L'endemà del referèndum

L'endemà mateix del referèndum d'Escòcia ens trobem en el remolí de l'aprovació de la llei de consultes i de la convocatòria de la consulta del 9N, pendents de la seva suspensió per part de l'estat i de la resposta catalana.  Ens vénen un dies, potser setmanes, en què s'haurà de clarificar per quin camí exercirem el nostre dret a decidir després de dos anys d'especulacions. L'escenari polític, amb implicació directa de la ciutadania, mai no havia estat tan apassionant com en aquest setembre de 2014.

Pel que fa a Escòcia, veig massa complaença en l'anàlisi catalana del que hi ha succeït. És d'una gran importància que s'hi hagi celebrat el referèndum, ha demostrat que el dret a l'autodeterminació de les nacions sense estat és plenament vigent a l'Europa Occidental, al si de la Unió Europea, i això afecta de ple les aspiracions dels catalans. Al capdavall, conceptualment, Escòcia i Catalunya són el mateix: dues antigues nacions europees avui sense estat propi que han mantingut la seva voluntat de ser al llarg dels segles, integrades des de principis del S. XVIII en un estat en el qual són minoritàries i on, en l'actualitat, gaudeixen d'una autonomia limitada. Partint d'aquesta premissa, si Escòcia té dret a independitzar-se del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord, per què Catalunya no pot fer el mateix respecte del Regne d'Espanya? Tanmateix a Escòcia ha guanyat el No, i aquest resultat ajorna la independència per un termini indefinit.

Hauríem de recuperar una sentència de l'avui caigut en desgràcia president Pujol: Catalunya és com Lituània, però Espanya no és com la URSS. Doncs el mateix, però actualitzat: Catalunya és com Escòcia, però Espanya no és com el Regne Unit. La distinció entre la URSS i Espanya es justificava perquè a principis dels 90 la superpotència soviètica havia entrat en un procés de desintegració que obria la porta a la secessió de les nacions que en formaven part i en canvi Espanya es trobava en el moment àlgid del procés de democratització i de modernització iniciat després de la mort de Franco, plenament integrada a la CEE i a l'OTAN, projectant un miratge de prosperitat i modernor, a punt d'acollir els Jocs Olímpics a Barcelona i l'Expo a Sevilla en el marc del "Quinto Centenario" de la conquesta d'Amèrica.

Avui la diferència és que la Gran Bretanya té una tradició democràtica molt arrelada, que inclou el reconeixement del dret a l'autodeterminació. Fins i tot el manteniment dels darrers vestigis de l'Imperi el basen en un molt qüestionable dret a l'autodeterminació de les comunitats que hi viuen, ja sigui a les Illes Falkland, a Gibraltar o a Irlanda del Nord. Ara també poden dir que els escocesos, en exercici del seu dret a l'autodeterminació, han decidit romandre al Regne Unit.

En el marc d'aquesta tradició política el referèndum d'Escòcia és l'exercici d'un dret plenament reconegut per l'estat britànic, l'existència del qual fins i tot era proclamada per una ferotge centralista com Margaret Thatcher.  David Cameron ha jugat molt fort, per uns moments fins i tot ha sentit l'alè de la tragèdia al clatell, però al final se n'ha sortit, no sense engegar uns processos de final incert.

A mesura que s'han anat coneixent més dades hem sabut que el No tan sols ha estat aclaparadorament majoritari entre la gent gran i que en totes les altres franges d'edat ha guanyat el Sí. Es confirmaria així l'èxit de la campanya de la por, almenys entre els pensionistes, que malgrat tot el que puguem dir del famós "fair play" britànic, ha estat joc brut en estat pur.  S'ha comprovat també que el suport al Sí creixia amb la precarietat econòmica, la qual cosa pot explicar per què el Sí guanya amb un 53% en una ciutat de tradició obrera com Glasgow, víctima de la desindustrialització, i en canvi el No triomfa amb un 61% de suports a la capital, Edimburg, una ciutat que els forasters vinculem molt més amb la identitat nacional escocesa. M'aventuro a dir que un factor pot ser que, a banda del caràcter més o menys conservador d'Edimburg,  els sectors financers vinculats a la City de Londres hi tenen un pes econòmic, també en termes de llocs de treball, molt superior que no pas a Glasgow. 

El referèndum tindrà conseqüències, per guanyar-lo, els unionistes han fet promeses de més "devolution" que si no són complertes poden reactivar la reivindicació independentista fins al punt de promoure un nou referèndum en un termini no massa llarg de temps. En el marc d'una major descentralització els tories han posat damunt de la taula la "West Lothian question", la proposta que els diputats escocesos a Westminister no puguin votar respecte aquells afers sobre els quals el Parlament d'Edimburg ja té transferides les competències, la qual cosa també seria aplicable, segons el cas, als diputats gal·lesos i als d'Irlanda del Nord, fins al punt que sobre determinats assumptes Westminister actuaria tan sols com a Parlament d'Anglaterra.  Això alarma els laboristes, que  a Anglaterra són més febles que a la resta de Gran Bretanya i per aquesta via veurien reduïdes les seves possibilitats de recuperar el control del legislatiu. D'altra banda, l'anunciat referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea pot obrir una nova escletxa en la relació entre Escòcia i Anglaterra si el resultat és favorable a abandonar la UE al sud i contrari al nord de l'illa, Un escenari en el qual Anglaterra es pronunciés clarament per deixar la UE i Escòcia en sentit invers obriria una crisi constitucional greu, tenint en compte a més que un dels arguments utilitzats pel bàndol del No ha estat la presumpta exclusió d'Escòcia de la UE en cas d'independència. 

Escòcia encara no ha dit l'última paraula, l'edat dels partidaris de la independència fa pensar que tenen el temps a favor i els escenaris de futur els obren noves oportunitats. Però el projecte independentista ha quedat tocat per un cert període, la llargada del qual ara mateix és imprevisible. Si el Regne Unit jugués bé les seves cartes podria aconseguir el mateix que el Canadà respecte al Quebec, on els quebequesos, sense renunciar en cap cas a la seva identitat nacional i al seu autogovern, rebutgen majoritàriament la celebració d'un nou referèndum després que el No s'hi imposés per la mínima l'any 1995.

Pel que fa a Catalunya, convé que, més enllà d'extasiar-nos davant l'exercici de democràcia, elegància i fair play britànic (sic), n'extraguem totes les lliçons que ens puguin ser útils i seguim endavant amb el nostre procés. Feliçment crec que és el que estem fent per a desesperació de l'establishment espanyol.