AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

El dia 28 d'abril es va commemorar el 75è aniversari de la mort a trets d'en Josep i d'en Miquel Badia, assassinats per uns gàngsters de la FAI. En Miquel Badia va ser  un personatge molt rellevant, tot i morir molt jove. Activista del separatisme, l'any 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, va participar en la preparació d'un atemptat contra el Rei Alfons XIII, el que es va conèixer com a "Complot de Garraf",  i per aquest motiu es va passar cinc anys molt durs a la presó. Amb la Generalitat ja establerta, va organitzar les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català i els seus escamots, i va arribar a ser el màxim responsable de la seguretat pública de Catalunya, encara que per un curt període de temps.  El seu germà Josep, militant independentista com ell però políticament menys destacat, va tenir la mala sort d'acompanyar-lo quan els seus botxins el van anar a buscar.  En Badia sempre ha estat un personatge incòmode, ho era als anys tr...

Ahir dia 20 es van publicar les candidatures presentades a les eleccions municipals d'enguany: una pila, no tinc els números, però em fa la impressió que n'hi ha més que altres anys, amb l'excepció de pobles com el meu, la Palma, on tan sols se'n presenten quatre i una, la del PP, és fantasma.  En tot cas a la majoria de municipis els veïns tindran un ampli ventall d'ofertes electorals per triar la que més s'ajusti a les seves preferències, però tot i així no hi haurà una gran participació i es tornarà a parlar de desafecció i d'allunyament entre la política i la ciutadania. Però en realitat les eleccions municipals són les més properes, impliquen una elevat nombre de ciutadans de cada municipi, en molts casos independents sense filiació partidista, que es comprometen temporalment en un projecte polític, i afecten la governació de la realitat més quotidiana . Seguint els raonaments habituals entre els creadors d'opinió pública, i també escoltant les raon...

S'entén que els treballadors de la sanitat pública protestin contra el que poden interpretar com una amenaça cap al seu estatus laboral present, però no és acceptable que per defensar la seva causa propaguin un alarmisme que no es recolza en realitats. Certament la sanitat catalana haurà de retallar despeses, però això no vol dir que les prestacions bàsiques se n'hagin de veure afectades. En aquest sentit el conseller ha estat prou clar. Hi ha marge per a l'estalvi sense que els pacients hagin de patir inconvenients excessius. Però per part dels sindicats i d'altres col·lectius professionals s'ha preferit endegar un atac preventiu abans de conèixer l'autèntica dimensió dels ajustos econòmics, aplicant,  en alguns casos, molt males arts. Així l'altre dia coneixíem que la negligència d'un metge, que es va oblidar d'apuntar un malalt a la llista de les persones que s'havien d'operar, es va intentar amagar atribuint la impossibilitat d'efec...

Avui es commemora el 80è aniversari de la proclamació de la República Catalana, en un moment en què el debat sobre l'accés a la independència és a les portades dels diaris. La referència a l'any 31, i de fet a tots els anys 30, és molt important, pel seu interès històric i perquè aquella època conté múltiples lliçons que cal tenir en compte. És clar que, per aprendre'n, cal conèixer-ne la realitat històrica, no la versió mitificada que se'ns ha traslladat. La proclamació del president Macià va ser un èxit, perquè va fer possible que Catalunya entrés en l'etapa republicana com un entitat política amb qui el nou règim espanyol havia de negociar, encara que fos per suprimir la República Catalana i convertir-la en una regió autònoma de la República. Catalunya no va accedir a la plena sobirania però va obtenir l'autonomia, la fita per la que havia lluitat el catalanisme majoritari del primer terç de segle. La independència no tenia viabilitat política en aquell momen...

Al llarg dels anys les idees i els models de l'esquerra han anat caient, la seva crisi ideològica és gairebé tan profunda com la crisi econòmica, i davant la manca d'alternatives recorren al vell recurs de la demagògia, a apel·lar a les emocions en detriment de la raó. Podíem esperar que, després de formar part del govern català durant set anys, les esquerres d'aquest país tindrien una actitud més responsable, sobretot sabent que avui les finances de la Generalitat pateixen la cruel ressaca de la seva borratxera de despesa. El tripartit no és l'únic culpable, més ho és el govern espanyol i la seva política d'espoli fiscal i escanyament financer de Catalunya, però s'ha de tenir una immensa barra per ara anunciar una oposició implacable a les mesures que, tant sí com no, s'hauran d'adoptar per reduir el dèficit, i a sobre, en el cas del PSC, posant tota la pressió sobre el govern català i donant suport alegrement al govern del PSOE que tiba la corda al ...

