AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

El diumenge de Pasqua l'espai "30 minuts" de tv3, reconegut per la seva imparcialitat, ens va oferir un reportatge d'exaltació del candidat Obama, que amb repetides al·lusions a la gran novetat que representa el seu ascens polític ens pretenia fer passar bou per bèstia grossa. Tot just començar ja ens van dir que és un candidat representatiu de les generacions de la globalització. Se suposa que és així perquè el seu pare era kenià i el segon marit de sa mare era indonesi, la qual cosa més que deure's a la globalització és indicatiu del gust de la senyora Obama pels homes exòtics. Gràcies als experiments materns, el petit Obama va ser pujat pels avis, uns simpàtics senyors blancs residents a Hawai. El noi era un bon estudiant, però el color de la seva pell el neguitejava, fins al punt de voler-se identificar com a negre. Aquesta sensibilitat racial explicaria, segons els guionistes, l'aproximació del jove Barack a les drogues. Va iniciar els estudis universitar...

El ja ex-governador de l'estat de Nova York, Eliot Spitzer, ha hagut de plegar per la seva afició a les prostitutes de luxe, contradictòria amb els elevats estàndards ètics que ell mateix s'havia fixat i amb la seva trajectòria com a fiscal estrictíssim, que a més de perseguir les pràctiques corruptes de personatges de Wall Street, havia portat als tribunals xarxes de prostitució com la que li proporcionava estones d'esbarjo en cambres d'hotel. Barack Obama continua en la cursa per a la nominació com a candidat demòcrata a la presidència, que té gairebé guanyada, tot i les seves relacions perilloses amb el reverend Jeremiah Wright. Obama mai no ha amagat la influència d'aquest pastor evangèlic, però tot just ara s'ha fet públic el contingut d'algun dels seus sermons inflamats contra els EUA i el que identifica com el poder dels blancs. Entre les seves afirmacions es poden esmentar les següents: * "We put Mandela in prison and supported apartheid the who...

Els resultats de les darreres eleccions estatals dibuixen un panorama més interessant que el d'una simple victòria del PSOE. És prou sabut que sense Catalunya el PP hauria guanyat, però és que sense Catalunya i Euskadi el partit conservador hauria obtingut majoria absoluta. A més, guanya de forma espectacular a Madrid i al País Valencià, on millora substancialment els seus resultats. No ens trobem davant d'un PSOE triumfador en el conjunt de l'estat, sinó d'un PSOE que ha aconseguit mobilitzar com mai el vot anti-PP allà on aquest partit desperta més recels, però que ha perdut posicions en els feus del seu rival. Per això no és estrany que en Rajoy hagi decidit continuar, al capdavall en els territoris més dinàmics pro-PP s'ha reforçat, però té un clar problema a Catalunya i al País Basc, on anys enrera el seu partit havia aconseguit més suport, fins al punt que en època de Mayor Oreja havia liderat el front espanyolista a Euskadi. Per guanyar, la dreta espanyola ne...

De les darreres eleccions em segueix cridant l'atenció que, sense que es produís cap situació excepcional, el PSC-PSOE obtingués tan bon resultat: va aconseguir mobilitzar el mateix nombre de votants d'ara fa quatre anys-quan tot allò de l'11-M, la guerra, l'Aznar et alteri-i sumar-ne uns 86.000 més. En una societat sana hi hauria vot de càstig contra un govern socialista que ha demostrat la seva incompetència a bastament, ja sigui amb el desgavell de les infrastructures o amb la farsa dels incompliments estatutaris, però es veu que aquí pesen més altres factors. Malgrat tot, no estic d'acord amb els qui parlen de derrota del nacionalisme: avui Catalunya no és menys nacionalista que quatre anys enrera, simplement els partits nacionalistes catalans tenen dificultats per mobilitzar el seu electoral natural, una part del qual s'absté i una altra opta pels socialistes com a mal menor i per "aturar el PP". (Encara que ERC renegui del nacionalisme, si reclam...

