AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Tate Britain: pintura d'artistes instal.lats a Anglaterra, encara que molts no anglesos, retrats, paisatges, mitologia, "Paradise Lost", i sempre una bellesa serena, una lluminositat impròpia d'un país tan plujós. M'ha recordat el contrast de la National Gallery: pintura anglesa, francesa, italiana, flamenca i holandesa, i de cop i volta, la tenebra de la pintura espanyola, fins i tot fa pensar que els responsables del museu van triar expressament les obres per seguir alimentant la llegenda negra de la inquisició, la colonització d'Amèrica, i el tancament catòlic de Felip II, el rei que va enviar una Armada, que es volia invencible, per tornar la pèrfida Albió a l'òrbita papal. Anglaterra, enemiga històrica d'Espanya, no en va la principal plaça de Londres commemora una gran batalla naval contra una flota francesa i espanyola, Trafalgar, i l'almirall que hi va perdre la vida dirigint les esquadres britàniques, Nelson. Anglaterra, enemiga d'Espa...

Demà me'n vaig cap a Londres per passar-hi aquests dies fins a reis, i aprofitar per fer un curs intensiu d'anglès, aquesta llengua amb què em relaciono de fa tants anys sense arribar-la a dominar. També voldria aprofitar per fer recerca en algunes de les grans biblioteques, però m'haig d'encarar al gran inconvenient que suposen els horaris britànics, perquè he vist que molts dies tanquen a les 18h. Els anglesos, com a la major part d'Europa, segueixen uns horaris laborals excel·lents, molt més adaptats a les naturalesa humana que no pas al nostre país, on és habitual, com deia en Josep Pla, que a les vuit del vespre encara s'estiguin remenant calaixos per les oficines. Però hi ha molts serveis que, a Londres, es podrien cobrir amb un segon torn, o alguna cosa semblant, perquè et trobes que, molt bé, plegues a les sis de la tarda, aparentment tens molt de temps lliure, però no pots fer res perquè a tot arreu tanquen i no et queda més remei que refugiar-te al pub...

S'acosta el dia de la presa de possessió del president Obama, la tria que ha fet dels responsables de defensa i política exterior m'ha semblat molt més encertada del que n'esperava, perquè no es tracta precisament de colomins progressistes, sinó d'un secretari de defensa republicà, una secretària d'estat falcona, i un assessor de seguretat nacional que és general dels marines, i amic d'en John McCain. El senador McCain ha estat una de les moltes personalitats que han aplaudit la tria, que pot resultar decebedora per als partidaris més ideologitzats d'Obama. A partir del 20 de gener veurem quina política segueix el nou equip, però hores d'ara les expectatives són prometedores, i tot apunta que els EUA no abandonaran l'Iraq fins que el nou estat no estigui més consolidat. És molt aviat encara, però podem especular sobre una complementarietat entre la presidència d'Obama i la de Bush. Aquest últim haurà estat qui hagi fet la feina bruta d'envair...

Hi ha un corrent historiogràfic que es dedica sistemàticament a posar al descobert els "mites" del nacionalisme i molt específicament del nacionalisme català. El dimarts vaig assistir a un seminari amb un dels representants més bel·ligerants d'aquest corrent, en Joan Lluís Marfany, professor, ja jubilat, de la Universitat de Liverpool. És un personatge que contraposa les seves troballes a les idees d'uns catalanistes i d'uns nacionalistes arquetípics i caricaturescos. La veritat és que amb bona part de la seva visió de la història de la llengua i del concepte de nació hi puc estar d'acord, si bé no al 100%, i en canvi difereixo radicalment de la valoració política que en fa. En Marfany reconeix obertament, i fins i tot sembla que li sap greu, que el català és una de les poques llengües europees que existeix com a tal com a mínim des del segle XIV, quan apareixen els primers testimonis escrits que evidencien la consciència lingüística dels seus parlants, i de l...

