El llarg procés
La setmana passada, en vigílies d'un nou Onze de Setembre èpic, vaig llegir "El llarg procés: Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014)", de Jordi Amat, un assaig que combina la narració de diferents episodis de la història intel·lectual i política del nostre país amb un relat sintètic, que es vol explicatiu de l'evolució del catalanisme, des de la desfeta de la guerra civil fins al present d'hegemonia sobiranista. És un text molt recomanable, els episodis que relata, reconstruïts principalment a través dels articles i de la correspondència dels protagonistes, ens aproximen a elements importants per entendre la història contemporània d'aquest país: la col·laboració d'intel·lectuals de la Lliga amb el bàndol franquista des de l'inici de la guerra civil, la vinculació d'aquests intel·lectuals a la revista falangista "Destino" i l'evolució posterior d'aquesta publicació; el panorama absolutament castellanitzat de la cultura oficial de la immediata postguerra; la primera resistència cultural semiclandestina d'un petit nucli d'intel·lectuals, amb la complicitat de burgesos afins al règim; l'esperança frustrada en els canvis que podria portar la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial i l'aparició de noves figures, com ara Jaume Vicens Vives, renovador de la historiografia catalana, dinamitzador de sectors de la societat civil i mestre d'historiadors. Són molts els personatges que desfilen per les pàgines del llibre, però dos destaquen per la seva omnipresència a partir dels anys 50: en Josep Benet, que ja l'any 1947 va participar en l'organització del primer gran acte públic amb connotacions catalanistes, les festes d'entronització de la Mare de Déu de Montserrat, i que al llarg de tot el franquisme va desplegar un infatigable activisme polític i cultural al servei del país. I en Jordi Pujol, que emergeix com a activista i ideòleg d'un nou nacionalisme, esdevé un símbol amb el seu empresonament i desenvolupa després una enorme activitat com a mecenes i promotor de múltiples iniciatives sota el lema "fer país", amb la voluntat de suplir des de la societat civil l'absència d'un estat propi, tot i l'hostilitat del règim.
El títol de l'obra, un punt oportunista, es justifica per la voluntat de vincular el que avui coneixem com a procés sobiranista, que s'inicia entre 2010 i 2012, amb un procés molt més llarg, que l'autor ens presenta com una evolució del catalanisme, des del resistencialisme dels quaranta fins al sobiranisme de l'actualitat, que intepreta com la victòria de la versió nacionalista de Jordi Pujol, en detriment, sobretot, del que denomina "catalanisme progressista".
Des dels anys 60, aquest "catalanisme progressista", amb una gran influència marxista i per al qual la qüestió nacional seria secundària respecte a altres debats, sovint més pretesament "cosmopolita" que no pas "catalanista", va gaudir d'una clara hegemonia en el terreny intel·lectual, fins al punt de ser dominant en les mateixes plataformes culturals creades i/o mantingudes per Jordi Pujol, ja fos el catàleg editorial d'Edicions 62, els redactors de l'Enciclopèdia Catalana o l'Escola de Mestres Rosa Sensat. Per contra, Jordi Pujol seria l'ànima i el motor d'un nacionalisme centrat en la reconstrucció nacional de Catalunya, allunyat del marxisme i de la dreta franquista. Un dels grans debats de l'època, amb repercussions posteriors i que en certa mesura encara perdura, va ser el generat per la publicació de l'assaig de Jordi Solé Tura, "Catalanisme i Revolució Burgesa", la tesi del qual és que la burgesia catalana va utilitzar i promoure el catalanisme com a plataforma política per defensar els seus interessos de classe enfront del moviment obrer. Del llibre se'n va fer una interpretació simplista segons la qual el catalanisme no seria altra cosa que un invent i un instrument de la burgesia, desvinculat dels interessos de les classes populars. Aquest no és el plantejament real del llibre, però el debat que va suscitar es va plantejar en aquests termes, afavorit a més pel fet que, arran de les grans onades migratòries, la major part de la classe obrera catalana era d'origen i cultura espanyoles. Més endavant, sobretot a partir de les victòries de CiU, els intents d'identificar el nacionalisme català amb els interessos d'unes classes socials privilegiades enfront dels interessos de les classes populars han estat constants i encara perduren, només cal escoltar algunes de les proclames que estan fent Pablo Iglesias i altres dirigents contraris a l'independentisme durant l'actual campanya electoral.