Publicat al butlletí del CEEC (www.ceec.cat) el dia 27 de gener de 2011.   Durant la darrera cimera de l'OTAN celebrada a Lisboa els dies 19 i 20 de novembre de 2010 es va escenificar la voluntat d'avançar cap a una associació estratègica entre l'Aliança Atlàntica i la Federació Russa, una nova fita, tanmateix plena d'incerteses, d'una relació complexa i sovint conflictiva des que, amb la desaparició de la Unió Soviètica l'any 1991, es va posar punt final a la Guerra Freda. A continuació exposarem sintèticament quina ha estat l'evolució de les relacions entre l'organització de seguretat euroatlàntica i una Rússia que malda per definir la seva identitat postsoviètica i el seu paper en el món. La fi de la Guerra Freda va afegir un gran interrogant al sentit d'una organització com l'OTAN, creada per a la defensa col•lectiva d'Occident enfront de la Unió Soviètica. La desaparició de l'Aliança o la seva transformació per acol...

 Publicat al butlletí del CEEC  (www.ceec.cat) el dia 3 de febrer de 2011. A Egipte la força de les protestes i l'anunciada retirada del rais Mubarak creen un horitzó polític incert per al país, que tant pot decantar-se per una via continuïsta, amb concessions a l'oposició popular, com per una via rupturista, de la qual seria molt difícil excloure'n un paper protagonista dels Germans Musulmans, el moviment polític més ben organitzat al país. Aquests dies s'ha fet esment als paral•lelismes entre la situació egípcia i la iraniana. S'ha recordat com l'any 1979, després que el Xa Pahlavi abandonés el país, l'aiatol•là Khomeini es va fer amb el poder i hi va establir una república islàmica, malgrat que en la revolució també hi havia participat l'oposició liberal i l'oposició d'esquerres. El règim del Xa, com el règim egipci actual, era aliat de Washington i mantenia bones relacions amb Israel, però a partir de la revolució islàmica l'I...

Publicat al butlletí del CEEC (www.ceec.cat), el dijous 31 de març de 2011. La intervenció militar internacional a Líbia per aturar els atacs del règim del coronel Gaddafi contra l'oposició armada i la població civil compta amb la participació dels Emirats Àrabs Units i de Qatar, dos estats que, de forma paral·lela, com a membres del Consell de Cooperació del Golf, s'han implicat en la repressió violenta de les protestes de l'oposició a Bahrain. Una aparent paradoxa que s'explica per la importància de Bahrain per al manteniment de l'actual equilibri estratègic al Golf Pèrsic. El Regne de Bahrain és un arxipèlag situat al litoral occidental del Golf Pèrsic, connectat amb la península Aràbiga mitjançant una carretera elevada que en comunica l'illa principal amb l'Aràbia Saudita. És unimportant productor de petroli i un centre financer global, allotja la seu de la Va Flota de la U.S. Navy, encarregada de patrullar el Golf Pèrsic, i permet a les forces armades...

Gairebé sense proposar-m'ho m'he acabat de llegir el volum "Memòries (1876-1936)" d'en Francesc Cambó. L'he tingut mesos aparcat i en d'altres com a lectura secundària, és a dir, m'abocava a les seves pàgines quan no tenia res de més urgent o interessant per llegir. Tot i així, i contràriament al que n'esperava, m'ha despertat prou interès com per arribar, tot xino-xano, fins a l'última línia.  Fa força anys ja n'havia llegit alguna biografia breu i el llibre de Borja de Riquer sobre "L'últim Cambó", el que va finançar i va col·laborar activament amb el bàndol franquista durant la Guerra Civil, però en les memòries, redactades els darrers anys de la seva vida, quan vivia en exili voluntari a Argentina, ens parla en primera persona i ens ofereix la seva visió sobre la seva vida pública( ni un mot sobre la seva "atrafegada" vida sentimental), i la història de Catalunya, d'Espanya i d'Europa des de finals de...

És remarcable el suport que ha rebut la intervenció armada internacional a Líbia, fins i tot els d'ICV hi han estat d'acord, recordant potser  el paper que van jugar els Verds alemanys a favor de la intervenció de l'OTAN a la guerra de Kosovo. Per sort, en la votació al Consell de Seguretat de la resolució 1973, Xina i Rússia, erigits en guardians  de la sobirania dels estats amb què no tenen frontera, es van abstenir,  com també ho va fer, incomprensiblement, Alemanya, un país que està assumint el lideratge de la Unió Europea en matèria econòmica, però que en aquest cas no ha estat a l'alçada de les circumstàncies i ha preferit mantenir-se en un segon pla, possiblement per càlculs electoralistes, en comptes d'assumir el paper capdavanter que li correspondria juntament amb França i el Regne Unit. D'altra banda, com ja vaig esmentar en l'anterior post, el suport inicial de la Lliga Àrab és un altre element crucial per a l'èxit de l'operació, malgrat e...

