AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Per mi, si algú personifica el canvi de mentalitat que ha viscut bona part de la societat catalana durant els darrers anys és en Carles Viver Pi-Sunyer. Podria posar molts altres exemples de gent d'ordre que han esdevingut independentistes però en Viver té una significació especial. Ell era el degà de la Facultat de Dret de la UPF quan jo vaig començar a estudiar-hi, el primer curs d'aquella universitat, i com a catedràtic de Dret Constitucional va ser un dels professors encarregats d'ensenyar-nos el contingut i les principals conseqüències de la llei fonamental de l'estat espanyol. Les seves posicions eren inequívocament autonomistes, però mai no l'hauria situat en el sobiranisme que avui propugna amb elegància. Com molts altres professors de la seva generació, formats sota el franquisme, la constitució espanyola del 78 representava una gran fita, era la norma que  havia establert la democràcia i un sistema de drets i llibertats a la "Pell de brau" (Em p...

Ara que Croàcia ha entrat a la UE  s'escau assenyalar una dada que fins ara no he vist que es destaqués gaire, però que pot ser transcendental per a nosaltres: dels 28 estats de la Unió Europea, n'hi ha 14 ( Croàcia, Eslovènia, Hongria, Àustria, la República Txeca, Eslovàquia, Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia, Malta, Xipre i Irlanda)  que no existien abans de 1918, són estats que en la seva majoria (deixant de banda casos com el d'Àustria i en certa mesura Hongria) han sorgit de la voluntat de ser d'uns pobles subjugats durant molts anys que durant el segle XX han assolit o recuperat la seva sobirania,  havent superat intents d'assimilació i genocidi cultural, èpoques de repressió i de negació de la seva existència, anys d'opressió política i econòmica de diferent intensitat. Una repassada de la història d'aquests països ens descobrirà sovint interessants paral·lelismes amb la història de Catalunya, fenòmens compartits com el renaixement lingü...

En poc temps la centralitat catalanista s'ha desplaçat des de l'autonomisme a l'independentisme. Aquest salt comporta un canvi notable de referents, per a molta gent implica situar-se en un nou marc mental, imaginar-se fora d'Espanya. Cal reconèixer que per a persones que tota la vida han viscut instal·lades en l'anterior paradigma el canvi present, tot i que l'assumeixin amb il·lusió, no és fàcil, requereix una transició. Per això, per facilitar aquesta transició i també per explicar-se portes enfora amb expressions menys connotades, es parla del "dret a decidir" en comptes del tradicional "dret a l'autodeterminació", de l'"estat propi" en comptes de l'"estat sobirà" o directament de la independència, i de la "consulta" en lloc del "referèndum". És defensable afirmar que el nou llenguatge és més acurat que no pas l'anterior, l'autodeterminació s'ha vinculat a les realitats colo...

Demà, 1 de juliol de 2013, la República de Croàcia esdevindrà un nou estat membre de la Unió Europea. Contràriament al que ens volen fer creure els seus il·lusos enterradors, la idea d'Europa segueix tenint un fort atractiu, sobretot per als països que al llarg de la història s'han trobat a la perifèria política, econòmica i cultural del continent. Òbviament el nou soci espera obtenir-ne beneficis econòmics tangibles en forma de transferències directes de diners, però aquest fet per si sol no explica l'esforç que països com Croàcia han portat a terme per adaptar-se a les exigències comunitàries. He estat a Zagreb dues vegades, la primera l'estiu de 2004 i la segona sis anys després, ocasió en què vaig advertir una notable evolució de la ciutat, que havia adquirit un atmosfera centreeuropea e contrastava amb l'energia balcànica de Belgrad, que havia visitat just abans. A Croàcia es creu que la integració europea incrementarà les oportunitats per a la seva ciutadania...

El dia 21 de maig, a les 16 hores, Dominique Venner es va engegar un tret per la boca, davant la Catedral de Notre-Dame, a París. Venner, intel·lectual francès d'extrema dreta, havia donat les claus del seu suïcidi poques hores abans, en un post publicat al seu blog :"Il faudra certainement des gestes nouveaux, spectaculaires et symboliques pour ébranler les somnolences, secouer les consciences anesthésiées et réveiller la mémoire de nos origines. Nous entrons dans un temps où les paroles doivent être authentifiées par des actes." . I per què aquests gestos nous, espectaculars i simbòlics? Doncs segons sembla per despertar les consciències sobre la islamització de França i de bona part d'Europa. Que un ultradretà alerti dels perills de l'Islam no resulta sorprenent, però la via triada per fer-ho, el suïcidi,  és insòlita en el nostre entorn, i el cas, pels detalls que en coneixem, s'emmarca plenament en el context polític i social de la França d'avui, es...

