AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Coincidint amb l'apoteosi de les obres del TGV, amb cancel·lació del servei de rodalies, col·lapse a la carretera i enfonsaments diaris, les imatges repulsives de l'agressió perpetrada per un "neng" racista a una menor equatoriana en un tren dels FGC, ha permès centrar l'atenció mediàtica, durant uns dies, en aquest cas i no en la destrossa propiciada pel Ministeri de Foment. Tenint en compte que no es tracta de la primera agressió que es produeix en un tren que ha estat enregistrada per les càmeres, però que en canvi aquesta ha estat àmplament difosa, tot plegat fa malpensar. La visió d'aquest acte depravat ens remou l'estómac, però a mi també em causa repulsa que com a conseqüència de l'impacte comunicatiu, la reacció dels estaments públics sigui molt superior a la que hi hagués hagut si el mateix cas no hagués estat reproduït pels mèdia. La vinguda de la ministra d'Exteriors equatoriana, i la contractació d'una primera espasa del dret penal ...

Veia l'altre dia el programa Àgora dedicat al retorn del president Tarradellas, on en Ramon Espasa feia referència, una vegada i una altra, a l'elevat sentit del poder que tenia el polític que va retornar a Catalunya l'any 1977, després de trenta-vuit anys d'exili. Tanmateix els exemples que donava d'aquest sentit del poder no permeten afirmar una autèntica voluntat d'obtenir i d'exercir poder polític, sinó més aviat una gran preocupació pel reconeixement, en primer lloc pel seu reconeixement com a president de la Generalitat i per rebre el tractament que això suposa. L'aposta de Suárez pel retorn de Tarradellas s'explica amb dues claus: en primer lloc evitar que socialistes i comunistes, que havien obtingut més del 50% dels vots en les eleccions de 1977 a Catalunya, es fessin amb el control del nou govern autonòmic, i en segon lloc, aprofitar la situació personal precària i la seva coneguda necessitat de reconeixement, després de llargs anys de resi...

Ja fa uns dies vam tenir la polèmica sobre la nena de Girona, de vuit anys, que va a l'escola amb xador. Primer l'escola, d'acord amb el seu propi reglament, va prohibir a la família que la nena assistís a classe amb el mocador al cap, però després el Departament d'Educació va imposar l'assistència de la criatura, amb o sense vel. Aquest fet ha obert a casa nostra una polèmica, que a d'altres indrets d'Europa, i especialment a França, ja fa temps que es viu, amb respostes diverses. La diversitat cultural i religiosa creixent al nostre país ens obliga a respondre preguntes que fins ara no se'ns havien plantejat, i cal que les respostes siguin correctes i duradores en el temps. No estic d'acord amb la proposta d'excloure tota simbologia religiosa de l'àmbit públic. La fe forma part de la identitat de cada persona i em sembla absurd mutilar radicalment aquesta dimensió. Penso que hem d'anar més per la línia d'establir uns criteris amplis...

Ahir dia 15 es va commemorar, una vegada més, l'aniversari de l'afusellament del president Companys. L'any passat ja vaig fer esment de com el magnífic llibre de l'Enric Vila "Companys:la veritat no necessita màrtirs" havia col·locat el mite en el seu lloc, com a polític mediocre i patriota de darrera hora, després d'una llarga trajectòria vinculada al republicanisme no catalanista . Per en Vila, la mort afusellat a Montjuïc, com a president de Catalunya, va ser la culminació de la recerca d'una fi heroïca que el personatge anhelava. Malgrat el que puguem pensar de l'home, el significat polític de la seva mort l'ha convertit en un símbol que trascendeix la realitat històrica. Precisament ara que he llegit les memòries d'en Xammar, tinc present com aquest es carrega un altre dels mites del catalanisme, el president Macià, de qui diu que un cop pactada la renúncia a la República Catalana i la seva substitució per la Generalitat, tan sols es ...

