AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Tinc dubtes sobre l'oportunitat temporal del manifest del grup Koiné i crec que no s'ha estat prou curós a l'hora d'utilitzar determinades expressions, però coincideixo amb la diagnosi de fons: el manteniment de l'actual "statu quo" lingüístic ens aboca, primer, a la minorització definitiva del català i, tot seguit, a la seva extinció. Les xifres parlen per si soles..Més enllà de l'escola, on també hi ha moltes llacunes,  a Catalunya l'autèntica immersió lingüística és en castellà: la cultura de masses, és a dir TV, cinema, videojocs, revistes, literatura popular, webs, etc, s'expressa "massivament" en castellà; els catalanoparlants es passen sistemàticament al castellà quan algun dels seus interlocutors és castellanoparlant o desconegut; l'ús del català a la justícia és simbòlic; la llengua d'acollida dels nouvinguts és el castellà, fins i tot molts dependents de comerç, que per edat haurien d'haver estat escolaritzats e...

Des d'octubre una part de l'independentisme s'ha instal·lat en un curiós purisme testosterònic que sembla prioritzar en tot moment la confrontació directa amb l'estat, sense prendre en consideració ni la correlació de forces real ni les conseqüències d'aquest enfrontament. Fins al 26 d'octubre jo mateix podia compartir, en part, aquest plantejament, però des d'aquella data crec que ens cal un canvi estratègic profund. Fins a aquell dia vaig creure que, més enllà de la celebració del referèndum, disposàvem de l'estructura interna i dels suports externs necessaris per afrontar un pols amb l'estat que l'obligués a seure en una taula de negociacions, no tant per reconèixer la naixent República Catalana com per acceptar un nou estatus polític per al país i qui sap si obrir-se a la celebració d'un referèndum pactat. Òbviament, la meva creença es basava en la fe i no pas en el coneixement dels preparatius que eventualment s'haguessin fet per a ...

Quins temps ens ha tocat viure! Ara a l'espera que hi hagi acord entre les forces independentistes per investir el president Puigdemont i formar govern, donant per fet que l'estat recorrerà la investidura davant el TC, amb el corresponent efecte suspensiu. I així seguim, instal·lats en la incertesa, sota la pressió repressora de l'estat i amb una barreja de desconcert i de ganes de passar a l'acció entre la base activista de l'independentisme. La premsa digital i les xarxes socials recullen el debat obert  sobre quin és el camí a seguir a partir d'ara, que actualitza els dilemes post 1-O: hem de tirar pel dret, anar a la confrontació directa amb l'estat, o bé hem de prioritzar la retirada del 155, la recuperació de les institucions i iniciar un període de tranquil·litat per recuperar forces i ampliar la base?. Ambdues posicions tenen arguments de pes a favor, i per aquest motiu crec que cal trobar un terme mig: tibar la corda al màxim per investir el nostre...

Passi el que passi amb la investidura del president de la Generalitat i amb el 155, ens trobem en un moment en què cal repensar l'estratègia independentista, perquè la que hem seguit fins ara ens ha permès assolir victòries importants però no ens ha portat a la independència. Ara tenim l'autonomia suspesa sine die, els principals dirigents a la presó, a l'exili o encausats, Tv3 i l'escola catalana en el punt de mira de l'estat i les delegacions a l'exterior tancades i sota l'escrutini del Tribunal de Cuentas. Com diuen els anglosaxons "fredoom is not free", i estem pagant un preu per assolir la nostra llibertat, però hem d'aconseguir que cap dels sacrificis que s'han fet no sigui en va, i això demana una estratègia guanyadora. Cal anàlisi, reflexió i sang freda, uns elements difícils de reunir en uns moments de tanta intensitat emocional com els que estem vivint, en què les demandes d'un dia a dia absorbent fan ajornar la necessària mi...

