AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Ja ho vaig escriure amb motiu de la seva escapada al Txad i ho reitero ara, després que ha seduït (o ha estat seduït per ) la Carla Bruni: en Sarkozy és un crack, i no ho és tan sols per aquests fets amb tanta força mediàtica, sinó perquè això es combina amb una trajectòria política de primera categoria, la presidència de la República Francesa, i una agenda política ambiciosa i transformadora. Novament dic que hi ha aspectes del personatge que no m'agraden: considero un error que es deixi pagar les vacances pels seus amics milionaris, que ho fes un parell de vegades em sembla acceptable, però que sistemàticament es valgui de la generositat de les seves amistats més acabalades obre la porta a massa sospites. Segur que l'afer amb la Bruni ha fet mal, la senyora tenia molts números per ser-si és que ja no ho era- una nova musa de la "gauche caviar", sobretot per al seu sector masculí, però l'idil·li amb el líder de la dreta trenca l'aura de puresa que podia tenia...

Després d'una llarga abscència, i amb retard, avui ja és Sant Esteve, reprodueixo un poema nadalenc d'en J.V. Foix. SI L'ALTRA NIT JO CAVALCAVA AL RAS Si l'altra nit jo cavalcava al ras Com qui no torna i se'n va i esquiva el mas, Pertot i enlloc sentia corn i esquella; Sona un tunc tan tunc que tocaràs, Vénen de lluny, sense brida ni sella, Com qui torna i se'n va i esquiva el mas. De tres pastors pataus seguia el pas, I de llur folc em feia l'escarràs Per heure foc i llum amb poca estella; Canta que tunc tan tunc que cantaràs, Passen, llampants, pel bosc i la planella, I de llur folc em feia l'escarràs. Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas, Vénen, alats, el Persa, de domàs, l'Hindú i l'Anglès enllà de la querella; Balla que tunc tan tunc que ballaràs, I el Rus i els seus amb la gorra i l'estella. Vénen, alats, el Persa, de domàs. De dalt del cel, tan alt, com ho diràs, Quan fulla el son entre aigües i joncars, I estrullo l'oli i...

Les famoses declaracions d'en Joan Farran sobre la crosta nacionalista a la CCRTV, recolzades després per altres dirigents del PSC-PSOE , són doblement condemnables: pel que tenen de manifestació crua i descarnada d'una voluntat de censurar els mitjans de comunicació públics i d'assenyalar amb el dit els professionals que es consideren poc afectes al règim, i per una orientació ideològica que atempta contra el mateix Estatut d'autonomia que els socialistes van aprovar. L'Estatut diu que el Parlament considera que Catalunya és una nació, per tant se'n dedueix que les institucions catalanes han d'actuar en conseqüència, amb normalitat nacional. Ignoro quina és la definició que el Sr. Farran fa del terme "nacionalista", en tot cas si d'alguna cosa peca la CCRTV és precisament del contrari: s'han escrit llibres sobre l'espanyolisme a TV3, present des dels seus inicis, i s'ha denunciat que sovint els criteris informatius i el perfil del...

Fa pocs anys la "nova cultura de l'aigua" era un clam de plataformes diverses i de les forces polítiques que avui formen el nostre entranyable tripartit. Avui ja en rebem els efectes: s'ha fet públic que les aigües de Barcelona tenen components cancerígens i s'anuncien restriccions d'aigua a la ciutat de Girona i rodalies. Puc imaginar que algun dels meus escassos lectors em titllarà de demagog fastigós per barrejar unes coses amb les altres, però la relació causa efecte és clara i cristal·lina. La nova cultura de l'aigua es basa en l'anatemització absoluta del transvasament de l'aigua dels rius. En el marc de la campanya contra el "Plan Hidrológico Nacional" sempre se sentien dos o tres científics que afirmaven que tota alteració del cabal dels rius constitueix una catàstrofe ecològica, una teoria amplificada pels agitadors professionals de la plataforma anti-transvasament i dels partits polítics que s'hi van afegir, i molt cara a to...