Segons Amat l'hegemonia cultural del "catalanisme progressista" i de les esquerres cosmopolites va ser inexpugnable per a Pujol fins que no va guanyar la presidència de la Generalitat. Malgrat l'hostilitat de les esquerres i de la majoria d'intel·lectuals del país, Pujol va aconseguir que les classes mitjanes despolititzades, de la menestralia a la mesocràcia, li fessin confiança: "L’encert de Pujol va ser la seva capacitat per mimetitzar-se amb les classes mitjanes del país, presentant-se com el defensor d’un model de societat en el qual mai no va acabar de capil·laritzar el discurs de ruptura. Amb el suport del món empresarial català, temorenc d’una nova victòria del PSC i el PSUC, Pujol va entendre que el veritable agent del canvi a Catalunya no serien les masses populars —com havia albirat l’optimisme de la voluntat d’un Solé Tura— sinó unes classes mitjanes que durant la dictadura, amb relació a la política, havien estat fonamentalment àtones i absents." L'aposta per Pujol va servir, a més, com una via de redempció per la inacció de molts enfront del règim franquista: "Les classes mitjanes vam voler creure que la nostra democràcia tenia com a legitimitat originària la conducta honrosa de Jordi Pujol arran dels fets del Palau, vacunant-nos així del nostre propi passat —un passat de col·laboració amb la dictadura (com hem pretès argumentar en bona part de la primera part d’aquest llibre) o, en tot cas, de manca de compromís amb la democràcia durant el llarg franquisme per part de la majoria d’una població desconnectada de la política."
Per a l'autor el poder autonòmic conquerit i mantingut gràcies a la confiança de les classes mitjanes ha permès fer realitat la nacionalització de la població que avui dóna suport al procés sobiranista: "L’actual desplaçament del gruix del catalanisme cap a posicionaments sobiranistes s’explica per factors de temporalitat diversa —des del conflicte secular entre catalanisme i espanyolisme, que no s’ha resolt en un model d’Estat que sigui translació autèntica de la plurinacionalitat del país, fins al recent i calamitós procés estatutari—, però el més determinant, al meu entendre, han estat les ¡dues dècades llargues! del nacionalisme governant la Generalitat —un lideratge solidíssim— i els marcs mentals que, com fan per activa o per passiva tots els governs, va poder implementar a un sector molt important de la ciutadania.".
Amat però, crític també amb l'antipujolisme exacerbat d'una part de la intel·lectualitat d'esquerres d'aquest país, fonamenta la seva tesi en algunes de les simplificacions d'aquest mateix antipujolisme, en identificar nacionalització amb pujolisme i contraposar-lo al "catalanisme progressista". Al capdavall, hauríem de demanar a Amat, ¿ no seria l'extensió de la consciència nacional entre la població un objectiu compartit per tot el catalanisme, de dretes i d'esquerres, progressista o conservador? Al meu parer ignorar aquest fet és el punt feble de la tesi d'Amat, però és l'error que explica en bona mesura l'èxit de Pujol i la incapacitat històrica del PSC, fins fa poc l'opció preferida del "catalanisme progressista", per derrotar-lo en les eleccions al Parlament de Catalunya. L'error del PSC va ser situar-se en la trinxera oposada a l'enfortiment de les institucions i de la identitat nacional catalanes, perquè els identificava amb l'enfortiment del pujolisme i no del país. L'error va ser veure com a negatiu el que per a una majoria de catalanistes, fossin d'esquerres, dreta o centre, es podia considerar com a positiu per a Catalunya. Així, segons Amat, fenòmens com ara la Crida o l'aparició de TV3 haurien obert escletxes en l'hegemonia del "catalanisme progressista". No deixa de ser sorprenent que una moviment de base en defensa de la identitat del país i una televisió pública catalana siguin percebudes com l'adversari per algú que es considera "catalanista": "Van començar a fer un cert forat l’activisme de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, i sobretot n’aniria fent a poc a poc TV3, que va ser concebuda per normalitzar el català als mitjans de comunicació i va ser usada també per crear un marc referencial fonamentalment nacional." I jo em demano, crear un marc referencial nacional català no és justament l'essència del catalanisme? El problema és que allò que l'autor anomena "catalanisme progressista", va deixar de ser percebut per molta gent com a catalanista, a vegades de forma injusta, però sovint obeint al fet que en el conflicte entre Catalunya i Espanya, sobretot quan a Madrid governava el PSOE, aquest "catalanisme" progressista s'inhibia o, en el pitjor dels casos, prenia partit per Espanya.
