AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

En un article recentment publicat a " The New York Review of Books ", el professor de Yale Timothy Snyder exposa com la memòria històrica pot servir d'introducció a la història, però mai substituir-la. Els testimonis de l'Holocaust que ens han arribat són els de jueus occidentals que van sobreviure, com Primo Levi , que ho va poder explicar perquè Auschwitz, a diferència d'altres camps, no tan sols era un camp de la mort, sinó també de treball. Avui roman com a principal símbol de l'extermini dels jueus, però en realitat tan sols en representa una part. L'Operació Reinhardt , l'assassinat dels jueus de Polònia l'any 1942, s'ha de situar al centre de la història de l'Holocaust. Un milió i mig de jueus van ser eliminats als camps de Treblinka , Be zec , i Sobibor , i tan sols uns pocs hi van sobreviure. Un milió més de jueus polonesos van ser assassinats d'altres maneres, als camps de Chelmno , Majdanek , o Auschwitz, i molts altre...

Mai no va ser gaire estimat i va acabar en l'ostracisme polític, però va ser un dels líders més destacats de la seva època. Estic acabant de llegir "Nixonland", el llibre de l'historiador Rick Perlstein que en situa la figura en el context de la dècada dels 60 i primers setanta als Estats Units. La història de Richard Nixon és la història d'una obsessió, l'obsessió que explica com un home d'orígens humils, sense cap especial carisma i atractiu, va esdevenir una de les personalitats polítiques més importants dels EUA, des de la postguerra fins a la seva dimissió com a president l'any 1974. Durant aquest període va ser membre de la Cambra de Representants, senador, vicepresident, candidat a la presidència, candidat a governador de Califòrnia, i després d'una primera retirada de la política, president dels EUA, de 1969 a 1974. Simplificant molt, veiem que Nixon es mou portat per dos vectors profundament arrelats en la seva personalitat, la força de vo...

Fa trenta anys que la revolució islamista va triomfar a l'Iran , l'1 d'abril de 1979 els iranians van decidir per referèndum la conversió del país en una república islàmica, el 4 de novembre del mateix any un grup d'estudiants, entre els quals s'ha dit que s'hi trobava un jove Mahmud Ahmadinejad , van ocupar l'ambaixada dels EUA a Teheran i hi van mantenir segrestats 52 hostatges durant 444 dies. El desembre de 1979 es va aprovar una constitució teocràtica en virtut de la qual l'aiatol . là Ruhollah Khomeini va esdevenir el Líder Suprem del país. Avui els carrers de les principals ciutats iranianes tornen a estar plens de joves que protesten, i no és el primer cop que això passa durant els darrers trenta anys, però sí que és el moviment d'oposició més consistent i estès entre la societat del país. Segons sembla els qui protesten no ho fan, majoritàriament , per carregar-se el règim teocràtic, sinó perquè es respectin els resultats reals de les u...

La temporada del Barça que s'ha tancat tan gloriosament ha estat diferent de tot el que havia viscut abans el club. L'equip de futbol per primera vegada ho ha guanyat tot, però la novetat no tan sols rau en els resultats sinó en el pas ferm i segur amb què s'han assolit els objectius. Això és nou, tots els meus records, fins i tot en les èpoques més daurades, són de grans dificultats, de victòries agòniques, de lligues guanyades a l'últim minut perquè el Madrid perdia a Tenerife. Potser tan sols l'any de Wembley és comparable, però ni s'hi va guanyar tot ni s'hi va guanyar tan bé. És la meva, gens autoritzada, sensació, perquè no tinc ni punyetera idea de futbol, però és un fenomen amb molta força a la nostra societat, i que afecta tant l'ànim català, com perquè fins i tot els futbolescèptics hi parem esment. Feliçment la celebració del triomf és també un esclat de catalanisme, quan es combinen de forma inescindible els crits de visca el Barça i visca Ca...

Els resultats de CiU a les eleccions al Parlament Europeu han estat dignes, no són per tirar coets, però marquen una tendència a l'alça que ens ha de portar a guanyar les properes eleccions catalanes i deixar el tripartit sense majoria absoluta. Estic d'acord amb en Bono que a Catalunya el partit hegemònic és el PSC-PSOE , i no es pot oblidar que, des de 1977, els socialistes han guanyat pràcticament totes les eleccions que s'hi han celebrat, amb l'excepció decisiva de les eleccions al nostre Parlament. La força de CiU al govern de la Generalitat i al territori, i la personalitat abassegadora del president Pujol, podien fer creure que Convergència era qui s'ho enduia tot, però la fórmula socialista, basada en la suma del progressisme autòcton i del populisme obrerista de la immigració espanyola, i consolidada amb una densa xarxa clientelar , ha estat la fórmula més exitosa de la política catalana. El PSC-PSOE exhibeix una gran resistència en situacions difícils ...

