AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Castellnou dels Aspres és un poble del Rosselló situat dalt d'un turó, al capdamunt del qual hi ha un antic castell que al segle XI fou seu del vescomtat de Vallespir, també anomenat de Castellnou. És un nuclí urbà que conserva una estructura plenament medieval, miraculosament conservada, una llar ancestral de la nació catalana que avui forma part de l'associació "Les Plus Beaux Villages de France".  Hi vaig anar a parar fa unes setmanes, gairebé per atzar, tot voltant per la Catalunya Nord, i em va sorprendre no haver-ne sentit a parlar mai abans. Estic convençut que si aquell mateix poble estigués situat a l'altra costat dels Pirineus, tots l'hauríem visitat una vegada o altra, ja fos en una sortida escolar, en una excursió parroquial o en un cap de setmana familiar. Qualsevol mestre hi hauria trobat l'escenari ideal per explicar com era el món feudal i la Catalunya del S.XI, i tots els aficionats a l'arquitectura rústega i medieval  n'haurien f...

Hi ha moments en què la història s'accelera i aquest n'és un, quan mig món àrab esclata en contra de les dictadures que l'atenallen. Fa de mal dir quin serà el resulten de les revoltes, a Tunísia ha caigut el règim però encara no és clar què el substituirà, i a Egipte Mubàrak ha plegat i ara és l'exèrcit qui porta les regnes. Als altres països però, els règims aguanten, en alguns casos anunciant concessions i en el més sagnant de tots, Líbia, desfermant una repressió indiscriminada i letal. Les dictadures que no compten amb un ample suport popular són insostenibles, i més tard o més d'hora cauran,  també la de Gadaffi, que dóna senyals de fallida absoluta, malgrat la seva  bunquerització en el càrrec. Ara el repte per als mateixos revolucionaris, i també per Europa i els EUA, és evitar que la victòria caigui en mans retrògrades i obscurantistes, o bé que els antics règims es perpetuïn de forma lampedusiana. Jo em segueixo demanant què volen els manifestants, a part ...

La frase que encapçala aquest post la va pronunciar l'antic president del Real Madrid Santiago Bernabeu l'any 1968, i expressa a la perfecció la relació d'Espanya amb Catalunya i el conjunt dels Països Catalans. Per als espanyols de secà la costa mediterrània de l'orient peninsular i les Illes és un lloc fantàstic per passar-hi les vacances, Barcelona una ciutat plena de sorpreses i oportunitats, i l'economia d'aquests territoris una font d'ingressos imprescindible per mantenir la maquinària estatal i per crear opotunitats de treball i negoci per a la gent de tot l'estat. Els agrada Catalunya i els agraden els Països Catalans. El que no el agrada és que en aquest racó de món tan esplèndid hi visquin milions d'individus que parlen una altra llengua, tenen una cultura diferent i a sobre no accepten que la seva identitat ha d'estar subordinada a la identitat castellana.  Els catalans som uns torracollons que trenquem l'harmonia d'un paisa...

Amb prou feines fa cinquanta dies de la presa de possessió del nou govern de Catalunya i l'oposició, principalment el PSC i ICV-EUiA, ja s'ha instal·lat en un paper que no fa més que posar de manifest els mateixos errors que els van portar a la derrota electoral. Tenint en compte l'estat crític en què van deixar les arques de la Generalitat i la gestió nefasta que van fer de moltes àrees de govern, el més convenient, per a ells mateixos i per al país, fóra que mantinguessin una posició discreta i de màxima col·laboració amb un govern que ha d'afrontar una situació molt complexa, gràcies, en bona mesura, a la incompetència i a la  irresponsabilitat del tripartit.  D'aquí a uns mesos, quan el record del tripartit s'hagi esvaït, podrien començar una tasca d'oposició més contundent, sense caure en el ridícul. Ara mateix, intentar muntar un petit enrenou a conseqüència del nomenament del nou director del Servei de Meteorologia demostra una profunda manca d'ar...

L'expulsió a corre-cuita dels partits polítics dels dictadors Ben Alí i Mubàrak de la Internacional Socialista rebla el clau del desconcert en què es troba la socialdemocràcia global.  Què és avui el socialisme democràtic? Potser com diu la frase atribuïda, entre d'altres possibles autors, a Gianni de Michelis, l'exministre d'afers exteriors italià autor d'una guia de discoteques, "socialisme és el que fan els socialistes". Aquest desconcert es veu agreujat en un partit com el PSC-PSOE, que per una banda pretén afirmar la seva personalitat catalanista i per l'altra es dilueix dins el Grup Parlamentari del PSOE a Madrid. Aquesta és la gran contradicció dels socialistes catalans que, fins ara, tan sols els ha passat factura en les eleccions al Parlament de Catalunya. És un espectacle marxista, dels Germans Marx, escoltar com el senyor José Zaragoza critica el president Mas per no haver aconseguit més concessions del president Zapatero, que resulta que és...

