AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

El dia 21 D vaig acabar el recompte al meu col·legi electoral cap a les onze del vespre, cansat i amb mal de cap, en un estat anímic marcat encara pel terror experimentat durant la tarda, quan l'afluència massiva d'electors feia témer, ara sí, l'expressió d'una majoria silenciosa disposada a votar qualsevol cosa per aturar el procés cap a la independència, i més quan els principals increments de participació es registraven allà on l'independentisme obté sempre pitjors resultats. L'escrutini va tenir un efecte tranquil·litzador. A les 10 meses electorals de l'escola Molí de Finestrelles, de Sant Andreu de Palomar, on vaig fer d'apoderat, les candidatures independentistes van resistir prou bé l'embat unionista i les primeres estimacions de resultats a nivell nacional indicaven una majoria absoluta a favor de la República, però encara no sabíem si reflectien els efectes de la pujada de participació de la tarda.  Fins que no es van fer públiques les dad...

L'unionisme, i també alguns analistes internacionals mal informats o mal intencionats, han volgut identificar l'independentisme amb els moviments populistes, emergents al món occidental des de la crisi de 2008. La realitat és exactament la contrària.  El perfil educatiu i social dels votants unionistes a Catalunya coincideix sospitosament amb el dels votants de les opcions considerades populistes, ja sigui Trump als EUA, el Brexit al Regne Unit o Le Pen a França. L'auge independentista no és la conseqüència, ni molt menys, de l'exacerbació identitària dels catalans, sinó de la constatació empírica que l'estat espanyol actua contra els nostres interessos en múltiples àmbits de la política, de l'economia i de la cultura. Així com els nous populismes posen en entredit les convencions del pensament políticament correcte i promouen el retorn a models d'estat nació propis de mitjans del S. XX, l'independentisme català s'ha cenyit en tot moment a una acció...

Ahir, dia 7 de desembre de 2017, vam tornar a viure una jornada de glòria de l'independentisme català, quan entre 45.000 i 60.000 catalans, alguns diuen que fins i tot més, es van manifestar a Brussel·les per la llibertat dels nostres presos polítics i del nostre país. Va ser una nova exhibició de força cívica, ordre democràtic i alegria combativa; una injecció de moral tant per als que van ser-hi com per als que ens hi vam sentir representats. Poques reivindicacions, potser cap altra, poden organitzar una concentració com aquella a 1500 km de distància del seu origen, no debades l'experiència demostrativa acumulada durant els darrers 10 anys ens ha convertit en experts en l'art de la manifestació política.   Però l'èxit d'ahir no pot fer perdre de vista que al cap de dues setmanes tenim unes de les eleccions més transcendentals de la nostra història, i és a les urnes on s'ha de  demostrar la força del nostre moviment. Massa sovint l'independentisme s...

El dia 20 de setembre, davant del Departament d'Economia, la gent tot sovint cridava un vell clam de guerra de l'esquerra independentista: "els carrers seran sempre nostres!" Per uns breus instants vaig viure la il·lusió que, trobant-nos davant de la seu del nostre ministeri d'hisenda, els congregats realment proclamaven "els calers seran sempre nostres", la qual cosa m'hauria semblat molt més adient i esperançadora. I si jo també he cridat "els carres seran sempre nostres", com a partícip de la litúrgia protestatària,  no puc deixar de pensar que és una expressió que denota vocació de resistència, no d'autèntica victòria, perquè el carrer és el que et queda quan ja no tens res més, i jo sóc dels que pensen que les lluites polítiques es fan per assumir el poder o condicionar efectivament l'exercici del poder per part dels qui el tenen. Que els carrers siguin nostres és necessari per resistir, però l'objectiu de l'independen...

