AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Gairebé sense proposar-m'ho m'he acabat de llegir el volum "Memòries (1876-1936)" d'en Francesc Cambó. L'he tingut mesos aparcat i en d'altres com a lectura secundària, és a dir, m'abocava a les seves pàgines quan no tenia res de més urgent o interessant per llegir. Tot i així, i contràriament al que n'esperava, m'ha despertat prou interès com per arribar, tot xino-xano, fins a l'última línia.  Fa força anys ja n'havia llegit alguna biografia breu i el llibre de Borja de Riquer sobre "L'últim Cambó", el que va finançar i va col·laborar activament amb el bàndol franquista durant la Guerra Civil, però en les memòries, redactades els darrers anys de la seva vida, quan vivia en exili voluntari a Argentina, ens parla en primera persona i ens ofereix la seva visió sobre la seva vida pública( ni un mot sobre la seva "atrafegada" vida sentimental), i la història de Catalunya, d'Espanya i d'Europa des de finals de...

És remarcable el suport que ha rebut la intervenció armada internacional a Líbia, fins i tot els d'ICV hi han estat d'acord, recordant potser  el paper que van jugar els Verds alemanys a favor de la intervenció de l'OTAN a la guerra de Kosovo. Per sort, en la votació al Consell de Seguretat de la resolució 1973, Xina i Rússia, erigits en guardians  de la sobirania dels estats amb què no tenen frontera, es van abstenir,  com també ho va fer, incomprensiblement, Alemanya, un país que està assumint el lideratge de la Unió Europea en matèria econòmica, però que en aquest cas no ha estat a l'alçada de les circumstàncies i ha preferit mantenir-se en un segon pla, possiblement per càlculs electoralistes, en comptes d'assumir el paper capdavanter que li correspondria juntament amb França i el Regne Unit. D'altra banda, com ja vaig esmentar en l'anterior post, el suport inicial de la Lliga Àrab és un altre element crucial per a l'èxit de l'operació, malgrat e...

Tota intervenció armada és plena de riscos, i més quan es vol portar a terme a un país musulmà, quan  l'Iraq encara no està prou estabilitzat i l'OTAN segueix empantanegada a Afganistan. Però la comunitat internacional, i sobretot els països que es proclamen defensors dels drets humans i de la democràcia, no poden restar impassibles davant l'avanç implacable de les tropes del coronel Gaddafi sobre els rebels que volen un canvi de règim. Gaddafi és un dels personatges més sinistres del planeta, la seva aproximació a Occident i les expectatives d'explotació dels enormes recursos petrolífers i gasístics de Líbia van provocar un atac d'amnèsia selectiva als dirigents europeus i nord-americans, que tot d'una van oblidar la implicació del règim del coronel en tot tipus d'activitats terroristes,  com ara la col·locació d'explosius en un vol comercial de la Pan Am que, com a conseqüència de l'esclat, va caure sobre el poble de Lockerbie ( Escòcia) l'any...

12.841 milions de dòlars és la quantitat que els EUA van transferir a setze  països d'Europa Occidental i a Turquia entre 1947 i 1951 en el marc de l' "European Recovery Plan" , conegut com a pla Marshall,  tal ens recordava en un article d'ahir Enric Juliana. Una xifra que actualitzada suposaria uns 40.000 milions d'euros, és a dir, una tercera part de les transferències que un sol estat, l'espanyol, ha rebut via fons estructurals i fons de cohesió de la Unió Europea entre 1986 i 2006. El pla Marshall ha estat mitificat com un dels motors d'allò que a França es va batejar com "Les Trente Glorieuses" , a Alemanya com a " Wirtschaftswunder" i a Itàlia "Miracolo economico italiano", és a dir, la llarga etapa de gran creixement econòmic que es va iniciar a partir de la Postguerra a l'Europa Occidental. La valoració de l'efecte real del famós pla Marshall sobre l'economia europea encara és objecte de controvèrsia,...