Feliçment s'ha reeditat un llibre mític, "Seixanta anys d'anar pel Món", les memòries d'Eugeni Xammar transcrites per en Josep Badia. Tot just acabo de llegir-lo i en les seves pàgines he trobat l'atzarosa vida d'un gran periodista català, que es va passar la major part de la seva existència fora del nostre país, i un compendi de la història d'Europa des de principis del segle XX fins a després de la Segona Guerra Mundial, relatada per un home que, segons el cas, va ser un observador en primera, en segona o en tercera línia. Quan llegeixo memòries de personatges catalans de principis del segle XX sempre em sorprèn l'activa vida social i cultural que menaven alguns joves a Barcelona, i com l'interès per l'òpera, el teatre o la música clàssica, ocupava el lloc que per a molts avui ocupen el futbol, el bàsquet o la música pop. I això no vol dir que aquests joves de primers de segle no tinguessin interès per l'esport, en Xammar mateix va ju...

En l'anterior post ja he explicat com de petit creia que això de les guerres i dels exèrcits ja havia estat superat per la història, que el dilema es limitava a o bé mantenim la pau, o bé destruïm el planeta, la famosa "destrucció mútua assegurada". Després de la fi de la guerra freda sabem que no és tan senzill, que al món segueixen produint-se enfrontaments bèl·lics dels quals els europeus no ens podem inhibir apel·lant al nostre pacifisme. Europa durant alguns segles ha estat el centre del món, el continent des d'on es comandaven els més grans imperis, on es produïen els més importants avenços científics, i on residien els principals poders econòmics. Després de dues guerres mundials devastadores el nostre continent ha perdut la primacia, tot i que segurament segueix sent un dels indrets on, en general, es viu millor. Els EUA són avui l'única superpotència, i ja s'albira la nova emergència de la Xina i d'altres grans països fins ara molt endarrerits. Ar...

Jo vaig néixer en plena guerra freda i a mesura que vaig anar adquirint ús de raó la possibilitat d'una guerra nuclear m'aterroritzava més i més. No creia que mai es produís, però la possibilitat que algun grillat accionés el botó en un costat o altre del teló em produïa veritable neguit. Encara recordo una edició molt antiga del programa "La Clave", il·lustrada amb el film "Dr. Strangelove" d'Stanley Kubrik, que en versió espanyola s'anomena "Teléfono Rojo:Volamos hacia Moscú", i seguida d'un debat en què, a banda de diversos analistes, hi participava també un representant soviètic que per si sol ja semblava una amenaça. La barreja de tragicomèdia apocalíptica i de debat dens sobre les possibilitats i conseqüències d'un enfrontament amb armament atòmic, amanits amb la musiqueta de "La Clave", em va causar una profunda impressió, que explica que anys després, l'enderrocament del Mur de Berlín i tot el que això repres...

Escric aquest post i escolto com s'explica el nacionalista espanyol José Bono al programa "59 segundos", de TVE. Només començar ja es despatxa contra la darrera iniciativa d'Ibarretxe i proclama que en nom de la llei caldrà impedir que se celebri la consulta popular anunciada. Poc després ens descriu la bandera espanyola com el símbol dels "valors constitucionals", i un mica més tard diu que aquells que reclamen un tracte fiscal i financer just són uns trabucaires carlistes que defensen privilegis, uns privilegis que segons ell serien radicalment incompatibles amb el seu ideal d'igualtat socialista. Ara mateix ja va a tota màquina parlant de la "nación", del seu patriotisme i de la bandera. Vaja, de tot "allò que interessa la gent". Com a mínim el Bono és sincer, i si bé ha iniciat la seva intervenció parlant de la llei i dels "valors constitucionals", poc després ja ens ha definit la nació com una comunitat de sentiments. ...