Observo com, amb una certa lleugeresa, s'està intentant equiparar l'islamisme polític suposadament moderat del Nord d'Àfrica amb la democràcia cristiana europea.  Jo no sóc d'Unió ni em considero democristià, però crec que l'aportació d'aquest corrent polític a la construcció de l'Europa democràtica és massa important com perquè ara se'l pretengui situar al mateix nivell d'uns moviments polítics d'arrel totalitària. No dubto que el Germans Musulmans, sotmesos al setge del règim de Mubàrak, hagin moderat el seu discurs i les seves formes d'actuar, però un partit per al qual l'Alcorà ha de ser la constitució,  que defensa un model teocràtic de societat i la imposició d'un versió rigorista de la xària a tota la població , es troba a anys llum del que representa la democràcia cristiana, una ideologia que junt amb la socialdemocràcia, el liberalisme i el conservadorisme, va edificar  l'alternativa democràtica i liberal al feixisme i al...

L'altre dia, convidat per en Pep Llop, vaig assistir a la sessió del Parlament en què el president Mas va explicar l'estructura del govern. Tot just obrir-se la sessió, i de forma òbviament extemporània, el diputat de SI Uriel Bertran va demanar la paraula per queixar-se de la no inclusió en l'ordre del dia d'una interpel·lació que havien presentat en relació al capteniment de la consellera de Justícia. Aquella intervenció es podria considerar anecdòtica si no fos perquè els diputats de SI, i molt concretament en López Tena i l'Uriel Bertran, estan obtenint notorietat pública a base de saltar-se les normes més bàsiques de la cortesia parlamentària i violentant les previsions del Reglament de la institució. Amb quatre diputats no es pot tenir un grup propi i cal arribar a una solució harmònica amb l'altre formació del grup mixt, en aquest cas els antitètics C's. Però pel que es veu, SI en comptes de buscar una solució raonable, s'ha dedicat a desacredita...

Contràriament al que va dir el conseller Mascarell, la llengua catalana es troba en el pitjor moment de la seva història pel que fa al seu ús en el territori. Quasi inexistent a la Catalunya Nord, reculant sense aturador al País Valencià, amenaçada per un PP rampant a les Illes i finalment esdevinguda minoritària al Principat, tan sols és la llengua d'ús majoritari a les Terres de l'Ebre i a la Franja de Ponent, per la simple raó que aquests territoris, que havien estat els menys rics del país, han rebut molta menys immigració que els altres. És paradoxal perquè aquesta aniquilació es produeix quan, després de tres segles, el català ha tornat a ser llengua oficial, s'ensenya a les escoles i és present en els mitjans de comunicació de masses. D'altra banda, es pot ben dir que, almenys a Catalunya, la llengua està vivint un gran moment en àmbits com ara internet, i curiosament la premsa escrita, que després de l'aparició de l'ARA pot rebre ben aviat l'edició ...

Imaginem que tot va bé i que al nord d'Àfrica s'hi estableixen unes democràcies rutilants, uns estats de dret liberals, on els islamistes no són més que una versió islàmica de la democràcia cristiana europea. Aquest , segons els experts que he escoltat darrerament a Tv3 i a Catalunya Ràdio, és el futur que es dibuixa a Tunísia i fins i tot a Egipte. Sobre Tunísia, tenint en compte que és el país més occidentalitzat de la zona, suposo que es pot ser bastant optimista, ara bé, pel que fa a Egipte, em fa l'efecte que la cosa és molt més complicada. Tant se val,  ja veurem què passa, en tot cas el gran problema del Magrib, amb un règim polític o un altre, és oferir un futur al seu enorme contingent de joves, fruit d'una natalitat desbocada que no s'ajusta a les necessitats i encara menys a les possibilitats d'aquests països. La majoria de la població la formen aquests joves menors de 30 anys, amb escasses expectatives de millora, de trobar una feina digna i de prosp...

 Auschwitz II-Birkenau. Si Theodor Adorno va dir que escriure poesia després d'Auschwitz era una barbaritat, no sé què pensaria de la idea de fer turisme al mateix camp de concentració, una pràctica que després de la caiguda del comunisme s'ha tornat molt més habitual. El dia de 15 d'agost de 2009 vaig visitar Auschwitz, concretament els camps Auschwitz I i Auschwitz II-Birkenau, a les proximitats del poble polonès que li dóna nom, Oświęcim (Auschwitz en alemany). Les SS van establir-hi inicialment un camp de treball per a presoners polonesos, però entre març de 1942  i novembre de 1944 el van convertir en el principal centre d'extermini de jueus d'Europa. Més d'un milió de jueus, entre el 90 i el 95% de les víctimes del camp, hi van perdre la vida, la immensa majoria a les cambres de gas d'Aushwitz II-Birkenau. També hi van morir uns 19.000 gitanos i uns 70.000 presoners polonesos i soviètics, aquests principalment a Auschwitz I. ...

