AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

L'endemà del 25-N, o més ben dit, la mateixa la nit, a Madrid molts van cridar victòria pensant que la reculada electoral de CiU avortava el projecte sobiranista. Fins i tot per alguns ministeris va córrer el xampany francès. S'equivocaven, el debat d'investidura de la setmana passada i la presa de possessió d'aquesta són les proves fefaents del seu error de percepció. Ara bé, que ells s'equivoquin en la seva anàlisi no vol dir que puguem llençar coets com si res. Els resultats del 25-N posen en evidència la fortalesa del sobiranisme, però també els seus punts febles, uns punts febles que s'han de reduir o no podrem guanyar el referèndum de cap de les maneres. Hi ha sectors molt  importants de la societat catalana indiferents o directament hostils a la idea de declarar la independència que, deixant de banda tots els eufemismes posats en circulació, hauria de ser l'objectiu del procés iniciat a partir del darrer 11 de setembre. No cal aspirar a la unanimitat...

Nit de Nadal L a gent reposa colgada al llit. El llop no gosa moure brogit. D'un vell estable mal ajustat la llum eixia. Fuig el diable. La nit és dia. Jesús és nat. El bou recula poquet a poc. "Decanta't, mula, per fer-li lloc". Oh meravella! Penja una estrella de l'embigat. Les profecies són aquests dies. Jesús és nat. La neu afina xòrrecs avall. Canten el gall i la gallina. Els àngels broden el cel d'estrelles. Els pastors roden amb vestits nous perdent els bous i les esquelles. Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates) (Olot, 1878 - Barcelona, 1933)

Ja tenim el pacte entre CiU i ERC, i Artur Mas ja ha estat reelegit president amb els vots d'ambdues forces. És un pacte que per a molts era el més natural però que ha trigat gairebé tres dècades en tornar-se a produir, des  que Joan Hortalà va ser conseller d'Indústria amb el president Pujol. Ha plogut molt des d'aleshores i tant el país com els partits han canviat, de fet avui Joan Hortalà és militant de CDC i també ho és qui el va succeir a la secretaria general d'ERC, l'Àngel Colom. Durant tot aquest llarg període ERC ha maldat per reforçar un perfil ben diferenciat de CiU, i sobretot per guanyar-se la plena homologació com a partit d'esquerres, una homologació que la progressia d'aquest país li havia negat tant per la seva desvinculació dels plantejaments marxistes com pel seu discurs nacional. Ser considerat d'esquerres ha estat una obsessió per a dirigents com ara Josep Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós i Joan Ridao, i per aconseguir-ho era nec...

Els resultats de les eleccions del dia 25 de novembre a la Palma segueixen les línies generals de la resta del país, amb algunes especificitats pròpies del nostre poble. Així CiU hi guanya novament les eleccions, si bé amb menys vots (630 vs. 758) i amb un percentatge inferior al de fa dos anys (48,90% vs. 35,85%), però gairebé més de cinc punts per damunt de la mitjana catalana ( 30,68%) i 7,8 punts per sobre del resultat a la circumscripció de Barcelona (28, 05%). ERC esdevé segona força amb un important increment en el nombre de vots (de 127 a 331 )  i gairebé 10 punts addicionals en percentatge. ICV assoleix la tercera posició, per davant del PSC, relegat a quarta força, que experimenta una lleu pèrdua de vots i una reducció de 2,4 punts percentuals. El PP guanya 31 vots però es troba en cinquena posició, per davant de la novetat d’aquestes eleccions, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que a la Palma suma 92 vots, un 5,23%. Finalment Ciutadans duplica resultats respecte a ...

L'onada sobiranista catalana va agafar per sorpresa els poders espanyols, però això no vol dir que no tinguin una estratègia pensada justament per ofegar el sobiranisme català. De fet hi ha una estratègia de molt llarg abast, que es va expressar durant el franquisme però que té orígens molt anteriors, és l'estratègia que davant la resistència catalana a l'assimiliació castellana planteja diluir la identitat catalana mitjançant la immigració massiva a Catalunya. És una estratègia que s'havia formulat diverses vegades, pràcticament des de l'època del Comte-Duc d'Olivares, però que no es va començar a dur a la pràctica fins al Segle XX, de forma especialment intensa durant el franquisme. Fóra erroni veure el fenomen de la immigració a Catalunya com la conseqüència d'una política dirigida per l'estat, perquè raons econòmiques, socials i demogràfiques perquè es produís existien. Tanmateix es tracta d'un flux de població que, amb o sense intervenció de l...

