AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Com ja he explicat en algun altre post dels 18 als 23 anys, ja fa 12 anys, vaig militar activament a ERC i a les JERC i durant aquell període vaig coincidir amb en Xavier Vendrell a l'executiva del Baix Llobregat que ell presidia. L'aprecio i el considero un home d'una capacitat de treball i d'una energia extraordinàries que va posar enterament al servei del partit tan bon punt va ingressar-hi, tal com havia fet abans a l'MDT i a Catalunya Lliure, organitzacions on va despuntar de ben jove. Tan gran era el seu grau de compromís que fins i tot a la seva festa de casament el van obsequiar amb un pastís decorat amb el logo d'Esquerra. És una persona que pot muntar un dinar multitudinari, organitzar la seguretat d'una manifestació, editar una revista del partit, fer un discurs i una roda de premsa, i tot això el mateix dia. Les seves qualitats expliquen la seva posició clau a l'ERC d'avui i estic convençut que l'estructura administrativa del partit ...

Quan una personalitat com el senyor Heribert Barrera escriu un article tan clarivident com el que va publicar a l'AVUI aquest cap de setmana el millor homenatge a ell i el millor servei a la idea és reproduir-lo textualment en tants llocs com sigui possible: "Fa una trentena d'anys, quan jo era secretari general d'ERC, un amic del PSC (aleshores influent, ara retirat de la política activa), en conversa de cafè i a títol purament personal, intentava de convèncer-me que el que convenia a Catalunya era que els nostres respectius partits reprenguessin l'aliança estable que l'Esquerra i la Unió Socialista havien mantingut des de la fundació de l'Esquerra el 1931 fins a la dissolució de la Unió Socialista el 1936. Com que la relació de forces s'havia totalment invertit, en la nova aliança -afegia- s'haurien també d'invertir els termes i l'Esquerra hauria de resignar-se al paper de satèl·lit que en els anys de la República la Unió Socialista havia ...

Avui fa quatre anys de l'inici de la invasió de l'Iraq per part de l'exèrcit dels EUA i els seus aliats, una guerra que en el seu conjunt presenta un gravíssim cúmul d'errors de l'Administració Bush. En primer lloc errors polítics com envair un estat sense una clara justificació: abans de la invasió la hipòtesi de les armes de destrucció massiva no va quedar demostrada i un cop derrocat Saddam es va comprovar que no n'hi havia. Ni abans i encara menys després de la invasió no es va explicar correctament quina n'era la finalitat i no va comptar amb el suport internacional necessari. En segon lloc errors d'intel·ligència, no es va preveure suficientment que la fi del règim de Hussein desfermaria una guerra civil entre les múltiples faccions que integren la societat iraquiana i que Al-Qaida no desaprofitaria l'oportunitat per reclutar voluntaris arreu del món musulmà per combatre la presència nord-americana. També errors de planificació militar en opta...

En aquestes hores negres per a la llibertat a Catalunya transcric un poema que Paul Eluard va crear pensant en la Resistència francesa contra l'ocupació nazi. M'emocionen aquests versos que contrasten radicalment amb el pensament real del seu autor que el mateix any en què va escriure'ls, el 1942 , va ingressar al partit comunista, el més gran enemic de la llibertat juntament amb els nazis i feixistes d'aquella època. Sur mes cahiers d'écolier Sur mon pupitre et les arbres Sur le sable sur la neige J'écris ton nom Sur toutes les pages lues Sur toutes les pages blanches Pierre sang papier ou cendre J'écris ton nom Sur les images dorées Sur les armes des guerriers Sur la couronne des rois J'écris ton nom Sur la jungle et le désert Sur les nids sur les genêts Sur l'écho de mon enfance J'écris ton nom Sur les merveilles des nuits Sur le pain blanc des journées Sur les saisons fiancées J'écris ton nom Sur tous mes chiffons d'azur Sur l'éta...

Les amenaces proferides pel Toni Bolaño contra en Jordi Barbeta són la punta de l'iceberg del sistema que es vol instal·lar a Catalunya des que governa el Tripartit. Els socialistes des de sempre han aspirat al control absolut de la informació, als indrets on governen des de temps immemorials s'han envoltat d'una premsa amiga que funciona a cops de subvenció i si s'escau d'amenaça: el pal i la pastanaga. En el moment que ERC els ha regalat el govern de Catalunya s'afanyen a estendre el domini a tots els àmbits del país, a imposar la seva omertà, combinada amb afalacs als governs socialistes i canya contra l'oposició i els governs d'un altre signe. El que han fet tota la vida "El Periódico", "El Pais", la "SER", la "ComRàdio" i determinada premsa comarcal. La CCRTV es troba sota el seu control directe, i ja hem comentat altres vegades com degenera: espanyolitat, manipulació informativa (avui el TN no informava del ...

