AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Tot apunta que el proper dissabte molta gent sortirà al carrer per proclamar que som una nació i que tenim dret a decidir. Ja era hora, se'm feia difícil entendre com un país tan donat a la protesta pública, aguantava resignadament el xàfec que suposa el desastre de les infraestructures, ja siguin aeroportuàries, elèctriques o ferroviàries. S'ha comparat sovint la relativa calma del moment actual amb les grans manifestacions, cassolades i d'altres exhibicions que es van produir contra la invasió de l'Iraq. Es veu que aquí motiva més la política internacional que els problemes domèstics. I després diran que cal preocupar-se d'"allò que interessa la gent". La manifestació del dissabte és una resposta lògica a un conjunt de catàstrofes que no són fruit de l'atzar, sinó que són la conseqüència de la deliberada manca d'inversió de l'estat a Catalunya. Això explica el to de reivindicació nacional de la convocatòria i l'abscència de PSC-PSOE, PP i...

Una de les metàfores que millor il·lustra el nacionalisme de Convergència Democràtica de Catalunya, i per extensió de CiU, és la del tren. Un tren que va avançant, en la mesura que avança l'autogovern del país, d'estació en estació. A cada parada els passatgers que vulguin-votants i militants- poden baixar-ne, si consideren que ja han arribat a on volien, i els que s'esperen a l'andana poden pujar-hi, si creuen que el tren va en la seva direcció. La conferència d'en Mas d'abans d'ahir comunica als passatgers i als que s'esperen a l'andana que ens disposem a marxar cap a una altra estació, que no és l'estació final-si fos així potser alguns passatgers que no hi volen arribar en baixarien abans d'hora- però que s'hi acosta, per la qual cosa molts dels que s'esperen poden pujar-hi i els que van a dins s'assabenten, malgrat els anuncis equívocs d'algun maquinista- que el tren segueix fent camí.

L'incident de Juan Carlos I amb Hugo Chávez ha fet guanyar popularitat, però no prestigi, al rei espanyol, encara que per aquests fets també se'l titlla de neocolonialista i similars. He llegit vàries crítiques que acusen el rei de barroer i mancat de diplomàcia, però jo celebro que algú li pari els peus a un aprenent de dictador que delira en públic, per molt que hagi estat elegit pel seu poble. Nogensmenys, en el seu dia hi va haver un pintor austríac fracassat que també va ser el més votat pels alemanys, i no per això creiem que fos mereixedor d'un especial tacte i mesura. Darrerament el monarca espanyol es troba al centre de la polèmica: les caricatures del seu fill i la seva jove a la portada d'"El Jueves", la crema de les seves fotos, les demandes d'abdicació que formula el Jiménez Losantos, el viatge a Ceuta i Melilla. Per uns motius o altres s'ha ficat, o l'han ficat, a l'ull de l'huracà. Ja només li faltava la separació de la filla...

Parlar dels aires de secessió que ens arriben de Flandes i d'Escòcia no és cap novetat. Aquesta setmana s'ha produït un nou pas endavant en la crisi belga, fa de mal dir si això acabarà finalment en un divorci "praline", com vaticinava "The Economist", però podem posar la mà al foc que l'estat belga viurà una nova reforma que encara afeblirà més el poder central. El vot de tots els partits flamencs a favor d'annexionar una regió de l'entorn de Brussel·les a Flandes, amb l'abandó de la sala per part dels diputats francòfons, marca un abans i un després: per la clara imatge de separació entre els representants d'ambdues comunitats, pel fet que el partits flamencs hagin superat el cordó sanitari que els impedia votar conjuntament amb el Vlaams Belang, partit nacionalista de tendència ultradretana-un cas bastant insòlit d'independentisme de dreta dura-, perquè la majoria flamenca ha fet servir la seva força per imposar el seu criteri a la...

Ahir dia 7 de novembre es va commemorar el 90è aniversari de la Revolució Russa que va transformar l'Imperi dels tsars en un megaestat socialista. El periodista nord-americà John Reed va escriure'n un llibre amb el títol "Nou dies que van canviar el món", i va encertar-la, perquè la victòria bolxevic ha tingut una gran repercussió durant tot el segle XX, i encara se'n senten les conseqüències. Per veure'n la transcendència només cal plantejar el contrafactual corresponent: com hagués estat el S. XX si la Revolució hagués fracassat o hagués derivat cap a un règim liberal. És fàcil imaginar que hauria estat molt diferent, perquè els principals fenòmens històrics, de 1917 fins a finals dels 90 estan vinculats amb aquest esdeveniment. La Unió Soviètica ha tingut un pes determinant en les relacions internacionals i en els conflictes bèl·lics de l'època, però l'impacte més devastador es va produir en el seu sí. Ja des de Lenin, el règim va incorporar en el s...