Avui fa 66 anys que l'Exèrcit Roig va alliberar el camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, la fita que marca la fi del genocidi que van patir els jueus d'Europa durant la Segona Guerra Mundial.  Per això  en aquesta data es commemora el Dia Internacional de les Víctimes de l'Holocaust. Uns sis milions de jueus van perdre la vida com a conseqüència de les accions executades pels nazis amb la voluntat d'exterminar-los, l'assassinat de masses més gran de la història, esdevingut fa tan sols sis decennis i a poca distància de casa nostra. No va ser l'únic ni el darrer genocidi de la història, però sí el que va causar més morts d'una forma més sistemàtica, industrial, posant els mètodes i la tecnologia d'una de les societat més desenvolupades del món al servei de l'eliminació total dels membres d'un grup humà, definit per la seva religió i el seu origen. Molt se n'ha escrit, molt s'hi reflexionat, i molt se'n seguirà dient, i és nece...

Si no la cosa no es capgira el PP té a l'abast de la mà obtenir majoria absoluta a les eleccions espanyoles previstes per a 2012. La lletra i la música de les seves proclames anuncia un atac en tota regla contra Catalunya, d'una banda a través d'un retallada més o menys explícita de les competències de la Generalitat, i de l'altra imposant una presència encara superior de la llengua castellana en l'àmbit de l'administració pública i de l'escola, en detriment de la llengua del país.   Si això es confirma la confrontació està servida i ningú no podrà dir que no estàvem avisats. El govern de Catalunya, ja prou capficat per la urgència de reduir dràsticament el dèficit públic i per l'exigència d'adoptar mesures efectives contra la crisi econòmica, té el repte addicional de preparar el país per resistir les agressions que l'estat espanyol pugui endegar contra l'autogovern i la cohesió nacional. S'ha de muscular la nació per resistir i perquè, ...

The Way Back (Camino a la libertad) és una bona pel·lícula, a estones un punt feixuga, que ens explica la fugida d'un grup de presoners d'un camp de treball siberià l'any 1940. És l'epopeia d'uns homes que travessen milers de quilòmetres a peu,  fins arribar a l'Índia, havent passat pels boscos glaçats de Sibèria, el desert de Gobi i les muntanyes de l'Himàlaia. El guió està basat en la història que l'ex-militar polonès Slavomir Rawicz , resident a Anglaterra, va narrar en el llibre "The Long Walk", publicat amb gran èxit de vendes als anys cinquanta, si bé posteriorment es va descobrir que els fets no eren reals. No hi fa res, la pel·lícula té el mèrit de confrontar-nos amb un dels grans horrors del S. XX, el comunisme soviètic, que va matar milions de persones i en va esclavitzar moltes més, en nom de la construcció del paradís socialista. És prou conegut que el nazisme va ser una monstruositat, però abans que el Tercer Reich iniciés l'ex...

El problema del PSC a Barcelona no es diu Jordi Hereu, el problema es diu PSC. La candidatura de la vallesana Montserrat Tura a les primàries del partit socialista ha esvalotat el galliner i sospito que ha injectat una nova dosi d'il·lusió entre les decaigudes rengleres de la progressia local. Però val més que no s'equivoquin i no es deixin enlluernar per un suflé condemnat al fracàs. Tant si de les primàries en surt vencedora l'ex-consellera com si l'elegit és l'actual alcalde no podran passar per damunt pel fet més important: el projecte socialista a Barcelona, després de 32 anys de govern, està exhaurit. No tenen res més per oferir, sigui quina sigui la persona que n'encapçali la candidatura. L'any 1992 queda lluny, molt lluny, els Jocs olímpics d'hivern són una vana il·lusió, i la ciutat no té un model de futur. Els catalans estem orgullosos de la nostra capital, i una part del mèrit correspon als alcaldes i als equips de govern que ha tingut, però a...

El llibre d'en Germà Bel "España, capital París" és important, perquè demostra, no tan sols  allò que ja sabíem, que l'estat espanyol desenvolupa les seves infraestructures seguint un model radial amb centre a Madrid, sinó també que aquesta és una especificitat espanyola. A la resta d'Europa són criteris principalment econòmics els que expliquen la distribució de les inversions en carreteres i ferrocarrils, i els aeroports de països de dimensions iguals o superiors a les espanyoles són gestionats des del territori o per empreses privades, no pas per un engendre com AENA.  Queda ben demostrat que "Spain is different", no pels toros, el sol i el flamenc, sinó per la forma que té de concebre el paper de les grans infrastructures, que lluny de servir  les demandes reals de transport de viatgers i mercaderies estan al servei de la major glòria de Madrid, amb l'objectiu, en bona mesura ja assolit, que la ciutat castellana passi de capital política a cap...

