AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

En una coincidència tràgica la darrera novel·la de Michel Houellebecq va sortir a la llum les mateixes dates dels atemptats contra "Charlie Hebdo" i un supermercat kàixer de París. La novel·la planteja un escenari en què a França s'instal·la un règim islamista,  i va ser per aquest motiu que el seu autor va protagonitzar l'última portada de la revista satírica, abans de l'atac. Tanmateix la novel·la fa ben poques referències al gihadisme, present de forma més dramàtica en una novel·la anterior, "Plataforma". La victòria islamista imaginada per Houellebeq no es basa en el terrorisme, tot i que abans de la segona volta de les eleccions presidencials decisives es produeix una onada de violència d'autoria incerta, sinó en la victòria electoral d'un líder islamista, aparentment moderat, que és capaç de guanyar-se el suport de totes les forces republicanes, de dreta, centre i esquerra, per batre's amb la candidata presidencial del Front National. ...

La lluita contra el terrorisme islamista a Europa és primordialment una tasca policial, però el desafiament que planteja el fonamentalisme islàmic va molt més enllà de l'exercici de la violència per part dels seus elements més extremistes. El fenomen de fons és que, així com l'Europa cristiana, per bé i per mal,  viu un procés de secularització creixent, el món musulmà, també a Europa, sembla viure el procés invers, amb índexs creixents de pràctica religiosa i, el que és més important, una major politització d'aquesta pràctica. L'expressió més extrema d'aquesta tendència és el gihadisme i la capacitat d'atracció que exerceix l'Estat Islàmic per a joves musulmans de tot arreu, que passen de la participació en fòrums d'internet a agafar les armes i unir-se a una lluita amb connotacions genocides en nom d'Al·là. Aquesta és la manifestació més aguda del problema, però l'islamisme  s'expressa de moltes altres maneres, ja sigui transformant, pas a...

Instal·lats com estem en el bany maria de la correcció política és difícil dir les coses pel seu nom i acabem sent víctimes d'enormes confusions. Per això hi ha qui encara es veu amb cor d'oposar el que s'anomena "eix social" (un sintagma que en si mateix no vol dir res, ja que realment el debat és dreta/esquerra, no social) a l'"eix nacional",  com si fossin mútuament excloents. En realitat pertanyen a plans diferents:el debat a l'entorn de l'eix social té com a objecte l'exercici del poder, què es fa amb el poder,  i en canvi el debat a l'entorn de l'eix nacional té com a objecte determinar qui té el poder, perquè per exercir el poder d'acord amb una o altra orientació ideològica primer cal tenir-lo. Més enllà del dret a decidir i de l'eslògan "volem votar", la qüestió es troba en determinar qui és el titular de la sobirania sobre el nostre país:  els ciutadans de Catalunya o els ciutadans del Regne d'Espa...

La força de l'independentisme prové de l'impuls i del compromís de la societat civil, i un dels seus motors és la voluntat regeneradora. Aquestes energies, que ens han portat on som ara, han de tenir un reflex nítid en l'oferta electoral que es faci a la societat catalana en l'eventualitat d'unes eleccions plebiscitàries. Estem en  una època d'especial descrèdit de la política partidista, lligar el projecte independentista- el més gran repte polític que mai es pot arribar a plantejar aquest  país- a la típica pugna entre partits és profundament empobridor i arriscat per al bon èxit de l'empresa. Els contraris a una candidatura de país l'equiparen maliciosament a una coalició CiU-ERC, quan en cap cas no és això el que va plantejar el president Mas. Si l'alternativa fos coalició estricta o llistes de partit, amb els candidats habituals triats pels aparells de cada força,  podria arribar a considerar que és preferible anar-hi per separat, però del ...

El meu darrer post va ser escrit just abans de la conferència del president Mas. Ara ja han passat uns dies i coneixem també la proposta de l'Oriol Junqueras. Del pla presidencial només puc dir que em sembla el millor possible ateses les circumstàncies, és a dir, la impossibilitat de celebrar un referèndum sobre la independència. La proposta és plena de troballes que haurien de desactivar tot recel de qui hi vulgui veure un intent de revifar  la carrera política d'Artur Mas o de reinventar CDC a costa del procés. Una llista ideològicament transversal, per a un mandat de 18 mesos, amb candidats que en la seva immensa majoria no siguin polítics professionals i que no tinguin intenció de repetir en les properes eleccions ( amb les excepcions necessàries per encabir-hi tothom que calgui), és una combinació guanyadora, capaç de generar l'entusiasme que aquest país necessita per assolir un repte tan difícil com la independència. En una època de descrèdit de la política i dels ...