Després del trasbals causat per la dimissió d'en Josu Jon Imaz al capdavant del PNB el Lehendakari ha fet un pas endavant i ha fixat la data per a un referèndum en què el poble d'Euskadi s'haurà de pronunciar sobre un pacte amb l'estat, o bé si durant els propers dotze mesos no és possible arribar-hi, sobre les vies de futur que caldrà seguir. Deixant enrera el debat sobre quin sector ha guanyat al Partit Nacionalista, Ibarretxe ha agafat el control de l'agenda política basca, al mateix temps que dispara un torpede contra Zapatero a pocs mesos de les eleccions generals. Coneixent el tarannà del dirigent basc, podem esperar que complirà rigorosament el seu compromís, de tal manera que davant l'atzucac en què es troba el reconeixement de la plurinacionalitat a l'estat espanyol Euskadi es pronunciarà més enllà de les restriccions imposades per la constitució i els seus intèrprets ultramontans. La jugada és d'alt risc, però sabem que qui no arrisca no guanya...

L'editorial ultraespanyolista de "LA VANGUARDIA" d'ahir posa de manifest que, malgrat tot, el sobiranisme guanya posicions dia a dia. En dic ultraespanyolista perquè ja ni tan sols no es molesten en argumentar les seves posicions, simplement disparen insults contra en Joel Joan, l'Alfons López Tena i les plataformes independentistes, i amenacen amb estil gangsteril-"lo pagarán caro"-, els partits que contemporitzin amb l'independentisme. Que el diari de l'statu quo toqui a sometent amb aquesta exacerbació indica que l'establishment espanyol detecta que l'independentisme creix quantitativament i qualitativament al sí de la societat catalana. L'atac a en López Tena és especialment significatiu, fa quatre dies ja va ser objecte d'un semàfor vermell per les seves declaracions referents a la crema de fotos del rei, i és clar que l'han situat en el seu punt de mira pel seu enfocament rigorós i desacomplexat de l'opció sobiranist...

Quan es parla de les dues Espanyes sovint es fa referència a l'enfrontament atàvic i sagnant entre la dreta i l'esquerra espanyoles, tan ben sintetitzat en el famós poema d'Antonio Machado que si fa no fa diu allò de:"españolito que vienes al mundo, una de las Españas te ha de helar la sangre". Però hi ha unes altres dues Espanyes: l'Espanya concepte nacional i l'Espanya concepte històric i geogràfic. En aquest darrer sentit estem parlant del conjunt de la península ibèrica, denominada Hispània pels romans, nom del qual deriva la paraula "Espanya". El concepte romà d'Hispània, bàsicament geogràfic, va deixar una forta empremta, que es traduia en època medieval en les apel·lacions que hi feien els diferents reis peninsulars, i que per exemple es fa evident en el nom que rep el territori de la futura Catalunya a l'Imperi Carolingi, Marca Hispànica. En aquest sentit principalment geogràfic, és evident que el Principat de Catalunya és Espanya...

Aquest agost, de camí cap a Suïssa, em vaig aturar unes hores a Lió, la tercera ciutat francesa, després de París i Marsella, i la gran ciutat més burgesa que conec del país veí. Si més no aquesta és la impressió que me'n vaig endur després de passejar-m'hi una bona estona a peu i en cotxe. Un esperit burgès que es desprèn de l'austera elegància del edificis i de la gent del carrer, dels carrers i de les places, de l'ordre i la netedat del barri antic, de la contemplació del riu-el Roine del qual potser un dia en beure'm les aigües- sota una pluja lleugera suau, fins i tot el detall de moltes dones, especialment joves, amb uns vestits negres que recorden la indumentària tradicional del país. Una vegada més la impressió d'equilibri entre tradició i modernitat, entre identitat i cosmopolitisme. Tan sols és un impressió d'unes hores, i com a tota ciutat gran, hi ha de tot, però el record que en tinc, fins que hi torni i me n'endugui una altra visió, és aque...

