AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

"La màscara del Rei Artur" ha estat el segon llibre de no ficció més venut durant la diada de Sant Jordi.  Jo també me'l vaig comprar i no em vaig ficar al llit fins que no vaig arribar a l'última pàgina. El llibre s'ho mereix, a més de les seves qualitats literàries aconsegueix endinsar-se en la identitat de l'Artur Mas fins a extrems a què ningú no havia arribat. El  text parteix de les deu idees tòpiques més arrelades sobre el personatge, llargament alimentades pels seus adversaris polítics i els seus respectius entorns mediàtics, i les confronta amb la realitat a través de les confessions del mateix Mas i d'algunes de les persones que li són més properes, i de l'observació directa de la mateixa autora. El llibre refuta els tòpics, tot i que no amaga la distància existent amb en Duran, que s'ha  reduït darrerament, i el relatiu enuig que li provoca al president Pujol la manca d'atencions per part d'en Mas. M'ha sorprès la franquesa ...

Una de les poques coses que m'encén és que un Mosso d'Esquadra s'adreci a mi dient-me "caballero": "caballero, aquí no puede aparcar" , "buenas noches caballero, la documentación por favor" . De què ens serveixen estatuts, democràcia i llibertats, si un membre de la Policia de Catalunya, sense saber res de mi, em diu "caballero"?. Ja em toca la moral  que m'ho digui un cambrer , però quan m'ho diu un funcionari de la Generalitat, jo que sóc un home de llei i ordre,  sento l'impuls de fer-me una cresta d'okupa i plantar cara al "pasma". Quan vaig a Madrid ja em sembla bé que m'ho diguin, " buenos días caballero" , em diu, "buenos días, póngame una de callos, por favor" , li dic jo. És el que toca allà, és el seu costum i la seva identitat, però a casa meva no. I no és que els catalans no siguem cavallers, "vergonya, cavallers, vergonya" els va dir Jaume I als seus homes quan a...

Ara els vells "progres" i la faràndula comunistoide hispànica estan preocupats per la sort judicial d'en Baltasar Garzón, perquè segons ells no és acceptable que la Falange i "Manos Limpias" es querellin contra el jutge estrella per haver volgut investigar els crims del franquisme. Sí, els mateixos progres als quals els rellisca el futur d'una norma referendada pel poble català com és l'Estatut de Catalunya, o el tancament, durant set anys!, del diari Egunkaria, o la inhabilitació de la Mesa del Parlament basc. Confesso que a mi l'enfrontament atàvic entre les dues espanyes m'avorreix sobiranament, i sóc dels que pensen que els crims del franquisme són matèria d'historiadors, no de juristes, (i això també val per a l'assassinat del President Companys.) . Em preocupa molt més l'ús que el famós jutge ha fet de les seves competències durant la seva llarga trajectòria. Em vaig  prendre la molèstia de llegir-me la interlocutòria del cas ...

On és la globalització?, que se n'ha fet de la Unió Europea?. Em passejo pels canals de la TDT i a part de les poques estacions dels Països Catalans que se'ns permet visualitzar , tota la resta són les mateixes TV espanyoles de sempre elevades a l'enèsima potència. Ni BBC, ni RAI, ni TF1 ni France1, ni Das Erste, ni RTL ni res que  s'emeti més amunt dels Pirineus. De tant en tant sento il·luminats que proposen que alguna emissora pública de ràdio o televisió catalana emeti en anglès per facilitar-ne l'aprenentatge, quan hauria de ser molt més senzill fer accessibles els canals d'altres països a  Catalunya. De la mateixa manera que rebem tot el que es produeix a Madrid, per què no podem rebre a casa televisions de la resta del continent i del planeta?.  Fa anys vaig instal·lar una parabòlica però se m'ha espatllat, i si vull sortir de la cleda televisiva no tindré més remei que instal·lar-ne una altra.  I no ho dic pas perquè domini gaires idiomes, que malaur...

A l'Iraq la candidatura "laica" d'Allawi ha estat la més votada, però durant els dies finals de la campanya  una periodista catalana ens va explicar reiteradament que la Bagdad d'avui està molt més islamitzada que la d'abans de la invasió de 2003, que ella també havia conegut. A Txetxènia les forces armades russes ja fa temps que van esclafar els independentistes, però en Jonathan Litell en el seu últim llibre ens explica que el país caucàsic, lluny d'haver-se russificat, és una societat governada a la "txetxena" i molt més islamitzada que la d'anys enrere. En aquest post no vull parlar d'islamisme, malgrat els fets del metro de Moscou, el que m'interessa és observar com, lluny de convergir cap a un model homologat de democràcia liberal i identitat global compartida, la tendència avui dominant és cap a l'aprofundiment de les diferències entre les civilitzacions, encara que que sigui sota formalismes democràtics com el d'Iraq....

