Chicken Kiev
El "pollastre a la Kíev" és un plat consistent en pit de pollastre desossat farcit de mantega d'all, que es cuina arrebossat o al forn. És una recepta originària de l'Est d'Europa, però popular també als EUA, on es coneix com a "Chicken Kiev". Com a "Chicken Kiev" es coneix també el discurs que el president George H. W. Bush va pronunciar el dia 1 d'agost de 1991 a la Verhovna Rada, el Parlament de l'aleshores República Socialista Soviètica d'Ucraïna. Se'l coneix amb aquest malnom perquè així el va batejar el columnista conservador William Safire en un article crític publicat al New York Times. La denominació va fer fortuna perquè conté un joc de paraules potent entre el nom de l'especialitat culinària que porta el nom de la capital ucraïnesa i la paraula "chicken", que a més de significar pollastre, col·loquialment també vol dir "covard".
Bush va visitar la Unió Soviètica en les hores més baixes de l'imperi rus, quan diverses repúbliques ja havien declarat la seva sobirania, és a dir, la prevalença de les seves lleis per damunt de les lleis de la Unió, i creixien les veus que proposaven la independència, en primer lloc per a les repúbliques bàltiques (Lituània, Letònia i Estònia), però també per a Armènia, Geòrgia, Azerbaijan i Ucraïna. Per a Bush però, l'estabilitat de la URSS, el que fins poc abans havia estat el pitjor enemic dels EUA, era prioritària, entre d'altres motius perquè la centrifugació soviètica implicaria que una part de les seves armes atòmiques restessin en mans dels nous estats, amb conseqüències imprevisibles. Per això, i per donar suport a les reformes de Gorbatxev i mantenir bones relacions amb Moscou, Bush va voler ser contundent en el seu rebuig a qualsevol pretensió independentista: "Yet freedom is not the same as independence. Americans will not support those who seek independence in order to replace a far-off tyranny with a local depotism. They will not aid those who promote a suicidal nationalism based upon ethnic hatred". El president nord-americà no només tancava la porta a la possibilitat d'una Ucraïna independent sinó que a més la vinculava de forma insultant a un "nacionalisme suïcida basat en l'odi ètnic". L'admonició no va deixar una gran empremta en l'ànim dels ucraïnesos. El mateix Parlament que va aplaudir Bush, amb una majoria de diputats procedents de la "nomenklatura" comunista soviètica, va declarar la independència d'Ucraïna tot just vint-i-tres dies després, una declaració que va ser ratificada pel poble ucraïnès en referèndum el mes de desembre següent. És més, el mateix president Bush va anunciar la seva voluntat de reconèixer el nou estat sobirà abans fins i tot que se celebrés el referèndum. William Safire va explicar que allò de "chicken Kiev" no feia referència a la covardia sinó a un error de judici colossal per part del president i dels seus assessors, que per la seva adhesió obsessiva a la idea d'estabilitat s'havien situat en contra de les dinàmiques en curs a la Unió Soviètica del moment. De fet el discurs de Kíev és considerat un dels menys encertats de Bush pare, un president que, a diferència del seu fill George W . Bush, va destacar pels seus èxits en política exterior. Però Bush no va ser l'únic que va cometre errors de judici respecte als processos sobiranistes que es van obrir al centre i a l'est d'Europa al final de la guerra freda, com ens recordava Vilaweb el passat 1 d'agost:"Quan els ‘Merkel’ d’aleshores estaven en contra de Lituània o Eslovènia".
No caurem en l'error d'equiparar la realitat de la URSS de l'any 1991 amb la de l'estat espanyol de 2015, entre altres raons perquè entre el discurs de Bush i la declaració d'independència ucraïnesa es va produir el detonant de la fi de l'imperi soviètic: un cop d'estat fallit a Moscou, entre els dies 19 i 21 d'agost, que amb el seu fracàs va accelerar els processos de canvi en marxa al centre i a la perifèria d'aquell estat immens. Això no obstant hi ha un paral·lelisme evident entre el "chiken Kiev" de Bush i les declaracions de caps de govern que fan costat al govern espanyol i auguren un fracàs del projecte independentista català. Els estats defensen l'statu quo i prioritzen les bones relacions amb els altres estats per damunt de les que podrien tenir amb uns nous estats l'existència dels quals es troba encara en terreny de les hipòtesis. Però de la mateixa manera els estats actuen de forma conservadora s'adapten veloçment a canvis d'escenari com el que representaria una declaració d'independència avalada per la majoria del poble de Catalunya. No estic dient que ens reconeixerien la independència de forma automàtica, sinó que en la mesura que Catalunya exerceixi la seva sobirania democràticament els altres estats es veuran obligats a tractar-la com un actor protagonista, sense el concurs del qual no es podrà trobar una solució a la crisi política que obrirà la declaració d'independència.
D'aquí al moment que se'ns reconegui plena subjectivitat internacional ens faran menjar unes quantes racions de "chicken Kiev", però si són com les que s'han produït fins ara no costaran gaire de pair. Angela Merkel, en unes declaracions que el mateix New York Times considera "vagues", s'ha limitat a remetre's als Tractats de la Unió Europea, sense aprofundir més en el tema, tot i la necessitat que té Rajoy d'unes paraules clares i contundents. Per la seva part, David Cameron, també sota la pressió del president espanyol, ha dit que una Catalunya independent restaria fora de la UE, la qual cosa, venint del líder d'un partit euroescèptic com el conservador britànic, no sabem si és una amenaça o un bon auguri. En vindran més a dir-nos que això nostre no té futur, però de la mateixa manera ja tenim parlaments com els de Dinamarca, Uruguai i Paraguai, que han mostrat interès i comprensió pel sobiranisme català. Per la seva part els governants de Letònia i Lituània es van mostrar oberts a les reivindicacions catalanes, si bé després van haver de matisar les seves declaracions, i fins i tot els sectors de l'opinió pública més informats de Lituània es manifesten clarament partidaris de reconèixer l'estat català, segons els resultats d'una enquesta realitzada en aquell país bàltic. No serà fàcil, menjarem pollastre arrebossat, però tan bon punt ens reconeguin uns quants estats respectables, la cosa serà imparable.
