AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Des que es va iniciar la preparació del referèndum d'autodeterminació, molt abans de la seva convocatòria oficial, hem estat testimonis de l'absurda repressió desencadenada per l'estat espanyol contra tota actuació de la Generalitat que hi estigui relacionada, començant per les querelles contra la consellera i els alts càrrecs de Governació pel fet de licitar la fabricació de les urnes, i seguint amb els escorcolls surrealistes de la impremta Indugraf i del setmanari "El Vallenc" per la seva "presumpta" participació en la producció de paperetes de vot i d'altre material imprès per a l'1O. Una cosa és que l'estat no autoritzi la celebració d'un referèndum,  la qual cosa voldria dir que per a l'estat la convocatòria a les urnes no tindria validesa jurídica, no seria considerat com a referèndum, però tot i així no hi hauria motiu perquè no es pogués portar a terme, i més encara quan l'any 2005 es va despenalitzar. Una altra cosa, mo...

El dissabte passat vaig assistir a la manifestació “No tinc por”, perquè entenia que quan una ciutat pateix un atemptat terrorista com el de 17 d’agost cal expressar el suport a les víctimes i el rebuig i la fermesa en contra del terrorisme.  En un context de politització extrema dels atemptats per part de l’unionisme, en un intent desesperat de convertir l’impacte emocional causat per l’atac en un corrent d’opinió massiu que obligués a aparcar el referèndum de l’1-O i el procés cap a la independència, l’anunciada assistència del monarca espanyol acompanyat pel govern de l’estat apareixia com una maniobra per visualitzar una Catalunya aglutinada a l’entorn del rei en la seva resposta al terrorisme. Òbviament, l’independentisme havia de desactivar aquest intent bastard d’instrumentalitzar els atemptats, per la qual cosa es va promoure, no sense un cert debat sobre la seva conveniència, l’assistència a la concentració amb estelades, preferiblement amb crespó negre. Una opció simbò...

Uns atemptats com els que va patir Catalunya el passat dijous 17 d’agost posen al descobert les fortaleses i les febleses d’una societat. Davant de situacions de vida o la mort cauen els decorats amb què construïm l’escenari de la nostra vida quotidiana i ens encarem a ull nu amb les estructures que sostenen la nostra convivència i seguretat. Per això, passats uns dies,  vivim la tragèdia amb el dol pel patiment causat a tantes víctimes i la serenitat que ens aporta la descoberta d’una fortalesa estructural de la qual ignoràvem l’autèntica magnitud. Podem debatre una vegada i una altra sobre les possibilitats d’evitar els atacs, però l’experiència acumulada a Europa ens diu que, tot i que les forces de seguretat siguin capaces d’avortar múltiples intents, arriba un dia en què els terroristes superen els filtres de seguretat i aconsegueixen fer mal. I un cop fet el mal, la resposta del país ha estat a l’alçada, tant en termes d’atenció a les víctimes, com per la capacitat dels Mo...

La mort de Fidel Castro ha posat al descobert la falta de compromís democràtic d'una part de l'esquerra d'aquest país. Per a mi ha estat una certa sorpresa. Puc entendre algunes actituds romàntiques envers la revolució cubana i al que va significar Fidel com a símbol durant molts anys, sobretot per als qui desconeixien el pa que es donava a l'illa, però em semblen del tot condemnables els elogis fúnebres que n'han entonat polítics als quals considerava demòcrates. Em sorprèn perquè alguns dels qui avui més han plorat la mort del dictador caribeny, creador d'un règim totalitari que encara es manté, són els qui exhibeixen més zel en l'exigència d'eradicació de qualsevol símbol vinculat al franquisme, un règim que, malgrat tot, va finir als anys 70. El comunisme cubà no s'ha quedat pas curt en a seva actuació repressiva, les estimacions sobre el nombre de persones executades per l'estat oscil·len entre les 6.000 i les 17.000 víctimes mortals. Despr...

Fa anys l'independentisme considerava el 23 d'abril, Sant Jordi, com el "Dia de Lluita per la Llengua", però em sembla que avui aquesta expressió ja no es fa servir i la defensa de la normalització del català gairebé ha esdevingut "políticament incorrecte". Si ho fas els unionistes et titllen de nazi i racista,  i una part de l'independentisme et diu que això perjudica l'eixamplament de la base social per a l'estat propi. Encara estic sobtat pel l'agror que va generar, dins mateix de l'independentisme, una manifest com el del grup koiné. Òbviament aquell manifest incorre en errors tàctics, segurament el més gruixut sigui el de qualificar de "colonització involuntària" la immigració castellanoparlant.  És una expressió que es presta a interpretacions errònies, i ha servit en safata un argument fals per portar el debat al terreny més desitjat pels unionistes, l'enfrontament etnolingüístic. En el debat polític, i encara que el...