El dia 21 D vaig acabar el recompte al meu col·legi electoral cap a les onze del vespre, cansat i amb mal de cap, en un estat anímic marcat encara pel terror experimentat durant la tarda, quan l'afluència massiva d'electors feia témer, ara sí, l'expressió d'una majoria silenciosa disposada a votar qualsevol cosa per aturar el procés cap a la independència, i més quan els principals increments de participació es registraven allà on l'independentisme obté sempre pitjors resultats. L'escrutini va tenir un efecte tranquil·litzador. A les 10 meses electorals de l'escola Molí de Finestrelles, de Sant Andreu de Palomar, on vaig fer d'apoderat, les candidatures independentistes van resistir prou bé l'embat unionista i les primeres estimacions de resultats a nivell nacional indicaven una majoria absoluta a favor de la República, però encara no sabíem si reflectien els efectes de la pujada de participació de la tarda.  Fins que no es van fer públiques les dad...

L'unionisme, i també alguns analistes internacionals mal informats o mal intencionats, han volgut identificar l'independentisme amb els moviments populistes, emergents al món occidental des de la crisi de 2008. La realitat és exactament la contrària.  El perfil educatiu i social dels votants unionistes a Catalunya coincideix sospitosament amb el dels votants de les opcions considerades populistes, ja sigui Trump als EUA, el Brexit al Regne Unit o Le Pen a França. L'auge independentista no és la conseqüència, ni molt menys, de l'exacerbació identitària dels catalans, sinó de la constatació empírica que l'estat espanyol actua contra els nostres interessos en múltiples àmbits de la política, de l'economia i de la cultura. Així com els nous populismes posen en entredit les convencions del pensament políticament correcte i promouen el retorn a models d'estat nació propis de mitjans del S. XX, l'independentisme català s'ha cenyit en tot moment a una acció...

Ahir, dia 7 de desembre de 2017, vam tornar a viure una jornada de glòria de l'independentisme català, quan entre 45.000 i 60.000 catalans, alguns diuen que fins i tot més, es van manifestar a Brussel·les per la llibertat dels nostres presos polítics i del nostre país. Va ser una nova exhibició de força cívica, ordre democràtic i alegria combativa; una injecció de moral tant per als que van ser-hi com per als que ens hi vam sentir representats. Poques reivindicacions, potser cap altra, poden organitzar una concentració com aquella a 1500 km de distància del seu origen, no debades l'experiència demostrativa acumulada durant els darrers 10 anys ens ha convertit en experts en l'art de la manifestació política.   Però l'èxit d'ahir no pot fer perdre de vista que al cap de dues setmanes tenim unes de les eleccions més transcendentals de la nostra història, i és a les urnes on s'ha de  demostrar la força del nostre moviment. Massa sovint l'independentisme s...

El dia 20 de setembre, davant del Departament d'Economia, la gent tot sovint cridava un vell clam de guerra de l'esquerra independentista: "els carrers seran sempre nostres!" Per uns breus instants vaig viure la il·lusió que, trobant-nos davant de la seu del nostre ministeri d'hisenda, els congregats realment proclamaven "els calers seran sempre nostres", la qual cosa m'hauria semblat molt més adient i esperançadora. I si jo també he cridat "els carres seran sempre nostres", com a partícip de la litúrgia protestatària,  no puc deixar de pensar que és una expressió que denota vocació de resistència, no d'autèntica victòria, perquè el carrer és el que et queda quan ja no tens res més, i jo sóc dels que pensen que les lluites polítiques es fan per assumir el poder o condicionar efectivament l'exercici del poder per part dels qui el tenen. Que els carrers siguin nostres és necessari per resistir, però l'objectiu de l'independen...

Des que es va iniciar la preparació del referèndum d'autodeterminació, molt abans de la seva convocatòria oficial, hem estat testimonis de l'absurda repressió desencadenada per l'estat espanyol contra tota actuació de la Generalitat que hi estigui relacionada, començant per les querelles contra la consellera i els alts càrrecs de Governació pel fet de licitar la fabricació de les urnes, i seguint amb els escorcolls surrealistes de la impremta Indugraf i del setmanari "El Vallenc" per la seva "presumpta" participació en la producció de paperetes de vot i d'altre material imprès per a l'1O. Una cosa és que l'estat no autoritzi la celebració d'un referèndum,  la qual cosa voldria dir que per a l'estat la convocatòria a les urnes no tindria validesa jurídica, no seria considerat com a referèndum, però tot i així no hi hauria motiu perquè no es pogués portar a terme, i més encara quan l'any 2005 es va despenalitzar. Una altra cosa, mo...