La frivolitat i la improvisació els perd. Aquesta combinació de límit de velocitat de 110 km/h i reducció del preu dels bitllets de tren en un 5% és una altra obra mestra de l'estil ZP, que té entre els seus millors artistes aquest Miguel Sebastián, de qui, ara mateix, no tinc present cap encert que justifiqui la seva permanència en el càrrec de ministre. Cal seguir una lògica molt recargolada per inferir que el nou límit de velocitat a la carretera es compensa amb un 5% de rebaixa en el tren, o simplement per creure que gràcies a aquesta reducció els usuaris del transport privat s'abocaran massivament a les estacions ferroviàries. Tenir l'opció d'anar a la feina amb tren de rodalia és un privilegi i qui no l'exerceix no és per aquest 5% del preu. D'altra banda, no acabo d'entendre això de l'estalvi energètic gràcies a reduir la velocitat màxima. En primer lloc perquè no hi ha una evidència científica que en garanteixi l'efectivitat, i en segon lloc...

Per fortuna l'independentisme català és molt més ampli i transversal que els partits que se'n proclamen, i encara és més gran si hi encabim tots els ciutadans que, en l'eventualitat d'un referèndum, estarien disposats a votar a favor de la independència. Ara assistim a l'enèsim episodi d'escissió dins d'una d'aquestes formacions. Vist des de lluny, la valoració del cas concret no pot ser categòrica, d'una banda l'opció del millor president del Barça (fins que es demostri el contrari), sembla que és la que podria donar un millor resultat electoral per al conjunt de partits independentistes, tenint en compte el canvi radical de context que ha suposat la victòria de CiU i  la desaparició d'aquella hidra de tres caps que era el tripartit. Ara bé, si l'objectiu de SI és consolidar el seu propi espai polític , presentar-se a les eleccions sota el lideratge d'ERC no és la millor alternativa. Encara que electoralment encertat, el moviment d...

Castellnou dels Aspres és un poble del Rosselló situat dalt d'un turó, al capdamunt del qual hi ha un antic castell que al segle XI fou seu del vescomtat de Vallespir, també anomenat de Castellnou. És un nuclí urbà que conserva una estructura plenament medieval, miraculosament conservada, una llar ancestral de la nació catalana que avui forma part de l'associació "Les Plus Beaux Villages de France".  Hi vaig anar a parar fa unes setmanes, gairebé per atzar, tot voltant per la Catalunya Nord, i em va sorprendre no haver-ne sentit a parlar mai abans. Estic convençut que si aquell mateix poble estigués situat a l'altra costat dels Pirineus, tots l'hauríem visitat una vegada o altra, ja fos en una sortida escolar, en una excursió parroquial o en un cap de setmana familiar. Qualsevol mestre hi hauria trobat l'escenari ideal per explicar com era el món feudal i la Catalunya del S.XI, i tots els aficionats a l'arquitectura rústega i medieval  n'haurien f...

Hi ha moments en què la història s'accelera i aquest n'és un, quan mig món àrab esclata en contra de les dictadures que l'atenallen. Fa de mal dir quin serà el resulten de les revoltes, a Tunísia ha caigut el règim però encara no és clar què el substituirà, i a Egipte Mubàrak ha plegat i ara és l'exèrcit qui porta les regnes. Als altres països però, els règims aguanten, en alguns casos anunciant concessions i en el més sagnant de tots, Líbia, desfermant una repressió indiscriminada i letal. Les dictadures que no compten amb un ample suport popular són insostenibles, i més tard o més d'hora cauran,  també la de Gadaffi, que dóna senyals de fallida absoluta, malgrat la seva  bunquerització en el càrrec. Ara el repte per als mateixos revolucionaris, i també per Europa i els EUA, és evitar que la victòria caigui en mans retrògrades i obscurantistes, o bé que els antics règims es perpetuïn de forma lampedusiana. Jo em segueixo demanant què volen els manifestants, a part ...