Tota intervenció armada és plena de riscos, i més quan es vol portar a terme a un país musulmà, quan  l'Iraq encara no està prou estabilitzat i l'OTAN segueix empantanegada a Afganistan. Però la comunitat internacional, i sobretot els països que es proclamen defensors dels drets humans i de la democràcia, no poden restar impassibles davant l'avanç implacable de les tropes del coronel Gaddafi sobre els rebels que volen un canvi de règim. Gaddafi és un dels personatges més sinistres del planeta, la seva aproximació a Occident i les expectatives d'explotació dels enormes recursos petrolífers i gasístics de Líbia van provocar un atac d'amnèsia selectiva als dirigents europeus i nord-americans, que tot d'una van oblidar la implicació del règim del coronel en tot tipus d'activitats terroristes,  com ara la col·locació d'explosius en un vol comercial de la Pan Am que, com a conseqüència de l'esclat, va caure sobre el poble de Lockerbie ( Escòcia) l'any...

12.841 milions de dòlars és la quantitat que els EUA van transferir a setze  països d'Europa Occidental i a Turquia entre 1947 i 1951 en el marc de l' "European Recovery Plan" , conegut com a pla Marshall,  tal ens recordava en un article d'ahir Enric Juliana. Una xifra que actualitzada suposaria uns 40.000 milions d'euros, és a dir, una tercera part de les transferències que un sol estat, l'espanyol, ha rebut via fons estructurals i fons de cohesió de la Unió Europea entre 1986 i 2006. El pla Marshall ha estat mitificat com un dels motors d'allò que a França es va batejar com "Les Trente Glorieuses" , a Alemanya com a " Wirtschaftswunder" i a Itàlia "Miracolo economico italiano", és a dir, la llarga etapa de gran creixement econòmic que es va iniciar a partir de la Postguerra a l'Europa Occidental. La valoració de l'efecte real del famós pla Marshall sobre l'economia europea encara és objecte de controvèrsia,...

La frivolitat i la improvisació els perd. Aquesta combinació de límit de velocitat de 110 km/h i reducció del preu dels bitllets de tren en un 5% és una altra obra mestra de l'estil ZP, que té entre els seus millors artistes aquest Miguel Sebastián, de qui, ara mateix, no tinc present cap encert que justifiqui la seva permanència en el càrrec de ministre. Cal seguir una lògica molt recargolada per inferir que el nou límit de velocitat a la carretera es compensa amb un 5% de rebaixa en el tren, o simplement per creure que gràcies a aquesta reducció els usuaris del transport privat s'abocaran massivament a les estacions ferroviàries. Tenir l'opció d'anar a la feina amb tren de rodalia és un privilegi i qui no l'exerceix no és per aquest 5% del preu. D'altra banda, no acabo d'entendre això de l'estalvi energètic gràcies a reduir la velocitat màxima. En primer lloc perquè no hi ha una evidència científica que en garanteixi l'efectivitat, i en segon lloc...

Per fortuna l'independentisme català és molt més ampli i transversal que els partits que se'n proclamen, i encara és més gran si hi encabim tots els ciutadans que, en l'eventualitat d'un referèndum, estarien disposats a votar a favor de la independència. Ara assistim a l'enèsim episodi d'escissió dins d'una d'aquestes formacions. Vist des de lluny, la valoració del cas concret no pot ser categòrica, d'una banda l'opció del millor president del Barça (fins que es demostri el contrari), sembla que és la que podria donar un millor resultat electoral per al conjunt de partits independentistes, tenint en compte el canvi radical de context que ha suposat la victòria de CiU i  la desaparició d'aquella hidra de tres caps que era el tripartit. Ara bé, si l'objectiu de SI és consolidar el seu propi espai polític , presentar-se a les eleccions sota el lideratge d'ERC no és la millor alternativa. Encara que electoralment encertat, el moviment d...

Castellnou dels Aspres és un poble del Rosselló situat dalt d'un turó, al capdamunt del qual hi ha un antic castell que al segle XI fou seu del vescomtat de Vallespir, també anomenat de Castellnou. És un nuclí urbà que conserva una estructura plenament medieval, miraculosament conservada, una llar ancestral de la nació catalana que avui forma part de l'associació "Les Plus Beaux Villages de France".  Hi vaig anar a parar fa unes setmanes, gairebé per atzar, tot voltant per la Catalunya Nord, i em va sorprendre no haver-ne sentit a parlar mai abans. Estic convençut que si aquell mateix poble estigués situat a l'altra costat dels Pirineus, tots l'hauríem visitat una vegada o altra, ja fos en una sortida escolar, en una excursió parroquial o en un cap de setmana familiar. Qualsevol mestre hi hauria trobat l'escenari ideal per explicar com era el món feudal i la Catalunya del S.XI, i tots els aficionats a l'arquitectura rústega i medieval  n'haurien f...