Com ja he escrit en el post anterior em va semblar molt bé que en Sarkozy engegués a dida la periodista que li va demanar per l'estat del seu matrimoni, però al mateix temps crec que en Sarko és responsable que s'hagi arribat a aquest punt, perquè ell va ser el primer que va utilitzar la seva relació amb l'ex-model com una eina promocional en els moments de màxima entesa al sí de la parella, tenint-la com a assessora al seu costat i fent-se fotografiar repetidament en actitud romàntica. El problema va sorgir quan la Cecilia es va embolicar amb un altre home, i allò que hauria hagut de quedar en una crisi matrimonial resolta a casa, amb la reconciliació o el divorci, va esdevenir una notícia d'impacte nacional, inclosa la portada de "Paris Match" amb la foto de Mme. Sarkozy i el seu amant agafats de la mà pel centre de París. Un scoop que segur que va deixar el Nicolas K.O. per unes hores, per no dir més. Però va ser ell qui en primer terme va col·locar la se...

No és cap novetat que en aquest blog s'elogiï el president de la República Francesa, i com que no es tracta de quedar com un fan acrític, haig de dir que hi ha aspectes del personatge que no em fan el pes, en especial la seva promiscuitat amb els empresaris més poderosos del seu país i l'ús que a vegades fa de la seva influència-ja des d'abans de ser president-per pressionar els mitjans de comunicació. Dit això, la seva idea d'anar per feina em sembla una alenada d'aire fresc en la política europea, en especial venint de França, un país que més aviat s'havia caracteritzat per l'immobilisme. Ara mateix acabo de veure les imatges del president francès surtint de la capital del Txad amb les hostesses alliberades, al mateix temps que el periodista de Tv3, un tal Xesco Reverter, l'omplia d'improperis en la seva crònica dels fets, titllant-lo d'oportunista, d'aprofitat i d'utilitzar la influència postcolonial francesa sobre el país africà. Donc...

Coincidint amb l'apoteosi de les obres del TGV, amb cancel·lació del servei de rodalies, col·lapse a la carretera i enfonsaments diaris, les imatges repulsives de l'agressió perpetrada per un "neng" racista a una menor equatoriana en un tren dels FGC, ha permès centrar l'atenció mediàtica, durant uns dies, en aquest cas i no en la destrossa propiciada pel Ministeri de Foment. Tenint en compte que no es tracta de la primera agressió que es produeix en un tren que ha estat enregistrada per les càmeres, però que en canvi aquesta ha estat àmplament difosa, tot plegat fa malpensar. La visió d'aquest acte depravat ens remou l'estómac, però a mi també em causa repulsa que com a conseqüència de l'impacte comunicatiu, la reacció dels estaments públics sigui molt superior a la que hi hagués hagut si el mateix cas no hagués estat reproduït pels mèdia. La vinguda de la ministra d'Exteriors equatoriana, i la contractació d'una primera espasa del dret penal ...

Veia l'altre dia el programa Àgora dedicat al retorn del president Tarradellas, on en Ramon Espasa feia referència, una vegada i una altra, a l'elevat sentit del poder que tenia el polític que va retornar a Catalunya l'any 1977, després de trenta-vuit anys d'exili. Tanmateix els exemples que donava d'aquest sentit del poder no permeten afirmar una autèntica voluntat d'obtenir i d'exercir poder polític, sinó més aviat una gran preocupació pel reconeixement, en primer lloc pel seu reconeixement com a president de la Generalitat i per rebre el tractament que això suposa. L'aposta de Suárez pel retorn de Tarradellas s'explica amb dues claus: en primer lloc evitar que socialistes i comunistes, que havien obtingut més del 50% dels vots en les eleccions de 1977 a Catalunya, es fessin amb el control del nou govern autonòmic, i en segon lloc, aprofitar la situació personal precària i la seva coneguda necessitat de reconeixement, després de llargs anys de resi...

Ja fa uns dies vam tenir la polèmica sobre la nena de Girona, de vuit anys, que va a l'escola amb xador. Primer l'escola, d'acord amb el seu propi reglament, va prohibir a la família que la nena assistís a classe amb el mocador al cap, però després el Departament d'Educació va imposar l'assistència de la criatura, amb o sense vel. Aquest fet ha obert a casa nostra una polèmica, que a d'altres indrets d'Europa, i especialment a França, ja fa temps que es viu, amb respostes diverses. La diversitat cultural i religiosa creixent al nostre país ens obliga a respondre preguntes que fins ara no se'ns havien plantejat, i cal que les respostes siguin correctes i duradores en el temps. No estic d'acord amb la proposta d'excloure tota simbologia religiosa de l'àmbit públic. La fe forma part de la identitat de cada persona i em sembla absurd mutilar radicalment aquesta dimensió. Penso que hem d'anar més per la línia d'establir uns criteris amplis...