La por paralitza, a Catalunya la por al PP ens deixa aturats on érem, amb espoli fiscal a gran escala, immigració descontrolada, trens que no arriben a l'hora, peatges a dojo, aeroports provincians, incompliments estatutaris i infantilisme polític. Em temo que hi ha haurà una mica de soroll durant els propers mesos, especialment a Ca n'ERC, però després de l'estiu tot continuarà si fa no fa com fins ara. Els resultats de CiU no són per llençar cohets, després de tots els desastres i enganys que ens ha ofert el govern Zapatero, i davant la incompetència del tripartit, s'hauria pogut obtenir un suport més ampli. El lema de fer respectar Catalunya és bo, però no hi ha hagut en els darrers mesos un discurs prou clar i contundent que transmetés aquesta idea a la població, les excessives especulacions sobre hipotètics pactes han fet ombra a les restants propostes electorals. I cal dir que el perfil del cap de llista a Madrid tampoc no hi ajuda. Sobre aquest particular hi h...

L'acabament dels treballs del primer quadrimestre del Màster d'Història del Món m'ha mantingut apartat del blog. Un cop superada aquesta fase agònica torno a ser aquí, poques hores abans que s'obrin els col·legis electorals. Serà un dia tranquil, amb presències reiterades al col·legi electoral com a apoderat de CiU. El terrorisme ha provocat novament un final abrupte de la campanya electoral, però tant el fet com el context són molt diferents de l'11-M. L'assassinat d'un ex-regidor del PSOE a Arrasate, treballador d'un peatge, davant la seva dona i la seva filla és en sí mateix la prova més clara que ETA està acabada, poden seguir matant, però tan sols víctimes desprotegides. Demostren la seva impotència i queden en evidència davant els mateixos components de l'esquerra abertzale. A diferència de fa quatre anys, el govern espanyol estava preparat per aquesta eventualitat i les reaccions dels partits s'han mantingut en el camp de la correcció polí...

La retirada de Fidel Castro, la lenta agonia del règim, recorda la fi del franquisme, amb la diferència que en el cas cubà el líder plega abans de morir. Un altre exemple de fracàs de l'oposició democràtica enfront una dictadura personalista que aguanta mentre aguanti el cap, i ja veurem què passa amb el "germaníssim" com a màxim dirigent. Probablement l'assassinat de Carrero Blanco va eliminar un obstacle important per a la democratització de l'estat espanyol, però a Cuba el continuador pertany a la línia dura. La tragèdia cubana va molt més enllà d'un problema de canvi de règim, avui Cuba és un país devastat pel comunisme. El que era terra de promissió, també per a molts catalans que anaven a guanyar-s'hi la vida, un dels països més rics d'Amèrica Llatina, avui és una illa escleròtica, amb una societat lligada de peus i mans, on la iniciativa individual és reprimida i les infraestructures es degraden cada dia que passa. Per entendre la desfeta que ha...

Sarkozy està pasant per un baix moment de popularitat, que es pot veure novament afectada per la falsa disculpa publicada arran de l'incident del " pobre "con"". L'excessiva exposició mediàtica li està passant factura, sobretot pels afers Ciganer i Bruni, però llegint i escoltant algunes cròniques periodístiques sembla talment que el president francès s'estigui enfonsant en la misèria, com si hagués fracassat en la comesa. Aquí molts obliden que el mandat presidencial és de cinc anys i que tot just acaba de començar. Per més que estigui passant per un tràngol complicat, té temps de sobres per recompondre la situació , i sobretot, pel més important, per impulsar un programa verament reformista.Tots aquests que el donen per amortitzat val més que prenguin paciència. Jo segueixo pensant que el personatge dóna molt de sí, però si vol aprofitar al màxim les seves capacitats polítiques cal que canviï d'estratègia mediàtica. Casar-se amb la Bruni sent presi...