Hi ha moments en què la història s'accelera i aquest n'és un, quan mig món àrab esclata en contra de les dictadures que l'atenallen. Fa de mal dir quin serà el resulten de les revoltes, a Tunísia ha caigut el règim però encara no és clar què el substituirà, i a Egipte Mubàrak ha plegat i ara és l'exèrcit qui porta les regnes. Als altres països però, els règims aguanten, en alguns casos anunciant concessions i en el més sagnant de tots, Líbia, desfermant una repressió indiscriminada i letal. Les dictadures que no compten amb un ample suport popular són insostenibles, i més tard o més d'hora cauran,  també la de Gadaffi, que dóna senyals de fallida absoluta, malgrat la seva  bunquerització en el càrrec. Ara el repte per als mateixos revolucionaris, i també per Europa i els EUA, és evitar que la victòria caigui en mans retrògrades i obscurantistes, o bé que els antics règims es perpetuïn de forma lampedusiana. Jo em segueixo demanant què volen els manifestants, a part ...

La frase que encapçala aquest post la va pronunciar l'antic president del Real Madrid Santiago Bernabeu l'any 1968, i expressa a la perfecció la relació d'Espanya amb Catalunya i el conjunt dels Països Catalans. Per als espanyols de secà la costa mediterrània de l'orient peninsular i les Illes és un lloc fantàstic per passar-hi les vacances, Barcelona una ciutat plena de sorpreses i oportunitats, i l'economia d'aquests territoris una font d'ingressos imprescindible per mantenir la maquinària estatal i per crear opotunitats de treball i negoci per a la gent de tot l'estat. Els agrada Catalunya i els agraden els Països Catalans. El que no el agrada és que en aquest racó de món tan esplèndid hi visquin milions d'individus que parlen una altra llengua, tenen una cultura diferent i a sobre no accepten que la seva identitat ha d'estar subordinada a la identitat castellana.  Els catalans som uns torracollons que trenquem l'harmonia d'un paisa...

Amb prou feines fa cinquanta dies de la presa de possessió del nou govern de Catalunya i l'oposició, principalment el PSC i ICV-EUiA, ja s'ha instal·lat en un paper que no fa més que posar de manifest els mateixos errors que els van portar a la derrota electoral. Tenint en compte l'estat crític en què van deixar les arques de la Generalitat i la gestió nefasta que van fer de moltes àrees de govern, el més convenient, per a ells mateixos i per al país, fóra que mantinguessin una posició discreta i de màxima col·laboració amb un govern que ha d'afrontar una situació molt complexa, gràcies, en bona mesura, a la incompetència i a la  irresponsabilitat del tripartit.  D'aquí a uns mesos, quan el record del tripartit s'hagi esvaït, podrien començar una tasca d'oposició més contundent, sense caure en el ridícul. Ara mateix, intentar muntar un petit enrenou a conseqüència del nomenament del nou director del Servei de Meteorologia demostra una profunda manca d'ar...

L'expulsió a corre-cuita dels partits polítics dels dictadors Ben Alí i Mubàrak de la Internacional Socialista rebla el clau del desconcert en què es troba la socialdemocràcia global.  Què és avui el socialisme democràtic? Potser com diu la frase atribuïda, entre d'altres possibles autors, a Gianni de Michelis, l'exministre d'afers exteriors italià autor d'una guia de discoteques, "socialisme és el que fan els socialistes". Aquest desconcert es veu agreujat en un partit com el PSC-PSOE, que per una banda pretén afirmar la seva personalitat catalanista i per l'altra es dilueix dins el Grup Parlamentari del PSOE a Madrid. Aquesta és la gran contradicció dels socialistes catalans que, fins ara, tan sols els ha passat factura en les eleccions al Parlament de Catalunya. És un espectacle marxista, dels Germans Marx, escoltar com el senyor José Zaragoza critica el president Mas per no haver aconseguit més concessions del president Zapatero, que resulta que és...

Observo com, amb una certa lleugeresa, s'està intentant equiparar l'islamisme polític suposadament moderat del Nord d'Àfrica amb la democràcia cristiana europea.  Jo no sóc d'Unió ni em considero democristià, però crec que l'aportació d'aquest corrent polític a la construcció de l'Europa democràtica és massa important com perquè ara se'l pretengui situar al mateix nivell d'uns moviments polítics d'arrel totalitària. No dubto que el Germans Musulmans, sotmesos al setge del règim de Mubàrak, hagin moderat el seu discurs i les seves formes d'actuar, però un partit per al qual l'Alcorà ha de ser la constitució,  que defensa un model teocràtic de societat i la imposició d'un versió rigorista de la xària a tota la població , es troba a anys llum del que representa la democràcia cristiana, una ideologia que junt amb la socialdemocràcia, el liberalisme i el conservadorisme, va edificar  l'alternativa democràtica i liberal al feixisme i al...