Enguany es commemora el 75è aniversari de l'Holodomor, la gran fam que va assolar Ucraïna i altres territoris de la Unió Soviètica entre 1932 i 1933. És una fam amb una gran  significació política, perquè va ser causada per les decisions del règim d'Stalin. La col·lectivització salvatge del camp, que obligava els pagesos a abandonar les seves explotacions per integrar-se en granges col·lectives, fortament contestada, va ser una de les causes, juntament amb factors climàtics, d'una davallada de les collites, tràgicament agreujada per la requisició sistemàtica de gra practicada pel règim, que va deixar la població rural sense els aliments necessaris per sobreviure. La mort i la desesperació es van apoderar del món rural, els pagesos, devastats per la gana, feien ús de tots els recursos a l'abast, totes les plantes i els animals van esdevenir comestibles, i com en tota fam, la condició humana es va expressar en els seus extrems de degradació, fins al límit del canibalisme,...

Llegeixo, desordenament, el blog que transcriu el "Quadern Gris" de Josep Pla. Hi trobo la descripció cal.lidoscòpica del món d'ahir, de l'abans, que dirien els meus pares. Perquè, tot i néixer força anys després de 1918, el món de la seva infantesa, el dels anys 40 a un poble de l'Alt Penedès i a un poble del Baix Llobregat, no difereix gaire de la realitat que reconstrueix Pla. Una època de límits temporals imprecisos, que va iniciar la seva decadència definitiva vers als anys 60 del segle passat, i l'inici de la qual potser es pot situar al començament de la Revolució Industrial al nostre país, perquè el món que Pla retrata no és estrictament rural i mariner, també hi actuen burgesos i fabricants. Un retrat que, malgrat les sotragades de les guerres, és vàlid per a una època de prop, o més, de 150 anys, i que enfonsa les seves arrels en el passat ancestral, sense solució de continuïtat. Després els canvis tecnològics i econòmics, i els moviments demogrà...

El 26 de febrer de 1993 un grup d'islamistes radicals van fer esclatar una furgoneta carregada d'explosius que havien deixat aparcada a l'aparcament del World Trade Center de Nova York. L'explosió va causar sis morts , va ferir 1000 persones i en va forçar 5000 a evacuar les Torres Bessones. Els principals responsables van ser detinguts i jutjats entre 1993 i 1996. Ossama Bin Laden va negar cap implicació en l'atemptat. Un d'aquests responsables era Ramzi Yousef, que havia portat la furgoneta fins al lloc on es va provocar l'explosió. De Nova York Yousef es va escapar cap al Paquistan, on va participar en un intent d'assassinat de Benazhir Bhutto, i d'allà va fugir cap a les Filipines, on es va reunir amb el seu oncle Khaled Sheik Mohammed. Tots dos van començar a especular amb la idea de portar a terme accions espectaculars, en què causar el màxim nombre de víctimes civils seria l'objectiu per obtenir un ressò mediàtic el més gran possible. You...

Ha esdevingut una pràctica habitual en entorns espanyolistes radicals, des de la COPE fins a Ciutadans, qualificar de "nazi" tota iniciativa catalanista. És una pràctica que ve de lluny, però que tinc la sensació que ara es reitera més que mai. De fet apliquen una tècnica molt pròpia del nazisme, com és lligar els seus adversaris a una qualificació intrínsecament negativa. Dir que els catalanistes som nazis és com dir que els jueus segresten infants per sacrificar-los. El nazisme ha esdevingut, per mèrits propis, l'encarnació del mal, un dels pocs fenòmens històrics respecte al qual el pensament políticament correcte accepta l'aplicació d'esquemes maniqueus.  Quan els espanyolistes ens diuen nazis ens pengen el pitjor estigma possible, ho fan impunement i em sobta que en una societat tan sensible per segons quines coses, no hi hagi una resposta més contundent. Sense anar més lluny, no tinc cap simpatia pel nostre govern tripartit, però m'indigna que un tal Cé...

