AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

La coincidència en el temps de la publicació esglaonada de les filtracions de documents del servei exterior dels EUA amb la projecció als cinemes de la pel·lícula "Fair Game"(Caza a la espía), ens permet reflexionar les activitats d'Assange des d'una perspectiva diferent. La pel·lícula narra el cas "Valerie Plame", que es va produir quan membres de l'administració Bush van filtrar a la premsa que la senyora Valerie Plame era agent de la CIA, com a represàlia pel fet que el seu marit, l'exdiplomàtic Joe Wilson, havia escrit un article en què revelava que, contràriament a les afirmacions del president Bush, no hi havia cap evidència que el règim de Saddam Hussein hagués adquirit urani a Níger.  La filtració va suposar la condemna d'"Scooter" Libby, el cap de gabinet del Vicepresident Dick Cheney, a qui es va assenyalar com a principal responsable d'haver comunicat a un periodista quina era la professió de la senyora Plame, una informa...

La del 27 de desembre va ser una nova jornada històrica per a Catalunya, amb una presa de possessió del nou  president de la Generalitat que ha tingut el to institucional propi d'una nació europea mil·lenària. La notícia que ha escalfat més l'ambient ha estat l'acceptació del càrrec de conseller de Cultura per part d'en Ferran Mascarell, un fet que no admet interpretacions simplistes, i que podria tenir conseqüències molt importants. D'una banda l'exconseller socialista és una personalitat molt reconeguda i respectada en el món cultural, i segurament establirà ponts i relacions positives amb sectors d'aquest món que altrament estarien molt distanciats d'un govern de CiU. Per altra banda el fitxatge d'en Mascarell permet visualitzar de forma nítida  que l'aposta per la Casa Gran del Catalanisme va de debò, i hi té cabuda confortable el centreesquerra catalanista que fins ara havia optat pel PSC. No es tracta tant de captar antics quadres socialist...

Amb la investidura de l'Artur Mas com a president de Catalunya es pot ben dir que el canvi ja ha començat, tot i que per conèixer-ne total la seva dimensió haurem d'esperar els propers dies, quan es configuri el nou govern. És important que a Catalunya l'alternança política hagi estat possible i que una força política com CiU, que segons antics profetes estava destinada a desaparèixer una vegada fora del poder, hagi demostrat plenament que el seu estel no és fugaç i que la centralitat política del país és  ocupada pel nacionalisme. M'ha agradat que no hagi estat necessària l'abstenció del PP perquè Artur Mas resultés escollit, la deriva anticatalana d'aquest partit en fa un soci molt indesitjable, si bé no es pot descartar que en el futur s'hi puguin acordar qüestions que no afectin la identitat nacional. El pacte de mínims amb el PSC era lògic, al capdavall és un partit que aspira a ocupar la centralitat i l'escenificació d'una confrontació total am...

 Lo jorn del Judici   parrà qui haurà fet servici.   Jesucrist, Rei universal,   home i ver Déu eternal,   del cel vindrà per a jutjar   i a cada u lo just darà.   Gran foc del cel davallarà;   mars, fonts i rius, tot cremarà.   Daran los peixos horribles crits   perdent los seus naturals delits.   Ans del Judici l'Anticrist vindrà   i a tot lo món turment darà,   i se farà com Déu servir,   i qui no el crega farà morir.   Lo seu regnat serà molt breu;   en aquell temps sots poder seu   moriran màrtirs tots a un lloc   aquells dos sants, Elies i Enoc.   Lo sol perdrà sa claredat   mostrant-se fosc i entelat,   la lluna no darà claror   i tot lo món serà tristor.   Als mals dirà molt agrament:   —Anau, maleits, en el turment! ...

Recordo que una vegada li vaig sentir dir al Xabier Arzallus que costa imaginar-se un català amb un pistola. La imatge pacífica i mansoia dels catalans no s'allunya gaire de la que, en general,  tenim nosaltres mateixos, però la realitat és molt diferent.  De totes les anàlisis sobre els darrers assassinats de la Garrotxa, la que m'ha semblat més lúcida és la d'en Francesc Serés a l'"ARA", que ens recorda que a la Garrotxa, i jo diria que en general a la Catalunya rural, molta gent té armes a casa. Normalment qui té una escopeta o un rifle és perquè és aficionat a la cacera, però també n'hi ha que les tenen per seguretat., sobretot els qui viuen en cases o masies fora dels nuclis urbans. Des d'aquesta perspectiva. si no hi ha més desgràcies és perquè Déu no vol, o dit d'una altra manera, perquè impera el seny, i les persones no resolen les seves diferències a trets, tot i que l'ús dissuasiu de les armes és més habitual del que ens pensem. Ara b...