Resulta significativa la referència que fa l'autor a la polèmica suscitada per unes declaracions del dissenyador Javier Mariscal al diari de València "Las Provincias", l'any 1988, que van provocar que des del nacionalisme es demanés la retirada del Cobi, creat per Mariscal, com a mascota dels Jocs Olímpics de 1992. Amat reprodueix aquestes paraules del dissenyador valencià:
"Lo mejor de Barcelona es su mezcla de gente, de razas, de culturas. Su vertiente de ciudad abierta es magnífica, pero el Sr. Pujol cultiva el sentido pueblerino, lo cerrado, el seny. Jordi Pujol es horrible, no mide más de 1,40, y si fuera por él todos tendríamos que hacer catalanismo, y patria, y todo eso. Pero no podrá, porque allí estamos nosotros."
Són paraules d'un antipujolisme exacerbat, però també de confrontació amb el catalanisme. Algú que es consideri catalanista pot arribar a compartir l'atac a Pujol, si creu que l'ex-president cultivava "el sentido pueblerino, lo cerrado, el seny", fins i tot, sent molt generós i naïf, aquest catalanista antipujolista podria arribar pensar que Mariscal feia un cant a la llibertat individual enfront la imposició de qualsevol ideologia, però és molt difícil que el mateix catalanista no se sentís profundament ofès en llegir les paraules que el dibuixant va dir en la mateixa entrevista i que Amat, potser intencionadament, no reprodueix:
Las Provincias:¿Qué es lo más horroroso en Barcelona?
Mariscal: Que pretende tener "sis milions" de persones. Y no llegan. También es horrible que haya tantos catalanes. "
Catalanofòbia en estat pur, que va molt més enllà de l'odi a Pujol, a CiU i al catalanisme. Però, com explica Amat, la principal reacció socialista va ser un article de Solé Tura a El País posant el crit al cel, no per les paraules del creador del Cobi, sinó per les reaccions que havien generat en el camp nacionalista. Si la posició dels dirigents il·lustrats del PSC era la defensa de Mariscal enfront la crítica nacionalista, s'entén molt bé el distanciament entre el catalanisme popular, que interpretava declaracions com aquestes com una expressió d'odi a Catalunya, i el PSC i el seu entorn intel·lectual, que no hi veien altra cosa que una crítica àcida al pujolisme.
Amb el temps, Maragall va entendre que l'alternativa catalana a Pujol l'havia de bastir des posicions nítidament catalanistes i alhora ben diferenciades del que es considerava com a "nacionalisme conservador", però la idea d'Amat es que Maragall va fer tard. El PSC, que al congrés de Sitges de 1994 va caure en mans dels capitans metropolitans, no va assumir plenament les idees generades per Maragall i el seus col·laboradors il·lustrats. La seva arribada al poder l'any 2003 es va fer de la mà d'ERC, un partit d'esquerres, però que, segons els esquemes d'Amat, compartia la visió nacionalista de Pujol, si bé ja situada en l'independentisme. L'elaboració del nou estatut va seguir situant la qüestió nacional en el centre del debat, tot i que CiU es trobava a l'oposició. El fracàs d'aquell estatut a Madrid va ser el detonant del procés de sobiranització que, a parer d'Amat, demostra el triomf del projecte nacionalista de Jordi Pujol.
Des dels anys 60, aquest "catalanisme progressista", amb una gran influència marxista i per al qual la qüestió nacional seria secundària respecte a altres debats, sovint més pretesament "cosmopolita" que no pas "catalanista", va gaudir d'una clara hegemonia en el terreny intel·lectual, fins al punt de ser dominant en les mateixes plataformes culturals creades i/o mantingudes per Jordi Pujol, ja fos el catàleg editorial d'Edicions 62, els redactors de l'Enciclopèdia Catalana o l'Escola de Mestres Rosa Sensat. Per contra, Jordi Pujol seria l'ànima i el motor d'un nacionalisme centrat en la reconstrucció nacional de Catalunya, allunyat del marxisme i de la dreta franquista. Un dels grans debats de l'època, amb repercussions posteriors i que en certa mesura encara perdura, va ser el generat per la publicació de l'assaig de Jordi Solé Tura, "Catalanisme i Revolució Burgesa", la tesi del qual és que la burgesia catalana va utilitzar i promoure el catalanisme com a plataforma política per defensar els seus interessos de classe enfront del moviment obrer. Del llibre se'n va fer una interpretació simplista segons la qual el catalanisme no seria altra cosa que un invent i un instrument de la burgesia, desvinculat dels interessos de les classes populars. Aquest no és el plantejament real del llibre, però el debat que va suscitar es va plantejar en aquests termes, afavorit a més pel fet que, arran de les grans onades migratòries, la major part de la classe obrera catalana era d'origen i cultura espanyoles. Més endavant, sobretot a partir de les victòries de CiU, els intents d'identificar el nacionalisme català amb els interessos d'unes classes socials privilegiades enfront dels interessos de les classes populars han estat constants i encara perduren, només cal escoltar algunes de les proclames que estan fent Pablo Iglesias i altres dirigents contraris a l'independentisme durant l'actual campanya electoral.