Una paradoxa del moment actual és que just quan acabem d'estrenar un nou Estatut que en teoria ens ha de permetre avançar nacionalment es produeixen un seguit de fets que indiquen tot el contrari, que reculem. Ara li toca el torn a TVC, que pot quedar-se sense cobertura al País Valencià. Segons sembla la Generalitat Valenciana vol aprofitar l'avinentesa propiciada per un personatge anomenat José Montilla quan era ministre d'Indústria, que va concedir les freqüències (es diu així?) de TVC al sud de la Sènia a "La Sexta", aquesta TV tan progre que quan el Madrid li marca un gol al Barça connecta amb un destacament de l'exèrcit espanyol desplaçat a l'Afganistan per seguir-ne la reacció joiosa. Ignoro si això es pot aturar, depèn de l'actitud que adopti aquella altra llumenera anomenada Joan Clos i de la capacitat de pressió del govern català (si és que en vol exercir cap) i de la societat civil catalanista d'arreu dels PPCC. Aquest fet no té res a veu...

Tot fent zàpping ahir a la nit em vaig topar amb una edició més del programa "Àgora" al Canal 33, que com és habitual discorria quasi íntegrament en castellà perquè la majoria dels participants provenien de més enllà de Fraga. No vaig esbrinar si el debat anava sobre l'11-M de 2004 o sobre el cas "De Juana", però vaja, segur que tenia alguna cosa a veure amb les batalletes PP-PSOE. Es cobria la quota catalana amb un sol convidat, en aquest cas em sembla que era la diputada socialista Teresa Cunillera, i les intervencions en català del presentador Ramon Rovira, un mite per als convergents des que corre la llegenda urbana que va informar de la victòria per majoria absoluta de CiU a les eleccions nacionals de 1984 o 1988 amb un "hem guanyat". Avui està perfectament adaptat a la línia imposada pels socialistes a la CCRTV i ens serveix plats provincians de baix nivell. Per a debats a l'espanyola em quedo amb els de Jesús Hermida a Antena 3 els anys 90,...

El conegut cacic hospitalenc Celestino Corbacho ha dit una cosa així com ara que a ell ningú no li demana que pengi o despengi cap bandera de l'ajuntament, que la gent es preocupa d'altres coses. Molt bé, però seguint amb allò dels interessos diaris de la ciutadania s'ha desfermat una nova polèmica per l'elevada presència de banderes espanyoles amb l'aguilot-també anomenat la gallina- en les manifestacions convocades pel PP contra l'excarceració del De Juana. Per acabar-ho d'arrodonir l'ultracomunicador Jiménez Losantos ha manifestat la seva preferència per la bandera amb l'àguila de Sant Joan (ves per on ara resulta que és el símbol d'un evangelista, cada dia s'aprèn alguna cosa nova) en detriment de la bandera amb la corona, i per altra banda en Rajoy ha donat ordres de "search and destroy" tota "rojigualda" amb ésser plumífer que aparegui a les seves concentracions. Ja la tenen armada i em temo que qualsevol dia ens tr...

És evident que l'aposta estratègica d'ERC ha deixat bona part dels seus votants orfes de referent polític. L'any 2003 en Carod i els seus van aconseguir uns molt bons resultats, reforçats en les eleccions de 2004, amb el mèrit afegit d'assolir un elevat nivell d'il·lusió entre la seva militància i el seu electorat. Un electorat que tan sols parcialment es mou en les coordenades dreta-esquerra, però que en bona part va fer la seva opció per la força més radical del nacionalisme català en contraposició a la moderació de CiU. Avui és difícil sostenir que ERC sigui el campió del nacionalisme-terme que ells mateixos rebutgen- i això fa que molts que abans ja havien renegat de CiU avui no sàpiguen a qui encomanar-se. I això és greu perquè per avançar en la construcció nacional no ens podem permetre abstenció en el camp catalanista, altrament ens veurem abocats a l'espanyolització del nostre mapa polític. Jo sóc dels que creuen que CiU ha de ser capaç de recuperar o at...

Ara amb l'excarceració d'en De Juana Chaos l'atenció mediàtica es focalitza en l'enfrontament PP-PSOE que aquest fet atia, amb la dreta espanyola sortint al carrer massivament, tal com van fer l'esquerra i altres sectors socials en contra de la guerra de l'Iraq l'any 2003. Per una banda afirmo l'absoluta desproporció de la reposta del PP, per més detestable que sigui aquell personatge estem davant d'una persona que ja va complir la pena imposada pels seus crims de sang i que ara ha estat condemnada a 3 anys per haver escrit i publicat uns articles que eventualment contenien una amenaça encoberta a determinats funcionaris que s'hi esmenten. Convertir aquesta excarceració en el fet polític més rellevant a l'estat espanyol situa el debat en la més absoluta visceralitat, un fet que no té res a veure amb el dia a dia de la gent però que és útil per excitar les emocions més primàries de la caverna i esdevé la gran arma de destrucció massiva que el ...