En plena recta final de legislatura Esquerra actua com aquell que s'ha passat tota la nit a  barra de la discoteca, prenent cubates amb els seus companys de farra, en Pepe i en Joan,  i de cop i volta s'adona que aviat tancaran i tornarà a casa amb la cua entre cames. Aleshores no se li acut res més que posar-se a ballar al mig de la pista i a marcar paquet, com diria en Puigcercós, amb l'esperança de seduir alguna  noctàmbula al darrer moment.  Però després d'hores de libacions els seus moviments a la zona de ball són matussers i revelen l'alta càrrega d'esperits que li corre per la sang,  i el paquet...deixem-ho córrer. Els seus companys voldrien dissuadir-lo  perquè no fes el ruc, però ell els recorda que si no fos per ell ni tan sols no haurien entrat a la discoteca, i el deixen fer.   I així tenim  en tràmit tres lleis que es presenten com a molt ambicioses però que en realitat van carregades de plom a les ales. Per començar la llei de veguer...

He llegit a la Vanguardia que en el bombardeig de Dresden hi van morir unes 25.000 persones, un nombre molt inferior al de 300.000 morts que havia donat per bo la mateixa Creu Roja en acabar la Segona Guerra Mundial. 25.000 defuncions són una xifra escruixidora, però no deixa de ser un més dels tràgics episodis d'un conflicte en què van morir milions de civils. En tot cas el bombardeig de la capital de Saxònia va adquirir la dimensió de símbol  de la devastació que els aliats van causar a Alemanya per aconseguir la rendició incondicional del règim nacionalsocialista.  Adolf Hitler va embarcar  el poble alemany en una aventura  megalòmana i sanguinària d'expansió territorial i de domini "racial" , un somni delirant que les condicions polítiques i socials dels anys trenta van fer possible.  Però aquest exercici descomunal d'hibris va trobar la seva nèmesi en la demolició de les ciutats alemanyes, la derrota total, la pèrdua de territori, l'ocupació i la divisió ...

El catedràtic d'Estructura Econòmica Niño Becerra s'ha fet famós amb les seves profecies apocalíptiques sobre la crisi. No crec que ens el puguem prendre al peu de la lletra, les seves teories sobre els cicles de l'economia ajustats a uns intervals temporals concrets no semblen gaire sòlides, però tampoc no podem desestimar les seves prediccions sobre els canvis econòmics i socials a què ens abocarà la crisi actual, que segons ell esdevindrà sistèmica entre juny i juliol d'enguany.  En l'entrevista que publica l'AVUI descriu elements d'un nou model econòmic i social en què "Només seran necessaris els que desenvolupin tasques que perpetuïn el nou model. Crec que anem cap a una societat tecnologitzada i governada per tecnòcrates" ,  i on les assignacions mensuals de 426 euros, avui pròrrogues del subsidi d'atur es convertiran en definitives per a la gent que no sigui útil en el nou model econòmic. Una nova societat sense classe mitjana, sense id...

No hi donem més voltes, el tripartit ja ha descobert els responsables del caos del dilluns i del malestar dels dies següents sense llum:la gent. Aquesta massa irresponsable i acomodatícia, incapaç d'entendre els missatges del nostre lúcid govern, que ja ens ho deia que el dilluns no ens moguéssim de casa (tot i que jo no ho vaig sentir  enlloc, en Saura se'n va anar a Mallorca i en Mora va dormir a Manresa), i que ara fa tots els possibles per restablir la normalitat. Però és clar, els nostres compatriotes de les comarques de Girona, tan ben acostumats ells, no són capaços de passar quatre dies de no-res sense llum. Aviam, si durant mil·lenis la humanitat ha viscut sense electricitat, ara no ens vindrà d'una setmana....Si és que la gent només vol drets i s'oblida dels deures, si és que s'ha perdut aquella consciència cívica d'antany, aquell agafar la pala i anar-se'n a netejar els camins, aquella capacitat de viure sense la protecció dels poders públics.  Ar...

Fa dies que no penjo cap post, no he estat inspirat i el poc que he escrit és massa políticament incorrecte per fer-ho públic. La nevada ha tornat a evidenciar la incompetència i l'arrogància de la direcció política del Departament d'Interior. Entre desembre de 2006 i gener de  2007 ja vaig dedicar un parell de posts al fet que ICV es fes càrrec de la seguretat del país, i la realitat ha confirmat  i ha superat els pitjors auguris que podíem fer en aquell moment. Suposo que avui la major part de la població informada del país ja sap que en Saura és incapaç de dirigir Interior i d'assumir-ne totes les responsabilitats, i la seva tàctica de supervivència es basa en amagar-se quan hi ha problemes.  El problema no rau tant en els errors que puguin cometre bombers, mossos d'esquadra o protecció civil, sinó en la forma com els càrrecs polítics eludeixen les responsabilitats, ja sigui assumint el que s'ha fet malament, ja sigui defensant els professionals de les crítiques ...

