AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Un assumpte que fa tant de temps que s'arrossega, un resultat que s'havia previst tantes vegades, la crònica d'una mort anunciada, una castració física i química,  una sentència que deixa l'estatut greument amputat.  No cal que m'hi estengui, perquè durant aquests dies n'anirem coneixent el detall, sobretot la part de la castració química, la reinterpretació dels articles, perquè la part física, els articles anul·lats, ja la coneixem. Hem de fer soroll, hem d'anar a la manifestació del 10 de juliol, i sobretot hem de pensar en el pla B, no per  elevar encara més la protesta, sinó per ser més lliures. Tanmateix hi ha vida, tot i les greus ferides l'estatut encara respira i encara ens permet guanyar algunes competències, alguns àmbits de decisió que avui encara no tenim. I jo penso que el Pla B té més a veure amb fer país que no pas amb les grans demostracions, crec més en la capacitat de cocció d'una bona brasa que no pas en la flama encesa del foc ...

En López Tena i molts altres proclamen que avui l'exèrcit espanyol ja no és una amenaça per a les aspiracions independentistes de Catalunya, i segurament tenen raó pel que fa a la maquinària militar convencional de "hard power". És poc imaginable que en el cas que Catalunya declarés la independència amb el suport d'una majoria consistent de la població, hi hagués una intervenció armada  per avortar el procés. Als països avançats els conflictes polítics no es resolen a punta de baioneta, però sense haver de recórrer a la violència els estats disposen de molts mitjans per combatre l'independentisme. El "soft power", la propaganda en un sentit ampli,  és clau en aquesta lluita pels cors i les ments dels catalans. El gran avantatge de l'estat és el nacionalisme banal, que es manifesta en múltiples àmbits de la vida, des del carnet d'identitat fins a la televisió, recordant-nos una vegada i una altra que som espanyols i vivim a Espanya, i fent-ho com ...

Aquest diumenge se celebren eleccions a Can Barça,  una contesa en què s'atorga molt de poder i influència per una període molt llarg de temps, 6 anys. El Barça és més que un club i per tant el seu president és un personatge amb un gran pes específic al país i a l'exterior. En canvi, el procés electoral propi de l'entitat ofereix als socis la possibilitat d'elegir entre uns perfectes desconeguts i un personatge, en aquest cas en Sandro Rosell, que porta anys de campanya electoral encoberta. Però en realitat tots els candidats són una capsa tancada i és difícil augurar quin serà el seu veritable tarannà una vegada arribin, si és el cas, a la presidència. En política els filtres i els jocs d'equilibris són molt més grans, la ciutadania sap més o menys què representa cada partit i els líders, normalment, quan es presenten a unes eleccions, ja porten un cert temps a l'arena pública, ja són mínimament coneguts, almenys pels seus seguidors habituals. Els mandats són m...

L'any 1898 es va produir l'esfondrament definitiu de l'Imperi espanyol, amb la pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines. La pèrdua va obrir una enorme ferida en l'"ànima espanyola",  i la consciència de crisi va ser total. La secessió de Cuba es va viure com una amputació i el concepte d'Espanya va entrar en una fase d'autoanàlisi per al lluïment de  d'intel·lectuals, començant pels membres de la famosa "Generació del 98", que una vegada desapareguts els horitzons ultramarins es van abocar Castella endins, a la recerca de l'autèntic "Ser de España".  A Catalunya el "desastre" no va passar desapercebut, de fet els interessos catalans a Cuba eren amplíssims, però al mateix temps la fi del somni imperial i la constatació de la derrota espanyola no podien més que donar noves ales al catalanisme, que apareixia com un projecte engrescador alternatiu a les expectatives ofertes per  l'estat decadent. No ...

La famosa "Flotilla de la Llibertat" era una gran operació propagandística que no podia fallar, si aconseguia el seu objectiu declarat, trencar el bloqueig i lliurar la seva càrrega a Hamàs, s'apuntava una victòria, i si era deturada enèrgicament per les Forces de Defensa d'Israel, s'exhibia al món la "maldat" israeliana. No és la meva pretensió excusar l'Estat d'Israel per uns fets luctuosos que eren evitables, i que haurien de comportar la depuració de responsabilitats per part d'aquells militars i civils que es troben al darrere de les decisions que han precipitat els fets. Els israelians no tenien cap opció de victòria propagandística, o deixaven fer, o aconseguien fer recular les naus, o els detenien a tots. Al final s'ha produït el pitjor desenllaç dels possibles, hi ha hagut enfrontaments violents i morts. Tal com permeten observar els vídeos penjats a la xarxa, els tripulants dels vaixells no eren precisament Mahatma Gandhi o Mart...