Encara amb l'alegria de la mani del dissabte vaig llegir la delirant entrevista de "LA VANGUARDIA" a l'honorable Carod-Rovira. Aquest home no toca de peus a terra. Ep, i jo sóc dels que no descarten que l'any 2014 hi pugui haver un referèndum, a voltes la història fa moviments inesperats, i de fet, mes enllà de la manifestació i dels sectors més polititzats, cada dia resulta més evident que dins d'Espanya no hi ha lloc per a una Catalunya "plena". Fins aquí podria estar d'acord amb el dirigent republicà, amb el que ja no combrego és amb aquest pseudo-patriotisme social pel qual un àrab o un sud-americà, arribat fa quatre dies, esdevindrà independentista després de comprovar que bé que funciona la sanitat catalana, i quant de benestar que li aporta el brillant govern tripartit. O el senyor Carod ha perdut el seny o té una barra descomunal. Perquè , a veure, si un senyor nouvingut creu que els serveis públics van la mar de bé, per quins set sous ti...

Hi vaig ser, i per aquells atzars de la vida em va tocar aguantar una cinta de plàstic per evitar que la gent que es mirava la manifestació des dels costats, es posés davant de la capçalera. Per tant, vaig formar part del petit grup de persones que precedien el gruix de la manifestació i tinc present que, quan estàvem arribant a l'edifici de Correus, em va trucar el president de CDC de la Palma, i em va dir que encara es trobava a la plaça de Catalunya junt amb la resta de la columna convergent. Èxit esclatant, la més gran manifestació a què mai he assistit, i estic convençut que una de les més grans que s'han viscut a Barcelona. Gràcies a Contrastant sabem que allò del milió de l'Onze de Setembre de 1977 és un mite, i que encara ho és més el milió de les manifestacions contra el terrorisme. Fa de mal dir, però no m'estranyaria que en la d'ahir hi hagués assistit tanta o més gent que en les esmentades manifestacions. D'altra banda, el sentit polític de la demost...

Tot apunta que el proper dissabte molta gent sortirà al carrer per proclamar que som una nació i que tenim dret a decidir. Ja era hora, se'm feia difícil entendre com un país tan donat a la protesta pública, aguantava resignadament el xàfec que suposa el desastre de les infraestructures, ja siguin aeroportuàries, elèctriques o ferroviàries. S'ha comparat sovint la relativa calma del moment actual amb les grans manifestacions, cassolades i d'altres exhibicions que es van produir contra la invasió de l'Iraq. Es veu que aquí motiva més la política internacional que els problemes domèstics. I després diran que cal preocupar-se d'"allò que interessa la gent". La manifestació del dissabte és una resposta lògica a un conjunt de catàstrofes que no són fruit de l'atzar, sinó que són la conseqüència de la deliberada manca d'inversió de l'estat a Catalunya. Això explica el to de reivindicació nacional de la convocatòria i l'abscència de PSC-PSOE, PP i...

Una de les metàfores que millor il·lustra el nacionalisme de Convergència Democràtica de Catalunya, i per extensió de CiU, és la del tren. Un tren que va avançant, en la mesura que avança l'autogovern del país, d'estació en estació. A cada parada els passatgers que vulguin-votants i militants- poden baixar-ne, si consideren que ja han arribat a on volien, i els que s'esperen a l'andana poden pujar-hi, si creuen que el tren va en la seva direcció. La conferència d'en Mas d'abans d'ahir comunica als passatgers i als que s'esperen a l'andana que ens disposem a marxar cap a una altra estació, que no és l'estació final-si fos així potser alguns passatgers que no hi volen arribar en baixarien abans d'hora- però que s'hi acosta, per la qual cosa molts dels que s'esperen poden pujar-hi i els que van a dins s'assabenten, malgrat els anuncis equívocs d'algun maquinista- que el tren segueix fent camí.

