AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

El dissabte passat vaig assistir a la manifestació “No tinc por”, perquè entenia que quan una ciutat pateix un atemptat terrorista com el de 17 d’agost cal expressar el suport a les víctimes i el rebuig i la fermesa en contra del terrorisme.  En un context de politització extrema dels atemptats per part de l’unionisme, en un intent desesperat de convertir l’impacte emocional causat per l’atac en un corrent d’opinió massiu que obligués a aparcar el referèndum de l’1-O i el procés cap a la independència, l’anunciada assistència del monarca espanyol acompanyat pel govern de l’estat apareixia com una maniobra per visualitzar una Catalunya aglutinada a l’entorn del rei en la seva resposta al terrorisme. Òbviament, l’independentisme havia de desactivar aquest intent bastard d’instrumentalitzar els atemptats, per la qual cosa es va promoure, no sense un cert debat sobre la seva conveniència, l’assistència a la concentració amb estelades, preferiblement amb crespó negre. Una opció simbò...

Uns atemptats com els que va patir Catalunya el passat dijous 17 d’agost posen al descobert les fortaleses i les febleses d’una societat. Davant de situacions de vida o la mort cauen els decorats amb què construïm l’escenari de la nostra vida quotidiana i ens encarem a ull nu amb les estructures que sostenen la nostra convivència i seguretat. Per això, passats uns dies,  vivim la tragèdia amb el dol pel patiment causat a tantes víctimes i la serenitat que ens aporta la descoberta d’una fortalesa estructural de la qual ignoràvem l’autèntica magnitud. Podem debatre una vegada i una altra sobre les possibilitats d’evitar els atacs, però l’experiència acumulada a Europa ens diu que, tot i que les forces de seguretat siguin capaces d’avortar múltiples intents, arriba un dia en què els terroristes superen els filtres de seguretat i aconsegueixen fer mal. I un cop fet el mal, la resposta del país ha estat a l’alçada, tant en termes d’atenció a les víctimes, com per la capacitat dels Mo...