AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Amb aquest títol que ens evoca Freddy Mercury transvestit tot passant l’aspiradora, el politòleg d’origen danès Matt Qvortrup encapçala la seva “guia pràctica per fer un nou país” [1] , un petit manual per als secessionistes d’arreu del món que hauria hagut de ser objecte d’un atenció molt més gran a Catalunya, més enllà de l’entrevista que li va dedicar Vilaweb i alguns comentaris a twitter que no van gaire més enllà del titular: “Si voleu la independència, aniria a cercar els americans abans que la UE”. Em temo que un dels motius del poc ressò que han tingut les tesis del Sr. Qvortrup a casa nostra es troba en aquell mateix titular, l’antiamericanisme està tan ben instal·lat entre nosaltres que qualsevol proposta en la línia d’establir llaços amb Washington és automàticament descartada per bona part del públic al qual va dirigida. El llibre, d’una forma menys sistemàtica de la que pot fer entendre el concepte de “guia pràctica” amb què es defineix,   presenta els cincs elements pr

  Contràriament a allò que podia semblar durant el “Procés”, una de les febleses més greus de l’independentisme català és la manca de suport internacional, sobretot allà on és més rellevant per a nosaltres, a la UE i als EUA. Això és degut a una campanya sistemàtica de criminalització seguida per l’Estat,   a molts errors propis i al fet que l’independentisme no desperta gaires simpaties enlloc del planeta, en especial quan es pretén la secessió respecte d’un estat formalment democràtic, ben integrat a Occident i sense grans conflictes amb altres països. Qualsevol persona avesada a llegir premsa internacional sap que, si bé no tothom tracta l’independentisme amb la mateixa duresa, ningú no reconeix cap legitimitat al referèndum de l’1 d’octubre, tant per les circumstàncies en què es va celebrar com sobretot pel seu caràcter “il·legal” segons l’ordenament vigent.   Els fracassos reiterats de les euroordres dictades pel Jutge Llarena van posar al descobert la desmesura jurídica de les

Article publicat a l'Europeu: https://www.leuropeu.cat/montserrat-poblet-i-santes-creus/ Montserrat és la nostra muntanya sagrada. Per a una majoria de catalans, tant d’origen pretèrit com d’arribada recent, és com la Meca per als musulmans, un indret on cal anar-hi almenys un cop a la vida.   De fet, molts hi pelegrinen gairebé cada any. No cal ser catòlic ni català per sentir-ne l’atracció: el president Obama i Spielberg van aprofitar la seva assistència al concert barceloní de Bruce Springsteen per pujar a l’abadia, els turistes hi acudeixen en massa, és un paradís per als amants de l’escalada i l’excursionisme, i els interessats en el misteri es poden immergir en els mites i llegendes que embolcallen l’espai, des del Sant Graal fins als suposats albiraments d’ovnis.   La popularitat de la mare de Déu de Montserrat i l’espectacular orografia de la muntanya, visible des de molts indrets del país, van contribuir a fer-ne un símbol nacional, fins al punt que, l’any 1881, el papa

  Un parell de polèmiques de X ( abans twitter) han servit per evidenciar un tipus de diglòssia persistent entre sectors de la nostra societat. No parlo dels qui es neguen a parlar en català sinó d’aquells que, tot i fer-ne ús de forma més o menys habitual i potser tenir-lo de llengua materna, el tracten com un idioma que no és mereixedor de l’atenció i cura que destinen al castellà.   La primera polèmica es va desfermar arran d’una entrevista de l’actriu Úrsula Corberó a Tv3 en què la intèrpret de Rosa Peral intercalava les seves respostes amb paràgrafs sencers en castellà, com si fos incapaç de bastir un discurs complet sense recórrer a la llengua pròpia del centre peninsular, tot i haver iniciat la seva carrera fent papers en català. La segona polèmica la van originar els comentaris de la periodista Andrea Gumes que, en un pòdcast sobre novetats editorials, va exposar les seves dificultats per entendre el lèxic de la darrera novel·la d’Isabel Solà, la qual, segons la comentarista, e

Article publicat a l'Europeu:  https://www.leuropeu.cat/kiiv-barcelona-i-el-bilinguisme/ Kíiv serà la ciutat convidada a les festes de la Mercè de 2023. És un bon gest de solidaritat envers la castigada capital d’Ucraïna que, més enllà del simbolisme, s’hauria de traduir en l’establiment de vincles de col·laboració real i efectiva i ens hauria de servir per conèixer millor una realitat amb la qual tenim més punts en comú dels que ens imaginem. Diu Luka Lisjak [1] , l'eslovè que sap més coses de Catalunya, que Kíiv i Barcelona són actualment les dues úniques grans ciutats d’Europa veritablement bilingües, perquè hi ha dues llengües (ucraïnès-rus/català-castellà) amb presència general i la majoria de la població local parla o almenys entén tots dos idiomes. A Kíiv l’ucraïnès és l’única llengua oficial i la que s’utilitza en tota la retolació i comunicació de les institucions públiques, però l’ús del rus encara hi és molt més estès. Segons una enquesta de 2015 [2] , un 27% dels

Avui fa un any que Rússia va engegar la invasió d'Ucraïna a gran escala. Fins a l'últim moment vaig restar a l'espera que tinguessin raó els múltiples analistes que vaticinaven que aquest fet no es produiria mai, però la nit del 23 al 24 de febrer, en comprovar que el Google Maps assenyalava un gran embús de vehicles a les carreteres que conduïen de Rússia i Bielorússia cap a les fronteres ucraïneses, la imminència de l'atac es va fer evident. Tot i que feia mesos que els russos acumulaven tropes a prop dels límits territorials, ben poques veus gosaven afirmar que acabarien travessant-los. El mateix govern ucraïnès mantenia el seu escepticisme, fins i tot després que la intel·ligència nord-americana i la britànica revelessin els plans de Putin; com a molt, es deien, els russos atacaran per l'Est per intentar fer-se amb tot el Donbas, sobretot després que Moscou hagués reconegut la independència de les repúbliques titella de Donetsk i Luhansk. Però la realitat va sup