L'incident de Juan Carlos I amb Hugo Chávez ha fet guanyar popularitat, però no prestigi, al rei espanyol, encara que per aquests fets també se'l titlla de neocolonialista i similars. He llegit vàries crítiques que acusen el rei de barroer i mancat de diplomàcia, però jo celebro que algú li pari els peus a un aprenent de dictador que delira en públic, per molt que hagi estat elegit pel seu poble. Nogensmenys, en el seu dia hi va haver un pintor austríac fracassat que també va ser el més votat pels alemanys, i no per això creiem que fos mereixedor d'un especial tacte i mesura. Darrerament el monarca espanyol es troba al centre de la polèmica: les caricatures del seu fill i la seva jove a la portada d'"El Jueves", la crema de les seves fotos, les demandes d'abdicació que formula el Jiménez Losantos, el viatge a Ceuta i Melilla. Per uns motius o altres s'ha ficat, o l'han ficat, a l'ull de l'huracà. Ja només li faltava la separació de la filla...

Parlar dels aires de secessió que ens arriben de Flandes i d'Escòcia no és cap novetat. Aquesta setmana s'ha produït un nou pas endavant en la crisi belga, fa de mal dir si això acabarà finalment en un divorci "praline", com vaticinava "The Economist", però podem posar la mà al foc que l'estat belga viurà una nova reforma que encara afeblirà més el poder central. El vot de tots els partits flamencs a favor d'annexionar una regió de l'entorn de Brussel·les a Flandes, amb l'abandó de la sala per part dels diputats francòfons, marca un abans i un després: per la clara imatge de separació entre els representants d'ambdues comunitats, pel fet que el partits flamencs hagin superat el cordó sanitari que els impedia votar conjuntament amb el Vlaams Belang, partit nacionalista de tendència ultradretana-un cas bastant insòlit d'independentisme de dreta dura-, perquè la majoria flamenca ha fet servir la seva força per imposar el seu criteri a la...

Ahir dia 7 de novembre es va commemorar el 90è aniversari de la Revolució Russa que va transformar l'Imperi dels tsars en un megaestat socialista. El periodista nord-americà John Reed va escriure'n un llibre amb el títol "Nou dies que van canviar el món", i va encertar-la, perquè la victòria bolxevic ha tingut una gran repercussió durant tot el segle XX, i encara se'n senten les conseqüències. Per veure'n la transcendència només cal plantejar el contrafactual corresponent: com hagués estat el S. XX si la Revolució hagués fracassat o hagués derivat cap a un règim liberal. És fàcil imaginar que hauria estat molt diferent, perquè els principals fenòmens històrics, de 1917 fins a finals dels 90 estan vinculats amb aquest esdeveniment. La Unió Soviètica ha tingut un pes determinant en les relacions internacionals i en els conflictes bèl·lics de l'època, però l'impacte més devastador es va produir en el seu sí. Ja des de Lenin, el règim va incorporar en el s...

Com ja he escrit en el post anterior em va semblar molt bé que en Sarkozy engegués a dida la periodista que li va demanar per l'estat del seu matrimoni, però al mateix temps crec que en Sarko és responsable que s'hagi arribat a aquest punt, perquè ell va ser el primer que va utilitzar la seva relació amb l'ex-model com una eina promocional en els moments de màxima entesa al sí de la parella, tenint-la com a assessora al seu costat i fent-se fotografiar repetidament en actitud romàntica. El problema va sorgir quan la Cecilia es va embolicar amb un altre home, i allò que hauria hagut de quedar en una crisi matrimonial resolta a casa, amb la reconciliació o el divorci, va esdevenir una notícia d'impacte nacional, inclosa la portada de "Paris Match" amb la foto de Mme. Sarkozy i el seu amant agafats de la mà pel centre de París. Un scoop que segur que va deixar el Nicolas K.O. per unes hores, per no dir més. Però va ser ell qui en primer terme va col·locar la se...