A Catalunya hi ha més de 900 alcaldes i milers de regidors, però avui per un sol alcalde i el seu regidor d'urbanisme tenim tots els càrrecs públics del país a la picota. El cas "Pretòria" s'està sobredimensionant i esbiaixant interessadament. Entre els directament implicats tan sols hi ha dos polítics i un alt càrrec de la Generalitat que estiguessin en actiu quan va esclatar l'escàndol, tots ells socialistes. Això no obstant hi ha una insistència obsessiva en implicar-hi Convergència, perquè més de deu anys enrere tant en Macià Alavedra com en Lluís Prenafeta havien ostentat altes responsabilitats al govern del país. Hi ha un enfocament sensacionalista per part dels mitjans, que en comptes de concentrar-se en els fets que podrien constituir delictes es dedica a esbombar converses telefòniques que en molts casos no tenen res a veure amb el nucli de l'afer. Suposo que estant com està bona part de la premsa a sou del poder , avui en mans socialistes, no se'...

Aquestes iniciatives populars perquè el Parlament convoqui un referèndum sobre la independència em deixen perplex. En primer lloc perquè n'hi ha més d'una, amb diferents promotors, la qual cosa ja és un mal senyal, però sobretot perquè no hi vaig cap estratègia seriosa per assolir la independència, sinó més aviat un foc d'encenalls que no ens portarà enlloc. Tinc un gran respecte i admiració per en López Tena, i potser ell em podria convèncer del meu error de percepció, però ara mateix no veig per enlloc la conveniència d'endegar un procés que exigeix un gran desplegament d'energies sense cap garantia d'èxit. D'entrada hi ha un inconvenient clau, i és que les enquestes de què disposem indiquen que avui el referèndum el perdríem, però a banda d'aquest element, que pot modificar-se segons les circumstàncies, hi ha un factor fonamental, perquè un procés secessionista tingui possibilitats d'èxit cal el compromís absolut del govern del país. Els nous esta...

Junt amb l'enfrontament atàvic entre les dues espanyes, els conflictes nacionals han estat l'altre element clau de la realitat política de l'estat espanyol, almenys des de principis del S. XX.  Els nacionalisme català, basc i gallec han defensat, amb notable suport popular, l'existència de nacions alternatives a la nació oficial espanyola, que té l'ADN del Regne de Castella.  Això no obstant, l'estat espanyol s'ha negat en tot moment a reconèixer el caràcter plurinacional del seu territori, prescindint olímpicament de la voluntat expressada de forma reiterada per la majoria dels representants elegits per bascos i catalans. L'any 1919 el catalanisme va fer una gran campanya per a l'autonomia, quan a l'Europa central i de l'est s'intentava traçar les fronteres atenent al principi de nacionalitat, però la iniciativa catalana va ser derrotada a Madrid. La tan idealitzada Segona República va concedir un estatut d'autonomia, que era una ver...

"Socialism is a philosophy of failure, the creed of ignorance, and the gospel of envy, its inherent virtue is the equal sharing of misery" . Avui aquesta sentència de Winston Churchill adquireix una actualitat punyent, quan ens trobem a les portes de la  retallada de salaris del personal de les administracions públiques, de la congelació de les pensions, de la supressió del xec-nadó, de la irretroactivitat de les ajudes a la dependència i de la disminució dràstica de les inversions en infrastructures. No són mesures socialistes, però ha estat la política d'un govern socialista que, en plena crisi, s'ha dedicat a  gastar com un mariner borratxo,  la que ha deixat les finances públiques en  un estat crític, fins al punt de fer necessària l'adopció de mesures excepcionals. La ironia és sagnant, els que s'han omplert la boca una vegada i una altra parlant de drets socials, els qui han pretès fer una defensa "numantina" de l'estat del Benestar, els ...

David Cameron ja ha confegit el seu govern amb els liberal demòcrates, el primer de coalició des de fa 65 anys i d'una viabilitat incerta, ateses les diferències existents entre els dos partits que en formen part. Tanmateix és una experiència estimulant, on es combinaran ministres de l'ala més dretana del partit tory, com William Hague, Liam Fox i Ian Duncan Smith, conservadors renovadors i pragmàtics com el mateix Cameron i George Osborne, i les tendències més aviat socialdemòcrates dels membres "libdem" del govern.  Tot un repte , també per en Nick Clegg que, tot i haver obtingut uns resultats electorals per sota de les expectatives creades, ha esdevingut viceprimer ministre i és el polític liberal més poderós des dels anys 30 del segle passat.  Llegint per sobre les principals dades biogràfiques dels nous ministres és fàcil deduir que es tracta d'un govern format per personalitats de pes, amb la formació i l'experiència adequades per assumir els seus càrre...