Des del 25 de novembre aquest país ha entrat en una nova etapa en què, si CiU i ERC són fidels als seus programes, podrem considerar superat el paradigma que fins ara ha definit les relacions entre Catalunya i l'estat espanyol. El canvi no és unidireccional, també obeeix al canvi de paradigma de la política espanyola, que després d'anys desplegament del model autonòmic n'ha iniciat la seva demolició. En el paradigma anterior, malgrat totes les dificultats i l'enorme dèficit fiscal, es podia creure que Catalunya avui era més autònoma que ahir,  però menys que demà. Espanya s'ha embrancat en una croada recentralitzadora i ens hem adonat que el marge d'autonomia de Catalunya en realitat és molt inferior al que ens havien fet creure. Tot plegat porta a una conclusió, s'ha acabat la via reformista, basada en arrencar concessions a través de successius pactes amb els governs espanyols de torn per fer avançar la construcció nacional, ara mateix no queda cap ...

Contràriament a allò que algun periodista presumptament ben informat havia anunciat, el PP, lluny d'optar per l'apaivagament respecte Catalunya, ha iniciat una escalada d'hostilitats, ara amb un atac tan directe com la nova llei d'educació que pretén carregar-se la immersió lingüística i fins i tot marginalitzar el català a l'ensenyament. La magnitud de l'agressió deixa ben clar que ha passat el temps de les negociacions i del diàleg amb Madrid, no podem deixar el nostre futur en les mans del govern espanyol, no podem esperar que recapitulin empesos per la nostra protesta, Catalunya no té més remei que exercir la seva pròpia sobirania si no vol seguir perdent un llençol a cada bugada. No em refereixo a declarar la independència demà passat, això ja arribarà quan toqui, sinó a oposar la legitimitat del Parlament de Catalunya enfront dels atacs al nostre propi model de convivència que s'articulin des del govern de l'estat, recolzat en la majoria absoluta ...

Malauradament els dubtes que expressava sobre la possibilitat que CiU pogués mantenir el seu electorat no nacionalista, o directament espanyolista, es van veure sobradament confirmats, amb un resultat molt pitjor en termes de representació parlamentària del que mai m'hagués imaginat. Encara no coneixem enquestes que avaluïn la procedència dels vots que ha obtingut cada candidatura, però tenint en compte que el gruix de la pèrdua patida per CiU es concentra a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, on l'any 2010 Artur Mas va rebre els vots prestats de molts d'aquests electors no sobiranistes, s'infereix que molts d'aquells votants ara poden haver optat per altres opcions, tant per rebuig a la nova agenda sobiranista com per oposició a les "retallades", una oposició especialment activa en aquests àmbits territorials. Tanmateix la pèrdua de 12 escons de CiU no obeeix només a la fugida dels votants oposats al gir sobiranista, també hi ha hagut ...

Si aconseguim que el president Artur Mas guanyi les eleccions amb majoria absoluta el món rebrà un missatge inequívoc de la voluntat del poble català d'esdevenir un nou estat a la Unió Europea.  Ara però, els resultats encara són imprevisibles. Demà, a partir de les nou del vespre, començarem a tenir dades fefaents sobre la intensitat que tindran els diferents colors presents al Parlament de Catalunya. Portem massa dies donant per fets determinats resultats i és de témer que les anàlisis postelectorals es basin més en comparar expectatives amb realitats i no pas en entendre la veritable dimensió dels resultats. La primera gran incògnita és el resultat de CiU. D'una banda pot semblar que ho té tot a favor, el president s'ha situat al capdavant del clam sobiranista d'una majoria de la població i la suma del seu tarannà moderat amb la intensitat del seu compromís fa que pugui merèixer la confiança d'un espectre molt ampli de catalans, des d'independentistes de t...

Amb les calúmnies difoses pel "Mundo" la campanya electoral ha entrat en una nova fase que no s'aturarà el proper diumenge, sinó que ens pot acompanyar durant tot el procés sobiranista que ja hem iniciat. La fase en què des de les clavegueres de l'estat s'intentarà abatre els líders del procés, començant pel més important de tots, el president Mas, i seguint per altres personalitats i organitzacions. Aquest pot ser una altre dels elements diferencials respecte al Quebec i a Escòcia, on l'estat, a més d'acceptar el referèndum, no es va dedicar ni es dedica a escampar falsedats per desacreditar els dirigents sobiranistes, o en tot cas ho fa de forma molt més discreta. Al Regne d'Espanya  no, a més de negar-se rotundament a admetre la més mínima possibilitat de consultar als catalans quin futur volen per al seu país, s'ha engegat la màquina de bombejar merda d'origen incert, des de les clavegueres cap a la superfície, per deixar ben empastifats a...