La frase que encapçala aquest post la va pronunciar l'antic president del Real Madrid Santiago Bernabeu l'any 1968, i expressa a la perfecció la relació d'Espanya amb Catalunya i el conjunt dels Països Catalans. Per als espanyols de secà la costa mediterrània de l'orient peninsular i les Illes és un lloc fantàstic per passar-hi les vacances, Barcelona una ciutat plena de sorpreses i oportunitats, i l'economia d'aquests territoris una font d'ingressos imprescindible per mantenir la maquinària estatal i per crear opotunitats de treball i negoci per a la gent de tot l'estat. Els agrada Catalunya i els agraden els Països Catalans. El que no el agrada és que en aquest racó de món tan esplèndid hi visquin milions d'individus que parlen una altra llengua, tenen una cultura diferent i a sobre no accepten que la seva identitat ha d'estar subordinada a la identitat castellana.  Els catalans som uns torracollons que trenquem l'harmonia d'un paisa...

Amb prou feines fa cinquanta dies de la presa de possessió del nou govern de Catalunya i l'oposició, principalment el PSC i ICV-EUiA, ja s'ha instal·lat en un paper que no fa més que posar de manifest els mateixos errors que els van portar a la derrota electoral. Tenint en compte l'estat crític en què van deixar les arques de la Generalitat i la gestió nefasta que van fer de moltes àrees de govern, el més convenient, per a ells mateixos i per al país, fóra que mantinguessin una posició discreta i de màxima col·laboració amb un govern que ha d'afrontar una situació molt complexa, gràcies, en bona mesura, a la incompetència i a la  irresponsabilitat del tripartit.  D'aquí a uns mesos, quan el record del tripartit s'hagi esvaït, podrien començar una tasca d'oposició més contundent, sense caure en el ridícul. Ara mateix, intentar muntar un petit enrenou a conseqüència del nomenament del nou director del Servei de Meteorologia demostra una profunda manca d'ar...

L'expulsió a corre-cuita dels partits polítics dels dictadors Ben Alí i Mubàrak de la Internacional Socialista rebla el clau del desconcert en què es troba la socialdemocràcia global.  Què és avui el socialisme democràtic? Potser com diu la frase atribuïda, entre d'altres possibles autors, a Gianni de Michelis, l'exministre d'afers exteriors italià autor d'una guia de discoteques, "socialisme és el que fan els socialistes". Aquest desconcert es veu agreujat en un partit com el PSC-PSOE, que per una banda pretén afirmar la seva personalitat catalanista i per l'altra es dilueix dins el Grup Parlamentari del PSOE a Madrid. Aquesta és la gran contradicció dels socialistes catalans que, fins ara, tan sols els ha passat factura en les eleccions al Parlament de Catalunya. És un espectacle marxista, dels Germans Marx, escoltar com el senyor José Zaragoza critica el president Mas per no haver aconseguit més concessions del president Zapatero, que resulta que és...

Observo com, amb una certa lleugeresa, s'està intentant equiparar l'islamisme polític suposadament moderat del Nord d'Àfrica amb la democràcia cristiana europea.  Jo no sóc d'Unió ni em considero democristià, però crec que l'aportació d'aquest corrent polític a la construcció de l'Europa democràtica és massa important com perquè ara se'l pretengui situar al mateix nivell d'uns moviments polítics d'arrel totalitària. No dubto que el Germans Musulmans, sotmesos al setge del règim de Mubàrak, hagin moderat el seu discurs i les seves formes d'actuar, però un partit per al qual l'Alcorà ha de ser la constitució,  que defensa un model teocràtic de societat i la imposició d'un versió rigorista de la xària a tota la població , es troba a anys llum del que representa la democràcia cristiana, una ideologia que junt amb la socialdemocràcia, el liberalisme i el conservadorisme, va edificar  l'alternativa democràtica i liberal al feixisme i al...

