AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

La retirada de Fidel Castro, la lenta agonia del règim, recorda la fi del franquisme, amb la diferència que en el cas cubà el líder plega abans de morir. Un altre exemple de fracàs de l'oposició democràtica enfront una dictadura personalista que aguanta mentre aguanti el cap, i ja veurem què passa amb el "germaníssim" com a màxim dirigent. Probablement l'assassinat de Carrero Blanco va eliminar un obstacle important per a la democratització de l'estat espanyol, però a Cuba el continuador pertany a la línia dura. La tragèdia cubana va molt més enllà d'un problema de canvi de règim, avui Cuba és un país devastat pel comunisme. El que era terra de promissió, també per a molts catalans que anaven a guanyar-s'hi la vida, un dels països més rics d'Amèrica Llatina, avui és una illa escleròtica, amb una societat lligada de peus i mans, on la iniciativa individual és reprimida i les infraestructures es degraden cada dia que passa. Per entendre la desfeta que ha...

Sarkozy està pasant per un baix moment de popularitat, que es pot veure novament afectada per la falsa disculpa publicada arran de l'incident del " pobre "con"". L'excessiva exposició mediàtica li està passant factura, sobretot pels afers Ciganer i Bruni, però llegint i escoltant algunes cròniques periodístiques sembla talment que el president francès s'estigui enfonsant en la misèria, com si hagués fracassat en la comesa. Aquí molts obliden que el mandat presidencial és de cinc anys i que tot just acaba de començar. Per més que estigui passant per un tràngol complicat, té temps de sobres per recompondre la situació , i sobretot, pel més important, per impulsar un programa verament reformista.Tots aquests que el donen per amortitzat val més que prenguin paciència. Jo segueixo pensant que el personatge dóna molt de sí, però si vol aprofitar al màxim les seves capacitats polítiques cal que canviï d'estratègia mediàtica. Casar-se amb la Bruni sent presi...

Després d'un llarga lluita, política i armada, Kosovo ha proclamat la seva independència, i ha obtingut el reconeixement de les principals democràcies del planeta. El darrer drama dels Balcans va començar a Kosovo, i ara hi acaba. La hubris del nacionalisme serbi que, a més d'anorrear l'autonomia kosovar, pretenia construir la Gran Sèrbia sobre la major part del territori de l'antiga Iugoslàvia, fent ús de la força militar i imposant la neteja ètnica dels territoris amb poblacions mixtes, ha acabat amb la seva nèmesi absoluta: Sèrbia va esdevenir l'estat pària d'Europa, va ser bombardejada per l'OTAN, no va aconseguir cap dels seus objectius nacionalistes, més enllà de l'establiment d'un estat serbi a Bòsnia, i ara perd Kosovo, un territori poblat majoritàriament per albanesos, des de fa segles, però que per als serbis és el bressol de la seva pàtria. Crida l'atenció com la independència de Montenegro, un país ètnicament serbi, que en la guerra c...

Sempre que per part de CiU s'anuncia que un pacte amb el PSOE a Madrid va lligat amb la fi del tripartit a Catalunya, s'aixeca un cor de veus que, amb indignació simulada o real, diuen que és inconcebible que una força nacionalista vulgui decidir el govern de Catalunya a Madrid. Obliden la dada definitiva, un govern de Catalunya es podrà decidir a Madrid en la mesura que el PSC depengui del PSOE. El que no pot esperar el PSOE és suport perquè governin l'estat i que al mateix temps el PSC, que a Madrid es dilueix completament dins un únic grup parlamentari socialista, segueixi una estratègia que condemna CiU als rengles de l'oposició, tot i ser la força guanyadora de les eleccions catalanes. Per més que hi dono voltes no hi veig cap subordinació de la política catalana, al contrari, el que hi ha és un partit català que vol utilitzar la força decisiva que li poden donar les urnes perquè el govern català torni a seri liderat pel nacionalisme. Aquí l'única subordinació ...

