AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Seré breu: Sèrbia, país encara balcànic i eslau, entre Orient i Occident, Belgrad, gran ciutat, n'emergeix una cara nova feta de gratacels, centres comercials i pisos confortables, però mitja ciutat encara és d'autoconstrucció, moltes façanes són brutes de sutge i gairebé no hi ha senyals per guiar-t'hi. Han preservat l'edifici de la televisió i l'ambaixada xinesa tal com van quedar després de ser bombardejades per l'OTAN l'any 1999. Memòria històrica. Una catedral, Sant Sava, de model medieval, encara en construcció. País endarrerit, però digne i molt interessant per als que som amants de l'exotisme europeu.  Zagreb, capital de Croàcia, vaig ser-hi fa uns sis anys i el canvi és perceptible, aleshores encara s'hi respirava un aire balcànic semblant al de Belgrad, avui és una ciutat plenament centreeuropea. Ha perdut exotisme, però hi han guanyat qualitat de vida.  Liubliana, fa sis anys ja era una ciutat plenament centreeuropea, però amb alguns tocs ...

Després d'enllestir la darrera temporada de "The West Wing" he aprofitat uns quants vespres d'estiu per veure "John Adams", el serial sobre la vida d'un dels principals pares fundadors dels EUA. És una producció històrica de luxe, basada en el llibre homònim de l'historiador i divulgador David McCullough, que hi va guanyar un premi Pulitzer. Diria que en la reproducció dels escenaris i dels fets històrics documentats han estat força rigorosos, i és molt interessant observar-hi el vestuari, les pràctiques domèstiques, la forma de parlar dels personatges i molt especialment la reproducció de les sessions del Congrés, amb moments de gran transcendència com ara quan ses declara la independència, que no hi apareixen revestits de gran pompa i circumstància,  la qual cosa et fa pensar que al darrere hi ha un esforç important d'aproximació a la realitat històrica. Tot i així, com en tota representació històrica, les converses privades i la vida íntima de...

A l'estiu, tot conduint cap a casa, escolto sovint el programa d'entrevistes que presenta el comissari socialista Jordi Garcia-Soler, qui acostuma a parlar més estona que no pas el seu convidat.  Per aquest motiu és un  espai molt interessant per als historiadors, que a través del testimoni del presentador-protagonista tenen l'oportunitat, en ple S.XXI, d'entrar en contacte amb la mentalitat d'un progre català típic de la segona meitat del S. XX, conèixe'n el cànon literari, musical i gastronòmic, i les seves idees tòpiques sobre política nacional i internacional.No és difícil imaginar-se en Garcia-Soler lluitant bravament contra la dictadura franquista assegut a la barra del Bocaccio  armat amb un gin-tònic.  L'altre dia va entrevistar en Borja de Riquer, un altre espècimen de la seva generació, però intel·lectualment molt més honest i important, que no fa gaire ha publicat una història del franquisme. En Garcia-Soler va aprofitar l'avinente...

Si Catalunya vol ser alguna cosa més que una comunitat autònoma hem de ser capaços de resistir les pressions i atacs que qualsevol pas endavant desencadena. La resistència davant les reaccions que l'abolició dels toros ha provocat a Espanya ens hauria de servir d'entrenament pel que vindrà quan calgui prendre determinacions més agosarades. Ens tenen condemnats a la submissió, qualsevol gest que s'aparti del recte camí que ens tenen marcat despertarà sempre grans escarafalls i intents de condicionar-nos per tots els mitjans, sobretot a través de la pressió política i mediàtica.   Ara s'anuncia un nou boicot contra els productes catalans, un boicot que ja vam patir arran de les declaracions d'en Carod contra els Jocs Olímpics de Madrid, que té antecedents històrics i que amb major o menor intensitat s'ha anant mantenint, ja sigui per l'Estatut, per la política lingüística o per tot plegat.  En moments d'exacerbació espanyolista aquest boicot s'incremen...

Com era previsible l'abolició de les curses de braus a Catalunya ha provocat una tempesta d'improperis i un festival d'esquinçament de vestidures a Espanya, a més d'obtenir un enorme ressò internacional. Es veu que el Parlament de Catalunya tan sols existeix quan es preocupa dels animals irracionals, perquè l'altre gran dia de glòria mundial de la nostra Cambra es va produir quan s'hi va aprovar la primera llei de protecció dels animals. La internacional animalista és poderosa i influent, i acaba d'assolir una gran victòria, sobretot simbòlica, al nostre país. M'esperava aquesta repercussió mediàtica perquè ja en vam tenir una primera mostra quan es va admetre la ILP, però continua sorprenent-me la fama global de la "Fiesta" i la importància que se li dóna al que no és més que un espectacle sanguinari. Tota la vida he tingut notícia de l'existència del món dels toros, sobretot quan a casa només podíem sintonitzar un canal de TV i de tant en...