Des que es va iniciar la preparació del referèndum d'autodeterminació, molt abans de la seva convocatòria oficial, hem estat testimonis de l'absurda repressió desencadenada per l'estat espanyol contra tota actuació de la Generalitat que hi estigui relacionada, començant per les querelles contra la consellera i els alts càrrecs de Governació pel fet de licitar la fabricació de les urnes, i seguint amb els escorcolls surrealistes de la impremta Indugraf i del setmanari "El Vallenc" per la seva "presumpta" participació en la producció de paperetes de vot i d'altre material imprès per a l'1O. Una cosa és que l'estat no autoritzi la celebració d'un referèndum,  la qual cosa voldria dir que per a l'estat la convocatòria a les urnes no tindria validesa jurídica, no seria considerat com a referèndum, però tot i així no hi hauria motiu perquè no es pogués portar a terme, i més encara quan l'any 2005 es va despenalitzar. Una altra cosa, mo...

El dissabte passat vaig assistir a la manifestació “No tinc por”, perquè entenia que quan una ciutat pateix un atemptat terrorista com el de 17 d’agost cal expressar el suport a les víctimes i el rebuig i la fermesa en contra del terrorisme.  En un context de politització extrema dels atemptats per part de l’unionisme, en un intent desesperat de convertir l’impacte emocional causat per l’atac en un corrent d’opinió massiu que obligués a aparcar el referèndum de l’1-O i el procés cap a la independència, l’anunciada assistència del monarca espanyol acompanyat pel govern de l’estat apareixia com una maniobra per visualitzar una Catalunya aglutinada a l’entorn del rei en la seva resposta al terrorisme. Òbviament, l’independentisme havia de desactivar aquest intent bastard d’instrumentalitzar els atemptats, per la qual cosa es va promoure, no sense un cert debat sobre la seva conveniència, l’assistència a la concentració amb estelades, preferiblement amb crespó negre. Una opció simbò...

Uns atemptats com els que va patir Catalunya el passat dijous 17 d’agost posen al descobert les fortaleses i les febleses d’una societat. Davant de situacions de vida o la mort cauen els decorats amb què construïm l’escenari de la nostra vida quotidiana i ens encarem a ull nu amb les estructures que sostenen la nostra convivència i seguretat. Per això, passats uns dies,  vivim la tragèdia amb el dol pel patiment causat a tantes víctimes i la serenitat que ens aporta la descoberta d’una fortalesa estructural de la qual ignoràvem l’autèntica magnitud. Podem debatre una vegada i una altra sobre les possibilitats d’evitar els atacs, però l’experiència acumulada a Europa ens diu que, tot i que les forces de seguretat siguin capaces d’avortar múltiples intents, arriba un dia en què els terroristes superen els filtres de seguretat i aconsegueixen fer mal. I un cop fet el mal, la resposta del país ha estat a l’alçada, tant en termes d’atenció a les víctimes, com per la capacitat dels Mo...

La mort de Fidel Castro ha posat al descobert la falta de compromís democràtic d'una part de l'esquerra d'aquest país. Per a mi ha estat una certa sorpresa. Puc entendre algunes actituds romàntiques envers la revolució cubana i al que va significar Fidel com a símbol durant molts anys, sobretot per als qui desconeixien el pa que es donava a l'illa, però em semblen del tot condemnables els elogis fúnebres que n'han entonat polítics als quals considerava demòcrates. Em sorprèn perquè alguns dels qui avui més han plorat la mort del dictador caribeny, creador d'un règim totalitari que encara es manté, són els qui exhibeixen més zel en l'exigència d'eradicació de qualsevol símbol vinculat al franquisme, un règim que, malgrat tot, va finir als anys 70. El comunisme cubà no s'ha quedat pas curt en a seva actuació repressiva, les estimacions sobre el nombre de persones executades per l'estat oscil·len entre les 6.000 i les 17.000 víctimes mortals. Despr...