Un dels elements més interessants d'aquesta campanya electoral que acabem de passar han estat els quadres comparatius que ha publicat l'AVUI , que permeten contrastar les dades de Catalunya, és a dir, una extensió de 31.895 km2, una població de 7,3 milions d'habitants, un PIB per càpita de 28.095€, una taxa d'atur del 16,2%, dues llengües oficials, català i castellà, i 7 eurodiputats , amb les dades dels 27 estats membres de la UE . És una de les eines més útils per entendre que una Catalunya independent té unes mesures que la situarien entre els estats mitjans d'Europa, no pas entre els petits, de renda per càpita mitjana-alta i amb una clara taca negra, l'elevadíssim índex d'atur. La comparació més cridanera és la del nombre d'eurodiputats que avui tenim, que han estat elegits com a membres de candidatures d'àmbit estatal espanyol, i el que tenen països amb menys habitants que no pas el nostre, com ara Dinamarca, tan esmentada per en Tremosa ,...

Demà toca anar a votar en Tremosa i la tota la llista que presenta CiU , juntament amb altres forces polítiques, a les eleccions europees. CiU ha fet una bona campanya, que ha assenyalat els reptes estratègics del país i el paper que ens toca fer al Parlament Europeu, però segur que per a molta gent ha quedat colgada sota la campanya per a gent curteta del PSC i els exabruptes espanyolistes del PP. No tinc present cap enquesta seriosa circumscrita a l'àmbit de Catalunya, per tant el component enigmàtic dels resultats és més elevat que de costum, tanmateix estic convençut que CiU obtindrà un recolzament substancialment superior al que va recollir l'any 2004, quan el bocamoll d'en Guardans va quedar per darrera de socialistes i populars al Principat, i també vull pensar que, després d'insultar reiteradament la intel·ligència de l'electorat, tant amb els seus fets als governs català i espanyol com amb la seva propaganda demagògica i barroera, els socialistes reb...

El diumenge passat vaig veure "Els homes que no estimaven les dones", un thriller que funciona, tot i una certa lentitud escandinava, i que pretén ser força fidel a la novel·la en què es basa. No he llegit cap dels llibres de la sèrie Millenium i tenia interès per conèixer aquesta història que ha atrapat l'atenció de tants lectors. M'ha agradat, però a part del personatge de Lisbeth Salander , m'ha semblat força convencional, una novel·la negra ben construïda, amb un esquema clàssic i els típics girs "inesperats". M'amoïna, per deshonesta, la càrrega ideològica de la narració. M'he informat una mica sobre l'autor, Stieg Larsson , mort abans que es publiquessin les seves obres supervendes , i resulta que durant anys va ser militant de l'extrema esquerra, i fins a la seva defunció va ser el director de la revista " Expo ", que ell mateix havia fundat anys enrere, dedicada a denunciar les trames i les accions dels grups neonaz...

Al mateix temps que el PSC intenta repetir l'èxit de les eleccions espanyoles apel·lant al vot anti-dretà i contraposant una desconeguda Maria Badia a l'arxiconegut Vidal-Quadras , s'han fet públics els contactes mantinguts entre José Montilla i Alicia Sánchez-Camacho i entre altres dirigents catalans d'ambdues formacions, per pactar una més gran presència de la dreta espanyola en els mitjans de comunicació públics i en òrgans com ara el Consell de Garanties Estatutàries. Podem recordar la clàusula anti-PP del pacte del Tinell, i visualitzar mentalment els reiterats atacs i referències denigratòries dels socialistes catalans i dels seus aliats del tripartit envers el Partit Popular i el que representa, en una campanya de demonització constant que els permetia captar vots i presentar CiU com una força contaminada pels seus antics acords amb els conservadors espanyols. Ara però, quan el tripartit agonitza després d'haver-se demostrat abastament com una fór...

L'any 1925 l'autoritat governativa va clausurar el camp del Barça perquè el públic hi havia xiulat la " Marcha Real". Vuitanta-quatre anys després dos símbols suprems de l'estat espanyol, el rei i l'himne, han estat xiulats a l'estadi de Mestalla per la majoria dels assistents, seguidors bascos de l'Atlètic de Bilbao i seguidors catalans del F.C. Barcelona. Transcorreguts tots aquests anys Espanya encara no ha pogut assimilar ni Catalunya ni Euskadi, però a diferència de moltes altres nacions europees, sotmeses encara l'any 1925 o el 1918 i amb estat propi avui, encara hem d'anar xiulant pels estadis per fer-nos sentir. La xiulada és l'expressió d'un malestar que té l'origen en causes estructurals, constitucionals si voleu, a les quals s'afegeixen circumstàncies cojunturals diferenciades, com ara la formació d'un govern basc recolzat en el frontisme espanyol, i l'accentuació de l'asfíxia política, econòmica i cultu...