Ha guanyat les eleccions i probablement serà primer ministre, però David Cameron no ha estat capaç de generar una gran onada de canvi entre la ciutadania britànica. En un moment de gran desgast dels laboristes després de 13 anys al poder, en plena crisi econòmica, sense el carismàtic Tony Blair, amb un Gordon Brown en hores baixes i un sistema electoral que afavoreix les majories absolutes, el resultat del Partit Conservador es queda curt, és una victòria sí, però molt lluny d'un "landslide" que permeti configurar un govern fort i vigorós per afrontar les reformes que la situació reclama. Existeix la possibilitat que els laboristes puguin formar govern amb els libdems, però encara que al final sigui el nou primer ministre, estarà molt condicionat per les exigències d'un Partit Liberal Demòcrata amb un programa electoral força allunyat del conservador. David Cameron no ha aconseguit clavar els darrers claus en el taüt polític de Gordon Brown, que encara respira, i no ...

Els resultats de les eleccions britàniques signifiquen un fracàs del sistema "first past the post", perquè per una banda cap partit no ha assolit una majoria suficient per governar en solitari - que normalment és un dels principals avantatges d'aquest sistema electoral-, i per l'altra l'assignació d'escons segueix estan molt allunyada del percentatge de vots emesos a favor de cada partit, sobretot si comparem els laboristes, que amb un 29% dels vots obtenen 258 escons, amb els liberal demòcrates, que amb un 23% dels vots tindran tan sols 57 membres del Parlament, cinc menys que en l'anterior legislatura, tot i haver incrementat en un punt el tant per cent de vots obtinguts sobre el total. I encara sort que no s'ha produït el resultat que auguraven algunes prediccions: que els laboristes haguessin quedat tercers en nombre de vots i en canvi haguessin guanyat en nombre d'escons. Al final, tot i l'anomalia del "hung Parliament", les aigü...

Al cap de poques hores s'obriran els col·legis electorals a la Gran Bretanya. Malgrat que quan hi ha boira al Canal de la Mànega el continent queda aïllat, tot i la lliura esterlina, les milles i els peus, la conducció per la dreta i la relació especial amb els EUA, sóc del parer que els anglesos segueixen marcant tendències a tot Europa. La derrota del feixisme va ser possible gràcies a la seva resistència i determinació, després de la guerra van assenyalar el camí de la construcció de l'estat del Benestar, fins que la senyora Thatcher va posar-hi aturador, al mateix temps que iniciava un procés de privatització que van seguir els altres països europeus.  Després va arribar en Tony Blair i la seva tercera via, una barreja de capitalisme financer, relacions públiques i despesa social, que tots els dirigents europeus es van afanyar a intentar a imitar, fins que primer les diferències sobre la guerra de l'Iraq i ara l'impacte de la crisi,  han fet perdre atractiu a l'...

"La màscara del Rei Artur" ha estat el segon llibre de no ficció més venut durant la diada de Sant Jordi.  Jo també me'l vaig comprar i no em vaig ficar al llit fins que no vaig arribar a l'última pàgina. El llibre s'ho mereix, a més de les seves qualitats literàries aconsegueix endinsar-se en la identitat de l'Artur Mas fins a extrems a què ningú no havia arribat. El  text parteix de les deu idees tòpiques més arrelades sobre el personatge, llargament alimentades pels seus adversaris polítics i els seus respectius entorns mediàtics, i les confronta amb la realitat a través de les confessions del mateix Mas i d'algunes de les persones que li són més properes, i de l'observació directa de la mateixa autora. El llibre refuta els tòpics, tot i que no amaga la distància existent amb en Duran, que s'ha  reduït darrerament, i el relatiu enuig que li provoca al president Pujol la manca d'atencions per part d'en Mas. M'ha sorprès la franquesa ...

Una de les poques coses que m'encén és que un Mosso d'Esquadra s'adreci a mi dient-me "caballero": "caballero, aquí no puede aparcar" , "buenas noches caballero, la documentación por favor" . De què ens serveixen estatuts, democràcia i llibertats, si un membre de la Policia de Catalunya, sense saber res de mi, em diu "caballero"?. Ja em toca la moral  que m'ho digui un cambrer , però quan m'ho diu un funcionari de la Generalitat, jo que sóc un home de llei i ordre,  sento l'impuls de fer-me una cresta d'okupa i plantar cara al "pasma". Quan vaig a Madrid ja em sembla bé que m'ho diguin, " buenos días caballero" , em diu, "buenos días, póngame una de callos, por favor" , li dic jo. És el que toca allà, és el seu costum i la seva identitat, però a casa meva no. I no és que els catalans no siguem cavallers, "vergonya, cavallers, vergonya" els va dir Jaume I als seus homes quan a...

