb grans desigualtats socials. Per altra banda Fukuyama posa de relleu la manca d'alternatives reals a la democràcia liberal, indicant l'especificitat de models diferents com el xinès i es demana seguidament pel futur de la democràcia. La pregunta és: què passarà si el desenvolupament de la tecnologia i de la globalització soscava la classe mitjana fins al punt de fer impossible per a la gran majoria de la població de les societats avançades assolir aquest estatus social?. Per a l'autor hi ha senyals abundants que aquesta fase de desenvolupament ja ha començat:
-.Els ingressos mitjans als EUA s'han estancat des dels anys 70, si bé l'accés de les dones al treball i fins fa poc l'accés al crèdit barat han permès mantenir la ficció d'un millora que no era real i amb l'esclat de la bombolla immobiliària s'ha deixat al descobert la fragilitat de la situació. Els americans diu: " may today benefit from cheap cell phones, inexpensive clothing, and Facebook, but increasingly cannot afford their own homes, or health insurance, or comfortable pensions when they retire.".
-.Una altra tendència preocupant seria que els beneficis de les onades més recents d'innovació tecnològica s'han concentrat desproporcionadament en els membres amb més talent i educació de la societat, fent possible el massiu creixement de la desigualtat social als EUA. Si en el passat la innovació tecnològica sempre acabava beneficiant el conjunt de la societat, avui l'avanç en tradueix en la substitució de més i més elevades funcions humanes. "Every great advance for Silicon Valley likely means a loss of low-skill jobs elsewhere in the economy".
-.L'altra factor d'afebliment de les classes mitjanes del món desenvolupat és la globalització:"the kind of work done by the old middle class in the developed world can now be performed much more cheaply elsewhere". Tanmateix, països com Alemanya han estat capaços de prendre mesures per controlar aquest efecte, mantenir la seva base industrial i alhora ser globalment competitius. Diu Fukuyama que s'han cantat les excel·lències de l'economia del coneixement versus l'economia industrial, passant per alt que els beneficis d'aquest nou ordre es concentren desproporcionadament en un nombre molt petit de gent que es dedica a les finances i a l'alta tecnologia.
Paradoxalment, arran de la crisi financera el populisme polític ha adoptat prioritàriament una forma dretana en comptes d'esquerrana. Les raons de l'absència de l'esquerra són principalment de caire intel·lectual: fa dècades que ningú de l'esquerra no és capaç d'articular una anàlisi coherent del que passa a l'estructura de les societats avançades a mesura que es produeix el canvi econòmic, i està mancada d'una agenda realista que ofereixi cap esperança de protegir una societat de classe mitjana. L'esquerra acadèmica va substituir el marxisme moribund pel postmodernisme, el multiculturalisme, el feminisme, la teoria crítica i una pila de tendències intel·lectuals fragmentades que fan més èmfasi en aspectes culturals que no pas econòmics, idees molt allunyades de les classes mitjanes baixes i treballadores, que acostumen a ser culturalment conservadores. D'altra banda el problema més gran de l'agenda de l'esquerra és la seva falta de credibilitat: el programa socialdemòcrata que se centra en la provisió d'un conjunt de serveis per part de l'estat és obsolet: els estats del benestar han esdevingut grans, burocràtics i inflexibles, i sovint han estat capturats pels col·lectius funcionarials que els gestionen. Cap partit socialdemòcrata no té una agenda nova i excitant capaç de mobilitzar la ciutadania. A partir d'aquestes constatacions Fukuyama es demana com hauria de ser una ideologia del futur que pugui oferir una via realista cap a un món amb societats de classes mitjanes saludables i democràcies robustes. Aquesta ideologia hauria de tenir dos components: polític i econòmic. Políticament hauria de refermar la supremacia de la política democràtica sobre l'economia, els governs haurien de basar la seva legitimitat en la defensa de l'interès públic. La protecció la classe mitjana no s'hauria de centrar en els mecanismes existents de l'estat del benestar, sinó que la ideologia hauria de redissenyar el sector públic, alliberant-lo de la seva dependència dels qui avui el controlen i fer servir noves aproximacions, fonamentades en la tecnologia, per oferir serveis públics. Econòmicament, la ideologia no hauria de denunciar el capitalisme com si el socialisme en fos una alternativa viable. El problema no és el capitalisme com a tal, sinó la varietat que avui impera. La nova ideologia no hauria de veure els mercats com un fi en si mateix sinó que valoraria el comerç global i la inversió en la mesura que contribueixen al creixement de les classes mitjanes, no tan sols a incrementar el PIB. No es pot arribar a aquest punt sense una crítica seriosa i sostenible de bona part de l'edifici de l'economia neoclàssica moderna, començant per assumpcions tals com la sobirania de les preferències individuals i que el PIB és una mesura acurada del benestar nacional. El nou model hauria de ser una síntesi d'idees de la dreta i de l'esquerra, desvinculada de l'agenda dels grups marginals que avui constitueixen el moviment progressista. La ideologia hauria de ser populista: el missatge començaria per una crítica de les elits que han permès sacrificar el benefici de molts en profit d'uns pocs, i una crítica de la política dels diners que, especialment a Washington, beneficia desmesuradament els rics. Tanmateix, diu Fukuyama, aquesta mobilització no es produirà en la mesura que les classes mitjanes del món desenvolupat romanguin atrapades en la narrativa de l'anterior generació: que els seus interessos estaran més ben servits per uns mercats cada vegada més lliures i uns estats més petits. "The alternative narrative is out there, waiting to be born".