Després d'un llarga lluita, política i armada, Kosovo ha proclamat la seva independència, i ha obtingut el reconeixement de les principals democràcies del planeta. El darrer drama dels Balcans va començar a Kosovo, i ara hi acaba. La hubris del nacionalisme serbi que, a més d'anorrear l'autonomia kosovar, pretenia construir la Gran Sèrbia sobre la major part del territori de l'antiga Iugoslàvia, fent ús de la força militar i imposant la neteja ètnica dels territoris amb poblacions mixtes, ha acabat amb la seva nèmesi absoluta: Sèrbia va esdevenir l'estat pària d'Europa, va ser bombardejada per l'OTAN, no va aconseguir cap dels seus objectius nacionalistes, més enllà de l'establiment d'un estat serbi a Bòsnia, i ara perd Kosovo, un territori poblat majoritàriament per albanesos, des de fa segles, però que per als serbis és el bressol de la seva pàtria. Crida l'atenció com la independència de Montenegro, un país ètnicament serbi, que en la guerra c...

Sempre que per part de CiU s'anuncia que un pacte amb el PSOE a Madrid va lligat amb la fi del tripartit a Catalunya, s'aixeca un cor de veus que, amb indignació simulada o real, diuen que és inconcebible que una força nacionalista vulgui decidir el govern de Catalunya a Madrid. Obliden la dada definitiva, un govern de Catalunya es podrà decidir a Madrid en la mesura que el PSC depengui del PSOE. El que no pot esperar el PSOE és suport perquè governin l'estat i que al mateix temps el PSC, que a Madrid es dilueix completament dins un únic grup parlamentari socialista, segueixi una estratègia que condemna CiU als rengles de l'oposició, tot i ser la força guanyadora de les eleccions catalanes. Per més que hi dono voltes no hi veig cap subordinació de la política catalana, al contrari, el que hi ha és un partit català que vol utilitzar la força decisiva que li poden donar les urnes perquè el govern català torni a seri liderat pel nacionalisme. Aquí l'única subordinació ...

El Concili Vaticà II va obrir les portes de les esglésies i aquestes es van buidar. Des de Joan Pau II l'estratègia vaticana va en direcció contrària: suport als moviments catòlics conservadors, del tipus Opus Dei, més elitista, o els neocatecumenals (o Quicos), més adreçat als sectors populars. Davant la força de la secularització, l'Església opta per reforçar els seus dogmes i se centra més en convertir els feligresos en militants de la causa que no en intentar el retorn d'aquells que se n'han allunyat. Aquesta església es presenta més radical i intransigent amb la relaxació moral, especialment en tot allò que afecta la vida privada de les persones: el matrimoni, el sexe, l'opció sexual, l'anticoncepció, l'avortament. I tot i que també es pronuncia sobre qüestions de política general, no són avui el seu principal cavall de batalla. Jo no sóc creient, però en canvi sóc de formació i cultura cristiana, i aquesta nova cara del catolicisme em resulta més estra...

Observo que els mitjans de comunicació dediquen la seva atenció preferent a la pugna Obama-Clinton, és a dir, a les primàries demòcrates. En canvi les primàries del Partit Republicà, que més enllà de les idees de cadascú, comptaven amb els candidats més potents (McCain, Romney i Giuliani), han estat objecte d'un seguiment molt més discret. Ja s'ho faran, però mentre dia rera dia ens fan partíceps de la retòrica electritzant, però buida, d'en Barack Obama, el gran John McCain va fent camí cap a la Casa Blanca, de tal manera que quan juri el càrrec els nostres periodistes i l'opinió pública europea encara s'estaran demanant qui és aquell senyor de cabells blancs que tot d'una comanda la primera potència mundial, en comptes del favorit Obama. De fet, amb les presidencials franceses va passar una cosa semblant, l'esperança blanca de no sé ben bé què, qui oferia, es veu, les idees més innovadores, era la senyora Royal, un altre cas de retòrica buida que a casa no...