El Concili Vaticà II va obrir les portes de les esglésies i aquestes es van buidar. Des de Joan Pau II l'estratègia vaticana va en direcció contrària: suport als moviments catòlics conservadors, del tipus Opus Dei, més elitista, o els neocatecumenals (o Quicos), més adreçat als sectors populars. Davant la força de la secularització, l'Església opta per reforçar els seus dogmes i se centra més en convertir els feligresos en militants de la causa que no en intentar el retorn d'aquells que se n'han allunyat. Aquesta església es presenta més radical i intransigent amb la relaxació moral, especialment en tot allò que afecta la vida privada de les persones: el matrimoni, el sexe, l'opció sexual, l'anticoncepció, l'avortament. I tot i que també es pronuncia sobre qüestions de política general, no són avui el seu principal cavall de batalla. Jo no sóc creient, però en canvi sóc de formació i cultura cristiana, i aquesta nova cara del catolicisme em resulta més estra...

Observo que els mitjans de comunicació dediquen la seva atenció preferent a la pugna Obama-Clinton, és a dir, a les primàries demòcrates. En canvi les primàries del Partit Republicà, que més enllà de les idees de cadascú, comptaven amb els candidats més potents (McCain, Romney i Giuliani), han estat objecte d'un seguiment molt més discret. Ja s'ho faran, però mentre dia rera dia ens fan partíceps de la retòrica electritzant, però buida, d'en Barack Obama, el gran John McCain va fent camí cap a la Casa Blanca, de tal manera que quan juri el càrrec els nostres periodistes i l'opinió pública europea encara s'estaran demanant qui és aquell senyor de cabells blancs que tot d'una comanda la primera potència mundial, en comptes del favorit Obama. De fet, amb les presidencials franceses va passar una cosa semblant, l'esperança blanca de no sé ben bé què, qui oferia, es veu, les idees més innovadores, era la senyora Royal, un altre cas de retòrica buida que a casa no...

Ahir va fer fa 800 anys del naixement d'en Jaume I, el rei més gran de la nostra història, qui va conquerir per a la Corona d'Aragó, València i Mallorca, que van ser repoblades majoritàriament per catalans. Els monarques medievals no es consideraven forjadors de nacions, actuaven en funció dels seus interessos i de l'equilibri de forces extern i intern, en tot cas la ideologia la proporcionava la religió. Però allò que aquests monarques van crear ha estat sovint el fonament de sòlides realitat nacionals. El cas d'en Jaume I és contradictori, com escriu molt bé l'Alfred Bosch a l'AVUI, d'una banda va fer possible l'expansió dels catalans cap al sud i cap a les illes, i aquesta base territorial i demogràfica explica que avui la catalana sigui la cultura sense estat propi més potent d'Europa, i potser del món. Però al mateix temps, la seva política successòria, i l'organització política que va donar a les seves conquestes, explica en part perquè no ...

Les primàries que avui celebra el partit republicà a Florida són crucials per posicionar els candidats de cara al proper "Supertuesday", que serà l'hora decisiva de debò. Avui veurem si en McCain se situa definitivament com el front-runner o bé si una victòria de Romney deixa la partida del tot oberta. També és l'hora de conèixer si l'aposta de Giuliani per concentrar els seus esforços en aquesta segona fase de la campanya dóna bons resultats, o bé si es veu obligat a abandonar la lluita tot just acabada de començar. Finalment cal veure quin paper fa en Huckabee en un estat on el pes del vot evangèlic és més baix que als indrets on ha quedat més ben situat. Reitero la meva preferència per en McCain, i crec que l'escenari ideal per al partit republicà és un duel McCain-Clinton. La senyora Clinton és una candidat potent, una persona preparada per ser president, amb l'afegit que seria la primera dona en assumir aquest càrrec, però té dos greus inconvenients: ...