Els defensors de la unitat d'Espanya ens anuncien els mals que assolaran la Catalunya sobirana. És escoltar-los i sentir les ferradures dels cavalls que menen els genets de l'apocalipsi picant sobre l'asfalt. Optar per la independència seria el pecat original que determinaria la nostra expulsió del paradís europeu, fora del qual hauríem de vagar com ànimes en pena sense mercats ni moneda convertible, o convertits en immigrants extracomunitaris en territori de la UE, sense papers i fugitius de la policia. Per aquí van els auguris d'aquesta gentola. Però la realitat és molt més complexa, com reconeix la mateixa Comissió Europea, incapaç ara mateix de pronunciar-se sobre quina seria la situació en què es trobaria un estat català en relació amb la UE. Una expulsió pura i simple de la UE és impensable perquè aniria en contra dels interessos de totes les parts: de Catalunya, que té a Europa els seus principals mercats, d'Espanya, que té a Catalunya alguns dels seus princ...

Ara mateix coneixem en què es basen els arguments de l'unionisme:les mentides i la por. Mentides escampades als quatre vents, amb l'entusiasme dels mitjans de comunicació habituals, i mentides difoses amb més discreció, com la que fan córrer en determinats barris sobre una pretesa expulsió o discriminació dels castellanoparlants en un futur estat català. És molt difícil que Espanya pugui aparèixer com un projecte engrescador per ningú que toqui de peus a terra, i per tant tota la munició unionista va adreçada a foragitar tota temptació independentista. Però d'aquí a la consulta/referèndum passaran molts mesos, fins i tot anys, i durant aquest període poden canviar moltes coses, començant per l'estratègia dels sequaços de l'estat espanyol. La por i les mentides poden aconseguir algun efecte en els sectors més desinformats de la societat catalana, però es poden combatre amb una certa eficàcia. El gran repte per al sobiranisme català es presentarà quan per part de l...

N'hi ha alguns que no qüestionen el dret a decidir dels catalans, però posen unes condicions prèvies a l'estat propi que són innecessàries en una democràcia. Són aquells que diuen que només votaran a favor d'una Catalunya independent si és una Catalunya "social", o si és un estat sense exèrcit, o si és un estat "lleuger", o si és un estat bilingüe, o si és un estat amb valors cristians. Tot són idees molt respectables, però la resposta no hauria de ser si la Catalunya independent serà A o serà B, sinó que Catalunya serà com vulguin els catalans. Aquest és el gran repte del sobiranisme, aconseguir que el model de país que en cada moment triïn els catalans, amb el seu vot per unes o altres forces polítiques,  sigui el que es pugui dur a la pràctica, com passa als països del nostre entorn: avui mana el centreesquerra, demà governa el centredreta, demà passat una gran coalició entre socialistes i conservadors, i un altre dia un pacte de liberals i ecologist...

En termes històrics el cas català no és especialment excepcional, Europa és plena de nacions que durant llargs períodes de temps han estat sotmeses a estats dins dels quals eren minoritàries, fins que un dia van assolir la independència. Moltes l'any 1918, després de la 1a Guerra Mundial, d'altres durant els 90, arran de la caiguda dels règims comunistes de l'Est. Els catalans de la necessitat n'hem fet virtut i hem explorat sense èxit totes les fórmules que haurien fet possible el manteniment de la nostra identitat nacional en el si d'un estat aliè. El catalanisme ha defensat una mena d'excepcionalisme català a Espanya per trobar-hi un encaix. Personalment, això de l'encaix mai no m'ha fet cap gràcia, però fins fa quatre dies ha estat l'opció  preferida per la major part de catalanistes. Ara això ha canviat i l'opció per l'estat propi ha passat a ser abassegadorament majoritària en el catalanisme i possiblement en el conjunt de la nostra so...

Ho va dir el president Mas a l'Àgora i en som testimonis: la premsa internacional ha parlat més de Catalunya des del darrer Onze de Setembre que durant els darrers trenta anys, avui mateix amb un perfil d'Artur Mas al New York Times. A mesura que passen els dies el que escriuen els periodistes d'arreu del món sobre nosaltres tendeix a ser més acurat i a sortir dels tòpics que només veien en el catalanisme un nacionalisme tronat, tancat i provincià. Amb gran celeritat s'obre pas l'evidència de la justícia de la nostra causa, la força de les nostres conviccions democràtiques i el seny de la nostra gent, des del president fins a l'últim manifestant (bé, potser no tots). Anem per bon camí, i ens hi ajuda la histèria espanyola amb les seves respostes basades en l'apel·lació a la por i a l'amenaça, brandant la constitució com si fos una llança i no la llei fonamental que suposadament garanteix la democràcia i la llibertat al regne d'Espanya. És curiós con...

