AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Al mateix temps que el PSC intenta repetir l'èxit de les eleccions espanyoles apel·lant al vot anti-dretà i contraposant una desconeguda Maria Badia a l'arxiconegut Vidal-Quadras , s'han fet públics els contactes mantinguts entre José Montilla i Alicia Sánchez-Camacho i entre altres dirigents catalans d'ambdues formacions, per pactar una més gran presència de la dreta espanyola en els mitjans de comunicació públics i en òrgans com ara el Consell de Garanties Estatutàries. Podem recordar la clàusula anti-PP del pacte del Tinell, i visualitzar mentalment els reiterats atacs i referències denigratòries dels socialistes catalans i dels seus aliats del tripartit envers el Partit Popular i el que representa, en una campanya de demonització constant que els permetia captar vots i presentar CiU com una força contaminada pels seus antics acords amb els conservadors espanyols. Ara però, quan el tripartit agonitza després d'haver-se demostrat abastament com una fór...

L'any 1925 l'autoritat governativa va clausurar el camp del Barça perquè el públic hi havia xiulat la " Marcha Real". Vuitanta-quatre anys després dos símbols suprems de l'estat espanyol, el rei i l'himne, han estat xiulats a l'estadi de Mestalla per la majoria dels assistents, seguidors bascos de l'Atlètic de Bilbao i seguidors catalans del F.C. Barcelona. Transcorreguts tots aquests anys Espanya encara no ha pogut assimilar ni Catalunya ni Euskadi, però a diferència de moltes altres nacions europees, sotmeses encara l'any 1925 o el 1918 i amb estat propi avui, encara hem d'anar xiulant pels estadis per fer-nos sentir. La xiulada és l'expressió d'un malestar que té l'origen en causes estructurals, constitucionals si voleu, a les quals s'afegeixen circumstàncies cojunturals diferenciades, com ara la formació d'un govern basc recolzat en el frontisme espanyol, i l'accentuació de l'asfíxia política, econòmica i cultu...

Recordo que al president Pujol se li havia criticat que s'envoltava de mediocres perquè no volia ningú que li pogués fer ombra. Aleshores faig memòria de qui formava part dels governs Pujol i qui eren els dirigents amb qui treballava, i em vénen al cap personalitats com en Trias Fargas, en Miquel Roca, en Macià Alavedra, en Lluís Prenafeta, en Joaquim Molins, en Josep Maria Collell, en Miquel Coll i Alentorn, o en Max Canher, per esmentar-ne tan sols alguns que ja no es troben a la política activa. Tot seguit visualitzo mentalment l'actual govern de la Generalitat i els principals dirigents del tres partits coaligats. No cal dir res més.

S'acosten les eleccions al Parlament Europeu i tot fa pensar que la participació hi serà molt minsa. És normal, perquè ningú no s'ha preocupat de forjar un espai europeu compartit per la majoria de la població, no hi ha punts de referència, no hi ha una cultura de masses compartida. Hi ha múltiples iniciatives transfrontereres , però en general tenen una finalitat comercial, o són elitistes o són superficials, com els agermanaments entre ciutats. Experiències com l' Erasmus sovint no passen de ser unes llargues vacances en un altre país, acompanyat de compatriotes erasmistes amb qui es crea un ghetto protector enfront de l'entorn estranger. Sortosament tenim un mercat únic, però les velles inèrcies estatals encara hi pesen molt. La mobilitat laboral hi és reduïda, es limita a les elits professionals i als emigrants dels països de l'antic bloc comunista, i les grans llengües estatals actuen sovint com una barrera infranquejable. El Festival d'Eurovisió és una ...

A l'estat espanyol hi ha un nacionalisme hegemònic i dominant, que té al seu servei l'administració central, la constitució, les lleis, els mitjans de comunicació més poderosos, les grans empreses, la cultura de masses, un exèrcit d'intel·lectuals, el marc mental, el reconeixement internacional i tots la resta d'atributs propis de les nacions amb estat propi. Després hi ha uns pocs nacionalismes perifèrics, els uns importants però minoritaris, com el gallec, i els altres relativament majoritaris en una part del seu territori, com el basc i el català. Tanmateix, el nacionalisme basc és important però minoritari a Navarra , i el nacionalisme polític català és gairebé insignificant a les Illes i al País Valencià, tot i que s'hi manté la flama de la cultura compartida, i hi existeixen formacions polítiques, que amb més o menys intensitat, hi defensen la pròpia identitat i el vincle amb la resta dels Països Catalans , un concepte que el mateix Bloc Nacionalista Valencià ...

