Encara no hem guanyat

L'endemà de la manifestació monstre de l'11-S toca pair-ho, felicitar-se'n, i veure quin impacte ha tingut, en mitjans de comunicació, creadors d'opinió i polítics. En termes de valoració de la marxa en si, em sembla que ja s'ha dit tot el que es pot dir des de la immediatesa: la més gran de la nostra història, segurament de les més grans que s'han vist a Europa, amb un nivell de civisme exemplar, amb un missatge nítid i inequívoc, etc. Personalment no puc deixar d'apreciar l'avenç espectacular que ha fet l'independentisme, des de les catacumbes dels anys 80 fins a ocupar l'espai central de la societat catalana. Els que compartim aquesta dèria de fa molts anys estem vivint un somni fet realitat: un milió i mig de catalans desfilant per Barcelona a favor de la independència. S'ha de celebrar, però no n'hi ha prou. Si una característica té l'independentisme és la claredat del seu objectiu: la constitució d'un estat català sobirà. Tot allò que resti per sota d'aquesta fita és insuficient, representa un fracàs o una passa més envers l'objectiu, però mai plenament satisfactòria. Poques vegades es donen les circumstàncies propícies per a l'emancipació de les nacions, i justament ara tot apunta que estem vivint un d'aquells moments en què la correlació dels astres ens és favorable, almenys Catalunya endins.  Més enllà, en l'àmbit internacional, és una lluita plena d'incerteses, però si a casa nostra, malgrat les pressions que puguem patir, ens mantenim ferms, guanyarem amb tota seguretat. Mai no he estat partidari de l'independentisme exprés, penso que a la piscina ens hi hem de llençar quan sapiguem del cert que hi ha prou aigua, però crec que ara, per primera vegada,  ja la tenim mig plena i amb un petit esforç més tot pot estar a punt per fer el salt. Cal aprofitatr el moment, carpe diem, perquè si no ho fem ara, és a dir, en un termini d'1 o 2 anys, la piscina podria tornar a buidar-se, ja sigui perquè un part dels qui avui hi aposten se'n cansin, o perquè es trobin altres fómules d'acomodació que siguin suficients per a alguns dels qui avui clamen per la secessió. No seria el primer cas, ho pateixen al Quebec i fins i tot al País Basc, on la independència ara mateix no ocupa els primers llocs de l'agenda política. Quan a Catalunya no hi havia una majoria prou àmplia per la independència l'única via possible era l'increment gradual de l'autogovern via pacte amb Madrid, ara però, les circumstàncies han canviat radicalment: Espanya s'ha tancat a qualsevol possibilitat de desplegament de l'autonomia catalana, és més, ha iniciat la regressió cap a l'estat centralitzat, i a Catalunya tot indica que ja som majoria, si bé cal enfortir-la més. En definitiva, ha arribat l'hora de la ruptura, però el més difícil comença ara.