Un dels arguments més absurds contra la independència, gairebé a l'alçada d'aquell entrenyable "¡¿qué pone en tu DNI?!" ,  és el d'aquells que diuen estar-hi en contra perquè tenen amics i familiars a Espanya. En primer lloc perquè és un argument profundament xenòfob, com si no es pogués tenir amics i familiars d'un altre país, o si el fet de viure en el territori d'estats diferents, a Europa, degradés la qualitat del vincle o fos un obstacle per a la relació (bé, sí, les trucades de telèfon són mes cares, però ja fa molts anys que existeix internet). En segon lloc perquè demostra una profunda ignorància de la Unió Europea i de l'espai Schengen, on és possible passar d'un estat a un altre sense ni tan sols aturar-se a la frontera. En tot cas és un símptoma de la persistència de les fronteres mentals que, malgrat tots els discursos sobre la unitat d'Europa i la globalització, atorguen un caràcter excepcional al fet de travessar els límits estat...

Poc ens imaginàvem, ara fa un mes, que el procés d'emancipació nacional experimentaria una acceleració vertiginosa com la que hem viscut durant tots aquests  meravellosos dies, des de l'Onze de Setembre. Una vegada abandonada tota esperança d'entesa amb Espanya, el president Mas, i amb ell la majoria del Parlament de Catalunya,  ha assumit explícitament l'objectiu de la plena sobirania, no com un horitzó llunyà, sinó com un repte a assolir en una o, màxim, dues legislatures, a través de l'exercici del dret a l'autodeterminació. Ho tenim a tocar, però per arribar-hi ens caldrà determinació i una voluntat de ferro. Ja fa dies que s'ha engegat la maquinària de proferir insults i amenaces i s'obre pas el discurs que apel·la a la por de la gent: dels jubilats a qui se'ls diu que perdran la pensió, dels castellanoparlants a qui se'ls diu que perdran la llengua, dels empresaris a qui se'ls diu que perdran els clients i dels treballadors a qui se...

L'endemà de la manifestació monstre de l'11-S toca pair-ho, felicitar-se'n, i veure quin impacte ha tingut, en mitjans de comunicació, creadors d'opinió i polítics. En termes de valoració de la marxa en si, em sembla que ja s'ha dit tot el que es pot dir des de la immediatesa: la més gran de la nostra història, segurament de les més grans que s'han vist a Europa, amb un nivell de civisme exemplar, amb un missatge nítid i inequívoc, etc. Personalment no puc deixar d'apreciar l'avenç espectacular que ha fet l'independentisme, des de les catacumbes dels anys 80 fins a ocupar l'espai central de la societat catalana. Els que compartim aquesta dèria de fa molts anys estem vivint un somni fet realitat: un milió i mig de catalans desfilant per Barcelona a favor de la independència. S'ha de celebrar, però no n'hi ha prou. Si una característica té l'independentisme és la claredat del seu objectiu: la constitució d'un estat català sobirà. T...

Aquest mes d'agost el diari "El País" va publicar un article delirant sobre l'ascens de l'independentisme català , un ascens que segons l'autor seria el resultat d'una vella conspiració de la burgesia catalana per acabar de repartir-se el pastís català sense intromissions. Les mítiques 400 famílies que es veu que dominen el país tindrien les seves esperances posades en la creació d'un estat català, que si bé tindria poc relleu internacional per efecte de  processos com ara la construcció europea i la mateixa globalització que, segons sembla,  estan deixant els estats-nació en parracs, en canvi donaria molt de joc a l'hora de repartir contractes, concessions, prebendes i llocs de treball portes endins. Vist així, tot el nacionalisme català i l'actual explosió independentista no servirien cap altre objectiu que l'enriquiment sense límits d'una casta privilegiada i d'uns quants milers de sequaços amb expectatives de participar en el r...

extorquir 1  v. tr. [LC] [DR] Arrabassar fent ús de la força, del poder, amb amenaces, coaccions, etc. Extorquir els tresors d’un poble. 2  v. tr. [LC] Exigir, imposar (contribucions, multes, etc.). Extorquir tributs a un país conquerit. espoliar v. tr. [LC] [DR] Desposseir (algú) d’allò que li pertany.