Bush va visitar la Unió Soviètica en les hores més baixes de l'imperi rus, quan diverses repúbliques ja havien declarat la seva sobirania, és a dir, la prevalença de les seves lleis per damunt de les lleis de la Unió, i creixien les veus que proposaven la independència, en primer lloc per a les repúbliques bàltiques (Lituània, Letònia i Estònia), però també per a Armènia, Geòrgia, Azerbaijan i Ucraïna. Per a Bush però, l'estabilitat de la URSS, el que fins poc abans havia estat el pitjor enemic dels EUA, era prioritària, entre d'altres motius perquè la centrifugació soviètica implicaria que una part de les seves armes atòmiques restessin en mans dels nous estats, amb conseqüències imprevisibles. Per això, i per donar suport a les reformes de Gorbatxev i mantenir bones relacions amb Moscou, Bush va voler ser contundent en el seu rebuig a qualsevol pretensió independentista: "Yet freedom is not the same as independence. Americans will not support those who seek independence in order to replace a far-off tyranny with a local depotism. They will not aid those who promote a suicidal nationalism based upon ethnic hatred". El president nord-americà no només tancava la porta a la possibilitat d'una Ucraïna independent sinó que a més la vinculava de forma insultant a un "nacionalisme suïcida basat en l'odi ètnic". L'admonició no va deixar una gran empremta en l'ànim dels ucraïnesos. El mateix Parlament que va aplaudir Bush, amb una majoria de diputats procedents de la "nomenklatura" comunista soviètica, va declarar la independència d'Ucraïna tot just vint-i-tres dies després, una declaració que va ser ratificada pel poble ucraïnès en referèndum el mes de desembre següent. És més, el mateix president Bush va anunciar la seva voluntat de reconèixer el nou estat sobirà abans fins i tot que se celebrés el referèndum. William Safire va explicar que allò de "chicken Kiev" no feia referència a la covardia sinó a un error de judici colossal per part del president i dels seus assessors, que per la seva adhesió obsessiva a la idea d'estabilitat s'havien situat en contra de les dinàmiques en curs a la Unió Soviètica del moment. De fet el discurs de Kíev és considerat un dels menys encertats de Bush pare, un president que, a diferència del seu fill George W . Bush, va destacar pels seus èxits en política exterior. Però Bush no va ser l'únic que va cometre errors de judici respecte als processos sobiranistes que es van obrir al centre i a l'est d'Europa al final de la guerra freda, com ens recordava Vilaweb el passat 1 d'agost:"Quan els ‘Merkel’ d’aleshores estaven en contra de Lituània o Eslovènia".
No caurem en l'error d'equiparar la realitat de la URSS de l'any 1991 amb la de l'estat espanyol de 2015, entre altres raons perquè entre el discurs de Bush i la declaració d'independència ucraïnesa es va produir el detonant de la fi de l'imperi soviètic: un cop d'estat fallit a Moscou, entre els dies 19 i 21 d'agost, que amb el seu fracàs va accelerar els processos de canvi en marxa al centre i a la perifèria d'aquell estat immens. Això no obstant hi ha un paral·lelisme evident entre el "chiken Kiev" de Bush i les declaracions de caps de govern que fan costat al govern espanyol i auguren un fracàs del projecte independentista català. Els estats defensen l'statu quo i prioritzen les bones relacions amb els altres estats per damunt de les que podrien tenir amb uns nous estats l'existència dels quals es troba encara en terreny de les hipòtesis. Però de la mateixa manera els estats actuen de forma conservadora s'adapten veloçment a canvis d'escenari com el que representaria una declaració d'independència avalada per la majoria del poble de Catalunya. No estic dient que ens reconeixerien la independència de forma automàtica, sinó que en la mesura que Catalunya exerceixi la seva sobirania democràticament els altres estats es veuran obligats a tractar-la com un actor protagonista, sense el concurs del qual no es podrà trobar una solució a la crisi política que obrirà la declaració d'independència.
D'aquí al moment que se'ns reconegui plena subjectivitat internacional ens faran menjar unes quantes racions de "chicken Kiev", però si són com les que s'han produït fins ara no costaran gaire de pair. Angela Merkel, en unes declaracions que el mateix New York Times considera "vagues", s'ha limitat a remetre's als Tractats de la Unió Europea, sense aprofundir més en el tema, tot i la necessitat que té Rajoy d'unes paraules clares i contundents. Per la seva part, David Cameron, també sota la pressió del president espanyol, ha dit que una Catalunya independent restaria fora de la UE, la qual cosa, venint del líder d'un partit euroescèptic com el conservador britànic, no sabem si és una amenaça o un bon auguri. En vindran més a dir-nos que això nostre no té futur, però de la mateixa manera ja tenim parlaments com els de Dinamarca, Uruguai i Paraguai, que han mostrat interès i comprensió pel sobiranisme català. Per la seva part els governants de Letònia i Lituània es van mostrar oberts a les reivindicacions catalanes, si bé després van haver de matisar les seves declaracions, i fins i tot els sectors de l'opinió pública més informats de Lituània es manifesten clarament partidaris de reconèixer l'estat català, segons els resultats d'una enquesta realitzada en aquell país bàltic. No serà fàcil, menjarem pollastre arrebossat, però tan bon punt ens reconeguin uns quants estats respectables, la cosa serà imparable.
Comentaris