Ahir dia 15 es va commemorar, una vegada més, l'aniversari de l'afusellament del president Companys. L'any passat ja vaig fer esment de com el magnífic llibre de l'Enric Vila "Companys:la veritat no necessita màrtirs" havia col·locat el mite en el seu lloc, com a polític mediocre i patriota de darrera hora, després d'una llarga trajectòria vinculada al republicanisme no catalanista . Per en Vila, la mort afusellat a Montjuïc, com a president de Catalunya, va ser la culminació de la recerca d'una fi heroïca que el personatge anhelava. Malgrat el que puguem pensar de l'home, el significat polític de la seva mort l'ha convertit en un símbol que trascendeix la realitat històrica. Precisament ara que he llegit les memòries d'en Xammar, tinc present com aquest es carrega un altre dels mites del catalanisme, el president Macià, de qui diu que un cop pactada la renúncia a la República Catalana i la seva substitució per la Generalitat, tan sols es ...

Feliçment s'ha reeditat un llibre mític, "Seixanta anys d'anar pel Món", les memòries d'Eugeni Xammar transcrites per en Josep Badia. Tot just acabo de llegir-lo i en les seves pàgines he trobat l'atzarosa vida d'un gran periodista català, que es va passar la major part de la seva existència fora del nostre país, i un compendi de la història d'Europa des de principis del segle XX fins a després de la Segona Guerra Mundial, relatada per un home que, segons el cas, va ser un observador en primera, en segona o en tercera línia. Quan llegeixo memòries de personatges catalans de principis del segle XX sempre em sorprèn l'activa vida social i cultural que menaven alguns joves a Barcelona, i com l'interès per l'òpera, el teatre o la música clàssica, ocupava el lloc que per a molts avui ocupen el futbol, el bàsquet o la música pop. I això no vol dir que aquests joves de primers de segle no tinguessin interès per l'esport, en Xammar mateix va ju...

En l'anterior post ja he explicat com de petit creia que això de les guerres i dels exèrcits ja havia estat superat per la història, que el dilema es limitava a o bé mantenim la pau, o bé destruïm el planeta, la famosa "destrucció mútua assegurada". Després de la fi de la guerra freda sabem que no és tan senzill, que al món segueixen produint-se enfrontaments bèl·lics dels quals els europeus no ens podem inhibir apel·lant al nostre pacifisme. Europa durant alguns segles ha estat el centre del món, el continent des d'on es comandaven els més grans imperis, on es produïen els més importants avenços científics, i on residien els principals poders econòmics. Després de dues guerres mundials devastadores el nostre continent ha perdut la primacia, tot i que segurament segueix sent un dels indrets on, en general, es viu millor. Els EUA són avui l'única superpotència, i ja s'albira la nova emergència de la Xina i d'altres grans països fins ara molt endarrerits. Ar...

Jo vaig néixer en plena guerra freda i a mesura que vaig anar adquirint ús de raó la possibilitat d'una guerra nuclear m'aterroritzava més i més. No creia que mai es produís, però la possibilitat que algun grillat accionés el botó en un costat o altre del teló em produïa veritable neguit. Encara recordo una edició molt antiga del programa "La Clave", il·lustrada amb el film "Dr. Strangelove" d'Stanley Kubrik, que en versió espanyola s'anomena "Teléfono Rojo:Volamos hacia Moscú", i seguida d'un debat en què, a banda de diversos analistes, hi participava també un representant soviètic que per si sol ja semblava una amenaça. La barreja de tragicomèdia apocalíptica i de debat dens sobre les possibilitats i conseqüències d'un enfrontament amb armament atòmic, amanits amb la musiqueta de "La Clave", em va causar una profunda impressió, que explica que anys després, l'enderrocament del Mur de Berlín i tot el que això repres...

Escric aquest post i escolto com s'explica el nacionalista espanyol José Bono al programa "59 segundos", de TVE. Només començar ja es despatxa contra la darrera iniciativa d'Ibarretxe i proclama que en nom de la llei caldrà impedir que se celebri la consulta popular anunciada. Poc després ens descriu la bandera espanyola com el símbol dels "valors constitucionals", i un mica més tard diu que aquells que reclamen un tracte fiscal i financer just són uns trabucaires carlistes que defensen privilegis, uns privilegis que segons ell serien radicalment incompatibles amb el seu ideal d'igualtat socialista. Ara mateix ja va a tota màquina parlant de la "nación", del seu patriotisme i de la bandera. Vaja, de tot "allò que interessa la gent". Com a mínim el Bono és sincer, i si bé ha iniciat la seva intervenció parlant de la llei i dels "valors constitucionals", poc després ja ens ha definit la nació com una comunitat de sentiments. ...