Fa anys l'independentisme considerava el 23 d'abril, Sant Jordi, com el "Dia de Lluita per la Llengua", però em sembla que avui aquesta expressió ja no es fa servir i la defensa de la normalització del català gairebé ha esdevingut "políticament incorrecte". Si ho fas els unionistes et titllen de nazi i racista,  i una part de l'independentisme et diu que això perjudica l'eixamplament de la base social per a l'estat propi. Encara estic sobtat pel l'agror que va generar, dins mateix de l'independentisme, una manifest com el del grup koiné. Òbviament aquell manifest incorre en errors tàctics, segurament el més gruixut sigui el de qualificar de "colonització involuntària" la immigració castellanoparlant.  És una expressió que es presta a interpretacions errònies, i ha servit en safata un argument fals per portar el debat al terreny més desitjat pels unionistes, l'enfrontament etnolingüístic. En el debat polític, i encara que el...

Coincidint amb la Diada del País Valencià, el 25 d'abril,  vaig acabar de llegir un assaig clàssic de J.F. Mira reeditat l'any passat, "La Nació dels valencians", que també es pot llegir com una revisió actualitzada del primigeni  "Nosaltres, els valencians" de Joan Fuster. Mira fa un viatge per la història del País Valencià, desfà mites i tòpics que encara determinen la imatge que en tenen propis i forans,  i proposa una valencianisme polític no lligat al nacionalisme català, però inequívoc en la defensa de la unitat lingüística i en el reconeixement dels orígens catalans de la identitat valenciana, reinvindicatiu fins i tot del concepte cultural de Països Catalans. L'autor, que compta l'antropologia entre els seus camps de coneixement, descarta que es puguin descriure elements identitaris propis i singulars de tots  els valencians, compartits arreu del seu territori. Allò que ha configurat el País Valencià és una entitat política, el Regne de Valè...

S'ha obert el debat sobre com ha de ser el nou partit que substituirà Convergència Democràtica de Catalunya, un diàleg interior que de moment gira a l'entorn dels tres eixos definidors de la nova força: la ideologia, l'estratègia i l'organització. En el marc d'aquest debat és recurrent fer crides a la necessitat de conquerir nous espais, d'arribar a sectors de la població que avui estan allunyats del que representa CDC. És una ambició legítima i necessària per a una força que aspira a ser majoritària, però abans de fer aquest pas el nou partit ha de superar la principal limitació que té l'actual Convergència, que és guanyar-se la confiança de les persones que en comparteixen la ideologia i els valors però que han deixat de votar-la, o bé no ho han fet mai. Està molt bé especular sobre quins missatges cal emetre i quines accions cal emprendre per guanyar suports en els barris metropolitans que voten en clau espanyola, o entre els joves seduïts per la "n...

No em fa cap il·lusió que el Regne Unit abandoni la Unió Europea, però la convocatòria d'un referèndum sobre el "Brexit" per al proper mes de juny és una bona notícia per a la democràcia. Ni la UE ni la Gran Bretanya no tenen res a guanyar amb la separació, però el debat i, sobretot, l'acceptació de la possibilitat de deixar de ser membre del club europeu si així ho vol la ciutadania, són molt transcendents, perquè refermen la pervivència de la sobirania nacional, paradoxalment en sentit contrari a allò que proclamen els euroescèptics britànics. La celebració del referèndum és la prova que és possible mantenir la pròpia sobirania, sotmesa al principi democràtic, en el marc de la UE; de la mateixa manera que ho demostren fórmules com les clàusules "opt-out" establertes als Tractats, el manteniment de la lliura, l'autoexclusió de Schengen i les darreres concessions obtingudes per Cameron. La UE ha demostrat ser una entitat prou flexible com per reconè...

Tenint en compte l'extremisme ideològic de la CUP no m'ha sorprès la seva decisió final sobre la investidura. Contràriament, cal valorar que almenys la meitat dels cupaires, per tal d'avançar cap a la independència,  s'hagin mostrat disposats a passar pel tràngol de fer president algú que situen a les seves antípodes en molts camps. És molt problemàtic que la majoria independentista al Parlament necessiti el concurs de la CUP. Si l'independentisme ha esdevingut majoritari és perquè fa més de 25 anys que va deixar enrere el que avui representa la CUP. Als anys 80 l'independentisme explícit estava ineludiblement associat a l'extrema esquerra i a la defensa de la lluita armada, unes opcions ultraminoritàries a la nostra societat que condemnaven la reivindicació de l'estat propi a la marginalitat política. La gran aportació que va fer ERC va ser alliberar l'independentisme d'aquella radicalitat estèril i convertir-lo en una opció pacífica, democrà...