El pacte PP-PSOE a Euskadi té un elevat valor pedagògic. He sentit qui el qualifica de pacte contranatura , he llegit qui escriu que les contradiccions són tan grans que acabarà fracassant, fins i tot l'ex-lehendakari Garaikoetxea anunciava grans friccions motivades per la disparitat de programes socioeconòmics . No em convencen, al contrari, deixant de banda el combat pel poder que enfronta el centredreta i el centreesquerra espanyols, a l'hora de la veritat, quan està en joc la integritat de l'estat, pesa més allò que els uneix que no pas allò que els separa. I és normal que així sigui en tant que partits nacionals espanyols, per més que el PSOE tingui una capacitat camaleònica per adoptar diferents identitats segons el lloc on es troba. A Euskadi l'objectiu era foragitar el nacionalisme basc del govern, i no n'han deixat passar l'oportunitat. A diferència de l'ofensiva de l'any 2001, aquesta vegada han estat més subtils, Patxi López es va passar l...

D'ençà de l'aposta estratègica d'ERC per esdevenir la crossa del PSC s'ha anat creant un espai polític format per les persones, que em sembla que en Salvador Cardús va batejar com els sense nom, que són independentistes, van votar ERC, però no en comparteixen l'estratègia. L'aparició d'aquest espai orfe de referent polític es produeix en un moment en què la centralitat catalanista s'ha desplaçat cap al sobiranisme , i per tant més gent que mai abans és partidària de l'estat català. Per tant, el discurs d'en Carretero disposa, aparentment, d'un massa crítica de simpatitzants gens menyspreable. El primer problema és que molts dels sobiranistes , entre els quals m'incloc jo mateix, sí que tenim un referent polític clar que no és ERC, és Convergència, encara que no es defineixi amb total i absoluta nitidesa com a tal. E l segon problema per a en Carretero és que formar un partit polític des del no-res requereix un esforç titànic. La his...

Elbridge Gerry va ser el cinquè vicepresident dels Estats Units d'Amèrica, des del 4 de març de 1813 fins al dia de la seva mort, el 23 de novembre de 1814, quan el president era el pare fundador James Madison , però allò que el va projectar a la posteritat va ser una decisió adoptada per la cambra legislativa de l'estat de Massachussets quan ell n'era el governador , l'any 1812, per la qual es van redibuixar el límits dels districtes electorals de l'estat segons els interessos del partit del governador, es van concentrar les zones de majoria federalista(el partit de l'oposició ) en un sol districte, i la resta de districtes es van configurar per assegurar-hi majories del Partit Republicà-Demòcrata . Aquesta practica va ser batejada amb el nom de gerrymandering , fusionant el cognom del governador, Gerry , amb la paraula " salamander ", per la forma de salamandra que adquirien alguns dels nous districtes fets a mida. Podríem afirmar que tot polít...

Massa sovint, en llegir o escoltar anàlisis històriques, percebo el pes de la ideologia, les conviccions i els prejudicis d'aquells que les formulen. A Catalunya s'ha culpat el catalanisme d'impregnar una determinada visió de la història del país, que presentaria els fets d'una forma ajustada al relat nacionalista. Segurament hi ha hagut excessos en aquesta línia, però la distorsió més gran que ha patit la nostra historiografia ha estat la marxista, seguida després per altres plantejaments ideològics que segueixen explicant la història en termes quasi exclusius d'opressors i d'oprimits i de rics i pobres. És aquesta interpretació polititzada la que alimenta el procés de "memòria històrica" engegat pels governs català i espanyol, que emfasitza, sense explicitar-ho, una distinció entre bons i dolents que acaba per ocultar els fets històrics en tota la seva extensió. Explicar-nos que el senyor X va ser afusellat pels franquistes i prou, és pura distorsió ...

Espanya està en campanya permanent d'assimilació de les nacions perifèriques, a vegades amb una falsa pastanaga i a vegades amb un garrot ben real. La famosa Espanya plural d'en Zapatero , una expressió que el mateix Aznar va utilitzar en guanyar les eleccions de 2000, és un plantejament que, a partir de promeses de descentralització i de reconeixement de la diversitat cultural, cerca comprometre els altres nacionalismes amb l'estat. Aquesta fase s'ha superat amb resultats més que magres per aquells que hi van apostar des de la perifèria, però havent facilitat l'estabilitat parlamentària i la segona victòria d'en Zapatero , gràcies als vots de Catalunya i del País Basc. Aquesta victòria va posar de manifest que el PSOE guanyava gràcies a les nacions sense estat, però exclosos aquests territoris el PP hauria obtingut la majoria absoluta. L'article del corresponsal del Financial Times a Madrid, Victor M allet , que fins fa quatre dies era corresponsal a À...