Una de les fal·làcies més repetides pels representants de l'espanyolisme és aquella que diu que els problemes de les infrastructures i dels serveis són deguts a l'excessiva atenció posada en el debat identitari, en detriment de les polítiques de Benestar. Aquest matí mateix l'he tornada a sentir en boca del nou delegat del PP a Catalunya, i fa quatre dies ens ho va etzibar aquest home que fa de president de la Generalitat. Aquesta és la tesi defensada pel partit friqui C's i la que repeteixen una vegada i una altra personatges com Esperanza Aguirre, Alberto Ruiz Gallardón, el rector(fals) de la (falsa) Universitat Progressista de Catalunya, Vicenç Fisas i tutti quanti a qui fa nosa el catalanisme. La realitat però és tota una altra: el catalanisme és una força de modernització i millora permanent del país, i les principals deficiències que patim són degudes justament al nostre grau de submissió a Espanya, al descomunat espoli fiscal i a la manca d'inversió. L'Es...

Aquest mes d'agost vaig llegir l'assaig del gran Joan F. Mira "Crítica de la nació pura", que m'ha interessat especialment en la mesura com descriu sintèticament la formació de les diferents ètnies europees, els mecanismes pels quals les diferents poblacions del continent, i de les illes, han evolucionat cap al que avui coneixem com a nacions. Em sembla molt explicatiu el paràgraf que reprodueixo a continuació: "La unitat de civilització europea es va construir -amb la base del cristianisme i de l' herència clàssica i l'organització global que conserva l'Església- a través de la xarxa de relacions homogeneïtzadores que construirà, sobretot a partir dels segles X i XI , l'aristocràcia i més tard la "gent de ciutat". LA divisió dels pobles europeus - ètnies que mes endavant esdevindran o no esdevindran nacions - parteix d'abans: del moviment-barreja-estabilitizació de poblacions dins i fora dels antics límits de l'I...

Recordo que les Diades nacionals dels primers anys 90 van estar marcades per les notícies relatives a les successives independències nacionals que es produïen al centre i a l'est d'Europa, primer dels països bàltics, després de les restants repúbliques soviètiques, la reunificació alemanya, la separació de Txèquia i Eslovàquia, i finalment, l'esclat dels Balcans. Múltiples exemples d'exercici del dret d'autodeterminació que ja no corresponien a colònies del tercer món sinó a nacions europees com la mateixa Catalunya. El paral·lelisme s'acabava en la mesura que tots aquests països sortien del malson comunista, i per tant es desfeien del domini d'uns estats que, com el soviètic, havien fet fallida econòmicament i socialment, i eren incapaços de reaccionar d'una forma efectiva per evitar les successives secessions o l'adhesió de la República Democràtica Alemanya a la República Federal. Aquesta circumstància dificultava el paral·lisme amb el cas català...

Qui va a Suïssa en torna amb el record dels meravellosos paratges naturals, muntanyes com les del Jungfrau i el seu entorn, els llacs, les valls dels Grisons, i múltiples indrets amb un gran encant. Jo també, però al mateix temps n'he tornat amb la constatació que és veritablement un país ric, dels més rics del planeta, i ho és perquè, a banda del secret bancari, que sens dubte juga molt a favor de la seva poderosíssima banca, excel·leix .b molts altres aspectes, des de la fabricació de rellotges fins a la ganiveteria, passant per la indústria farmacèutica, la construcció de túnels, la xocolata i els cigars. A Suïssa no hi ha petroli, ni gas, ni pedres precioses, a Suïssa hi ha gent que de fa molts anys que va per feina, que ha sabut fer negocis amb tot el món i al mateix temps defensar aferrissadament la seva identitat, les seves singularitats i la seva independència, i que des de fa segles no s'ha sotmès a cap tirà. Quan a Catalunya es pretén competir gràcies a la mà d'o...