El diumenge que ve hi ha una nova tongada de consultes sobre la independència. Hi ha qui diu que la participació serà inferior a la del mes de desembre. No ho sé, suposo que dependrà molt de la mobilització que s'hagi assolit a cada poble, però més enllà de les xifres finals, per a mi el més revolucionari d'aquest moviment és hores d'ara com ha aconseguit implicar milers de voluntaris arreu del país, la major part dels quals no són militants de cap partit i no s'havien implicat mai directament en cap iniciativa de signe independentista,  que estan treballant altruistament, fins i tot ficant-hi diners de la seva butxaca, perquè el màxim de població possible pugui expressar la seva opinió sobre un tema que fins fa quatre dies era gairebé tabú per al "mainstream" del país: la independència de Catalunya. Mai no havia vist un moviment de base tan potent al servei d'un ideal patriòtic tan clar, amb l'afegit que està assolint la implicació de moltíssimes enti...

Inici de càntic en el Temple. Ara digueu: "La ginesta floreix, arreu als camps hi ha vermell de roselles. Amb nova falç comencem a segar el blat madur i, amb ell, les males herbes." Ah, joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l'alba ens ha trigat, com és llarg d'esperar un alçament de llum en la tenebra! Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d'accés al ple domini de la terra. Vàrem mirar ben al lluny del desert, davallàvem al fons del nostre somni. Cisternes seques esdevenen cims pujats per esglaons de lentes hores. Ara digueu: "Nosaltres escoltem les veus del vent per l'alta mar d'espigues." Ara digueu: "Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble."

Avui " La Vanguardia" publica la conversa de cincs alcaldes de ciutats i viles catalanes amb un alt índex d'immigració. Els burgmestres es mouen dins el marc de la correcció política, però de les seves paraules en resulta un panorama ben galdós: serveis sanitaris insuficients, llargues llistes d'espera a les escoles, analfabetisme, manca de serveis bàsics, desarrelament, desconeixement del país, pobresa, degradació urbana, empadronaments falsos, problemes d'habitatge..., i pensar que durant anys i anys els caps pensants del nostre país ens han estat adoctrinant  amb aquell bonic missatge: la immigració no és un problema, és una oportunitat.  Renoi, quina oportunitat, deu ser  l'oportunitat de començar de nou, de trobar-nos que al cap de 30 anys democràcia  i autogovern el país torna a trobar-se amb els mateixos problemes d'aquell moment, sinó pitjors, amb la sensació que allò que hem pogut guanyar per una banda ho hem perdut per una altra. Poca cosa farem ...

El 29 de setembre de 1938 França i Gran Bretanya van arribar als acords de Munic amb Hitler i Mussolini, pels quals van abandonar Txecoslovàquia a la seva sort, amb l'esperança que, oferint els territoris dels Sudets a la voracitat nazi aconseguirien apaivagar-la. El resultat ja és prou conegut, les concessions francobritàniques van esperonar Hitler a seguir endavant amb els seus plans per al domini d'Europa, que al cap d'un any es van traduir en la invasió de Polònia, el detonant de la 2na Guerra Mundial. Aquell pacte ha restat per sempre més com l'exemple per antonomàsia dels perills de les estratègies basades en l'apaivagament de l'enemic per la via de les concessions, un exemple que no tan sols és aplicable a l'alta diplomàcia sinó a molts àmbits de la convivència. Un dels grans encerts d'en Joan Laporta va ser expulsar la facció violenta i criminal dels Boixos Nois del Camp Nou i de l'entorn del club, una decisió que li va comportar amenaces rea...

Sóc convergent, però crec que una força política com Reagrupament és necessària, ara i aquí,  per canalitzar els vots dels "impacients", que altrament es podrien malmetre a l'abstenció o, encara pitjor, podrien anar a ERC o a coses més estrambòtiques, com ara les CUP.  Molt abans que aparegués Reagrupament jo mateix  havia escrit en aquest blog sobre aquest espai sobiranista que ha estat abandonat per ERC amb la seva delirant "aposta estratègica" per cedir el poder del país al PSOE i que, alhora, té dificultats per identificar-se amb el discurs moderat de CiU. De la mateixa manera que  espero i desitjo que de les futures eleccions al Parlament CiU en surti victoriosa i amb prou força per governar en solitari,  també vull que el nou Parlament tingui una majoria absoluta nacionalista (encara que alguns reneguin d'aquesta denominació i optin per considerar-se tan sols independentistes), per a l'assoliment de la qual és necessària la mobilització electoral d...