És una reflexió que lògicament està molt centrada en la realitat nord-americana, però que té una vocació més àmplia. Planteja la gran qüestió: quin model polític i econòmic ofereix més benestar per a més gent, i n'ofereix una resposta òbvia però de la qual massa sovint es passa de llarg, el millor model és el que fa possible que cada vegda més gent formi part de les classes mitjanes. Atès que la dreta llibertària, sobretot l'americana, està proposant polítiques que afebleixen més aquests sectors socials, i que l'esquerra és incapaç d'oferir cap alternativa viable en aquesta línia, s'imposa la necessitat d'una nova ideologia que se centri en protegir la classe mitjana, que al capdavall és la garantia de la democràcia liberal. En Fukuyama sembla que vulgui fer una crida a l'esquerra perquè presenti aquesta alternativa, però els fonaments que ell mateix proposa estan més a prop d'un conservadorisme desvinculat dels grans interessos econòmics que no pas d'allò que avui és l'esquerra. Fukuyama obre una tercera via, més substancial que la d'en Tony Blair i Anthony Giddens, que a Europa, més que a la vella socialdemocràcia, hauria de ser una apel·lació a les forces polítiques que sempre han defensat societats de classes mitjanes fortes, però que encara han estat incapaces de formular un corpus ideològic coherent i superador del corporativisme, del liberalisme econòmic més estricte i de la defensa d'un estat de benestar insostenible en molts aspectes de la seva organització actual.
-.Una altra tendència preocupant seria que els beneficis de les onades més recents d'innovació tecnològica s'han concentrat desproporcionadament en els membres amb més talent i educació de la societat, fent possible el massiu creixement de la desigualtat social als EUA. Si en el passat la innovació tecnològica sempre acabava beneficiant el conjunt de la societat, avui l'avanç en tradueix en la substitució de més i més elevades funcions humanes. "Every great advance for Silicon Valley likely means a loss of low-skill jobs elsewhere in the economy".
-.L'altra factor d'afebliment de les classes mitjanes del món desenvolupat és la globalització:"the kind of work done by the old middle class in the developed world can now be performed much more cheaply elsewhere". Tanmateix, països com Alemanya han estat capaços de prendre mesures per controlar aquest efecte, mantenir la seva base industrial i alhora ser globalment competitius. Diu Fukuyama que s'han cantat les excel·lències de l'economia del coneixement versus l'economia industrial, passant per alt que els beneficis d'aquest nou ordre es concentren desproporcionadament en un nombre molt petit de gent que es dedica a les finances i a l'alta tecnologia.