El dictamen del Tribunal Internacional de Justícia sobre el cas de Kosovo ens diu una cosa ben senzilla, cap norma de Dret Internacional no impedeix als representants legítims d'una regió integrada en un estat declarar la seva independència, a partir d'aquí la viabilitat  de la secessió dependrà de la validesa i reconeixement que li atorguin els estats membres de la comunitat internacional. Esdevenir un nou estat independent no està sotmès a un procés legal regulat i tampoc no està prohibit, és relatiu, depèn de si t'admeten al club o no. Els Balcans és un dels espais més perifèrics d'Europa, però durant el S.XX el que hi ha passat ha tingut, en alguns moments, una gran transcendència. L'assassinat de l'Arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo, l'any 1914, va encendre la metxa que va provocar l'esclat de la Primera Guerra Mundial, i les guerres dels anys 90 van ser el contrapunt  tràgic a l'entusiasme desencadenat per l'alliberament dels pobles de l...

Es vol crear una polèmica a l'entorn de la decisió de no permetre veure la final del Mundial de futbol als campaments d'estiu organitzats per la Generalitat, amb un guió ben clar: els responsables polítics, encegats pel seu extremisme independentista, van prohibir que els nens gaudissin d'aquell gran espectacle esportiu, on participaven els seus herois futbolístics. Suposo que la maniobra es pot considerar poc hàbil, com és habitual quan ERC hi està implicada, però no seré jo qui els critiqui, perquè el que m'indigna és que es titlli de radicals els qui priven els nens d'accedir a un gran acte de propaganda espanyolista, i en canvi es trobi normal que Catalunya no pugui participar en les competicions esportives internacionals amb les seves pròpies seleccions, que els esportistes catalans estiguin obligats a integrar-se en la disciplina de les seleccions espanyoles, i que a més siguin obligats a esdevenir propagandistes del...

Com he explicat en el post anterior el diumenge vaig fugir cap a la Catalunya Nord per no perdre el bon gust de boca que m'havia deixat la manifestació del 10-J. i m'hi vaig trobar, com ja sabia, amb la paradoxa francesa: conservació del paisatge físic i eradicació de les cultures perifèriques. No em sorprèn, ja dono per descomptat que més amunt de Portbou em serà molt difícil trobar-me amb algú que em parli en català. És tràgic, però és una tragèdia llargament assumida, com la d'aquelles famílies que anys enrere van perdre un ésser estimat, i ho lamenten però no ja no els tortura l'ànima pensar-hi. Al Principat estem vivint la nostra pròpia paradoxa en la seva màxima intensitat:  mai no hi havia hagut tants catalans partidaris de la independència i mai, des del franquisme, no s'havien vist tantes banderes espanyoles pels carrers del nostre país. El dissabte la més gran manifestació viscuda a Barcelona esdevé un clam sobiranista, el diumenge, milers d'entusiaste...

Després de la gran jornada patriòtica de dissabte, diumenge me'n vaig anar nord enllà, perquè en tenia ganes i per estalviar-me les previsibles exhibicions d'espanyolisme del darrer dia del Mundial de Futbol. Autopista i amunt, cap a un dels meus paisatges preferits, el que se situa entre Cadaqués i Argelers, l'extrem nord de la Costa Brava i la Marenda. Terres feréstegues, cales rocalloses i l'esclat del mar a les badies. Un turisme civilitzat i de mesura humana, i vinyes verdes vora el mar, sobretot a la Marenda,  una successió de pobles de postal: Cervera, Banyuls, Portvendres i Cotlliure amb el campanar de la seva Església plantat a la badia, no cal que ningú t'expliqui que la vila ha estat refugi i inspiració d'artistes. La paradoxa francesa hi és present amb tota la seva intensitat: una cura obsessiva  per la preservació dels paisatges, de l'urbanisme tradicional i de les formes arquitectòniques, i alhora l'eradicació de tota possibilitat d'ide...

Si observem l'evolució del món present no és difícil veure que el xoc de civilitzacions és una de les característiques del nostre temps, un xoc que no necessàriament ha de ser caràcter violent. La globalització no fa la Terra plana sinó que la fa més petita, posa en contacte les diferents mentalitats que conviuen al planeta i el resultat no sempre és harmònic. La polèmica sobre el burca és una manifestació, gairebé anecdòtica, de les reaccions que provoca en la nostra societat l'aparició de col·lectius d'origen forani  amb escales de valors contradictòries amb les nostres. Després de la confrontació ideològica de la guerra freda no es constata el triomf de la democràcia liberal anunciat per Fukuyama, sinó la substitució de l'anterior paradigma per una nova alineació basada en les cultures i les religions. No fa gaire temps ja vaig penjar un post sobre aquest tema, que em sembla crucial per entendre el que passa al món, i avui m'hi ha fet pensar l'anàlisi que fa...