Alguna cosa falla quan un país que en cosa de deu anys ha acollit un milió i  mig de nouvinguts no és capaç d'impulsar el desenvolupament d'una regió com les Terres de l'Ebre, fins al punt que per a Ascó  i altres pobles de la rodalia la possibilitat que s'hi instal·li el cementiri nuclear esdevé una esperança per sortir del pou on es troben. Aquests dies he sentit moltes lloances de l'alcalde d'Ascó, però què voleu que us digui, un municipi de poc més de 1.600 habitants amb un pressupost d'onze milions d'euros, en bona mesura injectats per la central atòmica (que deia en Pla), hauria de ser capaç d'oferir oportunitats als seus veïns que no passessin per dipositar dins del seu terme les deixalles nuclears de tot l'estat.  En l'anterior post ja vaig deixar clara la meva postura pro-nuclear, però en les condicions actuals, quan la política oficial de l'estat espanyol és la d'abandonar progressivament l'energia nuclear, em sembla ina...

És probable que el nostre país esdevingui l'abocador dels residus nuclears d'Espanya. Ja no ve d'aquí .  Des de l'any 1997 paguem un recàrrec a la factura de la llum per compensar les companyies elèctriques de les pèrdues que els va provocar la moratòria nuclear aplicada pels governs socialistes, però tot i així a  Catalunya tenim tres reactors en funcionament , o sigui que la moratòria no ens ha evitat cap risc i a sobre hem hagut de pagar per la seguretat dels altres, amb l'afegit que no gaire lluny tenim el paradís atòmic francès, que ens ha de proporcionar l'energia que ens manca a través d'un vistós traçat de torres de Molt Alta Tensió.  Ara encara serà millor,  perquè sense generar ni un watt més d'electricitat probablement ens empassarem tota la merda nuclear d'Espanya. Nosaltres els fem una aportació anual de 20.000 milions d'euros per via fiscal i ell ens envien els seus residus nuclears.  Un negoci rodó.   Però preu per pr...

La proposta frustrada de l'ajuntament de Vic té uns efectes dubtosos sobre el control de la immigració, però ha servit per reviure el debat des d'una ciutat acreditada per les seves modèliques polítiques d'integració,  que ja no es veu amb cor d'assumir la responsabilitat de gestionar l'acollida de més nouvinguts que, d'acord amb la llei, no estan autoritzats a treballar i poden ser multats i fins i tot expulsats pel fet de trobar-se en territori de l'estat espanyol de forma irregular. De tot el debat dels darrers dies, a més dels estirabots xenòfobs més deplorables proferits des de posicions marginals, em queda l'esgarrifança de comprovar la visió naïf del món i de l'espècie humana que tenen bona part dels opinadors més influents d'aquest país. "Imagine" és una cançó molt bonica però res més que això, en canvi sembla que bona part de la progressia catalana, i també d'altres sectors benpensants, l'ha convertida en el seu credo, ...

Hi ha dos tipus de governants, els que afronten els problemes i fan els possibles per resoldre'ls i els qui miren cap a un altre costat i intenten desviar l'atenció del personal. L'alcalde de Vic pertany a la primera categoria i finalment ha decidit començar a posar ordre en el desgavell de la immigració descontrolada. L'alcalde de Barcelona pertany a la segona categoria, i lluny de donar resposta als grans reptes de la ciutat se'n va per la tangent i es treu de la màniga una quimèrica candidatura per esdevenir seu dels Jocs Olímpics d'Hivern l'any 2022. ¿Però algú creu que Barcelona té cap possibilitat de ser escollida seu dels Jocs Olímpics d'hivern?.  ¿Algú creu que la candidatura de Barcelona passarà el filtre del Comitè Olímpic Espanyol, que haurà de triar entre una candidatura catalana i una d'aragonesa, i després serà l'escollida pel COI quan l'any 92 ja va ser seu dels jocs d'estiu?. Si la tingués em jugaria una suma important de ...

No acabo de veure en Joan Laporta en el rol de polític, una professió que té molt de cursa de fons.  L'actual president del Barça podria encapçalar una candidatura, fer una bona campanya i guanyar un grapat de diputats, a partir d'aquí el més probable és que acabi de líder d'un grup parlamentari a l'oposició o com a membre d'un govern presidit per un altre. I francament, em costa molt imaginar-lo en cap d'aquests dos papers, infinitament més foscos que la presidència del Barça. En Laporta ha demostrat una gran capacitat de seducció electoral, dots de lideratge i resistència a la pressió.  Ha passat per moments molt durs, però el càrrec de president del Barça li ha ofert moltes satisfaccions, sobretot per a una personalitat egocèntrica i apassionada com la seva, que han compensat sobradament els atacs personals que ha rebut. La política no pot oferir satisfaccions equiparables i, en canvi, li pot suposar maldecaps superiors als que ha hagut de patir fins ara.  De...