David Brooks,columnista conservador (potser l'únic) del New York Times, en el seu article del passat dijous, " Obama’s Very Good Week" , explica la diferència entre el que anomena "cluster liberals" i els "network liberals". Cal precisar que es tracta de liberals en el sentit nord-americà, és a dir, el que aquí anomenaríem progressistes o fins i tot gent d'esquerres, i la mateixa terminologia es pot aplicar als conservadors, que serien "cluster" o "network" segons el cas. Seguint en Brooks  els  liberals o conservadors "cluster" "view politics as a battle between implacable opponents. As a result, they believe victory is achieved through maximum unity. Psychologically, they tend to value loyalty and solidarity. They tend to angle toward situations in which philosophical lines are clearly drawn and partisan might can be bluntly applied ", en canvi els liberals o conservadors "network" " share th...

En el post interior feia esment a l'efecte Zapatero com una de les causes de la desfeta del PSC, però al mateix temps aquesta desfeta s'inscriu en la crisi general de la socialdemocràcia europea.  Des de la fi de la guerra freda el descrèdit de les alternatives al sistema capitalista d'economia de mercat i la necessitat de competir en el marc d'una economia global han reduït el camp d'acció socialdemòcrata en política econòmica i laboral. No hi ha un model d'economia socialdemòcrata que avui estigui clarament diferenciat del liberalisme econòmic que s'aplica a la UE, i les garanties bàsiques de l'estat del benestar són defensades igualment pel centredreta europeu, de tal manera que la socialdemocràcia tan sols es pot distingir proposant noves prestacions, econòmicament inassumibles des de la crisi iniciada l'any 2008. Tanmateix els problemes de la socialdemocràcia tenen arrels més profundes, i són indestriables dels grans canvis socials que ha experi...

Una de les claus, poc esmentada, de la desfeta que va patir el PSC-PSOE el 28N rau en el descrèdit absolut d'en Rodríguez Zapatero, sobretot entre molts dels seus antics votants. Estic convençut que la participació del president espanyol en la campanya electoral catalana va tenir un efecte mobilitzador per a tots aquells que li tenen ganes i que potser no estaven molt motivats per unes eleccions al Parlament, però que hi van veure una oportunitat per castigar el PSOE, alhora que contribuïen a desallotjar el tripartit.  En els darrers temps he conegut gent que odia en Zapatero, no perquè el culpin de la crisi, que tothom sap que és internacional,  sinó per la forma com hi ha reaccionat, per la sensació d'absoluta incompetència que transmet en una hora de gran dificultat. El PSOE va guanyar les eleccions espanyoles  de 2004 com a alternativa al conservadorisme autoritari del segon mandat de José María Aznar, i Rodriguez Zapatero es va permetre el luxe, gràcies a la creix...

La patacada d'ERC ha estat descomunal, superior a la que jo mateix m'esperava que tindrien. En Puigcercós no ha fet una mala campanya però el nivell de descrèdit del partit era insalvable. L'aposta estratègica pel tripartit els ha passat una factura altíssima, han jugat fort i han perdut, c'est la vie. En política a vegades es guanya i a vegades es perd, però quan un partit veu minvar el seu suport a menys de la meitat del que tenia, el problema és molt greu. Se'n poden sortir, als vuitanta del segle passat  van tenir pitjors resultats, però s'haurien de replantejar seriosament les seves bases ideològiques i la seva  estratègia. El gran ascens d'Esquerra es va produir quan va esdevenir la casa gran de l'independentisme, al mateix moment que la credibilitat nacionalista de CiU es veia qüestionada per les seves relacions perilloses amb el PP.  ¿Quants no van votar ERC, tant l'any 2003 com l'any 2006, perquè tibés la corda de l'exigència naciona...

S'ha fet llarg esperar durant set anys, però ja hem guanyat de forma indiscutible i l'Artur Mas serà president. No cal que afegeixi una nova anàlisi reiterativa dels resultats, perquè la premsa en va plena, però sí que vull destacar el fenomen que m'ha semblat més destacable d'aquestes eleccions, la victòria de CiU en barris de tot l'àmbit metropolità considerats fins ara feus inexpugnables del PSC-PSOE. L'enfonsament de la nau socialista ha posat més de relleu els resultats convergents, però l'important és que CiU ha sumat els suports de milers de ciutadans que no responen a cap dels perfils sociològics dels catalanistes. Segurament no estem davant del triomf ideològic del nacionalisme català en els barris de l'antiga immigració espanyola, però si més no el catalanisme polític hi ha estat percebut com la millor opció per governar el país. Caldria agafar el grau de penetració que va assolir  CiU en aquests sectors durant l'època de les majories absol...