Segons Amat l'hegemonia cultural del "catalanisme progressista" i de les esquerres cosmopolites va ser inexpugnable per a Pujol fins que no va guanyar la presidència de la Generalitat. Malgrat l'hostilitat de les esquerres i de la majoria d'intel·lectuals del país, Pujol va aconseguir que les classes mitjanes despolititzades, de la menestralia a la mesocràcia, li fessin confiança: "L’encert de Pujol va ser la seva capacitat per mimetitzar-se amb les classes mitjanes del país, presentant-se com el defensor d’un model de societat en el qual mai no va acabar de capil·laritzar el discurs de ruptura. Amb el suport del món empresarial català, temorenc d’una nova victòria del PSC i el PSUC, Pujol va entendre que el veritable agent del canvi a Catalunya no serien les masses populars —com havia albirat l’optimisme de la voluntat d’un Solé Tura— sinó unes classes mitjanes que durant la dictadura, amb relació a la política, havien estat fonamentalment àtones i absents." L'aposta per Pujol va servir, a més, com una via de redempció per la inacció de molts enfront del règim franquista: "Les classes mitjanes vam voler creure que la nostra democràcia tenia com a legitimitat originària la conducta honrosa de Jordi Pujol arran dels fets del Palau, vacunant-nos així del nostre propi passat —un passat de col·laboració amb la dictadura (com hem pretès argumentar en bona part de la primera part d’aquest llibre) o, en tot cas, de manca de compromís amb la democràcia durant el llarg franquisme per part de la majoria d’una població desconnectada de la política."
Per a l'autor el poder autonòmic conquerit i mantingut gràcies a la confiança de les classes mitjanes ha permès fer realitat la nacionalització de la població que avui dóna suport al procés sobiranista: "L’actual desplaçament del gruix del catalanisme cap a posicionaments sobiranistes s’explica per factors de temporalitat diversa —des del conflicte secular entre catalanisme i espanyolisme, que no s’ha resolt en un model d’Estat que sigui translació autèntica de la plurinacionalitat del país, fins al recent i calamitós procés estatutari—, però el més determinant, al meu entendre, han estat les ¡dues dècades llargues! del nacionalisme governant la Generalitat —un lideratge solidíssim— i els marcs mentals que, com fan per activa o per passiva tots els governs, va poder implementar a un sector molt important de la ciutadania.".
Amat però, crític també amb l'antipujolisme exacerbat d'una part de la intel·lectualitat d'esquerres d'aquest país, fonamenta la seva tesi en algunes de les simplificacions d'aquest mateix antipujolisme, en identificar nacionalització amb pujolisme i contraposar-lo al "catalanisme progressista". Al capdavall, hauríem de demanar a Amat, ¿ no seria l'extensió de la consciència nacional entre la població un objectiu compartit per tot el catalanisme, de dretes i d'esquerres, progressista o conservador? Al meu parer ignorar aquest fet és el punt feble de la tesi d'Amat, però és l'error que explica en bona mesura l'èxit de Pujol i la incapacitat històrica del PSC, fins fa poc l'opció preferida del "catalanisme progressista", per derrotar-lo en les eleccions al Parlament de Catalunya. L'error del PSC va ser situar-se en la trinxera oposada a l'enfortiment de les institucions i de la identitat nacional catalanes, perquè els identificava amb l'enfortiment del pujolisme i no del país. L'error va ser veure com a negatiu el que per a una majoria de catalanistes, fossin d'esquerres, dreta o centre, es podia considerar com a positiu per a Catalunya. Així, segons Amat, fenòmens com ara la Crida o l'aparició de TV3 haurien obert escletxes en l'hegemonia del "catalanisme progressista". No deixa de ser sorprenent que una moviment de base en defensa de la identitat del país i una televisió pública catalana siguin percebudes com l'adversari per algú que es considera "catalanista": "Van començar a fer un cert forat l’activisme de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, i sobretot n’aniria fent a poc a poc TV3, que va ser concebuda per normalitzar el català als mitjans de comunicació i va ser usada també per crear un marc referencial fonamentalment nacional." I jo em demano, crear un marc referencial nacional català no és justament l'essència del catalanisme? El problema és que allò que l'autor anomena "catalanisme progressista", va deixar de ser percebut per molta gent com a catalanista, a vegades de forma injusta, però sovint obeint al fet que en el conflicte entre Catalunya i Espanya, sobretot quan a Madrid governava el PSOE, aquest "catalanisme" progressista s'inhibia o, en el pitjor dels casos, prenia partit per Espanya.