L'altre dia, convidat per en Pep Llop, vaig assistir a la sessió del Parlament en què el president Mas va explicar l'estructura del govern. Tot just obrir-se la sessió, i de forma òbviament extemporània, el diputat de SI Uriel Bertran va demanar la paraula per queixar-se de la no inclusió en l'ordre del dia d'una interpel·lació que havien presentat en relació al capteniment de la consellera de Justícia. Aquella intervenció es podria considerar anecdòtica si no fos perquè els diputats de SI, i molt concretament en López Tena i l'Uriel Bertran, estan obtenint notorietat pública a base de saltar-se les normes més bàsiques de la cortesia parlamentària i violentant les previsions del Reglament de la institució. Amb quatre diputats no es pot tenir un grup propi i cal arribar a una solució harmònica amb l'altre formació del grup mixt, en aquest cas els antitètics C's. Però pel que es veu, SI en comptes de buscar una solució raonable, s'ha dedicat a desacredita...

Contràriament al que va dir el conseller Mascarell, la llengua catalana es troba en el pitjor moment de la seva història pel que fa al seu ús en el territori. Quasi inexistent a la Catalunya Nord, reculant sense aturador al País Valencià, amenaçada per un PP rampant a les Illes i finalment esdevinguda minoritària al Principat, tan sols és la llengua d'ús majoritari a les Terres de l'Ebre i a la Franja de Ponent, per la simple raó que aquests territoris, que havien estat els menys rics del país, han rebut molta menys immigració que els altres. És paradoxal perquè aquesta aniquilació es produeix quan, després de tres segles, el català ha tornat a ser llengua oficial, s'ensenya a les escoles i és present en els mitjans de comunicació de masses. D'altra banda, es pot ben dir que, almenys a Catalunya, la llengua està vivint un gran moment en àmbits com ara internet, i curiosament la premsa escrita, que després de l'aparició de l'ARA pot rebre ben aviat l'edició ...

Imaginem que tot va bé i que al nord d'Àfrica s'hi estableixen unes democràcies rutilants, uns estats de dret liberals, on els islamistes no són més que una versió islàmica de la democràcia cristiana europea. Aquest , segons els experts que he escoltat darrerament a Tv3 i a Catalunya Ràdio, és el futur que es dibuixa a Tunísia i fins i tot a Egipte. Sobre Tunísia, tenint en compte que és el país més occidentalitzat de la zona, suposo que es pot ser bastant optimista, ara bé, pel que fa a Egipte, em fa l'efecte que la cosa és molt més complicada. Tant se val,  ja veurem què passa, en tot cas el gran problema del Magrib, amb un règim polític o un altre, és oferir un futur al seu enorme contingent de joves, fruit d'una natalitat desbocada que no s'ajusta a les necessitats i encara menys a les possibilitats d'aquests països. La majoria de la població la formen aquests joves menors de 30 anys, amb escasses expectatives de millora, de trobar una feina digna i de prosp...

 Auschwitz II-Birkenau. Si Theodor Adorno va dir que escriure poesia després d'Auschwitz era una barbaritat, no sé què pensaria de la idea de fer turisme al mateix camp de concentració, una pràctica que després de la caiguda del comunisme s'ha tornat molt més habitual. El dia de 15 d'agost de 2009 vaig visitar Auschwitz, concretament els camps Auschwitz I i Auschwitz II-Birkenau, a les proximitats del poble polonès que li dóna nom, Oświęcim (Auschwitz en alemany). Les SS van establir-hi inicialment un camp de treball per a presoners polonesos, però entre març de 1942  i novembre de 1944 el van convertir en el principal centre d'extermini de jueus d'Europa. Més d'un milió de jueus, entre el 90 i el 95% de les víctimes del camp, hi van perdre la vida, la immensa majoria a les cambres de gas d'Aushwitz II-Birkenau. També hi van morir uns 19.000 gitanos i uns 70.000 presoners polonesos i soviètics, aquests principalment a Auschwitz I. ...