Mentre a Catalunya ens volen fer creure que allò que interessa la gent són tan sols els serveis públics tenim que a Espanya el debat govern-oposició se centra en qüestions identitàries, no tant d'indentitat nacional- que també- com d'identitat ideològica. Així la primera etapa ZP va estar marcada per l'enfrontament amb la dreta catòlica, tant pels matrimonis homosexuals com pel model d'ensenyament. Hores d'ara sembla que el front moral s'ha apaivagat, i fins i tot hi ha qui assenyala(La Vanguardia ahir) la mà del govern en la delirant sentència del TC sobre l'acomiadament d'una professora de religió per haver refet la seva vida després de separar-se. Ara la política espanyola està centrada en ETA i les seves ramificacions, amb la també delirant teoria conspirativa alimentada per la Brunete mediàtica sobre l'autoria dels atemptats de l'11-M. I sembla que tot giri a l'entorn de De Juana Chaos, les manifestacions de l'AVT i les declaracions ...

Hi ha certs polítics i opinadors professionals que es creuen ungits per determinar "allò que interessa la gent". Per a aquests personatges el conflicte Catalunya-Espanya no interessa la gent i per tant no se n'ha de parlar, ha de desaparèixer de l'esfera pública perquè, diuen, la gent està cansada dels debats identitaris i insistir-hi tan sols genera allunyament de la política i abstenció. Aquests posicionaments afavoreixen l'statu quo i normalment van acompanyats de la pràctica d'allò que s'anomena nacionalisme banal d'estat: s'adopten sense qüestionar-los els símbols i referències establerts i es procriu la dissidència en nom de la voluntat popular que segons ells -els opinadors aquests- ha decidit que això no toca. Paradoxalment, quan més es vol defugir el debat territorial i es vol centrar l'atenció en la millora de la qualitat dels serveis es constata que justament dues infrastructures bàsiques per al benestar de les persones, que afecten ...

Les eleccions municipals estan a tocar i a can covergent es respira un optimisme moderat. S'estan configurant unes llistes potents i en termes generals capto més implicació i entusiasme que quatre anys enrera. Costa trobar la gent més idònia per a les candidatures però tot i així veig que molts s'hi apunten, fins i tot persones que temps enrera no hagués cregut que s'impliquessin políticament. Aquestes són les primeres eleccions municipals des de 1983 que CiU afronta trobant-se a l'oposició a la Generalitat, encara és una incògnita saber com es traduirà aquest fet. Per una banda es constata que a molts petits municipis on fins ara CiU concorria en solitari ara ERC i PSC estan fent molts esforços per presentar-hi llistes. Això d'entrada pot suposar un retrocés en el nombre total de regidors i potser d'alcaldies que pugui obtenir CiU, però no hauria de tenir grans conseqüències en quant al nombre total de vots. Per altra banda el desencís que el Tripartit 2.0 ha...

Sempre celebro trobar-me amb catalanistes, però em cansa el catalanisme de saló que es limita indignar-se per les ximpleries del Jiménez Losantos o la barra del PP. Em cansa el catalanisme reactiu, ja està bé que plantem cara i que sapiguem que més enllà de Fraga n'hi ha una colla que no ens volen cap bé, però el catalanisme és molt més que això, el catalanisme és projecte nacional, és demanar-se què puc fer pel meu país, per la nostra identitat, per la nostra llibertat nacional. L'actitud purament reactiva ens paralitza i ens aboca als braços del mal menor, és dir el ZP i el PSOE. Així no guanyarem mai, tan sols farem la viu viu fins que ens tallin l'oxigen definitivament. El nacionalisme català ha de pensar quin futur vol per Catalunya i estendre el missatge, ens cal estratègia nacional i que la gent que comparteix la idea pugui tenir també conceptes clars sobre el camí a seguir.

Desconec la realitat andalusa i pensava que en aquella regió espanyola la participació al referèndum del seu estatut podria ser superior a la que es va registrar a Catalunya l'any passat. Ho pensava per l'acord de la major part dels partits polítics, llevat del PA, i perquè la societat andalusa és identitàriament més homogènia que la catalana, suposo que per a l'andalús mitjà no existeix cap conflicte Andalusia-Espanya (jo també ho penso) i per tant els debats polítics i identitaris hi estan mancats d'aquest factor que atorga una significació específica a posicionaments que en altres circumstàncies no els tindrien. Opinar sobre l'estatut català implica prendre partit en el debat Catalunya-Espanya, a Andalusia aquest debat senzillament no existeix. A Catalunya es diu que el conflicte, l'expressió del conflicte, allunya els ciutadans de les urnes, però més ho fa l'abscència de conflicte a Andalusia. Pel que fa al nostre país estic convençut que si en comptes d...