Recordo que al president Pujol se li havia criticat que s'envoltava de mediocres perquè no volia ningú que li pogués fer ombra. Aleshores faig memòria de qui formava part dels governs Pujol i qui eren els dirigents amb qui treballava, i em vénen al cap personalitats com en Trias Fargas, en Miquel Roca, en Macià Alavedra, en Lluís Prenafeta, en Joaquim Molins, en Josep Maria Collell, en Miquel Coll i Alentorn, o en Max Canher, per esmentar-ne tan sols alguns que ja no es troben a la política activa. Tot seguit visualitzo mentalment l'actual govern de la Generalitat i els principals dirigents del tres partits coaligats. No cal dir res més.

S'acosten les eleccions al Parlament Europeu i tot fa pensar que la participació hi serà molt minsa. És normal, perquè ningú no s'ha preocupat de forjar un espai europeu compartit per la majoria de la població, no hi ha punts de referència, no hi ha una cultura de masses compartida. Hi ha múltiples iniciatives transfrontereres , però en general tenen una finalitat comercial, o són elitistes o són superficials, com els agermanaments entre ciutats. Experiències com l' Erasmus sovint no passen de ser unes llargues vacances en un altre país, acompanyat de compatriotes erasmistes amb qui es crea un ghetto protector enfront de l'entorn estranger. Sortosament tenim un mercat únic, però les velles inèrcies estatals encara hi pesen molt. La mobilitat laboral hi és reduïda, es limita a les elits professionals i als emigrants dels països de l'antic bloc comunista, i les grans llengües estatals actuen sovint com una barrera infranquejable. El Festival d'Eurovisió és una ...

A l'estat espanyol hi ha un nacionalisme hegemònic i dominant, que té al seu servei l'administració central, la constitució, les lleis, els mitjans de comunicació més poderosos, les grans empreses, la cultura de masses, un exèrcit d'intel·lectuals, el marc mental, el reconeixement internacional i tots la resta d'atributs propis de les nacions amb estat propi. Després hi ha uns pocs nacionalismes perifèrics, els uns importants però minoritaris, com el gallec, i els altres relativament majoritaris en una part del seu territori, com el basc i el català. Tanmateix, el nacionalisme basc és important però minoritari a Navarra , i el nacionalisme polític català és gairebé insignificant a les Illes i al País Valencià, tot i que s'hi manté la flama de la cultura compartida, i hi existeixen formacions polítiques, que amb més o menys intensitat, hi defensen la pròpia identitat i el vincle amb la resta dels Països Catalans , un concepte que el mateix Bloc Nacionalista Valencià ...

El pacte PP-PSOE a Euskadi té un elevat valor pedagògic. He sentit qui el qualifica de pacte contranatura , he llegit qui escriu que les contradiccions són tan grans que acabarà fracassant, fins i tot l'ex-lehendakari Garaikoetxea anunciava grans friccions motivades per la disparitat de programes socioeconòmics . No em convencen, al contrari, deixant de banda el combat pel poder que enfronta el centredreta i el centreesquerra espanyols, a l'hora de la veritat, quan està en joc la integritat de l'estat, pesa més allò que els uneix que no pas allò que els separa. I és normal que així sigui en tant que partits nacionals espanyols, per més que el PSOE tingui una capacitat camaleònica per adoptar diferents identitats segons el lloc on es troba. A Euskadi l'objectiu era foragitar el nacionalisme basc del govern, i no n'han deixat passar l'oportunitat. A diferència de l'ofensiva de l'any 2001, aquesta vegada han estat més subtils, Patxi López es va passar l...

D'ençà de l'aposta estratègica d'ERC per esdevenir la crossa del PSC s'ha anat creant un espai polític format per les persones, que em sembla que en Salvador Cardús va batejar com els sense nom, que són independentistes, van votar ERC, però no en comparteixen l'estratègia. L'aparició d'aquest espai orfe de referent polític es produeix en un moment en què la centralitat catalanista s'ha desplaçat cap al sobiranisme , i per tant més gent que mai abans és partidària de l'estat català. Per tant, el discurs d'en Carretero disposa, aparentment, d'un massa crítica de simpatitzants gens menyspreable. El primer problema és que molts dels sobiranistes , entre els quals m'incloc jo mateix, sí que tenim un referent polític clar que no és ERC, és Convergència, encara que no es defineixi amb total i absoluta nitidesa com a tal. E l segon problema per a en Carretero és que formar un partit polític des del no-res requereix un esforç titànic. La his...