Un assumpte que fa tant de temps que s'arrossega, un resultat que s'havia previst tantes vegades, la crònica d'una mort anunciada, una castració física i química,  una sentència que deixa l'estatut greument amputat.  No cal que m'hi estengui, perquè durant aquests dies n'anirem coneixent el detall, sobretot la part de la castració química, la reinterpretació dels articles, perquè la part física, els articles anul·lats, ja la coneixem. Hem de fer soroll, hem d'anar a la manifestació del 10 de juliol, i sobretot hem de pensar en el pla B, no per  elevar encara més la protesta, sinó per ser més lliures. Tanmateix hi ha vida, tot i les greus ferides l'estatut encara respira i encara ens permet guanyar algunes competències, alguns àmbits de decisió que avui encara no tenim. I jo penso que el Pla B té més a veure amb fer país que no pas amb les grans demostracions, crec més en la capacitat de cocció d'una bona brasa que no pas en la flama encesa del foc ...

En López Tena i molts altres proclamen que avui l'exèrcit espanyol ja no és una amenaça per a les aspiracions independentistes de Catalunya, i segurament tenen raó pel que fa a la maquinària militar convencional de "hard power". És poc imaginable que en el cas que Catalunya declarés la independència amb el suport d'una majoria consistent de la població, hi hagués una intervenció armada  per avortar el procés. Als països avançats els conflictes polítics no es resolen a punta de baioneta, però sense haver de recórrer a la violència els estats disposen de molts mitjans per combatre l'independentisme. El "soft power", la propaganda en un sentit ampli,  és clau en aquesta lluita pels cors i les ments dels catalans. El gran avantatge de l'estat és el nacionalisme banal, que es manifesta en múltiples àmbits de la vida, des del carnet d'identitat fins a la televisió, recordant-nos una vegada i una altra que som espanyols i vivim a Espanya, i fent-ho com ...

Aquest diumenge se celebren eleccions a Can Barça,  una contesa en què s'atorga molt de poder i influència per una període molt llarg de temps, 6 anys. El Barça és més que un club i per tant el seu president és un personatge amb un gran pes específic al país i a l'exterior. En canvi, el procés electoral propi de l'entitat ofereix als socis la possibilitat d'elegir entre uns perfectes desconeguts i un personatge, en aquest cas en Sandro Rosell, que porta anys de campanya electoral encoberta. Però en realitat tots els candidats són una capsa tancada i és difícil augurar quin serà el seu veritable tarannà una vegada arribin, si és el cas, a la presidència. En política els filtres i els jocs d'equilibris són molt més grans, la ciutadania sap més o menys què representa cada partit i els líders, normalment, quan es presenten a unes eleccions, ja porten un cert temps a l'arena pública, ja són mínimament coneguts, almenys pels seus seguidors habituals. Els mandats són m...

L'any 1898 es va produir l'esfondrament definitiu de l'Imperi espanyol, amb la pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines. La pèrdua va obrir una enorme ferida en l'"ànima espanyola",  i la consciència de crisi va ser total. La secessió de Cuba es va viure com una amputació i el concepte d'Espanya va entrar en una fase d'autoanàlisi per al lluïment de  d'intel·lectuals, començant pels membres de la famosa "Generació del 98", que una vegada desapareguts els horitzons ultramarins es van abocar Castella endins, a la recerca de l'autèntic "Ser de España".  A Catalunya el "desastre" no va passar desapercebut, de fet els interessos catalans a Cuba eren amplíssims, però al mateix temps la fi del somni imperial i la constatació de la derrota espanyola no podien més que donar noves ales al catalanisme, que apareixia com un projecte engrescador alternatiu a les expectatives ofertes per  l'estat decadent. No ...

La famosa "Flotilla de la Llibertat" era una gran operació propagandística que no podia fallar, si aconseguia el seu objectiu declarat, trencar el bloqueig i lliurar la seva càrrega a Hamàs, s'apuntava una victòria, i si era deturada enèrgicament per les Forces de Defensa d'Israel, s'exhibia al món la "maldat" israeliana. No és la meva pretensió excusar l'Estat d'Israel per uns fets luctuosos que eren evitables, i que haurien de comportar la depuració de responsabilitats per part d'aquells militars i civils que es troben al darrere de les decisions que han precipitat els fets. Els israelians no tenien cap opció de victòria propagandística, o deixaven fer, o aconseguien fer recular les naus, o els detenien a tots. Al final s'ha produït el pitjor desenllaç dels possibles, hi ha hagut enfrontaments violents i morts. Tal com permeten observar els vídeos penjats a la xarxa, els tripulants dels vaixells no eren precisament Mahatma Gandhi o Mart...