No he vist dades concloents sobre l'efecte que la tria de Sarah Palin com a companya de cartell de John McCain ha tingut en els resultats electorals.  La seva nominació va generar una gran efervescència entre les bases del Partit Republicà, i els únics dies en què McCain va encapçalar les enquestes van ser els subsegüents a la convenció en què Palin va brillar amb llum pròpia. Després va caure Lehman Brothers, i tot va canviar. La premsa "liberal" nord-americana, que és la més prestigiosa i influent però que estava totalment compromesa i il·lusionada amb l'elecció de Barack Obama, va aplicar un escrutini implacable al personatge, fins al punt de donar una ampla difusió a informacions que no passaven de rumors. La intenció dels periodistes era demostrar dues coses: que en John McCain és un irresponsable que pren decisions transcendentals, com ara  l'elecció del candidat a la vicepresidència, sense haver-ne analitzat tota la informació, i que la Sarah Palin és una p...

Catalunya ha de tenir política exterior, la lògica nacionalista implica actuar com a nació en tots els àmbits, fins allà on sigui possible, encara que no disposem d'estat propi. En aquesta línia, tenir representacions permanents a les principals capitals del món em sembla inqüestionable, de la mateixa manera que entenc que hem de tenir relacions privilegiades amb altres nacions sense estat, que presenten importants paral·lelismes amb el nostre cas,  com ara Quebec, Escòcia o Flandes.  Durant l'últim govern de CiU es va iniciar una política molt intel·ligent d'obertura de delegacions als països que enviaven més immigrants a Catalunya, amb la intenció de preparar-los en origen per a una integració més àgil al nostre país, però amb l'adveniment del primer tripartit tot aquest esforç se'n va anar en orris, tal com explica molt bé l'Àngel Colom. Segons l'actual responsable d'immigració de Convergència, la Secretària de Relacions Exteriors del govern Maragall,...

Arran del nou debat obert per la desinformació sobre Catalunya difosa per "The Economist" he tornat a sentir veus que reivindiquen la pedagogia del cas català a Espanya, amb al·lusions a campanyes com aquella que duia per títol "Catalunya (o Cataluña, no me'n recordo), tierra de acogida". Amb la qual cosa es posa novament de manifest el proverbial mesellisme català, perquè si algun fracàs sistemàtic han tingut els nostres governs han estat els seus costosos intents de convèncer els espanyols perquè respectin la nostra identitat. Penso que partim d'un error fonamental, al que ja he fet esment en l'anterior post: el problema a Espanya no és que no ens entenguin o que no ens coneguin.  No és un problema d'ignorància- per més que n'hi hagi molta- és un problema d'interessos enfrontats. Per molt que els expliquem que som una nació mil·lenària, que tenim una literatura de primera línia, que durant segles hem disposat d'institucions de govern pr...

Tinc l'infame edició de 8 de novembre del setmanari "The Economist" a les mans, que tot parlant d'Espanya en un "special report",  conté unes peculiars valoracions sobre Catalunya i el nacionalisme català, que han motivat una queixa barroera del govern català. En Xavier Sala i Martín ha penjat una nota sensacional al facebook en què, al mateix temps que es diu avergonyit per la resposta del nostre govern, denuncia eficaçment les contradiccions i falsedats en què incorre el periodista Michael Reid, autor del reportatge. Poca cosa s'hi pot afegir, tan sols assenyalar que sovint determinades visions que es donen de Catalunya a la premsa internacional semblen dictades per la "Brunete" mediàtica, entre altres motius perquè els periodistes d'altres països recorren a la premsa i als intel·lectuals de Madrid per informar-se d'allò que passa a Catalunya, i així escriuen coses com ara " The nationalists’ linguistic dogmatism is provoking a b...