El dissabte passat vaig assistir a la manifestació “No tinc por”, perquè entenia que quan una ciutat pateix un atemptat terrorista com el de 17 d’agost cal expressar el suport a les víctimes i el rebuig i la fermesa en contra del terrorisme.  En un context de politització extrema dels atemptats per part de l’unionisme, en un intent desesperat de convertir l’impacte emocional causat per l’atac en un corrent d’opinió massiu que obligués a aparcar el referèndum de l’1-O i el procés cap a la independència, l’anunciada assistència del monarca espanyol acompanyat pel govern de l’estat apareixia com una maniobra per visualitzar una Catalunya aglutinada a l’entorn del rei en la seva resposta al terrorisme. Òbviament, l’independentisme havia de desactivar aquest intent bastard d’instrumentalitzar els atemptats, per la qual cosa es va promoure, no sense un cert debat sobre la seva conveniència, l’assistència a la concentració amb estelades, preferiblement amb crespó negre. Una opció simbò...

Uns atemptats com els que va patir Catalunya el passat dijous 17 d’agost posen al descobert les fortaleses i les febleses d’una societat. Davant de situacions de vida o la mort cauen els decorats amb què construïm l’escenari de la nostra vida quotidiana i ens encarem a ull nu amb les estructures que sostenen la nostra convivència i seguretat. Per això, passats uns dies,  vivim la tragèdia amb el dol pel patiment causat a tantes víctimes i la serenitat que ens aporta la descoberta d’una fortalesa estructural de la qual ignoràvem l’autèntica magnitud. Podem debatre una vegada i una altra sobre les possibilitats d’evitar els atacs, però l’experiència acumulada a Europa ens diu que, tot i que les forces de seguretat siguin capaces d’avortar múltiples intents, arriba un dia en què els terroristes superen els filtres de seguretat i aconsegueixen fer mal. I un cop fet el mal, la resposta del país ha estat a l’alçada, tant en termes d’atenció a les víctimes, com per la capacitat dels Mo...

La mort de Fidel Castro ha posat al descobert la falta de compromís democràtic d'una part de l'esquerra d'aquest país. Per a mi ha estat una certa sorpresa. Puc entendre algunes actituds romàntiques envers la revolució cubana i al que va significar Fidel com a símbol durant molts anys, sobretot per als qui desconeixien el pa que es donava a l'illa, però em semblen del tot condemnables els elogis fúnebres que n'han entonat polítics als quals considerava demòcrates. Em sorprèn perquè alguns dels qui avui més han plorat la mort del dictador caribeny, creador d'un règim totalitari que encara es manté, són els qui exhibeixen més zel en l'exigència d'eradicació de qualsevol símbol vinculat al franquisme, un règim que, malgrat tot, va finir als anys 70. El comunisme cubà no s'ha quedat pas curt en a seva actuació repressiva, les estimacions sobre el nombre de persones executades per l'estat oscil·len entre les 6.000 i les 17.000 víctimes mortals. Despr...

Fa anys l'independentisme considerava el 23 d'abril, Sant Jordi, com el "Dia de Lluita per la Llengua", però em sembla que avui aquesta expressió ja no es fa servir i la defensa de la normalització del català gairebé ha esdevingut "políticament incorrecte". Si ho fas els unionistes et titllen de nazi i racista,  i una part de l'independentisme et diu que això perjudica l'eixamplament de la base social per a l'estat propi. Encara estic sobtat pel l'agror que va generar, dins mateix de l'independentisme, una manifest com el del grup koiné. Òbviament aquell manifest incorre en errors tàctics, segurament el més gruixut sigui el de qualificar de "colonització involuntària" la immigració castellanoparlant.  És una expressió que es presta a interpretacions errònies, i ha servit en safata un argument fals per portar el debat al terreny més desitjat pels unionistes, l'enfrontament etnolingüístic. En el debat polític, i encara que el...

Coincidint amb la Diada del País Valencià, el 25 d'abril,  vaig acabar de llegir un assaig clàssic de J.F. Mira reeditat l'any passat, "La Nació dels valencians", que també es pot llegir com una revisió actualitzada del primigeni  "Nosaltres, els valencians" de Joan Fuster. Mira fa un viatge per la història del País Valencià, desfà mites i tòpics que encara determinen la imatge que en tenen propis i forans,  i proposa una valencianisme polític no lligat al nacionalisme català, però inequívoc en la defensa de la unitat lingüística i en el reconeixement dels orígens catalans de la identitat valenciana, reinvindicatiu fins i tot del concepte cultural de Països Catalans. L'autor, que compta l'antropologia entre els seus camps de coneixement, descarta que es puguin descriure elements identitaris propis i singulars de tots  els valencians, compartits arreu del seu territori. Allò que ha configurat el País Valencià és una entitat política, el Regne de Valè...