Pel que diuen els diaris la informació clau que ha permès detenir la cèl·lula terrorista de Barcelona no prové de la CIA, sinó dels serveis secrets francesos, per tant corregeixo el meu anterior post pel que fa a aquest particular, però refermo que per a mi els americans són el principal aliat d'Europa i no l'enemic de la humanitat. D'altra banda, quina és l'alternativa a l'hegemonia nord-americana?, un món multipolar equilibrat per reputades potències com ara la Xina, Rússia, Iran i Veneçuela?, amb els europeus pel mig repartint somriures a tort i a dret per no enfurismar els poderosos orientals?. Amb tots els seus defectes, prefereixo una superpotència nord-americana hegemònica:són la democràcia més antiga, i fan de la llibertat el seu ideal. I si Europa vol tenir alguna cosa a dir en l'ordre mundial, ha de començar per enfortir la seva capacitat d'acció exterior, inclosa la militar. A l'Europa d'avui les idees d'en John McCain fàcilment poden ...

Catalunya és un país estrany, es descobreix una trama terrorista que presumptament pretenia atemptar al metro i a un centre comercial, i els responsables polítics del país es dediquen a amagar el cap sota l'ala. El conseller d'Interior fa pena al Parlament, limitant-se a exposar allò que li ha dit el ministre, sense cap anàlisi pròpia de la situació, el president del país no diu ni ase ni bèstia-però a això ja hi estem acostumats-, i l'alcalde de Barcelona tan sols diu que no passa res i que no li han donat cap indicació que s'hagin de reforçar les mesures de seguretat. El que es troba a faltar és un discurs coherent sobre el terrorisme islamista. Tanta anys assenyalant els EUA com els culpables de tot, i ara resulta que és gràcies a la informació e la CIA que es pot evitar l'atemptat. Que jo sàpiga els americans mai no han bombardejat Barcelona, ni han envaït Catalunya, ni han espoliat la nostra economia, ni ens han imposat la seva llengua (quants catalans són capa...

Jo sóc dels que es neguen a la demonització sistemàtica del Partit Popular, perquè al capdavall considero que aquest plantejament tan sols beneficia el PSOE i espanyolitza la política catalana, en la mesura que ens situa enfront d'una de les eternes dues Espanyes, i per tant al costat de l'altra. Això no obstant, cal veure que el to de la precampanya "popular" és directament anti-català, primer amb les insinuacions d'incloure a les llistes personatges amb mentalitat d'ocupant com el Francisco Caja, després amb el fitxatge de Manuel Pizarro, un home que s'ha fet famós per haver evitat que ENDESA acabés en mans catalanes, i que després de la gran apagada de l'estiu, va venir al Parlament de Catalunya a torejar-se'n els diputats, un home que va utilitzar la catalanofòbia per defensar els seus interessos personals. I finalment, totes aquestes promeses d'imposar el bilingüisme escolar i la campanya d'agitació contra la immersió lingüística. És c...

El candidat que recolza aquest blog, el veterà John McCain, ha aconseguit perfilar-se, després de guanyar a New Hampshire i a South Caroline, com el "frontrunner" en la cursa per a la designació republicana, tot i la seva edat, 71 anys, i que els seus recursos de campanya van patir una greu davallada l'estiu passat. L'atenció mediàtica està concetrada en el duel entre els principals candidats demòcrates, Clinton i Obama, però els candidats més interessants són tres republicans, en McCain, en Mitt Romney i en Rudolph Giuliani. En McCain, el meu candidat, és un heroi de guerra que es va passar cinc anys presoner del règim comunista del Vietnam, i que en tornar va iniciar una brillant carrera política. És un polític conservador heterodox, conegut per la seva condició de falcó en política exterior, les seves posicions "centristes" en matèria d'immigració, el seu rebuig a la tortura dels presoners de guerra i la seva oposició al manteniment de la presó de Gua...