Després del trasbals causat per la dimissió d'en Josu Jon Imaz al capdavant del PNB el Lehendakari ha fet un pas endavant i ha fixat la data per a un referèndum en què el poble d'Euskadi s'haurà de pronunciar sobre un pacte amb l'estat, o bé si durant els propers dotze mesos no és possible arribar-hi, sobre les vies de futur que caldrà seguir. Deixant enrera el debat sobre quin sector ha guanyat al Partit Nacionalista, Ibarretxe ha agafat el control de l'agenda política basca, al mateix temps que dispara un torpede contra Zapatero a pocs mesos de les eleccions generals. Coneixent el tarannà del dirigent basc, podem esperar que complirà rigorosament el seu compromís, de tal manera que davant l'atzucac en què es troba el reconeixement de la plurinacionalitat a l'estat espanyol Euskadi es pronunciarà més enllà de les restriccions imposades per la constitució i els seus intèrprets ultramontans. La jugada és d'alt risc, però sabem que qui no arrisca no guanya...

L'editorial ultraespanyolista de "LA VANGUARDIA" d'ahir posa de manifest que, malgrat tot, el sobiranisme guanya posicions dia a dia. En dic ultraespanyolista perquè ja ni tan sols no es molesten en argumentar les seves posicions, simplement disparen insults contra en Joel Joan, l'Alfons López Tena i les plataformes independentistes, i amenacen amb estil gangsteril-"lo pagarán caro"-, els partits que contemporitzin amb l'independentisme. Que el diari de l'statu quo toqui a sometent amb aquesta exacerbació indica que l'establishment espanyol detecta que l'independentisme creix quantitativament i qualitativament al sí de la societat catalana. L'atac a en López Tena és especialment significatiu, fa quatre dies ja va ser objecte d'un semàfor vermell per les seves declaracions referents a la crema de fotos del rei, i és clar que l'han situat en el seu punt de mira pel seu enfocament rigorós i desacomplexat de l'opció sobiranist...

Quan es parla de les dues Espanyes sovint es fa referència a l'enfrontament atàvic i sagnant entre la dreta i l'esquerra espanyoles, tan ben sintetitzat en el famós poema d'Antonio Machado que si fa no fa diu allò de:"españolito que vienes al mundo, una de las Españas te ha de helar la sangre". Però hi ha unes altres dues Espanyes: l'Espanya concepte nacional i l'Espanya concepte històric i geogràfic. En aquest darrer sentit estem parlant del conjunt de la península ibèrica, denominada Hispània pels romans, nom del qual deriva la paraula "Espanya". El concepte romà d'Hispània, bàsicament geogràfic, va deixar una forta empremta, que es traduia en època medieval en les apel·lacions que hi feien els diferents reis peninsulars, i que per exemple es fa evident en el nom que rep el territori de la futura Catalunya a l'Imperi Carolingi, Marca Hispànica. En aquest sentit principalment geogràfic, és evident que el Principat de Catalunya és Espanya...

Aquest agost, de camí cap a Suïssa, em vaig aturar unes hores a Lió, la tercera ciutat francesa, després de París i Marsella, i la gran ciutat més burgesa que conec del país veí. Si més no aquesta és la impressió que me'n vaig endur després de passejar-m'hi una bona estona a peu i en cotxe. Un esperit burgès que es desprèn de l'austera elegància del edificis i de la gent del carrer, dels carrers i de les places, de l'ordre i la netedat del barri antic, de la contemplació del riu-el Roine del qual potser un dia en beure'm les aigües- sota una pluja lleugera suau, fins i tot el detall de moltes dones, especialment joves, amb uns vestits negres que recorden la indumentària tradicional del país. Una vegada més la impressió d'equilibri entre tradició i modernitat, entre identitat i cosmopolitisme. Tan sols és un impressió d'unes hores, i com a tota ciutat gran, hi ha de tot, però el record que en tinc, fins que hi torni i me n'endugui una altra visió, és aque...

Una de les fal·làcies més repetides pels representants de l'espanyolisme és aquella que diu que els problemes de les infrastructures i dels serveis són deguts a l'excessiva atenció posada en el debat identitari, en detriment de les polítiques de Benestar. Aquest matí mateix l'he tornada a sentir en boca del nou delegat del PP a Catalunya, i fa quatre dies ens ho va etzibar aquest home que fa de president de la Generalitat. Aquesta és la tesi defensada pel partit friqui C's i la que repeteixen una vegada i una altra personatges com Esperanza Aguirre, Alberto Ruiz Gallardón, el rector(fals) de la (falsa) Universitat Progressista de Catalunya, Vicenç Fisas i tutti quanti a qui fa nosa el catalanisme. La realitat però és tota una altra: el catalanisme és una força de modernització i millora permanent del país, i les principals deficiències que patim són degudes justament al nostre grau de submissió a Espanya, al descomunat espoli fiscal i a la manca d'inversió. L'Es...