Ahir va fer fa 800 anys del naixement d'en Jaume I, el rei més gran de la nostra història, qui va conquerir per a la Corona d'Aragó, València i Mallorca, que van ser repoblades majoritàriament per catalans. Els monarques medievals no es consideraven forjadors de nacions, actuaven en funció dels seus interessos i de l'equilibri de forces extern i intern, en tot cas la ideologia la proporcionava la religió. Però allò que aquests monarques van crear ha estat sovint el fonament de sòlides realitat nacionals. El cas d'en Jaume I és contradictori, com escriu molt bé l'Alfred Bosch a l'AVUI, d'una banda va fer possible l'expansió dels catalans cap al sud i cap a les illes, i aquesta base territorial i demogràfica explica que avui la catalana sigui la cultura sense estat propi més potent d'Europa, i potser del món. Però al mateix temps, la seva política successòria, i l'organització política que va donar a les seves conquestes, explica en part perquè no ...

Les primàries que avui celebra el partit republicà a Florida són crucials per posicionar els candidats de cara al proper "Supertuesday", que serà l'hora decisiva de debò. Avui veurem si en McCain se situa definitivament com el front-runner o bé si una victòria de Romney deixa la partida del tot oberta. També és l'hora de conèixer si l'aposta de Giuliani per concentrar els seus esforços en aquesta segona fase de la campanya dóna bons resultats, o bé si es veu obligat a abandonar la lluita tot just acabada de començar. Finalment cal veure quin paper fa en Huckabee en un estat on el pes del vot evangèlic és més baix que als indrets on ha quedat més ben situat. Reitero la meva preferència per en McCain, i crec que l'escenari ideal per al partit republicà és un duel McCain-Clinton. La senyora Clinton és una candidat potent, una persona preparada per ser president, amb l'afegit que seria la primera dona en assumir aquest càrrec, però té dos greus inconvenients: ...

Pel que diuen els diaris la informació clau que ha permès detenir la cèl·lula terrorista de Barcelona no prové de la CIA, sinó dels serveis secrets francesos, per tant corregeixo el meu anterior post pel que fa a aquest particular, però refermo que per a mi els americans són el principal aliat d'Europa i no l'enemic de la humanitat. D'altra banda, quina és l'alternativa a l'hegemonia nord-americana?, un món multipolar equilibrat per reputades potències com ara la Xina, Rússia, Iran i Veneçuela?, amb els europeus pel mig repartint somriures a tort i a dret per no enfurismar els poderosos orientals?. Amb tots els seus defectes, prefereixo una superpotència nord-americana hegemònica:són la democràcia més antiga, i fan de la llibertat el seu ideal. I si Europa vol tenir alguna cosa a dir en l'ordre mundial, ha de començar per enfortir la seva capacitat d'acció exterior, inclosa la militar. A l'Europa d'avui les idees d'en John McCain fàcilment poden ...

Catalunya és un país estrany, es descobreix una trama terrorista que presumptament pretenia atemptar al metro i a un centre comercial, i els responsables polítics del país es dediquen a amagar el cap sota l'ala. El conseller d'Interior fa pena al Parlament, limitant-se a exposar allò que li ha dit el ministre, sense cap anàlisi pròpia de la situació, el president del país no diu ni ase ni bèstia-però a això ja hi estem acostumats-, i l'alcalde de Barcelona tan sols diu que no passa res i que no li han donat cap indicació que s'hagin de reforçar les mesures de seguretat. El que es troba a faltar és un discurs coherent sobre el terrorisme islamista. Tanta anys assenyalant els EUA com els culpables de tot, i ara resulta que és gràcies a la informació e la CIA que es pot evitar l'atemptat. Que jo sàpiga els americans mai no han bombardejat Barcelona, ni han envaït Catalunya, ni han espoliat la nostra economia, ni ens han imposat la seva llengua (quants catalans són capa...