Ja estem de ple en la jornada electoral, i no goso fer pronòstics, tanmateix,les dades de participació que s'han donat a conèixer a la una tan sols se situen unes poques dècimes per sota de les de fa quatre anys, contràriament a la tan anunciada davallada abismal de l'afluència a les urnes. Veurem com evoluciona, però de moment no s'observa l'efecte d'aquell desafecció tan bèstia que ens pregonen. Normalment els que tant parlen de desafecció són els qui se senten identificats amb els partits o almenys amb l'espai ideològic dels partits a qui les enquestes vaticinen una caiguda de resultats. Hi ha molta gent emprenyada amb la situació general, sobretot quan estem travessant una crisi severa, però la resposta lògica no és la desafecció sinó la recerca d'alternatives, com la que representa CiU . Molts dels que avui votem  Convergència ho fem carregats d'il·lusió,  amb l'esperança d'estar contribuint a edificar una Catalunya millor. Per això no puc a...

Fa quatre anys les enquestes van ser força més favorables a CiU que no pas el resultat final, i per això amb miro amb prevenció les que ara anuncien victòries folgades de CiU. Voldria que fos així, però fins que no es coneguin els resultats oficials no dono res per fet. L'elevat nombre d'indecisos és preocupant, perquè es pot donar el cas que, davant del triomf anunciat de l'Artur Mas, alguns d'aquests optin per tornar a votar el mateix de sempre, per allò d'evitar una possible majoria absoluta o per condicionar el futur govern convergent, en un sentit o altre. Durant la campanya el gran encert de socialistes i republicans ha estat instal·lar en l'opinió pública la idea que el tripartit no es repetirà, amb la qual cosa més d'un pot pensar que votar-los no implica cap risc de reedició de l'artefacte inestable. Greu error!, si el tripartit és possible el repetiran, perquè ells mateixos podrien interp...

Una especificitat de la política catalana és la presència destacada de partits anticatalans, és a dir, partidaris de la submissió de la identitat pròpia del país a una identitat aliena, en el nostre cas la castellana. És una especificitat catalana i d'altre nacions sense estat, perquè no em consta  que a cap estat-nació europeu hi hagi partits parlamentaris que advoquin perquè la llengua i cultura  estatals, siguin la francesa, l'anglesa, l'alemanya o la italiana,  hagin de subordinar-se jeràrquicament a la llengua i cultura pròpies d'un altre país. Sí que hi ha múltiples reivindicacions de minories ètniques i nacionals que reclamen el seu propi espai, però no és a la defensa de les minories al que em refereixo sinó a l'imperialisme que no gosa dir el seu nom i fa invocacions genèriques a una falsa llibertat lingüística que tan sols empara els parlants de la llengua dominant en l'àmbit territorial de l'estat espanyol. Darrerament he estat moltes vegades a Ma...

Portem setmanes coneixent enquestes que atorguen uns resultats elevadíssims a CiU i suposo que més d'un ja està convençut que l'Artur Mas ja té les eleccions guanyades. Bé el més probable és que l'Artur Mas guanyi per tercera vegada consecutiva, però des de la creació d'aquest artefacte inestable que és el tripartit la victòria electoral no és suficient perquè Convergència governi Catalunya, cal complir amb una altra condició, que els tres partits d'esquerres no sumin majoria absoluta. Fins ara les enquestes han confirmat aquest extrem, amb l'afegit que CiU obtenia més diputats que la suma dels tres. L'enquesta del CIS, efectuada sobre un univers d'unes 3000 persones, dibuixa un escenari més agredolç on CiU fa un gran salt endavant i se situa en els 59 diputats però el tripartit n'obté 60. Llegint les respostes dels enquestats podem pensar que no és una mostra prou exacta de l'electorat que participarà en els comicis del 28 de novembre, però tot ...

Diu el mite de Pandora que després d'obrir la capsa i alliberar-ne tots els mals tan sols va evitar que se n'escapés l'esperança. L'esperança és l'únic que resta quan les coses van malament i no hi ha pitjor mal que la desesperació, l'ésser humà pot resistir moltes malvestats però la convicció que no hi ha sortida possible a la desgràcia és el que l'enfonsa definitivament. Sense ànim tremendista podem afirmar que Catalunya passa un mal moment,  per la crisi econòmica, però també, i això encara és mes important,  per l'absoluta incertesa sobre el nostre futur col·lectiu, perquè no sabem si avancem nacionalment o anem enrere, perquè vivim en una situació contradictòria en què els senyals de vitalitat nacional són seguits immediatament per demostracions de feblesa. Catalunya és una nació desestructurada,  en molts aspectes més que anys enrere, i no és culpa exclusiva del tripartit, però el tripartit ha estat incapaç d'implementar  un projecte de constru...