A Catalunya hi ha més de 900 alcaldes i milers de regidors, però avui per un sol alcalde i el seu regidor d'urbanisme tenim tots els càrrecs públics del país a la picota. El cas "Pretòria" s'està sobredimensionant i esbiaixant interessadament. Entre els directament implicats tan sols hi ha dos polítics i un alt càrrec de la Generalitat que estiguessin en actiu quan va esclatar l'escàndol, tots ells socialistes. Això no obstant hi ha una insistència obsessiva en implicar-hi Convergència, perquè més de deu anys enrere tant en Macià Alavedra com en Lluís Prenafeta havien ostentat altes responsabilitats al govern del país. Hi ha un enfocament sensacionalista per part dels mitjans, que en comptes de concentrar-se en els fets que podrien constituir delictes es dedica a esbombar converses telefòniques que en molts casos no tenen res a veure amb el nucli de l'afer. Suposo que estant com està bona part de la premsa a sou del poder , avui en mans socialistes, no se'...

Aquestes iniciatives populars perquè el Parlament convoqui un referèndum sobre la independència em deixen perplex. En primer lloc perquè n'hi ha més d'una, amb diferents promotors, la qual cosa ja és un mal senyal, però sobretot perquè no hi vaig cap estratègia seriosa per assolir la independència, sinó més aviat un foc d'encenalls que no ens portarà enlloc. Tinc un gran respecte i admiració per en López Tena, i potser ell em podria convèncer del meu error de percepció, però ara mateix no veig per enlloc la conveniència d'endegar un procés que exigeix un gran desplegament d'energies sense cap garantia d'èxit. D'entrada hi ha un inconvenient clau, i és que les enquestes de què disposem indiquen que avui el referèndum el perdríem, però a banda d'aquest element, que pot modificar-se segons les circumstàncies, hi ha un factor fonamental, perquè un procés secessionista tingui possibilitats d'èxit cal el compromís absolut del govern del país. Els nous esta...

Junt amb l'enfrontament atàvic entre les dues espanyes, els conflictes nacionals han estat l'altre element clau de la realitat política de l'estat espanyol, almenys des de principis del S. XX.  Els nacionalisme català, basc i gallec han defensat, amb notable suport popular, l'existència de nacions alternatives a la nació oficial espanyola, que té l'ADN del Regne de Castella.  Això no obstant, l'estat espanyol s'ha negat en tot moment a reconèixer el caràcter plurinacional del seu territori, prescindint olímpicament de la voluntat expressada de forma reiterada per la majoria dels representants elegits per bascos i catalans. L'any 1919 el catalanisme va fer una gran campanya per a l'autonomia, quan a l'Europa central i de l'est s'intentava traçar les fronteres atenent al principi de nacionalitat, però la iniciativa catalana va ser derrotada a Madrid. La tan idealitzada Segona República va concedir un estatut d'autonomia, que era una ver...

"Socialism is a philosophy of failure, the creed of ignorance, and the gospel of envy, its inherent virtue is the equal sharing of misery" . Avui aquesta sentència de Winston Churchill adquireix una actualitat punyent, quan ens trobem a les portes de la  retallada de salaris del personal de les administracions públiques, de la congelació de les pensions, de la supressió del xec-nadó, de la irretroactivitat de les ajudes a la dependència i de la disminució dràstica de les inversions en infrastructures. No són mesures socialistes, però ha estat la política d'un govern socialista que, en plena crisi, s'ha dedicat a  gastar com un mariner borratxo,  la que ha deixat les finances públiques en  un estat crític, fins al punt de fer necessària l'adopció de mesures excepcionals. La ironia és sagnant, els que s'han omplert la boca una vegada i una altra parlant de drets socials, els qui han pretès fer una defensa "numantina" de l'estat del Benestar, els ...

David Cameron ja ha confegit el seu govern amb els liberal demòcrates, el primer de coalició des de fa 65 anys i d'una viabilitat incerta, ateses les diferències existents entre els dos partits que en formen part. Tanmateix és una experiència estimulant, on es combinaran ministres de l'ala més dretana del partit tory, com William Hague, Liam Fox i Ian Duncan Smith, conservadors renovadors i pragmàtics com el mateix Cameron i George Osborne, i les tendències més aviat socialdemòcrates dels membres "libdem" del govern.  Tot un repte , també per en Nick Clegg que, tot i haver obtingut uns resultats electorals per sota de les expectatives creades, ha esdevingut viceprimer ministre i és el polític liberal més poderós des dels anys 30 del segle passat.  Llegint per sobre les principals dades biogràfiques dels nous ministres és fàcil deduir que es tracta d'un govern format per personalitats de pes, amb la formació i l'experiència adequades per assumir els seus càrre...