Malgrat el títol el tema d'aquest post no és l'Ignasi Guardans . El tema és el Midi, el sud de França, el Llenguadoc-Rosselló , la Catalunya Nord. Confesso la meva fascinació per aquelles terres, que són alhora província francesa i part de nosaltres. Hi vaig sempre que puc, aquesta mateixa Setmana Santa, aprofitant el baix preu d'una nit d'hotel ETAP vaig acostar-m'hi de nou, amb la intenció inicial d'arribar-me a Rocafort, on s'elabora el famós formatge que en porta el nom arreu del món, si bé en la seva versió francesa, Roquefort, i no pas l'occitana. La pluja constant em va dissuadir d'anar tan amunt, però no em va impedir passejar-me per Agde , Seta i Montpeller el dissabte, descobrir Pezenas el diumenge, i tornar cap a casa tot parant a visitar la catedral de Besiers i el centre de Narbona. Em sorprèn la capacitat que han tingut els francesos de mantenir l'estructura tradicional dels pobles, suposo que a través d'una estricta normativa...

Temps enrere vaig penjar un post sobre la sensació de familiaritat que experimento al nord d'Itàlia. Potser tan sols és una sensació superficial, perquè si analitzem la realitat italiana més a fons, les diferències són considerables, tanmateix hi ha punts de contacte importants, només ens cal veure films del neorealisme per comprovar com les formes de vida no difereixen pas tant de les nostres, en tot cas, són més extremades, tal i com vaig escriure en aquell post. És aviat per valorar la gestió que s'ha fet dels efectes del terratrèmol de l'Aquila , si bé ja ha sortit a la llum la sospita que la qualitat constructiva de l'hospital i d'altres edificis públics no era la necessària per a un territori amb aquell risc sísmic. Han generat pertorbació els comentaris del primer ministre Berlusconi , en què insta els afectats a prendre-s'ho com un cap de setmana d'acampada. Però les paraules del Cavaliere són del tot coherents amb l'estil que el caracteritza,...

Fa temps que penso que, perquè els catalans ens entenguem a nosaltres mateixos com a nació, l'experiència dels pobles de l'Europa central és clau, perquè ells, i no pas els països dels nostre entorn, s'han plantejat, sovint abans i amb més intensitat que nosaltres, els grans dilemes existencials de la nació. I vet aquí que llegeixo "El teló", un assaig del txec Milan Kundera , que viu a França des de 1975, i m'hi trobo, sense esperar-m'ho, l'essència del debat. Per començar, una afirmació categòrica, poc habitual fins i tot a casa nostra: "Nacionalistes o cosmopolites, arrelats o desarrelats, els europeus estan profundament determinats per la relació amb la seva pàtria." I una descripció del que és Europa que cal recordar: "al costat de les grans nacions, hi ha a Europa nacions petites, moltes de les quals, en el curs dels dos últims segles, han adquirit (o retrobat) la seva independència política. Potser la seva existènc...

Acabo de llegir "El nostre heroi Josep Pla" de l'Enric Vila, ahir vaig comprar-ne la segona edició a la Llibreria Catalònia i avui m'hi he enganxat des de les cinc de la tarda fins a mitjanit, amb algunes interrupcions llargues per atendre obligacions domèstiques. És un llibre que combina el dietari personal de l'autor amb un seguit de reflexions a l'entorn de la vida i l'obra d'en Josep Pla. M'ha agradat el llibre perquè, tal i com en Vila ja va fer amb el seu assaig sobre Companys, s'eleva per damunt de les qüestions concretes per oferir una visió innovadora de la història del país durant el darrer segle, que interpel·la directament els catalans d'avui. Aquesta és la gran virtut de l'Enric Vila, la capacitat per trencar les idees convencionals sobre la nostra història, arribant a l'essència dels comportaments, descrivint les febleses i fortaleses de les persones i del país en el seu conjunt. Vila reinvindica un Pla catalanista, q...

La retirada de les tropes espanyoles de Kosovo és un acte coherent amb el no reconeixement de la independència del nou estat balcànic. Fa poc més d'un any que els representants del poble kosovar van fer un acte de sobirania, que ha estat reconegut per la majoria dels països de la Unió Europea. Espanya forma part del club dels qui neguen el que ja és un fet consumat, l'existència de la República de Kosovo, i no cal pensar-hi gaire per veure a què és deguda aquesta negativa a reconèixer l'evidència, la secessió d'una província de Sèrbia, no una república de l'antiga Iugoslàvia, per constituir un nou estat, presenta massa paral·lelismes amb el que podria passar a Catalunya i a Euskadi, de la mateixa manera que en planteja respecte al Tibet, al Turkmenistan oriental, o Txetxènia. Tot i el meu ferm sobiranisme no sóc especialment entusiasta de la independència de Kosovo, perquè entenc que és més fruit de l'extraordinària capacitat reproductiva d'un grup ètnic ...