No sóc creient però no renuncio a les arrels cristianes, específicament catòliques, de Catalunya. Per això crec que hem de fer una bona rebuda al Papa de Roma, no perquè en compartim les creences, molt discutibles en alguns casos, sinó perquè representa una institució que, per a bé i per a mal, ha estat decisiva per fer-nos tal com som. No sóc laïcista, no tinc cap necessitat d'expulsar el cristianisme de l'esfera pública, i tampoc no sóc partidari de donar el mateix tractament a totes les religions. La catòlica és la nostra de tota la vida i les altres són importacions molt respectables, que pertanyen a l'àmbit privat dels seus fidels. L'Església catòlica ha estat un dels principals generadors i dipositaris de la cultura i de l'art , en alguns casos fins fa ben poc, només cal pensar que a molts pobles l'única persona amb estudis superiors era el capellà. La seva història es plena d'episodis foscos, però els països de tradició cristiana són avui els més lliu...

Totes les anàlisis postelectorals coincideixen a assenyalar el paper protagonista del "Tea Party" en les eleccions que ahir es van celebrar als EUA. És un moviment nou en la seva forma actual però s'inscriu en una tradició conservadora molt poderosa, genuïnament nord-americana, per a la qual , com va dir el president Reagan, el govern és el problema i no la solució. En el fons la victòria republicana d'enguany no és tan diferent de la victòria republicana de 1994, quan els candidats del GOP, liderats per en Newt Gingrich (que avui també actua com a ideòleg del Tea Party), van presentar el seu "Contracte amb Amèrica" als electors, un programa polític que igualment plantejava limitar el paper del govern i reduir la despesa pública i els impostos. Les coses no han canviat tant, si bé avui, als think  tanks i a les organitzacions vinculades al Partit Republicà s'hi ha afegit aquest moviment de base amb una ideologia clarament situada en l'àmbit de la dre...

Que ningú no s'enganyi, ens volen acabats, reduïts a la mínima expressió, anorreats, eliminats, morts. N'hi ha que fa molts anys que ho sabem, d'altres comencen a adonar-se'n ara mateix, i  tots plegats hem d'evitar que la indignació substitueixi l'acció. Quan estem patint una ofensiva contra la normalització del català com a llengua pròpia de Catalunya no ens podem limitar a esquinçar-nos les vestidures, cal garantir per totes les vies possibles que l'ús de la llengua no fa cap pas enrere, i no només això, hem d'assegurar-nos que avanci, altrament, si restem aturats en la situació actual , també ho tindrem difícil. El primer perill és que nosaltres mateixos donem més valor a les sentències del que en realitat tenen. Encara que un tribunal acabi eliminant l'adjectiu "preferent" aplicat a la llengua catalana, o articles sencers de la normativa lingüística,  no per això les administracions han de deixar d'utilitzar-la de forma preferent. ...

Amb l’emissió de bons en condicions similars a les del govern de Grècia, certament beneficioses per als inversors, el tripartit ha aixecat acta del seu descrèdit, un descrèdit literal, perquè els bancs ja no els volen deixar més diners. I és comprensible, si fóssiu banquers li deixaríeu diners al govern de José Montilla? Un govern que ha d’anar pidolant préstecs a curt termini, que paga a 200 dies els seus contractistes i a 90 dies el concert sanitari (ells que s’omplen la boca d’unes llegendàries polítiques socials).   Tot i així el PSC ha decidit assumir el “llegat” del tripartit i lluir la seva pretesa “obra de govern”.   Però és clar, quan han deixat la caixa de la Generalitat escurada, malgrat el segons ells meravellós finançament que van pactar amb Madrid, quan patim un 18% d’atur, que arriba al 40% entre els joves, i tenim un índex de fracàs escolar del 30%, cal molta imaginació, o molta barra, per fardar d’acció de govern. Per això no se’ls ha ocorregut una altra id...

Segons sembla el caràcter dels individus es forma durant els primers anys de vida, després es poden experimentar grans canvis i transformacions però sempre resta alguna cosa d'aquell nen que vam ser. Amb les nacions passa una cosa semblant, els seus orígens marquen el que són en el present amb més o menys intensitat. Probablement una nació desapareix, mor, quan es trenca el nexe de continuïtat amb la seva etapa fundacional  i esdevé una altra cosa o és absorbida per  una altra, encara que conservi algun record del seu passat. M'hi ha fet pensar de nou la visió d'un parell de capítols de la sèrie documental sobre els bàrbars que emeten al programa Cronos del Canal 33, concretament el capítol sobre els francs i el capítol sobre els saxons, i algunes lectures d'història que he fet darrerament. Els bàrbars, tal com els denominaven els romans, són els pobles, principalment germànics, que arran de la decadència i caiguda de l'Imperi Romà van anar ocupant-ne els territoris...