L'honorable Ernest Maragall ha parlat clar: s'ha de repensar la immersió lingüística del català i aplicar-la en funció de les necessitats de cada territori i segons la voluntat dels pares i de la comunitat educativa (llegiu l'AVUI). Ahir mateix comentàvem amb un grup de regidors que es detecta un retrocés real de l'ús social del català i el que resulta més preocupant és, com remarcava un pare de fills adolescents, que fills de famílies catalanoparlants entre ells parlen en castellà, i això passa en un poble com la Palma on malgrat tot el català ha mantingut la seva primacia. El fenomen és molt greu, l'arribada de més i més gent sense cap motivació per parlar el català, la deserció dels catalanoparlants i ara l'anunci governamental de repensar la immersió lingüística situen la nostra llengua en la situació més greu de la seva història: una llengua mor quan el seus parlants l'abandonen, un fenomen que prèviament tan sols havia afectat sectors de l'aristocr...

Aquest és un article que he escrit per a CiU de la Palma: Darrerament ha tingut un cert ressò una campanya d’aquestes antisistema que tant agraden a la senyora Mayol, i que té per lema “No tindràs casa en la puta vida” . Si de CiU depèn a la Palma ningú amb ganes de treballar no es podrà fer una predicció tan sinistre, al contrari, nosaltres diem que a la Palma tindràs casa. Quan es coneixen els preus que s’estan pagant pels pisos la gent s’esgarrifa però un cop passada la primera esgarrifança hom comença a fer números i tots aquells que ja són propietaris de casa seva s’adonen que es revaloritza constantment. El preu de l’habitatge no és un gran problema per als que ja en tenen, contràriament els incrementa el patrimoni i en cas que vulguin canviar-lo la venda de la primera casa facilita la compra de la segona. El problema de l’habitatge afecta els qui no en tenen, bàsicament els joves que encara no s’han emancipat i les altres persones que per circumstàncies de la vida (divorcis, at...

Normalment els militants de les forces del Tripartit expressen una mena d'orgull irracional pel fet de ser d'esquerres, per a la majoria d'ells, inclosos força independentistes, la identitat ideològica és més important que la pròpia identitat nacional. El cas és que jo també tinc un passat: dels 18 als 23 anys vaig militar activament a les JERC i a ERC, i un dels motius pels quals me'n vaig anar distanciant va ser per aquesta obsessió que tenen per ser d'esquerres, que per una banda imposa una ètica i un estil personals amb els que no em sento identificat i per l'altra es basen en una visió de la realitat molt allunyada de la meva. Recordo anècdotes dels consells nacionals de les JERC, i això en plena època Colom quan ERC encara no havia caigut en la deriva esquerranosa actual, com ara quan una militant que no tenia cap altra currículum que ser membre de l'Eix Violeta(això als partits d'esquerres vesteix molt) va despotricar de les joventuts d'UDC pe...

Amb tots els matisos que vulguem el president Pujol és un conservador, un conservador pragmàtic i moderat, però amb una ideologia personal fonamentada en valors que avui s'identifiquen amb la dreta. Em resulta molt interessant la lluita del president Pujol per treure's del damunt aquesta etiqueta, des de l'època en què CDC proposava el model socialdemòcrata suec, passant per allò del centre-esquerre, i seguint amb les seves constants remissions a Helmut Schmitt, a Tony Blair, i darrerament a Sègoléne Royal, per legitimar les seves pròpies idees amb referents dels partits de l'esquerra europea. De la mateixa manera que és un conservador, més concretament un conservador socialcristià (jo em considero més aviat un conservador liberal ,o un liberal conservador), també és un home amb una especial capacitat per auscultar el país i per tant conscient que a Catalunya ben poca gent acceptaria considerar-se de dretes, per la qual cosa un partit com CDC amb voluntat de ser el pal ...

En molt poc temps s'han obert tres fronts contra el nostre procés de construcció nacional, tres fronts en què o bé els nostres màxims representants estan en retirada o bé ho tenim pelut. El nostre govern s'ha empassat la Llei de Dependència amb els ulls clucs, malgrat el dictamen demolidor del Consultiu, ha acceptat l'increment de les hores de castellà a l'escola, encara que ha interposat un conflicte positiu de competències, i la recusació del magistrat Pérez Tremps fa preveure que l'estatut encara sortirà més esquilat del TC, si és que en queda res. ERC i en general les forces tripartites pretenen desviar l'atenció posant el PP en el punt de mira, i és cert que la dreta espanyola està en guerra permanent contra tot avenç de l'autogovern català, però en aquest precís moment qui està soscavant la nostra escassa autonomia i la immersió lingüística no és el Partit Popular, que no governa a l'estat, sinó el PSOE amb la connivència de l'esquerra catalana...