AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Batalla de Montjuïc, per Pandolfo Reschi Els catalans com a poble diferenciat tenim uns mil anys d'història, potser més, segons quin criteri apliquem, però en el discurs públic dominant sembla que la història del país comenci als anys 30 del segle passat, continuï en el període franquista i s'acabi amb la transició democràtica. Més enllà de l'Onze de Setembre, que per altra banda és un fet històric poc conegut per la gran majoria de la població, tenim pocs referents que depassin els darrers vuitanta anys. En el passat s'havia acusat la historiografia catalanista de viure instal·lada en l'Edat Mitjana, l'època de màxima esplendor nacional, però avui fa l'efecte que la història de Catalunya s'inicia amb el president Companys o, amb una mica de sort, amb el president Macià. És el que ens toca més a prop i els esdeveniments d'aquest període són d'una enorme transcendència, sobretot la guerra i les transformacions socials introduïdes durant el fr...

El trasllat del "Memorial Democràtic" al Castell de Montjuïc és tot un encert, segurament no es podia trobar un espai més emblemàtic de la repressió política patida per la gent d'aquest país, i la instal·lació suposa atorgar un ús al castell sota control completament català, a diferència del projectat centre de la pau, on també havia de ficar-hi el nas el govern espanyol. Amb aquesta decisió es fa efectiva, finalment, la recuperació del castell per a la ciutat i per al país. La voluntat de tractar per igual totes les víctimes de la repressió durant la Guerra Civil, explicitada per la vicepresidenta Ortega, és la mateixa que expressa la llei que va crear la institució. Qui està dient una barbaritat no és la vicepresidenta, sinó en Josep Cruanyes, quan dóna a entendre que totes les víctimes de la repressió a la rereguarda republicana eren feixistes. No es tracta de fer revisionisme històric, sinó de fixar-se en els fets i no en les interpretacions interessades que preten...

Vivim temps de neguit, és ben cert, i l'esclat de vandalisme que pateix Anglaterra n'és un exemple suprem. La crisi econòmica, la manca d'expectatives,la marginació, tot contribueix a acumular un combustible que s'encén ràpidament quan salta una guspira, com ara la mort en circumstàncies tèrboles d'un gàngster popular.  Però l'apel·lació a les causes genèriques no ofereix solucions i acaba per cobrir sota una capa d'immunitat les responsabilitats de tots i cadascun dels delinqüents que intervenen en els aldarulls. Ja coneixem els discursos que culpen les "retallades socials", la desigualtat, la discriminació, el "neoliberalisme" i els "mercats", de tot allò de dolent que passa al nostre entorn, en una reedició d'aquella pràctica tan suada que consisteix en responsabilitzar  la societat  i no el delinqüent dels delictes comesos, una pràctica que es tradueix a vegades en l'atorgament d'un valor quasi polític a unes ac...

S'han fet públiques les dades d' un estudi sobre els usos lingüístics a Andorra que confirma allò que afirmava, abans d'ahir, el sociolingüista Albert Fabà en un article a l'ARA: a Andorra, a Catalunya i a les Illes, hi ha un nombre significatiu de pares que tenen com a llengua materna la castellana que han optat per parlar en català als seus fills. Aquest fet demostra una important capacitat expansiva del català, malgrat una demografia molt adversa, i Andorra és un dels indrets on aquest fenomen es detecta amb més força. L'efecte més evident d'aquesta tendència es veu en el fet que, si bé menys d'un 30% dels residents al país dels Pirineus tenen el català com a llengua materna, un 47% dels pares s'adrecen els fills en català i, fins i tot, en termes generals,  l'estudi arriba a afirmar que el català és la llengua més emprada, amb un 42% dels usos per sobre d'un 40,5% per al castellà, una dada que significa un capgirament de la situació de 2005, ...

Em sap greu dir-ho, perquè suposo que això posa al descobert el tipus de persona que sóc,  però ara mateix,  em preocupa molt més el futur de la llengua catalana que no pas el canvi climàtic, si bé, qui sap?, fins i tot podrien arribar a estar relacionats. Normalment les estadístiques sobre l'evolució de l'ús de la llengua fan feredat, però ahir, per primera vegada en molt de temps, vaig llegir un article   a l'ARA que transmet un bri d'esperança. Segons l'Albert Fabà, sociolingüista, si tenim en compte que la fi d'una llengua la determina la decisió dels pares de deixar de parlar-la als seus fills, veiem que en el cas del català, almenys a Andorra, a Catalunya i a les Illes, aquest fet no tan sols no es produeix sinó que hi ha un nombre significatiu de pares que tenen una altra llengua materna però que opten pel català per parlar amb els seus fills. Diu Fabà que "A Andorra la capacitat d'atracció del català és força intensa, tot i que partim d'...

Escolto, un dia d'aquesta setmana, el programa d'en Xavier Grasset en versió estiuenca, hi parlen dels valors i la diversitat. Em sorprèn que, a aquestes alçades, quan l'impacte de la immigració és ben conegut arreu d'Europa Occidental, se'n parli amb tanta lleugeresa, com un repte que tan sols demana capacitat d'acceptar la diversitat i poca cosa més. Com si el gran desafiament no fos la integració dels nouvinguts sinó la seva acceptació pels autòctons. Tot i el xoc brutal que, per a una societat  com la catalana, suposa el fet de rebre en deu anys més d'un milió de nous residents, pertanyents a cultures alienes, fins avui no hi ha hagut reaccions adverses rellevants, més enllà de casos concrets i molt delimitats. El partit de l'Anglada té uns resultats molt inferiors als de la dreta populista a la major part d'Europa, i el cas de Badalona, en el fons, respon més a la magnificació de problemes de convivència, tanmateix reals i preocupants, que no p...

Ja fa més d'una setmana de la bomba d'Oslo i de la massacre d'Utoya, i disposem de més informació sobre l'assassí,  Anders Behring Breivik, i sobre les seves motivacions, principalment l'oposició a la immigració musulmana, de la qual en responsabilitza el partit governant a Noruega, el Laborista. Per aquesta raó va atacar-ne les joventuts  aprofitant la seva acampada de cada estiu, amb la idea d'iniciar així una mena de guerra contra els multiculturalistes que, un cop guanyada, hauria de facilitar l'expulsió dels musulmans d'Europa. Aquest relat, que alguns ja insinuaven poques hores després dels atacs, d'entrada em va semblar massa inversemblant i rebuscat , però és el que, hores d'ara, ens permet explicar el capteniment  de l'assassí. Tot i així no és acurat descriure aquells esdeveniments com un cas de terrorisme d'extrema dreta, almenys si no s'acredita la implicació directa d'altres personatges que comparteixin les obsessi...