Coincidint amb la Diada del País Valencià, el 25 d'abril,  vaig acabar de llegir un assaig clàssic de J.F. Mira reeditat l'any passat, "La Nació dels valencians", que també es pot llegir com una revisió actualitzada del primigeni  "Nosaltres, els valencians" de Joan Fuster. Mira fa un viatge per la història del País Valencià, desfà mites i tòpics que encara determinen la imatge que en tenen propis i forans,  i proposa una valencianisme polític no lligat al nacionalisme català, però inequívoc en la defensa de la unitat lingüística i en el reconeixement dels orígens catalans de la identitat valenciana, reinvindicatiu fins i tot del concepte cultural de Països Catalans. L'autor, que compta l'antropologia entre els seus camps de coneixement, descarta que es puguin descriure elements identitaris propis i singulars de tots  els valencians, compartits arreu del seu territori. Allò que ha configurat el País Valencià és una entitat política, el Regne de Valè...

S'ha obert el debat sobre com ha de ser el nou partit que substituirà Convergència Democràtica de Catalunya, un diàleg interior que de moment gira a l'entorn dels tres eixos definidors de la nova força: la ideologia, l'estratègia i l'organització. En el marc d'aquest debat és recurrent fer crides a la necessitat de conquerir nous espais, d'arribar a sectors de la població que avui estan allunyats del que representa CDC. És una ambició legítima i necessària per a una força que aspira a ser majoritària, però abans de fer aquest pas el nou partit ha de superar la principal limitació que té l'actual Convergència, que és guanyar-se la confiança de les persones que en comparteixen la ideologia i els valors però que han deixat de votar-la, o bé no ho han fet mai. Està molt bé especular sobre quins missatges cal emetre i quines accions cal emprendre per guanyar suports en els barris metropolitans que voten en clau espanyola, o entre els joves seduïts per la "n...

No em fa cap il·lusió que el Regne Unit abandoni la Unió Europea, però la convocatòria d'un referèndum sobre el "Brexit" per al proper mes de juny és una bona notícia per a la democràcia. Ni la UE ni la Gran Bretanya no tenen res a guanyar amb la separació, però el debat i, sobretot, l'acceptació de la possibilitat de deixar de ser membre del club europeu si així ho vol la ciutadania, són molt transcendents, perquè refermen la pervivència de la sobirania nacional, paradoxalment en sentit contrari a allò que proclamen els euroescèptics britànics. La celebració del referèndum és la prova que és possible mantenir la pròpia sobirania, sotmesa al principi democràtic, en el marc de la UE; de la mateixa manera que ho demostren fórmules com les clàusules "opt-out" establertes als Tractats, el manteniment de la lliura, l'autoexclusió de Schengen i les darreres concessions obtingudes per Cameron. La UE ha demostrat ser una entitat prou flexible com per reconè...

Tenint en compte l'extremisme ideològic de la CUP no m'ha sorprès la seva decisió final sobre la investidura. Contràriament, cal valorar que almenys la meitat dels cupaires, per tal d'avançar cap a la independència,  s'hagin mostrat disposats a passar pel tràngol de fer president algú que situen a les seves antípodes en molts camps. És molt problemàtic que la majoria independentista al Parlament necessiti el concurs de la CUP. Si l'independentisme ha esdevingut majoritari és perquè fa més de 25 anys que va deixar enrere el que avui representa la CUP. Als anys 80 l'independentisme explícit estava ineludiblement associat a l'extrema esquerra i a la defensa de la lluita armada, unes opcions ultraminoritàries a la nostra societat que condemnaven la reivindicació de l'estat propi a la marginalitat política. La gran aportació que va fer ERC va ser alliberar l'independentisme d'aquella radicalitat estèril i convertir-lo en una opció pacífica, democrà...

Portem dos mesos donat-li voltes, que si la CUP tomba, que si la CUP gira, que si són això, que si són allò...En realitat, com algú va dir, el problema és que el 27S els catalans vam votar la CUP per sobre de les nostres possibilitats. A Catalunya hi ha gent que, a més de la independència, aspira a la subversió del sistema i a la construcció d'una societat socialista, desconnectada del nostre entorn europeu i dels mercats de béns i capitals, on la propietat i la iniciativa privades restin reduïdes a la mínima expressió. A Catalunya hi ha gent que vol tot això, però no tants com per tenir 10 escons al Parlament. Una part dels votants independentistes, més o menys d'esquerres, han atorgat un paper decisiu en el nostre procés cap a la independència a una força d'extrema esquerra, una posició clau que no ocupa cap altra força equiparable enlloc més d'Europa, ni tan sols a la Grècia de la Syriza prèvia al referèndum.  La negativa a investir Mas és la punta de l'iceberg ...

Arran de la massacre de París hem tornat a veure les reaccions i escenes recurrents després cada gran acció terrorista: les mostres de dol i solidaritat, les condemnes, les promeses de fermesa en la lluita antiterrorista, les preteses anàlisis de les causes i, a partir d'aquí, el focus d'alguns en la islamofòbia, en la culpabilització d'Occident,  en la marginació dels joves musulmans a Europa...Un cicle que es repeteix una vegada i una altra, i no sabem si amb el temps encara es produirà de forma més freqüent com a conseqüència d'un increment de l'ofensiva gihadista.  No deixa de ser paradoxal que França, que es va significar com l'antítesi a la reacció militarista de George W. Bush als atemptats de l'11 de setembre de 2001, apliqui avui una teràpia i una gesticulació que recorden moltíssim a la dels EUA de principis de segle i que ja es va escenificar amb contundència quan Hollande va voler emetre un missatge de resposta als atacs al Charlie Hebdo i al s...