Resulta significativa la referència que fa l'autor a la polèmica suscitada per unes declaracions del dissenyador Javier Mariscal al diari de València "Las Provincias", l'any 1988, que van provocar que des del nacionalisme es demanés la retirada del Cobi, creat per Mariscal, com a mascota dels Jocs Olímpics de 1992. Amat reprodueix aquestes paraules del dissenyador valencià:
"Lo mejor de Barcelona es su mezcla de gente, de razas, de culturas. Su vertiente de ciudad abierta es magnífica, pero el Sr. Pujol cultiva el sentido pueblerino, lo cerrado, el seny. Jordi Pujol es horrible, no mide más de 1,40, y si fuera por él todos tendríamos que hacer catalanismo, y patria, y todo eso. Pero no podrá, porque allí estamos nosotros."
Són paraules d'un antipujolisme exacerbat, però també de confrontació amb el catalanisme. Algú que es consideri catalanista pot arribar a compartir l'atac a Pujol, si creu que l'ex-president cultivava "el sentido pueblerino, lo cerrado, el seny", fins i tot, sent molt generós i naïf, aquest catalanista antipujolista podria arribar pensar que Mariscal feia un cant a la llibertat individual enfront la imposició de qualsevol ideologia, però és molt difícil que el mateix catalanista no se sentís profundament ofès en llegir les paraules que el dibuixant va dir en la mateixa entrevista i que Amat, potser intencionadament, no reprodueix:
Las Provincias:¿Qué es lo más horroroso en Barcelona?
Mariscal: Que pretende tener "sis milions" de persones. Y no llegan. También es horrible que haya tantos catalanes. "
Catalanofòbia en estat pur, que va molt més enllà de l'odi a Pujol, a CiU i al catalanisme. Però, com explica Amat, la principal reacció socialista va ser un article de Solé Tura a El País posant el crit al cel, no per les paraules del creador del Cobi, sinó per les reaccions que havien generat en el camp nacionalista. Si la posició dels dirigents il·lustrats del PSC era la defensa de Mariscal enfront la crítica nacionalista, s'entén molt bé el distanciament entre el catalanisme popular, que interpretava declaracions com aquestes com una expressió d'odi a Catalunya, i el PSC i el seu entorn intel·lectual, que no hi veien altra cosa que una crítica àcida al pujolisme.
Amb el temps, Maragall va entendre que l'alternativa catalana a Pujol l'havia de bastir des posicions nítidament catalanistes i alhora ben diferenciades del que es considerava com a "nacionalisme conservador", però la idea d'Amat es que Maragall va fer tard. El PSC, que al congrés de Sitges de 1994 va caure en mans dels capitans metropolitans, no va assumir plenament les idees generades per Maragall i el seus col·laboradors il·lustrats. La seva arribada al poder l'any 2003 es va fer de la mà d'ERC, un partit d'esquerres, però que, segons els esquemes d'Amat, compartia la visió nacionalista de Pujol, si bé ja situada en l'independentisme. L'elaboració del nou estatut va seguir situant la qüestió nacional en el centre del debat, tot i que CiU es trobava a l'oposició. El fracàs d'aquell estatut a Madrid va ser el detonant del procés de sobiranització que, a parer d'Amat, demostra el triomf del projecte nacionalista de Jordi Pujol.
Comentaris