Paradoxalment, arran de la crisi financera el populisme polític ha adoptat prioritàriament una forma dretana en comptes d'esquerrana. Les raons de l'absència de l'esquerra són principalment de caire intel·lectual: fa dècades que ningú de l'esquerra no és capaç d'articular una anàlisi coherent del que passa a l'estructura de les societats avançades a mesura que es produeix el canvi econòmic, i està mancada d'una agenda realista que ofereixi cap esperança de protegir una societat de classe mitjana. L'esquerra acadèmica va substituir el marxisme moribund pel postmodernisme, el multiculturalisme, el feminisme, la teoria crítica i una pila de tendències intel·lectuals fragmentades que fan més èmfasi en aspectes culturals que no pas econòmics, idees molt allunyades de les classes mitjanes baixes i treballadores, que acostumen a ser culturalment conservadores. D'altra banda el problema més gran de l'agenda de l'esquerra és la seva falta de credibilitat: el programa socialdemòcrata que se centra en la provisió d'un conjunt de serveis per part de l'estat és obsolet: els estats del benestar han esdevingut grans, burocràtics i inflexibles, i sovint han estat capturats pels col·lectius funcionarials que els gestionen. Cap partit socialdemòcrata no té una agenda nova i excitant capaç de mobilitzar la ciutadania. A partir d'aquestes constatacions Fukuyama es demana com hauria de ser una ideologia del futur que pugui oferir una via realista cap a un món amb societats de classes mitjanes saludables i democràcies robustes. Aquesta ideologia hauria de tenir dos components: polític i econòmic. Políticament hauria de refermar la supremacia de la política democràtica sobre l'economia, els governs haurien de basar la seva legitimitat en la defensa de l'interès públic. La protecció la classe mitjana no s'hauria de centrar en els mecanismes existents de l'estat del benestar, sinó que la ideologia hauria de redissenyar el sector públic, alliberant-lo de la seva dependència dels qui avui el controlen i fer servir noves aproximacions, fonamentades en la tecnologia, per oferir serveis públics. Econòmicament, la ideologia no hauria de denunciar el capitalisme com si el socialisme en fos una alternativa viable. El problema no és el capitalisme com a tal, sinó la varietat que avui impera. La nova ideologia no hauria de veure els mercats com un fi en si mateix sinó que valoraria el comerç global i la inversió en la mesura que contribueixen al creixement de les classes mitjanes, no tan sols a incrementar el PIB. No es pot arribar a aquest punt sense una crítica seriosa i sostenible de bona part de l'edifici de l'economia neoclàssica moderna, començant per assumpcions tals com la sobirania de les preferències individuals i que el PIB és una mesura acurada del benestar nacional. El nou model hauria de ser una síntesi d'idees de la dreta i de l'esquerra, desvinculada de l'agenda dels grups marginals que avui constitueixen el moviment progressista. La ideologia hauria de ser populista: el missatge començaria per una crítica de les elits que han permès sacrificar el benefici de molts en profit d'uns pocs, i una crítica de la política dels diners que, especialment a Washington, beneficia desmesuradament els rics. Tanmateix, diu Fukuyama, aquesta mobilització no es produirà en la mesura que les classes mitjanes del món desenvolupat romanguin atrapades en la narrativa de l'anterior generació: que els seus interessos estaran més ben servits per uns mercats cada vegada més lliures i uns estats més petits. "The alternative narrative is out there, waiting to be born".
És una reflexió que lògicament està molt centrada en la realitat nord-americana, però que té una vocació més àmplia. Planteja la gran qüestió: quin model polític i econòmic ofereix més benestar per a més gent, i n'ofereix una resposta òbvia però de la qual massa sovint es passa de llarg, el millor model és el que fa possible que cada vegda més gent formi part de les classes mitjanes. Atès que la dreta llibertària, sobretot l'americana, està proposant polítiques que afebleixen més aquests sectors socials, i que l'esquerra és incapaç d'oferir cap alternativa viable en aquesta línia, s'imposa la necessitat d'una nova ideologia que se centri en protegir la classe mitjana, que al capdavall és la garantia de la democràcia liberal. En Fukuyama sembla que vulgui fer una crida a l'esquerra perquè presenti aquesta alternativa, però els fonaments que ell mateix proposa estan més a prop d'un conservadorisme desvinculat dels grans interessos econòmics que no pas d'allò que avui és l'esquerra. Fukuyama obre una tercera via, més substancial que la d'en Tony Blair i Anthony Giddens, que a Europa, més que a la vella socialdemocràcia, hauria de ser una apel·lació a les forces polítiques que sempre han defensat societats de classes mitjanes fortes, però que encara han estat incapaces de formular un corpus ideològic coherent i superador del corporativisme, del liberalisme econòmic més estricte i de la defensa d'un estat de benestar insostenible en molts aspectes de la seva organització actual.
Comentaris