La nova detenció de "presumptes" membres d'Al-qaida al Raval que "presumptament" preparaven atemptats contra edifcis emblemàtics de Barcelona, és un indicador més per a la ciutadania de l'existència d'una molt real amenaça terrorista, que malgrat tots els numerets diplomàtics de l'administració Zapatero i la seva Aliança de Civilitzacions, apunta directament Catalunya. En algun post anterior ja ho he escrit, el terrorisme islamista és el que més ens ha de preocupar i el que més ha de centrar el treball de les forces de seguretat i l'atenció de la població, no per viure atemorits ,sinó per estar ben informats i col·laborar si s'escau en el control dels possibles nuclis criminals. Contràriament, llevat de quan es produeixen detencions com la de dissabte, la informació que rebem sobre la presència d'aquests grups a casa nostra és escassíssima, en contrast per exemple amb el seguiment intensiu que ens ofereixen els mèdia sobre qualsevol movim...

Fins fa poc tan sols alguns opinadors catalans gosaven aixecar el dit i dir que això de la immigració era un mal negoci. El discurs oficial, propagat per tècnics políticament correctes i per les autoritats públiques, i digerit alegrament per molts ciutadans que prefereixen donar per bona una versió edulcorada de la realitat, sempre ha predicat que la immigració és una gran oportunitat, que és la garantia del sosteniment del sistema de pensions, que ens enriqueix culturalment, que proporciona mà d'obra a les nostres empreses, que fa rutllar la nostra economia, que rejoveneix el país, i que és un factor clau del creixement econòmic. Alguns, per exemple en Xavier Roig, ja deien que una cosa era el creixement del PIB i una altra la renda per càpita, és a dir, encara que el pastís es faci més gros, cada vegada som més a repartir-nos-el i el tros que ens toca és més petit, i de fet alguna dada s'ha publicat sobre aquest particular, però sense donar-li la importància que realment té. ...

La darrera polèmica relacionada amb el conflicte franco-flamenc a Bèlgica ha estat originada pel fet que la nova Miss Bèlgica no entén el flamenc, fins al punt que en un acte públic en què ha se li ha formulat una pregunta en la llengua de Flandes i no ha estat capaç d'entendre-la, una part del públic ha exhibit el seu rebuig amb una xiulada. S'entén que la repulsió no anava tan dirigida contra la noia com contra l'organització del certamen, que no va tenir la sensibilitat d'exigir el coneixement de l'altra llengua oficial de l'estat. Una anècdota que s'afegeix a la llista d'esdeveniments que han marcat històricament el conflicte entre ambdues comunitats, simbolitzat en el monument que els flamencs han erigit als seus connacionals que van morir a la Iera Guerra Mundial com a conseqüència de no entendre les ordres que els oficials de l'exèrcit belga els dictaven en francès. Tant és així que la diada nacional de Flandes commemora la data en què es va p...

El cas belga presenta unes característiques molt peculiars, ja que la nació d'on sorgeixen les principals veus secessionistes, Flandes, és la majoritària dins l'estat i la que acumula més poder polític i econòmic. Tant és així que els primers ministres belgues habitualment són flamencs, i si tots els partit flamencs sumen plegats, fan majoria al parlament federal. D'altra banda, en territori flamenc es practica un monolingüisme força estricte que fa pensar que, almenys allà, la vitalitat de la llengua neerlandesa no es troba especialment amenaçada, i que els retrocessos els va patir força anys enrera, quan les elits del país van adoptar el francès, un procés que s'ha aturat i probablement revertit. El conflicte rau en el repartiment del pastís econòmic que representen els impostos i la seguretat social. Els flamencs generen més recursos públics per càpita que no els valons, i en canvi aquests segons reben més diners públics per càpita (els sona familiar això?).L'eco...