Hi ha almenys dos Obames, el dels grans discursos inclusius, superador de les divisòries nord-americanes, home reflexiu i centrat, i l'Obama sorgit de l'aparell demòcrata de Chicago, parroquià de Jeremiah Wright (durant 20 anys!!),i congressista demòcrata ortodox, més aviat esquerranós. El primer és un bon líder per als EUA, el segon és un home de confrontació amb la meitat del país. Tot indica que prevaldrà el primer, però caldrà veure com evolucionen els esdeveniments a partir del 20 de gener.  Ara mateix, el que més em preocupa és la gestió del conflicte a l'Iraq: haver marcat una data de retirada és un error, perquè dóna ales a Al-Qaida per proclamar que la seva lluita ha assolit l'objectiu de foragitar els nord-americans, i facilita que els bàndols enfrontats es preparin per tornar a combatre's tan bon punt se'n vagin les tropes dels EUA. Entenc que el missatge correcte hauria estat dir que se n'anirien quan la situació s'hagués estabilitzat  i s...

S'ha produït el resultat més previsible i l'Obama ha guanyat les eleccions, la qual cosa no és cap sorpresa tenint en compte que, des que es va fer amb la nominació demòcrata, ha encapçalat totes les enquestes, amb l'excepció de les que corresponien a uns dies després de la convenció republicana. M'hauria agradat que guanyés en McCain i, si bé fins a l'últim moment he mantingut viva l'esperança, també era conscient de les immenses dificultats a què s'enfrontava el vell John: en primer lloc un llegat catastròfic de l'actual administració republicana,  culminat amb l'esclat definitiu de la crisi financera el mes de setembre, el conseqüent desig de canvi de la població, un adversari esplèndid en estat de gràcia, que posava més de relleu l'edat avançada i les xacres del presoner de guerra, que tampoc no té en l'oratòria el seu punt fort.  Finalment, el diferencial brutal de recursos econòmics, de suports mediàtics i d'entusiasme, favorable a ...

Entenc que l'Obama és un candidat que genera entusiasme, i que totes li ponen per fer-se amb la victòria. Un dels motius és que George W. Bush ha creat tant de rebuig durant els seus vuit anys a la presidència que tot allò que s'hi vinculi queda contaminat. I això és una gran injustícia per a en McCain. L'any 2000  va ser derrotat per Bush, amb molt males arts, a les primàries del Partit Republicà, i avui pot tornar a perdre en bona mesura com a conseqüència del llegat del seu antic rival. L'Obamania i la Bushfobia han deixat en John McCain a l'ombra. Un personatge que malgrat la seva biografia apassionant és gairebé desconegut al nostre país.  Ahir vaig passar una estona per l'FNAC de Diagonal Mar i vaig comprovar com es poden trobar els dos llibres de l'Obama traduïts al castellà, i el seu segon llibre, "L'audàcia de l'esperança", traduït al català.  En canvi, ni rastre dels cinc llibres escrits per en McCain junt amb el seu col·laborador...

Com ja vaig escriure en un post de 19 de novembre de 2006, fa gairebé dos anys, en la cursa de les presidencials nord-americanes aquest blog recolza John McCain.  Sense compartir-ne totes i cadascuna de les seves posicions és un home que admiro, fet d'una pasta especial, un heroi, que amb 72 anys lluitarà fins al final per assolir la victòria.  Simpatitzo amb en McCain des que es va presentar a les primàries de 2000, on va començar amb molt força fins que la maquinària de l'establishment republicà, que recolzava en George W. Bush, li va parar els peus a Carolina del Sud, amb una campanya repugnant basada en bona mesura en la rumorologia. McCain és un falcó en política exterior, la qual cosa ja m'està bé, prefereixo uns EUA assertius que no pas carregats de dubtes enfront els desafiaments que plantegen les autocràcies emergents. Prefereixo la reposta contundent de McCain a la invasió russa de Geòrgia a la inconcreció hawaiana d'Obama. I a banda de la politica exterior, q...