Portem dos mesos donat-li voltes, que si la CUP tomba, que si la CUP gira, que si són això, que si són allò...En realitat, com algú va dir, el problema és que el 27S els catalans vam votar la CUP per sobre de les nostres possibilitats. A Catalunya hi ha gent que, a més de la independència, aspira a la subversió del sistema i a la construcció d'una societat socialista, desconnectada del nostre entorn europeu i dels mercats de béns i capitals, on la propietat i la iniciativa privades restin reduïdes a la mínima expressió. A Catalunya hi ha gent que vol tot això, però no tants com per tenir 10 escons al Parlament. Una part dels votants independentistes, més o menys d'esquerres, han atorgat un paper decisiu en el nostre procés cap a la independència a una força d'extrema esquerra, una posició clau que no ocupa cap altra força equiparable enlloc més d'Europa, ni tan sols a la Grècia de la Syriza prèvia al referèndum.  La negativa a investir Mas és la punta de l'iceberg ...

Arran de la massacre de París hem tornat a veure les reaccions i escenes recurrents després cada gran acció terrorista: les mostres de dol i solidaritat, les condemnes, les promeses de fermesa en la lluita antiterrorista, les preteses anàlisis de les causes i, a partir d'aquí, el focus d'alguns en la islamofòbia, en la culpabilització d'Occident,  en la marginació dels joves musulmans a Europa...Un cicle que es repeteix una vegada i una altra, i no sabem si amb el temps encara es produirà de forma més freqüent com a conseqüència d'un increment de l'ofensiva gihadista.  No deixa de ser paradoxal que França, que es va significar com l'antítesi a la reacció militarista de George W. Bush als atemptats de l'11 de setembre de 2001, apliqui avui una teràpia i una gesticulació que recorden moltíssim a la dels EUA de principis de segle i que ja es va escenificar amb contundència quan Hollande va voler emetre un missatge de resposta als atacs al Charlie Hebdo i al s...

El resultat del 27 de setembre en el camp de l'independentisme és el que anunciaven la majoria de les enquestes: guanya Junts pel Sí sense arribar a la majoria absoluta, que s'obté sumant-hi la CUP. Aquest era l'escenari amb què es van convocar les eleccions i el que s'ha acabat produint: JxS no ha assolit la majoria absoluta i el Sí no ha arribat, per poc, al 50% dels vots, però això és el que ja es preveia des d'un principi. La novetat, no prevista, és que aquests resultats s'han aconseguint amb una participació mai no vista en cap altra contesa electoral i molt especialment en unes eleccions al Parlament, Aquesta és la dada més trencadora, victòria independentista amb més d'un 77% de participació, contràriament als auguris d'en García Albiol, segons el qual amb més d'un 70% de concurrència a les urnes s'acabava la broma.  El procés cap a la independència segueix, "alive and kicking".  L'alta participació en un context plebisci...

La setmana passada, en vigílies d'un nou Onze de Setembre èpic,  vaig llegir "El llarg procés: Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014)", de Jordi Amat, un assaig que combina la narració de diferents episodis de la història intel·lectual i política del nostre país amb un relat sintètic, que es vol explicatiu de l'evolució del catalanisme, des de la desfeta de la guerra civil fins al present d'hegemonia sobiranista. És un text molt recomanable, els episodis que relata, reconstruïts principalment a través dels articles i de la correspondència dels protagonistes, ens aproximen a elements importants per entendre la història contemporània d'aquest país: la col·laboració d'intel·lectuals de la Lliga amb el bàndol franquista des de l'inici de la guerra civil, la vinculació d'aquests intel·lectuals a la revista falangista "Destino" i l'evolució posterior d'aquesta publicació; el panorama absolutament castellanitzat de...