No és cap novetat que en aquest blog s'elogiï el president de la República Francesa, i com que no es tracta de quedar com un fan acrític, haig de dir que hi ha aspectes del personatge que no em fan el pes, en especial la seva promiscuitat amb els empresaris més poderosos del seu país i l'ús que a vegades fa de la seva influència-ja des d'abans de ser president-per pressionar els mitjans de comunicació. Dit això, la seva idea d'anar per feina em sembla una alenada d'aire fresc en la política europea, en especial venint de França, un país que més aviat s'havia caracteritzat per l'immobilisme. Ara mateix acabo de veure les imatges del president francès surtint de la capital del Txad amb les hostesses alliberades, al mateix temps que el periodista de Tv3, un tal Xesco Reverter, l'omplia d'improperis en la seva crònica dels fets, titllant-lo d'oportunista, d'aprofitat i d'utilitzar la influència postcolonial francesa sobre el país africà. Donc...

Coincidint amb l'apoteosi de les obres del TGV, amb cancel·lació del servei de rodalies, col·lapse a la carretera i enfonsaments diaris, les imatges repulsives de l'agressió perpetrada per un "neng" racista a una menor equatoriana en un tren dels FGC, ha permès centrar l'atenció mediàtica, durant uns dies, en aquest cas i no en la destrossa propiciada pel Ministeri de Foment. Tenint en compte que no es tracta de la primera agressió que es produeix en un tren que ha estat enregistrada per les càmeres, però que en canvi aquesta ha estat àmplament difosa, tot plegat fa malpensar. La visió d'aquest acte depravat ens remou l'estómac, però a mi també em causa repulsa que com a conseqüència de l'impacte comunicatiu, la reacció dels estaments públics sigui molt superior a la que hi hagués hagut si el mateix cas no hagués estat reproduït pels mèdia. La vinguda de la ministra d'Exteriors equatoriana, i la contractació d'una primera espasa del dret penal ...

Veia l'altre dia el programa Àgora dedicat al retorn del president Tarradellas, on en Ramon Espasa feia referència, una vegada i una altra, a l'elevat sentit del poder que tenia el polític que va retornar a Catalunya l'any 1977, després de trenta-vuit anys d'exili. Tanmateix els exemples que donava d'aquest sentit del poder no permeten afirmar una autèntica voluntat d'obtenir i d'exercir poder polític, sinó més aviat una gran preocupació pel reconeixement, en primer lloc pel seu reconeixement com a president de la Generalitat i per rebre el tractament que això suposa. L'aposta de Suárez pel retorn de Tarradellas s'explica amb dues claus: en primer lloc evitar que socialistes i comunistes, que havien obtingut més del 50% dels vots en les eleccions de 1977 a Catalunya, es fessin amb el control del nou govern autonòmic, i en segon lloc, aprofitar la situació personal precària i la seva coneguda necessitat de reconeixement, després de llargs anys de resi...

Ja fa uns dies vam tenir la polèmica sobre la nena de Girona, de vuit anys, que va a l'escola amb xador. Primer l'escola, d'acord amb el seu propi reglament, va prohibir a la família que la nena assistís a classe amb el mocador al cap, però després el Departament d'Educació va imposar l'assistència de la criatura, amb o sense vel. Aquest fet ha obert a casa nostra una polèmica, que a d'altres indrets d'Europa, i especialment a França, ja fa temps que es viu, amb respostes diverses. La diversitat cultural i religiosa creixent al nostre país ens obliga a respondre preguntes que fins ara no se'ns havien plantejat, i cal que les respostes siguin correctes i duradores en el temps. No estic d'acord amb la proposta d'excloure tota simbologia religiosa de l'àmbit públic. La fe forma part de la identitat de cada persona i em sembla absurd mutilar radicalment aquesta dimensió. Penso que hem d'anar més per la línia d'establir uns criteris amplis...