Aprofitant els dies de vacances que no havia exhaurit a l'estiu i les ofertes especials de Ryanair i dels hotels Ibis, hem passat uns dies a Brussel·les, des d'on hem visitat Gant, Bruges i Anvers. La impressió que em fa Brussel·les és que avui és una ciutat francesa, d'arquitectura flamenca i poblada per africans. Ja hi havia estat deu anys enrera, i el centre històric, situat a l'entorn de la Grotte Markt, m'ha agradat força, més que l'altrq vegada. Les típiques construccions flamenques dels S. XV, XVI i XVII, amb les seves façanes guarnides, triangulars i punxegudes, em semblen d'una gran bellesa, i són l'expressió d'una burgesia de comerciants i industrials, no d'una noblesa rendista, que a més va tenir el mèrit de treure's del damunt l'ocupació espanyola. En canvi hi ha elements com ara l'estació central de trens i moltes de les estacions de metro, que presenten un aspecte penós, de brutícia i deixadesa, tot i que el transport pú...

Després d'haver passat el cap d'any a Flandes ja torno a ser aquí, amb la voluntat de recuperar una certa periodicitat en l'actualització del blog. El calendari és una convenció que ens facilita posar fites i fer balanç de la feina feta. Per a mi 2007 no ha estat brillant en quant a consecució d'objectius, però sí d'aprenentatge i d'obertura de nous horitzons. Durant l'any 2008 aquest aprenentatge i aquests nous horitzons s'haurien de materialitzar en alguna cosa. Em trobo de ple en l'edat adulta, però en el món d'avui aquest és un concepte força més relatiu, tant per l'allargament de l'esperança de vida com per les constants innovacions de tota mena, que obliguen a renovar-se de forma continuada. Pel que fa al país els senyals són contradictoris: d'una banda vivim en un moment de decadència pura i dura, jo no hi aplico l'adjectiu "dolça" com en David Madí, perquè a diferència dels anys 80 i 90, els nostres governants no...

Ja ho vaig escriure amb motiu de la seva escapada al Txad i ho reitero ara, després que ha seduït (o ha estat seduït per ) la Carla Bruni: en Sarkozy és un crack, i no ho és tan sols per aquests fets amb tanta força mediàtica, sinó perquè això es combina amb una trajectòria política de primera categoria, la presidència de la República Francesa, i una agenda política ambiciosa i transformadora. Novament dic que hi ha aspectes del personatge que no m'agraden: considero un error que es deixi pagar les vacances pels seus amics milionaris, que ho fes un parell de vegades em sembla acceptable, però que sistemàticament es valgui de la generositat de les seves amistats més acabalades obre la porta a massa sospites. Segur que l'afer amb la Bruni ha fet mal, la senyora tenia molts números per ser-si és que ja no ho era- una nova musa de la "gauche caviar", sobretot per al seu sector masculí, però l'idil·li amb el líder de la dreta trenca l'aura de puresa que podia tenia...

Després d'una llarga abscència, i amb retard, avui ja és Sant Esteve, reprodueixo un poema nadalenc d'en J.V. Foix. SI L'ALTRA NIT JO CAVALCAVA AL RAS Si l'altra nit jo cavalcava al ras Com qui no torna i se'n va i esquiva el mas, Pertot i enlloc sentia corn i esquella; Sona un tunc tan tunc que tocaràs, Vénen de lluny, sense brida ni sella, Com qui torna i se'n va i esquiva el mas. De tres pastors pataus seguia el pas, I de llur folc em feia l'escarràs Per heure foc i llum amb poca estella; Canta que tunc tan tunc que cantaràs, Passen, llampants, pel bosc i la planella, I de llur folc em feia l'escarràs. Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas, Vénen, alats, el Persa, de domàs, l'Hindú i l'Anglès enllà de la querella; Balla que tunc tan tunc que ballaràs, I el Rus i els seus amb la gorra i l'estella. Vénen, alats, el Persa, de domàs. De dalt del cel, tan alt, com ho diràs, Quan fulla el son entre aigües i joncars, I estrullo l'oli i...