Entre l'Onze de Setembre i les eleccions de 25 de novembre La Vanguardia va pretendre aproximar-se a la nova centralitat del catalanisme, situada ja en el sobiranisme. Jo tinc el dvd de la manifestació que venien amb el diari godonià. Després les coses han canviat, els resultats electorals van ser diferents dels esperats, i si bé al Parlament hi ha majoria absoluta sobiranista, aquesta és més plural, diversa i radical del que s'havia previst,  i l'acord entre CiU i ERC ha situat l'objectiu no tan sols en la celebració d'una consulta sinó també en la creació de l'estat català. Durant aquest període, després del xoc de veure un milió i mig de catalans desfilant per Barcelona a favor de la independència,  l'estat espanyol i els poders fàctics s'han mobilitzat per aturar la marxa de Catalunya cap a la seva llibertat, i el diari del Conde, que avui encara és el mitjà de premsa més influent al nostre país,  ha esdevingut la plataforma dels que reclamen al pre...

Dinamarca brilla avui com l'exemple d'una democràcia pròspera i estable. Tant és així que en el camp de la politicologia ha fet fortuna l'expressió "getting to Denmark", amb què els especialistes del Banc Mundial Lant Pritchett i Michael Woolcock van titular un estudi, i que s'utilitza  per fer referència al procés que cal seguir perquè un país esdevingui una democràcia funcional, adoptant Dinamarca com l'ideal a assolir. Segons Francis Fukuyama: "For people in developed countries, "Denmark" is a mythical place that is known to have good political and economic institutions: it is stable, democratic, peaceful, prosperous, inclusive, and has extremely low levels of political corruption" . Les dades que coneixem sobre l'estat nòrdic en justifiquen la idealització, només cal fer una consulta a la wikipedia per assabentar-se que és el país del món amb la mobilitat social més elevada, amb el nivell més alt d'igualtat d'ingress...

No passa  setmana que el govern espanyol i els seus sequaços autonòmics no s'empesquin algun atac contra Catalunya.Tot just començàvem a fer-nos a l'idea del LAPAO  que el govern espanyol ja aprovava el projecte de la LOMCE, la llei Wert, que té, entre altres objectius, minar la immersió lingüística.   Fins ara els atacs a  la immersió havien seguit la via judicial, ara és una llei la que pretén sembrar el caos en el sistema educatiu català, oferint a tothom qui ho vulgui  l'escolarització en castellà en escoles privades i carregant-ne el cost a la Generalitat. Fa molts anys que la immersió es troba en el punt de mira de l'espanyolisme, almenys per dues raons, en primer lloc per una qüestió de principi, els repugna i consideren intolerable que la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, per a tothom, sigui el català i no la llengua de l'estat. En segon lloc pels efectes que té la immersió, que permet l'accés al coneixement de la llengua pròpia ...

Ja ho dèiem l'altre dia que l'estat espanyol no ha fet net de la seva vinculació amb el feixisme, però no m'esperava que la inefable Llanos de Luna ens ho corroboraria de forma tan gràfica lliurant un diploma de reconeixement a un  simpatitzant de la "División Azul", vestit amb la camisa blava i la boina vermella que acredita la seva ideologia ultra. Diu la Guàrdia Civil que  la "Hermandad Nacional de la División Azul" és una entitat legal inscrita en els registres corresponents, i no seré jo qui els negui el dret d'associar-se, ara bé, ¿ des de quan la Benemèrita, cos de seguretat d'un estat pretesament democràtic, es dedica a homenatjar forces feixistes com aquella formació militar de voluntaris, integrda en la Wehrmacht del  Reich per participar en la invasió de la Unió Soviètica, al mateix temps que s'iniciava l'Holocaust dels jueus d'Europa? Fóra injust afirmar que tots els membres  de la Divisió eren feixistes, també n'hi ...

Els extrems als quals és capaç d'arribar el PP en la seva croada catalanofòbica superen tot límit racional. Tota la vida s'han oposat a acceptar que català i valencià són el mateix, i ara, enduts per la seva follia, han gosat rebatejar el català de la Franja amb les sigles LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Area Oriental), atemptant contra la realitat més òbvia i passant-se per l'arc del triomf tota la filologia romànica.  La doble intencionalitat és clara, d'una banda un interès tàctic per satisfer la catalanofòbia de molts dels seus electors, i més en una època de vaques magres, en què es compensa la manca de resultats amb la sempre agraïda canya al català, avui, per a més inri, identificat amb el separatisme principatí. D'altra banda serveixen un objectiu estratègic: l'assimilació dels Països Catalans per la via d'anorrear-ne la llengua pròpia. Als catalanoparlants de la Franja se'ls diu que en comptes d'una llengua culta amb set milions de parla...