S'ha obert el debat sobre com ha de ser el nou partit que substituirà Convergència Democràtica de Catalunya, un diàleg interior que de moment gira a l'entorn dels tres eixos definidors de la nova força: la ideologia, l'estratègia i l'organització. En el marc d'aquest debat és recurrent fer crides a la necessitat de conquerir nous espais, d'arribar a sectors de la població que avui estan allunyats del que representa CDC. És una ambició legítima i necessària per a una força que aspira a ser majoritària, però abans de fer aquest pas el nou partit ha de superar la principal limitació que té l'actual Convergència, que és guanyar-se la confiança de les persones que en comparteixen la ideologia i els valors però que han deixat de votar-la, o bé no ho han fet mai. Està molt bé especular sobre quins missatges cal emetre i quines accions cal emprendre per guanyar suports en els barris metropolitans que voten en clau espanyola, o entre els joves seduïts per la "n...

No em fa cap il·lusió que el Regne Unit abandoni la Unió Europea, però la convocatòria d'un referèndum sobre el "Brexit" per al proper mes de juny és una bona notícia per a la democràcia. Ni la UE ni la Gran Bretanya no tenen res a guanyar amb la separació, però el debat i, sobretot, l'acceptació de la possibilitat de deixar de ser membre del club europeu si així ho vol la ciutadania, són molt transcendents, perquè refermen la pervivència de la sobirania nacional, paradoxalment en sentit contrari a allò que proclamen els euroescèptics britànics. La celebració del referèndum és la prova que és possible mantenir la pròpia sobirania, sotmesa al principi democràtic, en el marc de la UE; de la mateixa manera que ho demostren fórmules com les clàusules "opt-out" establertes als Tractats, el manteniment de la lliura, l'autoexclusió de Schengen i les darreres concessions obtingudes per Cameron. La UE ha demostrat ser una entitat prou flexible com per reconè...

Tenint en compte l'extremisme ideològic de la CUP no m'ha sorprès la seva decisió final sobre la investidura. Contràriament, cal valorar que almenys la meitat dels cupaires, per tal d'avançar cap a la independència,  s'hagin mostrat disposats a passar pel tràngol de fer president algú que situen a les seves antípodes en molts camps. És molt problemàtic que la majoria independentista al Parlament necessiti el concurs de la CUP. Si l'independentisme ha esdevingut majoritari és perquè fa més de 25 anys que va deixar enrere el que avui representa la CUP. Als anys 80 l'independentisme explícit estava ineludiblement associat a l'extrema esquerra i a la defensa de la lluita armada, unes opcions ultraminoritàries a la nostra societat que condemnaven la reivindicació de l'estat propi a la marginalitat política. La gran aportació que va fer ERC va ser alliberar l'independentisme d'aquella radicalitat estèril i convertir-lo en una opció pacífica, democrà...

Portem dos mesos donat-li voltes, que si la CUP tomba, que si la CUP gira, que si són això, que si són allò...En realitat, com algú va dir, el problema és que el 27S els catalans vam votar la CUP per sobre de les nostres possibilitats. A Catalunya hi ha gent que, a més de la independència, aspira a la subversió del sistema i a la construcció d'una societat socialista, desconnectada del nostre entorn europeu i dels mercats de béns i capitals, on la propietat i la iniciativa privades restin reduïdes a la mínima expressió. A Catalunya hi ha gent que vol tot això, però no tants com per tenir 10 escons al Parlament. Una part dels votants independentistes, més o menys d'esquerres, han atorgat un paper decisiu en el nostre procés cap a la independència a una força d'extrema esquerra, una posició clau que no ocupa cap altra força equiparable enlloc més d'Europa, ni tan sols a la Grècia de la Syriza prèvia al referèndum.  La negativa a investir Mas és la punta de l'iceberg ...