Vaig veure les imatges del desallotjament del rectorat de la UB i no em va semblar que els Mossos d'Esquadra s'excedissin en cap moment, al contrari, una colla de joves, molestos perquè se'ls feia complir la llei, s'encaraven i llançaven cadires metàl·liques contra les forces de l'ordre. Una altra cosa, que encara s'ha d'aclarir, és saber què va passar amb els periodistes . Tinc la impressió que tot aquest moviment d'oposició al procés de Bolonya que s'ha congriat a les universitats catalanes està totalment fora de lloc, és possible que alguns dels seus arguments siguin raonables, però les seves accions reivindicatives són del tot desmesurades. Pel que sembla Catalunya és dels pocs països d'Europa on existeix una oposició activa a aquest procés, un procés que, per la informació que en tinc, és avantatjós per als estudiants, perquè eleva la qualitat de l'educació i facilita la plena homologació de les titulacions en l'àmbit europeu. Desp...

En iniciar-se la crisi financera alguns personatges de les esquerres es fregaven les mans i anunciaven la caiguda del paradigma neoliberal, el retorn del paper regulador de l'estat, el descrèdit del capitalisme i del mercat lliure. I fins a cert punt tenien raó, el problema és que la fi d'un model no implica el retorn al model socialdemòcrata, i encara menys la implantació d'una alternativa al capitalisme. Avui els discursos polítics proclamen el pitjor de cada casa: un increment de la regulació, l'endeutament públic, les subvencions a les empreses, la congelació salarial i treballar més. Superarem la crisi, però les regles que han regit l'economia fins fa quatre dies ja no seran vàlides. Penso en l'obsessió pel capital immobiliari. Sabíem que un moment o altre els preus dels habitatges deixarien de pujar, però ens consolàvem pensant que hi hauria un aterratge suau, que en comptes d'increments anuals del 20%, els preus s'ajustarien a la inflació, ja fos ...

Als anys vuitanta l'independentisme era un moviment polític d'extrema esquerra extraparlamentària, i si bé també hi havia independentistes en les forces polítiques parlamentàries, aquesta posició no anava més enllà d'uns cercles reduïts i de les organitzacions juvenils dels partits nacionalistes. Fins i tot la Crida, en els seus moments més gloriosos, no era expressament una organització independentista. A partir de 1987 sectors de l'independentisme provinents especialment de la Crida i de Nacionalistes d'Esquerra van confluir a ERC, i l'any 1989, quan l'Àngel Colom es va fer amb la secretaria general del partit, va aparèixer el primer partit parlamentari explícitament independentista. Esquerra va tenir un mèrit formidable en treure l'independentisme de les catacumbes i convertir-lo en una opció política adreçada a la majoria de la població. Aquesta estratègia, malgrat les gravíssimes crisis internes, els va portar a uns excel·lents resultats entre 2003 ...

La manifestació per l'estat propi a Brussel·les ha estat un èxit. No hi he pogut anar, però avui sí que assistiré a la presentació de les parelles lingüístiques dels regidors de CiU del Baix Llobregat. Gràcies a l'empenta de l'Àngel Colom Convergència està desplegant un gran esforç per arribar a la immigració dels darrers anys, amb un evident interès electoral, però sobretot, perquè amb la integració d'aquesta gent ens hi juguem el país. Dir-ho és políticament incorrecte, però tinc el convenciment que Catalunya ha rebut massa immigració, i l'arribada massiva de persones alienes al país sempre és un problema, aquí i a tot arreu, però sobretot en una nació sense estat com Catalunya, que té menys mecanismes per promoure la integració i que té la seva identitat fortament amenaçada. El mal ja està fet, i ara cal destinar grans esforços a fer que el màxim nombre de nouvinguts possible es faci seva almenys una part de la nostra identitat, i aprenguin i parlin el català....

Avui es produirà la desfilada dels 10.000 catalans per l'autodeterminació, pel centre de Brussel·les. M'hauria agradat poder-hi anar, però no ha estat possible. Encara no se'n coneix l'abast, però estem davant un fenomen polític de web 2.0, en el camp del sobiranisme català. Una iniciativa sorgida d'un bloc, que es difón a través de Facebook, i recorre, un cop engegada, als mitjans més habituals de difusió, ja siguin actes públics o la premsa comarcal, i un escàs ressò en la premsa nacional. Més enllà del nombre de participants definitius, és destacable la capacitat de mobilització que presenta avui el sobiranisme català, molt més enllà dels partits polítics. L'independentisme està arribant a un alt grau de maduresa, la qual cosa resulta reconfortant en un moment en què molt altres indicadors de la nostra vitalitat nacional són preocupants. Prova de maduresa és el caràcter transversal de la convocatòria, que no es fixa en el partit a què pertany cadascú, ni en s...