Elbridge Gerry va ser el cinquè vicepresident dels Estats Units d'Amèrica, des del 4 de març de 1813 fins al dia de la seva mort, el 23 de novembre de 1814, quan el president era el pare fundador James Madison , però allò que el va projectar a la posteritat va ser una decisió adoptada per la cambra legislativa de l'estat de Massachussets quan ell n'era el governador , l'any 1812, per la qual es van redibuixar el límits dels districtes electorals de l'estat segons els interessos del partit del governador, es van concentrar les zones de majoria federalista(el partit de l'oposició ) en un sol districte, i la resta de districtes es van configurar per assegurar-hi majories del Partit Republicà-Demòcrata . Aquesta practica va ser batejada amb el nom de gerrymandering , fusionant el cognom del governador, Gerry , amb la paraula " salamander ", per la forma de salamandra que adquirien alguns dels nous districtes fets a mida. Podríem afirmar que tot polít...

Massa sovint, en llegir o escoltar anàlisis històriques, percebo el pes de la ideologia, les conviccions i els prejudicis d'aquells que les formulen. A Catalunya s'ha culpat el catalanisme d'impregnar una determinada visió de la història del país, que presentaria els fets d'una forma ajustada al relat nacionalista. Segurament hi ha hagut excessos en aquesta línia, però la distorsió més gran que ha patit la nostra historiografia ha estat la marxista, seguida després per altres plantejaments ideològics que segueixen explicant la història en termes quasi exclusius d'opressors i d'oprimits i de rics i pobres. És aquesta interpretació polititzada la que alimenta el procés de "memòria històrica" engegat pels governs català i espanyol, que emfasitza, sense explicitar-ho, una distinció entre bons i dolents que acaba per ocultar els fets històrics en tota la seva extensió. Explicar-nos que el senyor X va ser afusellat pels franquistes i prou, és pura distorsió ...

Espanya està en campanya permanent d'assimilació de les nacions perifèriques, a vegades amb una falsa pastanaga i a vegades amb un garrot ben real. La famosa Espanya plural d'en Zapatero , una expressió que el mateix Aznar va utilitzar en guanyar les eleccions de 2000, és un plantejament que, a partir de promeses de descentralització i de reconeixement de la diversitat cultural, cerca comprometre els altres nacionalismes amb l'estat. Aquesta fase s'ha superat amb resultats més que magres per aquells que hi van apostar des de la perifèria, però havent facilitat l'estabilitat parlamentària i la segona victòria d'en Zapatero , gràcies als vots de Catalunya i del País Basc. Aquesta victòria va posar de manifest que el PSOE guanyava gràcies a les nacions sense estat, però exclosos aquests territoris el PP hauria obtingut la majoria absoluta. L'article del corresponsal del Financial Times a Madrid, Victor M allet , que fins fa quatre dies era corresponsal a À...

Malgrat el títol el tema d'aquest post no és l'Ignasi Guardans . El tema és el Midi, el sud de França, el Llenguadoc-Rosselló , la Catalunya Nord. Confesso la meva fascinació per aquelles terres, que són alhora província francesa i part de nosaltres. Hi vaig sempre que puc, aquesta mateixa Setmana Santa, aprofitant el baix preu d'una nit d'hotel ETAP vaig acostar-m'hi de nou, amb la intenció inicial d'arribar-me a Rocafort, on s'elabora el famós formatge que en porta el nom arreu del món, si bé en la seva versió francesa, Roquefort, i no pas l'occitana. La pluja constant em va dissuadir d'anar tan amunt, però no em va impedir passejar-me per Agde , Seta i Montpeller el dissabte, descobrir Pezenas el diumenge, i tornar cap a casa tot parant a visitar la catedral de Besiers i el centre de Narbona. Em sorprèn la capacitat que han tingut els francesos de mantenir l'estructura tradicional dels pobles, suposo que a través d'una estricta normativa...

Temps enrere vaig penjar un post sobre la sensació de familiaritat que experimento al nord d'Itàlia. Potser tan sols és una sensació superficial, perquè si analitzem la realitat italiana més a fons, les diferències són considerables, tanmateix hi ha punts de contacte importants, només ens cal veure films del neorealisme per comprovar com les formes de vida no difereixen pas tant de les nostres, en tot cas, són més extremades, tal i com vaig escriure en aquell post. És aviat per valorar la gestió que s'ha fet dels efectes del terratrèmol de l'Aquila , si bé ja ha sortit a la llum la sospita que la qualitat constructiva de l'hospital i d'altres edificis públics no era la necessària per a un territori amb aquell risc sísmic. Han generat pertorbació els comentaris del primer ministre Berlusconi , en què insta els afectats a prendre-s'ho com un cap de setmana d'acampada. Però les paraules del Cavaliere són del tot coherents amb l'estil que el caracteritza,...