Ara els vells "progres" i la faràndula comunistoide hispànica estan preocupats per la sort judicial d'en Baltasar Garzón, perquè segons ells no és acceptable que la Falange i "Manos Limpias" es querellin contra el jutge estrella per haver volgut investigar els crims del franquisme. Sí, els mateixos progres als quals els rellisca el futur d'una norma referendada pel poble català com és l'Estatut de Catalunya, o el tancament, durant set anys!, del diari Egunkaria, o la inhabilitació de la Mesa del Parlament basc. Confesso que a mi l'enfrontament atàvic entre les dues espanyes m'avorreix sobiranament, i sóc dels que pensen que els crims del franquisme són matèria d'historiadors, no de juristes, (i això també val per a l'assassinat del President Companys.) . Em preocupa molt més l'ús que el famós jutge ha fet de les seves competències durant la seva llarga trajectòria. Em vaig  prendre la molèstia de llegir-me la interlocutòria del cas ...

On és la globalització?, que se n'ha fet de la Unió Europea?. Em passejo pels canals de la TDT i a part de les poques estacions dels Països Catalans que se'ns permet visualitzar , tota la resta són les mateixes TV espanyoles de sempre elevades a l'enèsima potència. Ni BBC, ni RAI, ni TF1 ni France1, ni Das Erste, ni RTL ni res que  s'emeti més amunt dels Pirineus. De tant en tant sento il·luminats que proposen que alguna emissora pública de ràdio o televisió catalana emeti en anglès per facilitar-ne l'aprenentatge, quan hauria de ser molt més senzill fer accessibles els canals d'altres països a  Catalunya. De la mateixa manera que rebem tot el que es produeix a Madrid, per què no podem rebre a casa televisions de la resta del continent i del planeta?.  Fa anys vaig instal·lar una parabòlica però se m'ha espatllat, i si vull sortir de la cleda televisiva no tindré més remei que instal·lar-ne una altra.  I no ho dic pas perquè domini gaires idiomes, que malaur...

A l'Iraq la candidatura "laica" d'Allawi ha estat la més votada, però durant els dies finals de la campanya  una periodista catalana ens va explicar reiteradament que la Bagdad d'avui està molt més islamitzada que la d'abans de la invasió de 2003, que ella també havia conegut. A Txetxènia les forces armades russes ja fa temps que van esclafar els independentistes, però en Jonathan Litell en el seu últim llibre ens explica que el país caucàsic, lluny d'haver-se russificat, és una societat governada a la "txetxena" i molt més islamitzada que la d'anys enrere. En aquest post no vull parlar d'islamisme, malgrat els fets del metro de Moscou, el que m'interessa és observar com, lluny de convergir cap a un model homologat de democràcia liberal i identitat global compartida, la tendència avui dominant és cap a l'aprofundiment de les diferències entre les civilitzacions, encara que que sigui sota formalismes democràtics com el d'Iraq....

En plena recta final de legislatura Esquerra actua com aquell que s'ha passat tota la nit a  barra de la discoteca, prenent cubates amb els seus companys de farra, en Pepe i en Joan,  i de cop i volta s'adona que aviat tancaran i tornarà a casa amb la cua entre cames. Aleshores no se li acut res més que posar-se a ballar al mig de la pista i a marcar paquet, com diria en Puigcercós, amb l'esperança de seduir alguna  noctàmbula al darrer moment.  Però després d'hores de libacions els seus moviments a la zona de ball són matussers i revelen l'alta càrrega d'esperits que li corre per la sang,  i el paquet...deixem-ho córrer. Els seus companys voldrien dissuadir-lo  perquè no fes el ruc, però ell els recorda que si no fos per ell ni tan sols no haurien entrat a la discoteca, i el deixen fer.   I així tenim  en tràmit tres lleis que es presenten com a molt ambicioses però que en realitat van carregades de plom a les ales. Per començar la llei de veguer...

He llegit a la Vanguardia que en el bombardeig de Dresden hi van morir unes 25.000 persones, un nombre molt inferior al de 300.000 morts que havia donat per bo la mateixa Creu Roja en acabar la Segona Guerra Mundial. 25.000 defuncions són una xifra escruixidora, però no deixa de ser un més dels tràgics episodis d'un conflicte en què van morir milions de civils. En tot cas el bombardeig de la capital de Saxònia va adquirir la dimensió de símbol  de la devastació que els aliats van causar a Alemanya per aconseguir la rendició incondicional del règim nacionalsocialista.  Adolf Hitler va embarcar  el poble alemany en una aventura  megalòmana i sanguinària d'expansió territorial i de domini "racial" , un somni delirant que les condicions polítiques i socials dels anys trenta van fer possible.  Però aquest exercici descomunal d'hibris va trobar la seva nèmesi en la demolició de les ciutats alemanyes, la derrota total, la pèrdua de territori, l'ocupació i la divisió ...