Aquest blog deu el seu nom a Michel Houellebecq, per ser més precís haig de dir que "ampliació del camp de batalla" és la traducció al català del títol de la traducció castellana de la seva novel·la "Extension du domaine de la lutte ", no pas perquè m'hi inspiri  a l'hora d'escriure en aquest espai, sinó perquè  aquell títol és una expressió poderosament polisèmica que, per exemple, és aplicable per descriure internet com  una immensa ampliació del camp de batalla de les idees. La meva simpatia envers l'obra de l'escriptor francès, no necessàriament envers ell,  també explica aquesta denominació amb què humilment l'homenatjo. M'interessa Houellebecq per com observa les transformacions socials, i conseqüentment morals, que viu Occident,  si bé des d'una perspectiva molt francesa. L'escriptor va més enllà i gosa imaginar futurs que deriven del nostre present canviant, ja sigui el dels nous humans hermafrodites de "Les partícule...

La coincidència en el temps de la publicació esglaonada de les filtracions de documents del servei exterior dels EUA amb la projecció als cinemes de la pel·lícula "Fair Game"(Caza a la espía), ens permet reflexionar les activitats d'Assange des d'una perspectiva diferent. La pel·lícula narra el cas "Valerie Plame", que es va produir quan membres de l'administració Bush van filtrar a la premsa que la senyora Valerie Plame era agent de la CIA, com a represàlia pel fet que el seu marit, l'exdiplomàtic Joe Wilson, havia escrit un article en què revelava que, contràriament a les afirmacions del president Bush, no hi havia cap evidència que el règim de Saddam Hussein hagués adquirit urani a Níger.  La filtració va suposar la condemna d'"Scooter" Libby, el cap de gabinet del Vicepresident Dick Cheney, a qui es va assenyalar com a principal responsable d'haver comunicat a un periodista quina era la professió de la senyora Plame, una informa...

La del 27 de desembre va ser una nova jornada històrica per a Catalunya, amb una presa de possessió del nou  president de la Generalitat que ha tingut el to institucional propi d'una nació europea mil·lenària. La notícia que ha escalfat més l'ambient ha estat l'acceptació del càrrec de conseller de Cultura per part d'en Ferran Mascarell, un fet que no admet interpretacions simplistes, i que podria tenir conseqüències molt importants. D'una banda l'exconseller socialista és una personalitat molt reconeguda i respectada en el món cultural, i segurament establirà ponts i relacions positives amb sectors d'aquest món que altrament estarien molt distanciats d'un govern de CiU. Per altra banda el fitxatge d'en Mascarell permet visualitzar de forma nítida  que l'aposta per la Casa Gran del Catalanisme va de debò, i hi té cabuda confortable el centreesquerra catalanista que fins ara havia optat pel PSC. No es tracta tant de captar antics quadres socialist...

Amb la investidura de l'Artur Mas com a president de Catalunya es pot ben dir que el canvi ja ha començat, tot i que per conèixer-ne total la seva dimensió haurem d'esperar els propers dies, quan es configuri el nou govern. És important que a Catalunya l'alternança política hagi estat possible i que una força política com CiU, que segons antics profetes estava destinada a desaparèixer una vegada fora del poder, hagi demostrat plenament que el seu estel no és fugaç i que la centralitat política del país és  ocupada pel nacionalisme. M'ha agradat que no hagi estat necessària l'abstenció del PP perquè Artur Mas resultés escollit, la deriva anticatalana d'aquest partit en fa un soci molt indesitjable, si bé no es pot descartar que en el futur s'hi puguin acordar qüestions que no afectin la identitat nacional. El pacte de mínims amb el PSC era lògic, al capdavall és un partit que aspira a ocupar la centralitat i l'escenificació d'una confrontació total am...

 Lo jorn del Judici   parrà qui haurà fet servici.   Jesucrist, Rei universal,   home i ver Déu eternal,   del cel vindrà per a jutjar   i a cada u lo just darà.   Gran foc del cel davallarà;   mars, fonts i rius, tot cremarà.   Daran los peixos horribles crits   perdent los seus naturals delits.   Ans del Judici l'Anticrist vindrà   i a tot lo món turment darà,   i se farà com Déu servir,   i qui no el crega farà morir.   Lo seu regnat serà molt breu;   en aquell temps sots poder seu   moriran màrtirs tots a un lloc   aquells dos sants, Elies i Enoc.   Lo sol perdrà sa claredat   mostrant-se fosc i entelat,   la lluna no darà claror   i tot lo món serà tristor.   Als mals dirà molt agrament:   —Anau, maleits, en el turment! ...