Deia Joseph Goebbels, el ministre de Propaganda de Hitler, que una mentida, si es repeteix prou vegades, esdevé una veritat. I aquesta màxima és la que apliquen fil per randa els espanyolistes de diferent pelatge quan vinculen una vegada i una altra el catalanisme amb el nazisme i el feixisme. Els darrers exemples els hem tingut amb un infame programa de la televisió pública de Madrid i amb unes declaracions del dissenyador Javier Mariscal. El catalanisme sempre ha estat en la trinxera oposada a la del feixisme, tant és així que els catalanistes que van col·laborar amb la rebel·lió franquista ho van fer deixant de banda el seu catalanisme, prioritzant altres interessos. El catalanisme s'ha caracteritzat pel seu caràcter cívic i democràtic, i és un d'aquells nacionalismes que, lluny de pretensions expansionistes, tan sols defensa el manteniment i projecció al futur de la nació catalana dins dels seus límits històrics.  Contràriament, centrant-nos en Telemadrid, tenim una ...

El salt a l'arena política de l'Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades ha generat excitació en certs ambients. Que una monja encapçali una proposta pretesament rupturista té la seva gràcia, per no dir el seu "morbo", i si hi afegim la publicitat gratuïta que els fa el telepredicador Jaume Barberà des de la TV pública, la cosa encara agafa més volada. Dit això, si baixem al terreny de les propostes concretes d'aquest tàndem ( i dir concretes potser és ser excessivament generós), ens trobem amb un programa que pretén lligar en un mateix paquet les consignes de l'independentisme amb les dels moviments d'indignats. Jo creia que aquest paper ja el feien les CUP, però es veu  que encara hi ha espai per a més "iniciatives" en aquest espai. Les dificultats de l'hora present fan que hi hagi més receptivitat cap a missatges que en altres circumstàncies no despertarien gaire interès. Del manifest en qüestió sorprèn, atesa la potència intel·lectual del se...

És curiós, però no fa gaires anys molts polítics catalans tenien els seus principals referents internacionals a Itàlia. Als anys 70 i primers dels vuitanta, el Partit Comunista Italià era el model a seguir pels eurocomunistes del PSUC i per a molts socialistes, mentre d'altres podien veure en el Partit Socialista de Bettino Craxi un nova esquerra aparentment liberalitzadora. La sempre governant  Democràcia Cristiana, amb les seves famílies situades més a la dreta i més a l'esquerra i les seves ramificacions dins la societat civil, era observada amb gran interès tant per UDC com per sectors de CDC i de la dreta espanyola instal·lada a Catalunya. Conceptes de la política italiana, com ara el compromís històric, que havia de possibilitar un govern del PCI i la DC, eren objecte d'especial atenció a casa nostra. Posteriorment, a partir dels anys 90, els processos judicials coneguts com a "mani pulite" van posar al descobert la corrupció que corsecava els partits pol...

El president Mas ha descrit la receptivitat que troba per part de les altes esferes europees en relació al procés català: respecte pel dret a decidir i preocupació per la independència. No és cap sorpresa, qualsevol persona mínimament informada sap que els estats són reticents a tot allò que posi en qüestió l'statu quo europeu, i és innegable que la creació d'un estat català seria un trasbals important per al continent, carregat d'incerteses, sobretot una, la reacció de l'estat espanyol. Fins a quin punt intentarà sabotejar la consolidació del nou estat impedint un solució òptima per a totes les parts i per al concert europeu. Ningú no va dir que seria fàcil, però que una cosa no sigui fàcil no vol dir que sigui impossible. En un marc que es vol democràtic com el de la UE l'èxit de la transició nacional depèn de la voluntat dels catalans. Si seguim el camí cap a la independència amb fermesa i tenacitat i aconseguim sumar una majoria prou ampla, la independència ser...

L'expectativa de celebrar un referèndum d'autodeterminació a curt termini suposa un canvi d'escenari tan radical que a molts dels actors els costa ressituar-se en les noves coordenades. És normal, a partir dels anys 80 la política catalana va girar a l'entorn de la tensió CiU-PSC, que va agafar una nova dimensió amb l'aposta estratègica de les esquerres, inclosa l'esquerra independentista, pel tripartit. Durant tot aquest llarg període la dreta espanyola ha actuat com un possible aliat, incòmode però útil, perquè CiU pogués ocupar posicions de poder, atesa l'escassa o nul·la voluntat de les altres forces d'entendre-s'hi. El pas fet per Artur Mas assumint la voluntat d'exercir el dret a decidir amb l'objectiu d'assolir l'estat propi ha trastocat completament aquest marc, creant-ne un d'enterament nou, en el qual avui el principal aliat de CiU és ERC, malgrat que durant gairebé 10 anys ambdues forces han estat immerses en un guerra...