Ja he tornat de Suïssa, aquell petit gran país del que m'he endut una impressió molt positiva. Per una banda, per extensió i població, s'assembla molt al nostre, i podríem afegir que tal com Catalunya, i malgrat el tòpic alpí, disposa d'una gran diversitat de paisatges. La gran diferència rau en el fet que si bé exisiteix un fort sentiment nacional suís, les tres grans identitats que en formen part, alemanya, francesa i italiana, hi conviuen harmònicament, però cadascú a casa seva. No existeix una identitat cultural suïssa, on el patriotisme suís és més evident, amb profusió de banderes, és als cantons germànics, justament els que tenen una identitat més singular i diferenciada, també respecte Alemanya i Àustria, atès que els dialectes germànics que s'hi parlen difereixen en gran mesura de l'alemany estàndard, que d'altra banda és la llengua amb què escriuen i que s'utilitza en els àmbits més formals. D'altra banda, tant Ginebra com Lausana són dues ciut...

Demà me'n vaig de vacances cap a Suïssa, "on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!", o simplement més rica i més lliure, una terra maleïdament muntanyosa, sense riqueses naturals, a banda dels seus paisatges idil·lícs, i envoltada de països més grans amb històrics anhels expansionistes. Els suïssos han sabut jugar les seves cartes: han mantingut la identitat cultural i lingüística de cada racó, han evitat la guerra durant més de cent cinquanta anys i s'han omplert les butxaques. Segur que alguna cosa en podem aprendre, nogensmenys l'extensió territorial i la població són quasi clavades a les de Catalunya. Quan aquí tot rebenta, quan res no funciona, me'n vaig a un país que ha esdevingut un model d'eficiència i eficàcia, simbolitzada també en la puntualitat dels seus serveis ferroviaris. Els darrers dies s'han produït les compareixences dels presidents d'ENDESA i de REE al Parlament de Catalunya, i de la minist...

En el darrer any, i sense buscar-ho expressament, he llegit força sobre el període àlgid dels totalitarismes a Europa, que s'inicia a finals dels anys vint amb l'ascens del georgià Josif Stalin al poder absolut de la Unió Soviètica i que arriba a la seva fi amb la mort d'aquest dictador l'any 1953. Durant una etapa més curta d'aquest període, entre 1933 i 1945, Hitler va esdevenir el fürher d'Alemanya, va sotmetre el país a la seva voluntat, va iniciar la Segona Guerra Mundial i va exterminar milions de jueus i de gent d'altres pobles que no s'adequaven al seu model de puresa racial i de submissió absoluta. Stalin, amb un mandat més llarg, no es va quedar endarrera. És més, en nombre total de morts va superar el règim nazi, si bé no en la seva productivitat assassina. Almenys 20 milions de morts es poden atribuir a les polítiques d'extermini estalinistes, ja fos per la confiscació de les collites dels pagesos ucraïnesos, el genocidi conegut amb el no...

Avui he tornat a mirar-me alguns episodis de "Fawlty Towers", la genial sitcom creada els anys 70 per John Cleese i la que era la seva dona, Connie Boothw ambdós membre de Monty Python. Ja n'era un fan quan la passaven per Tv3 i fa un parell d'anys vaig comprar-ne la col·lecció completa a l'FNAC. És una obra mestra de l'humor, una de les millors comèdies televisives que s'han realitzat mai. Sempre m'hi faig un escandalós tip de riure. Els episodis, de poc més de trenta minuts, funcionen com un mecanisme perfectament engranat en què Basil Fawlty insulta, ofèn és humiliat reiteradament, i pateix tota mena de cops i agressions en la línia del millor slapstick. A més, en la versió original anglesa es pot apreciar amb tota la seva magnitud el fet que en Manuel, el cambrer que a la versió catalana se'ns presenta com a mexicà, és de Barcelona. I això va més enllà de l'anècdota: quan el personatge exhibeix la seva ineptitud el senyor Fawlty ho intenta ...