S'està obrint un debat sobre la decadència de Catalunya, i és convenient, perquè més enllà de la crisi econòmica i dels debats polítics del dia a dia, el problema és profund i estructural. Penso que fa anys que anem mal encaminats, que hem errat el model. Per a mi també és un descobriment, jo també creia que el creixement econòmic d'un país era necessàriament positiu, que si les dades del turisme, de la construcció i de la indústria eren positives, volia dir que progressàvem.  Però en aquesta anàlisi hi un error fonamental, es basa en el creixement quantitatiu: més turistes, més diners, més pisos, més diners, més llocs de treball, més diners. Però no serveix de res créixer quantitativament, que a Catalunya hi hagi més activitat, més llocs de treball i més diners, si els catalans, cadascun de nosaltres, no vivim millor, no tenim millors expectatives, no som més savis, no som millors. I no millorem, el nivell mitjà del país ha baixat,  resulta que ara hi ha 100.000 personatges d...

Cada dia que passa les coses es posen més magres per al vell John. Tota l'embranzida que va agafar amb la Convenció Republicana es va estavellar contra la crisi financera, que reforça les ganes de canvi de la societat nord-americana. Gairebé cada dia faig un cop d'ull al New York Times per seguir la campanya, perquè és molt accessible per internet i dóna informació a dojo. L'esbiaixament pro-demòcrata es nota molt, que divendres fessin públic el seu suport per l'Obama no és cap sorpresa, des de l'any 1960 han donat suport a tots i cadascun dels candidats demòcrates a la presidència.  Hi ha tres crítiques reiterades a la campanya d'en McCain: el seu caràcter erràtic, la tria d'una persona poc preparada com la Sarah Palin com candidata a la vicepresidència-un tema sensible tenint en compte l'edat d'en McCain-, i els constants atacs a l'Obama. Totes aquestes crítiques són plausibles, però en McCain no té gaires més opcions que fer exactament això. P...

La "memòria històrica", tal com es promou avui des de les instàncies oficials, és una perversió de la història. La història, com a ciència social, intenta acostar-se a la veritat dels fets passats. La memòria històrica s'interessa pel record subjectiu d'uns fets, no per la veritat, amb finalitats polítiques.  I no és que la història no s'utilitzi políticament, tot el contrari, segurament és la disciplina acadèmica que més s'ha polititzat. No existeixen els historiadors neutres, tothom arrossega els propis prejudicis, ideals i influències, però encara que les seves conclusions puguin ser errònies o esbiaixades, estan obligats a seguir un mètode i a poder demostrar que tot allò que afirmen són fets comprovats, o es dedueix lògicament d'uns fets comprovats. La memòria històrica no, la memòria històrica es pot valdre del testimoni d'una senyora que explica els seus records de quan era petita i es van endur el seu pare a la presó, i presentar-ho com la narr...

Entenc que ERC i ICV es barallin per fer-se amb la figura d'en Lluís Companys, al capdavall era un mediocre que va arribar més amunt del que li corresponia per la seva categoria, que va posar el seu compromís amb el republicanisme espanyol per damunt de la seva fidelitat al país, i que va salvar el seu currículum patriòtic amb la seva mort. Si no fos per la mitificació del període republicà, propiciada per la necessitat de mantenir el record d'un temps pretesament ideal enfront la dictadura franquista, i sobretot, pel seu afusellament, el record d'en Companys seria més aviat negatiu. Fa molts anys, llegint una mica, vaig descobrir que el seu catalanisme era molt tebi, a diferència del president Macià, el 14 d'abril de 1931 va sortir al balcó de l'ajuntament de Barcelona per proclamar la República espanyola, no la catalana. Fa uns dos anys l'Enric Vila va publicar un llibre que hauria de ser de lectura obligatòria per a totes les persones interessades en la nostr...