El resultat del 27 de setembre en el camp de l'independentisme és el que anunciaven la majoria de les enquestes: guanya Junts pel Sí sense arribar a la majoria absoluta, que s'obté sumant-hi la CUP. Aquest era l'escenari amb què es van convocar les eleccions i el que s'ha acabat produint: JxS no ha assolit la majoria absoluta i el Sí no ha arribat, per poc, al 50% dels vots, però això és el que ja es preveia des d'un principi. La novetat, no prevista, és que aquests resultats s'han aconseguint amb una participació mai no vista en cap altra contesa electoral i molt especialment en unes eleccions al Parlament, Aquesta és la dada més trencadora, victòria independentista amb més d'un 77% de participació, contràriament als auguris d'en García Albiol, segons el qual amb més d'un 70% de concurrència a les urnes s'acabava la broma.  El procés cap a la independència segueix, "alive and kicking".  L'alta participació en un context plebisci...

La setmana passada, en vigílies d'un nou Onze de Setembre èpic,  vaig llegir "El llarg procés: Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014)", de Jordi Amat, un assaig que combina la narració de diferents episodis de la història intel·lectual i política del nostre país amb un relat sintètic, que es vol explicatiu de l'evolució del catalanisme, des de la desfeta de la guerra civil fins al present d'hegemonia sobiranista. És un text molt recomanable, els episodis que relata, reconstruïts principalment a través dels articles i de la correspondència dels protagonistes, ens aproximen a elements importants per entendre la història contemporània d'aquest país: la col·laboració d'intel·lectuals de la Lliga amb el bàndol franquista des de l'inici de la guerra civil, la vinculació d'aquests intel·lectuals a la revista falangista "Destino" i l'evolució posterior d'aquesta publicació; el panorama absolutament castellanitzat de...

El "pollastre a la Kíev" és un plat consistent en pit de pollastre desossat farcit de mantega d'all, que es cuina arrebossat o al forn. És una recepta originària de l'Est d'Europa, però popular també als EUA, on es coneix com a "Chicken Kiev".  Com a "Chicken Kiev" es coneix també el discurs que el president George H. W. Bush va pronunciar el dia 1 d'agost de 1991 a la Verhovna Rada, el Parlament de l'aleshores República Socialista Soviètica d'Ucraïna. Se'l coneix amb aquest malnom perquè així el va batejar el columnista conservador William Safire en un article crític publicat al New York Times. La denominació va fer fortuna perquè conté un joc de paraules potent entre el nom de l'especialitat culinària que porta el nom de la capital ucraïnesa i la paraula "chicken", que a més de significar pollastre, col·loquialment també vol dir "covard". Bush va visitar la Unió Soviètica en les hores més baixes de l...

Déu nos en guard de cantar victòria abans d'hora, però de moment "Junts pel Sí" s'està demostrant com un gran encert. Mai una candidatura electoral no havia generat tant d'entusiasme com perquè desenes de milers de persones s'hi inscriguin com a candidats "simbòlics", mai actes preelectorals anunciats a través de les xarxes socials no s'havien omplert amb tanta facilitat i mai la presentació d'una llista a les eleccions al Parlament no havia reunit tanta gent com la festa de "Junts pel Sí" celebrada divendres,  un 28 d'agost!, a Barcelona. S'ha aconseguit donar caràcter plebiscitari a les eleccions del 27S i els sobiranistes estan responent a la crida a la mobilització, tot i trobar-nos en època de vacances. En alguns casos l'èxit ha sorprès la mateixa empresa, els partits que donen suport a la candidatura, acostumats a remoure cels i terra per omplir els actes electorals, s'han trobat desbordats de gent amb convoca...

Avui, 24 d'agost, és el Dia de la Independència d'Ucraïna, es commemora la proclamació que en va fer el seu Parlament el 1991, una independència posteriorment ratificada mitjançant el referèndum celebrat el mes de desembre del mateix any. Vint-i-quatre anys després, aquell gran país eslau celebra la seva diada amb una part del seu territori, la península de Crimea, annexionada per Rússia, i en el marc tràgic d'una guerra a la regió del Donbass,  iniciada i mantinguda també pel Kremlin, amb milicians de la zona i la intervenció directa de l'exèrcit rus. Una guerra en plena Europa que, segons els càlculs més moderats  ja ha provocat la mort de més de 7.000 persones des d'abril de 2014, entre civils ( incloent-hi els 298 passatgers del vol MH17 de Malaisian Airlines abatut pels pro-russos), militars ucraïnesos, milicians del Donbass i militars russos, aquests últims caiguts malgrat la negativa del seu govern a reconèixer-ne la implicació, i per això són enterrats a Rú...