Avui fa 66 anys que l'Exèrcit Roig va alliberar el camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, la fita que marca la fi del genocidi que van patir els jueus d'Europa durant la Segona Guerra Mundial.  Per això  en aquesta data es commemora el Dia Internacional de les Víctimes de l'Holocaust. Uns sis milions de jueus van perdre la vida com a conseqüència de les accions executades pels nazis amb la voluntat d'exterminar-los, l'assassinat de masses més gran de la història, esdevingut fa tan sols sis decennis i a poca distància de casa nostra. No va ser l'únic ni el darrer genocidi de la història, però sí el que va causar més morts d'una forma més sistemàtica, industrial, posant els mètodes i la tecnologia d'una de les societat més desenvolupades del món al servei de l'eliminació total dels membres d'un grup humà, definit per la seva religió i el seu origen. Molt se n'ha escrit, molt s'hi reflexionat, i molt se'n seguirà dient, i és nece...

Si no la cosa no es capgira el PP té a l'abast de la mà obtenir majoria absoluta a les eleccions espanyoles previstes per a 2012. La lletra i la música de les seves proclames anuncia un atac en tota regla contra Catalunya, d'una banda a través d'un retallada més o menys explícita de les competències de la Generalitat, i de l'altra imposant una presència encara superior de la llengua castellana en l'àmbit de l'administració pública i de l'escola, en detriment de la llengua del país.   Si això es confirma la confrontació està servida i ningú no podrà dir que no estàvem avisats. El govern de Catalunya, ja prou capficat per la urgència de reduir dràsticament el dèficit públic i per l'exigència d'adoptar mesures efectives contra la crisi econòmica, té el repte addicional de preparar el país per resistir les agressions que l'estat espanyol pugui endegar contra l'autogovern i la cohesió nacional. S'ha de muscular la nació per resistir i perquè, ...

The Way Back (Camino a la libertad) és una bona pel·lícula, a estones un punt feixuga, que ens explica la fugida d'un grup de presoners d'un camp de treball siberià l'any 1940. És l'epopeia d'uns homes que travessen milers de quilòmetres a peu,  fins arribar a l'Índia, havent passat pels boscos glaçats de Sibèria, el desert de Gobi i les muntanyes de l'Himàlaia. El guió està basat en la història que l'ex-militar polonès Slavomir Rawicz , resident a Anglaterra, va narrar en el llibre "The Long Walk", publicat amb gran èxit de vendes als anys cinquanta, si bé posteriorment es va descobrir que els fets no eren reals. No hi fa res, la pel·lícula té el mèrit de confrontar-nos amb un dels grans horrors del S. XX, el comunisme soviètic, que va matar milions de persones i en va esclavitzar moltes més, en nom de la construcció del paradís socialista. És prou conegut que el nazisme va ser una monstruositat, però abans que el Tercer Reich iniciés l'ex...

El problema del PSC a Barcelona no es diu Jordi Hereu, el problema es diu PSC. La candidatura de la vallesana Montserrat Tura a les primàries del partit socialista ha esvalotat el galliner i sospito que ha injectat una nova dosi d'il·lusió entre les decaigudes rengleres de la progressia local. Però val més que no s'equivoquin i no es deixin enlluernar per un suflé condemnat al fracàs. Tant si de les primàries en surt vencedora l'ex-consellera com si l'elegit és l'actual alcalde no podran passar per damunt pel fet més important: el projecte socialista a Barcelona, després de 32 anys de govern, està exhaurit. No tenen res més per oferir, sigui quina sigui la persona que n'encapçali la candidatura. L'any 1992 queda lluny, molt lluny, els Jocs olímpics d'hivern són una vana il·lusió, i la ciutat no té un model de futur. Els catalans estem orgullosos de la nostra capital, i una part del mèrit correspon als alcaldes i als equips de govern que ha tingut, però a...