Si una cosa sembla clara en el procés que ha iniciat Catalunya és la victòria ideològica del dret a decidir. Ja no tan sols és proclamat pels partits nacionalistes i independentistes, també ICV i EUiA l'han assumit sense problemes i, el més sorprenent, el  PSC ha arribat a l'extrem inaudit de desmarcar-se del PSOE al Congrés dels Diputats en defensa d'aquest dret, deixant a l'estacada la seva cap de llista. Existeix encara una diferència substancial, uns afirmen que és possible exercir aquest dret amb independència del que determini l'ordenament jurídic espanyol, i uns altres, principalment el sector oficial del PSC, consideren que tan sols se'n pot plantejar l'exercici d'acord amb les lleis espanyoles, la qual cosa exigiria el vistiplau de Madrid. Però la força de la idea és tan gran que fins i tot hi ha sectors de Ciutadans i del PP de Catalunya que tenen assumit que hi haurà una consulta i que s'hi hauran de mullar. El darrer exemple ha estat el ...

El tema d'aquests dies és la corrupció política, l'aparició de nous casos a diari i les novetats que es van acumulant respecte a casos ja coneguts provoquen una sensació d'empastifament general, atiada també pel sensacionalisme d'alguns comunicadors que, en comptes d'intentar explicar el detall dels casos, prefereixen desfer-se en exclamacions d'indignació difuses però agraïdes per una part de l'audiència. Malgrat el que es coneix i el que es pugui desvelar durant els propers dies, el que estrictament podem considerar corrupció política, és a dir, l'obtenció d'ingressos il·lícits mitjançant l'ús del poder polític, afecta hores d'ara una part minúscula del conjunt dels càrrecs públics de Catalunya. El que passa és que el moment polític i econòmic fa que en surtin més a la llum, que se'ls presti més atenció i que generin més rebuig, quan la majoria de la població les passa magres, però en el fons ben poca cosa hi ha. Un tema a banda, centr...

A corruptes sempre guanyaran, s'ha de ser enze per voler defensar la unitat d'Espanya denunciant la corrupció catalana. L'esclat de l'afer Bárcenas ha posat de nou el focus sobre el partit que ha batut tots els rècords de corrupció, el mateix que tenia la barra d'enviar els seus ministres i dirigents a Catalunya per denunciar les preteses mans brutes dels dirigents convergents i del catalanisme en general. El misteri embolcalla les finances populars, ja sigui l'origen de l'apartament de luxe del president madrileny a la incorruptible ciutat de Marbella, o els 20 milions d'euros del sempitern tresorer del PP a Suïssa. D'on surten? d'on vénen aquests diners? els sous dels càrrecs polítics, per alts que siguin, no donen per aquestes alegries, si bé el Molt Honorable Eduardo Zaplana ja va dir allò de "estoy en política para forrarme". A què es dedica el senyor Bárcenas per manegar tanta pasta? què fabrica? què ven? quins serveis ofereix? P...

Dimecres el Parlament de Catalunya va aprovar la Declaració de Sobirania, l'afirmació del dret a l'autodeterminació del poble català sobre la qual es fonamentarà la convocatòria de la consulta que s'ha de celebrar l'any de 2014. És una nova fita del full de ruta cap a la independència, que com totes les seves fites té un indubtable valor històric. Un gran dia doncs, que alguns volen enterbolir remarcant el vot negatiu dels 15 diputats oficialistes del PSC-PSOE, l'actitud dubitativa de la CUP o les diferències entre Convergència i Unió. No podem deixar que els arbres ens amaguin el bosc i la realitat és que hem assolit un primer objectiu, la confirmació efectiva d'una majoria operativa d'almenys 85 diputats a favor del dret a decidir, la traducció pràctica dels resultats del 25-N. Que el PSC hi estaria en contra es podia donar per descomptat, no tan sols perquè el "sector catalanista" hagi estat vençut i desarmat dins del partit, sinó perquè aquest...

En una entrevista concedida al diari madrileny "El País" l'historiador John H. Elliot afirma que en aquest món global la independència no existeix, la qual cosa és certa, com també ho és que hi ha nacions que són més independents que d'altres, nacions amb estat propi i nacions que ocupen una posició subordinada dins d'un estat. Però on realment rellisca l'Elliot és quan fa un paral·lelisme entre la mitificació de la història de Kosovo i la de Catalunya, per tornar a barrejar la reivindicació nacional catalana amb els horrors balcànics. Elliot ens parla de Vicens Vives i de la seva voluntat de desmitificar la història de Catalunya i de com ell es va identificar amb aquest corrent que diu, avui, davant l'auge sobiranista, constata que no ha triomfat.  Elliot s'equivoca, el sobiranisme català no es basa en una història mitificada, sinó en la realitat tangible d'avui i en la consciència d'una continuïtat històrica, que el seu llibre "La Revol...