Ahir dia 15 es va commemorar, una vegada més, l'aniversari de l'afusellament del president Companys. L'any passat ja vaig fer esment de com el magnífic llibre de l'Enric Vila "Companys:la veritat no necessita màrtirs" havia col·locat el mite en el seu lloc, com a polític mediocre i patriota de darrera hora, després d'una llarga trajectòria vinculada al republicanisme no catalanista . Per en Vila, la mort afusellat a Montjuïc, com a president de Catalunya, va ser la culminació de la recerca d'una fi heroïca que el personatge anhelava. Malgrat el que puguem pensar de l'home, el significat polític de la seva mort l'ha convertit en un símbol que trascendeix la realitat històrica. Precisament ara que he llegit les memòries d'en Xammar, tinc present com aquest es carrega un altre dels mites del catalanisme, el president Macià, de qui diu que un cop pactada la renúncia a la República Catalana i la seva substitució per la Generalitat, tan sols es ...

Feliçment s'ha reeditat un llibre mític, "Seixanta anys d'anar pel Món", les memòries d'Eugeni Xammar transcrites per en Josep Badia. Tot just acabo de llegir-lo i en les seves pàgines he trobat l'atzarosa vida d'un gran periodista català, que es va passar la major part de la seva existència fora del nostre país, i un compendi de la història d'Europa des de principis del segle XX fins a després de la Segona Guerra Mundial, relatada per un home que, segons el cas, va ser un observador en primera, en segona o en tercera línia. Quan llegeixo memòries de personatges catalans de principis del segle XX sempre em sorprèn l'activa vida social i cultural que menaven alguns joves a Barcelona, i com l'interès per l'òpera, el teatre o la música clàssica, ocupava el lloc que per a molts avui ocupen el futbol, el bàsquet o la música pop. I això no vol dir que aquests joves de primers de segle no tinguessin interès per l'esport, en Xammar mateix va ju...

En l'anterior post ja he explicat com de petit creia que això de les guerres i dels exèrcits ja havia estat superat per la història, que el dilema es limitava a o bé mantenim la pau, o bé destruïm el planeta, la famosa "destrucció mútua assegurada". Després de la fi de la guerra freda sabem que no és tan senzill, que al món segueixen produint-se enfrontaments bèl·lics dels quals els europeus no ens podem inhibir apel·lant al nostre pacifisme. Europa durant alguns segles ha estat el centre del món, el continent des d'on es comandaven els més grans imperis, on es produïen els més importants avenços científics, i on residien els principals poders econòmics. Després de dues guerres mundials devastadores el nostre continent ha perdut la primacia, tot i que segurament segueix sent un dels indrets on, en general, es viu millor. Els EUA són avui l'única superpotència, i ja s'albira la nova emergència de la Xina i d'altres grans països fins ara molt endarrerits. Ar...

Jo vaig néixer en plena guerra freda i a mesura que vaig anar adquirint ús de raó la possibilitat d'una guerra nuclear m'aterroritzava més i més. No creia que mai es produís, però la possibilitat que algun grillat accionés el botó en un costat o altre del teló em produïa veritable neguit. Encara recordo una edició molt antiga del programa "La Clave", il·lustrada amb el film "Dr. Strangelove" d'Stanley Kubrik, que en versió espanyola s'anomena "Teléfono Rojo:Volamos hacia Moscú", i seguida d'un debat en què, a banda de diversos analistes, hi participava també un representant soviètic que per si sol ja semblava una amenaça. La barreja de tragicomèdia apocalíptica i de debat dens sobre les possibilitats i conseqüències d'un enfrontament amb armament atòmic, amanits amb la musiqueta de "La Clave", em va causar una profunda impressió, que explica que anys després, l'enderrocament del Mur de Berlín i tot el que això repres...