AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Si la mort d'Edward Kennedy s'hagués acollit amb respecte i discreció no caldria parlar-ne més, però quan la seva defunció ha engegat un cor d'elogis desmesurats, quan el mateix president Obama l'ha qualificat d'"heroi tendre i amable", cal tornar a Chappaquiddick, l'illa on, el 18 de juliol de 1968, el senador de Massachussets va perdre el control del seu vehicle i va caure des d'un pont a l'aigua. Edward no anava sol, l'acompanyava Mary Jo Kopechne, de 28 anys, que havia sortit amb ell de la festa privada que se celebrava en aquella mateixa illa per homenatjar les noies que, com ella, havien treballat amb Robert Kennedy durant les primàries demòcrates d'un any abans, fins que el candidat fou assassinat. Quan el cotxe va caure a l'aigua el senador en va poder sortir, però la seva acompanyant no. En Ted se'n va tornar a la festa per, discretament, demanar l'ajuda de dos amics que el van acompanyar fins al lloc de l'accid...

Es miri com es miri el retorn a Líbia d'Abdel Basset Ali al-Megrahi , l'únic condemnat per l'atemptat de Lockerbie - que , recordem-ho novament, va provocar la mort de 270 persones-, és un insult per a les famílies de les víctimes. Hi ha una argumentació presumptament humanitarista que sempre posa l'èmfasi en els drets del criminal i passa per damunt dels drets de les víctimes. No tots els crims són iguals, un acte terrorista com el que va causar l'explosió del vol de la Pan Am l'any 1988 és un assassinat massiu a sang freda, que ha generat una quantitat enorme de dolor. No es trencaria cap principi humanitari si Megrahi s'estés a Escòcia fins a la seva mort, rebent l'atenció sanitària que fos adequada. Tot el contrari, per compassió envers les famílies de les víctimes aquesta hauria estat la millor opció. El secretari de Justícia escocès ha assumit tota la responsabilitat per la decisió, amb un discurs que, de tant insistir en els valors humanita...

Ha estat un llarg recorregut, de Corbera a Varsòvia i tornada, amb breus estades d'un dia o menys als pobles i ciutats, francesos, alemanys i polonesos que ens hem trobat pel camí. El millor de tot: descobrir Polònia. No tant com a destí turístic sinó com a país emergent, que després de deslliurar-se de les cadenes de Moscou i de treure's del damunt la caspa del comunisme, afronta el futur amb un esperit de superació viu i perceptible. La seva renda per càpita es troba molt per sota de la mitjana europea però el país no ofereix cap aparença de misèria, tot al contrari, la paraula que em ve al cap és dignitat. Parlo d'impressions superficials, d'un contacte epidèrmic amb una realitat necessàriament complexa, però no puc dir una altra cosa. De ben segur que hi ha autèntics fills de puta, però el comú de la població sembla bona gent, el seu aspecte general transmet bonhomia, uns més simpàtics, d'altres més eixuts, però aparentment honrats i treballadors.

He aprofitat aquest primer cap de setmana d'agost per empassar-me la primera temporada completa de " The West Wing ". N'havia sentit a parlar molt bé, però fins ara no n'havia vist cap episodi. És molt bona, distreta i amena, i permet endinsar-se en les interioritats de la Casa Blanca i els seus processos, no sempre fàcils de seguir. Mai no havia vist tanta bondat concentrada en una oficina, en aquest cas la del president dels Estats Units. Tots són sant barons, fins i tot si fan alguna malesa contra l'oposició sempre està justificada pels valors superiors que defensa el president Bartlet, premi Nobel en economia, catòlic i progressista, benevolent i divertit, amb alguns cops de geni. Suposo que els guionistes es van proposar descriure com seria el seu president ideal, sense renunciar a un nivell de realisme que fes creïble el serial. I els grans debats, almenys en aquesta primera temporada, són a l'entorn de l'agenda "liberal", és a d...