Jo sóc dels que es neguen a la demonització sistemàtica del Partit Popular, perquè al capdavall considero que aquest plantejament tan sols beneficia el PSOE i espanyolitza la política catalana, en la mesura que ens situa enfront d'una de les eternes dues Espanyes, i per tant al costat de l'altra. Això no obstant, cal veure que el to de la precampanya "popular" és directament anti-català, primer amb les insinuacions d'incloure a les llistes personatges amb mentalitat d'ocupant com el Francisco Caja, després amb el fitxatge de Manuel Pizarro, un home que s'ha fet famós per haver evitat que ENDESA acabés en mans catalanes, i que després de la gran apagada de l'estiu, va venir al Parlament de Catalunya a torejar-se'n els diputats, un home que va utilitzar la catalanofòbia per defensar els seus interessos personals. I finalment, totes aquestes promeses d'imposar el bilingüisme escolar i la campanya d'agitació contra la immersió lingüística. És c...

El candidat que recolza aquest blog, el veterà John McCain, ha aconseguit perfilar-se, després de guanyar a New Hampshire i a South Caroline, com el "frontrunner" en la cursa per a la designació republicana, tot i la seva edat, 71 anys, i que els seus recursos de campanya van patir una greu davallada l'estiu passat. L'atenció mediàtica està concetrada en el duel entre els principals candidats demòcrates, Clinton i Obama, però els candidats més interessants són tres republicans, en McCain, en Mitt Romney i en Rudolph Giuliani. En McCain, el meu candidat, és un heroi de guerra que es va passar cinc anys presoner del règim comunista del Vietnam, i que en tornar va iniciar una brillant carrera política. És un polític conservador heterodox, conegut per la seva condició de falcó en política exterior, les seves posicions "centristes" en matèria d'immigració, el seu rebuig a la tortura dels presoners de guerra i la seva oposició al manteniment de la presó de Gua...

La nova detenció de "presumptes" membres d'Al-qaida al Raval que "presumptament" preparaven atemptats contra edifcis emblemàtics de Barcelona, és un indicador més per a la ciutadania de l'existència d'una molt real amenaça terrorista, que malgrat tots els numerets diplomàtics de l'administració Zapatero i la seva Aliança de Civilitzacions, apunta directament Catalunya. En algun post anterior ja ho he escrit, el terrorisme islamista és el que més ens ha de preocupar i el que més ha de centrar el treball de les forces de seguretat i l'atenció de la població, no per viure atemorits ,sinó per estar ben informats i col·laborar si s'escau en el control dels possibles nuclis criminals. Contràriament, llevat de quan es produeixen detencions com la de dissabte, la informació que rebem sobre la presència d'aquests grups a casa nostra és escassíssima, en contrast per exemple amb el seguiment intensiu que ens ofereixen els mèdia sobre qualsevol movim...

Fins fa poc tan sols alguns opinadors catalans gosaven aixecar el dit i dir que això de la immigració era un mal negoci. El discurs oficial, propagat per tècnics políticament correctes i per les autoritats públiques, i digerit alegrament per molts ciutadans que prefereixen donar per bona una versió edulcorada de la realitat, sempre ha predicat que la immigració és una gran oportunitat, que és la garantia del sosteniment del sistema de pensions, que ens enriqueix culturalment, que proporciona mà d'obra a les nostres empreses, que fa rutllar la nostra economia, que rejoveneix el país, i que és un factor clau del creixement econòmic. Alguns, per exemple en Xavier Roig, ja deien que una cosa era el creixement del PIB i una altra la renda per càpita, és a dir, encara que el pastís es faci més gros, cada vegada som més a repartir-nos-el i el tros que ens toca és més petit, i de fet alguna dada s'ha publicat sobre aquest particular, però sense donar-li la importància que realment té. ...