Demà el President Mas marcarà un nou horitzó polític, però a l'espera del que pugui dir penso que hi ha algunes reflexions que són pertinents.  Ens trobem en un moment excepcional, mai no hi havia hagut a Catalunya una majoria tan àmplia i mobilitzada a favor de la independència. Seria imperdonable per al catalanisme que deixéssim passar aquesta oportunitat històrica,  que no sabem ni quant durarà ni si es tornarà a repetir mai més. Davant la transcendència d'un objectiu com la independència, el partidisme i l'ideologisme resulten grotescos i miserables. Sóc militant de CDC, tinc unes preferències ideològiques bastant clares sobre la forma com s'ha d'organitzar i governar el nostre país, però si per assolir la independència fos necessari que el meu partit desaparegués, ho signaria amb els ulls clucs.  Una vegada tinguem un estat propi, que ha de ser democràtic, ja confrontarem els diferents projectes polítics, però no pas ara, en el precís moment en què ens tro...

És una cantarella repetitiva aquella que assenyala TV3 i l'escola com a responsables del creixement de l'independentisme català. Segons les múltiples veus de l'espanyolisme les darreres generacions de catalans haurien estat adoctrinades a l'aula i davant la pantalla de televisió per odiar Espanya i somniar en una Catalunya sobirana, heus ací l'explicació que donen a un fenomen tan incomprensible com és la voluntat de renunciar a la preuadíssima nacionalitat espanyola per esdevenir ciutadans d'una utopia provinciana al servei d'una màfia regional endogàmica i corrupta fins al moll de l'os, o almenys així és com ells ho descriuen.  Això no obstant, l'audiència de TV3 no va més enllà d'un 15% del total, encara que sigui líder, i fins i tot s'han publicat llibres que en denuncien l'adhesió a un marc mental espanyol. Pel que fa a l'escola, a banda d'una immersió lingüística aplicada amb moltes llacunes, l'adoctrinament que s...

El diumenge 9 de novembre vaig tenir el privilegi d'exercir de vocal d'una mesa de la consulta, concretament a l'IES de Corbera de Llobregat, un poble on tant el nivell de participació com els resultats es van aproximar molt als resultats del conjunt de Catalunya. Al final, ateses les circumstàncies, la participació va ser enormement elevada.  Només cal pensar que hi havia molts menys punts de votació que en qualsevol altra contesa electoral, sobretot als municipis amb institut, un equipament que molt sovint es troba als afores. A Corbera mateix la major part dels electors havien d'acostar-se a l'IES amb cotxe o moto, perquè es troba massa lluny dels nuclis on es concentra la població del municipi. Els factors que podien desmotivar els electors són evidents: el caràcter no vinculant de la consulta i el fet, reconegut pel mateix president Mas, que no es tractava de la culminació del procés, sinó d'una oportunitat per votar abans que es convoqui el referèndum def...

La reivindicació del dret a decidir ha estat un gran èxit i gaudeix de les simpaties de gairebé un 80% de la població. L'únic argument que l'estat hi branda en contra és el pes de la seva llei,  les seves apel·lacions a un dret a decidir sobre el futur de Catalunya compartit per tots els espanyols resulten grotesques, fins i tot per a molts contraris a la independència. S'ha consolidat al nostre país la consciència que tenim dret a l'autodeterminació, com qualsevol altre nació del món, però encara no hem trobat la fórmula que ens permeti exercir aquest dret plenament. Confesso que sempre he estat escèptic respecte a les expectatives generades pel 9N. Sempre he dubtat que es pogués celebrar un referèndum d'autodeterminació ( encara que en diguem consulta) en el marc de l'ordenament jurídic vigent, i sobretot, sota la bota opressiva de l'estat espanyol. Tot i així crec que la seva convocatòria és una estació necessària del procés cap a la independència.  ...

Publico un post que tenia redactat dies enrere: Ningú no va dir que seria fàcil, aquesta és la màxima amb què hem d'afrontar el "procés", un camí en què se succeiran moments de goig i emoció, com el que vaig tenir el privilegi d'experimentar personalment dissabte 4 d'octubre al Pati de Carruatges del Palau de la Generalitat, quan el món local va lliurar al president els acords a favor del 9N, amb moments de preocupació i alarma, com la llarga reunió dels partits proconsulta celebrada el divendres 3 d'octubre, en què finalment es va arribar a l'acord de seguir endavant cap al 9N.  Ara mateix se'm fa difícil imaginar com es pot portar a terme una consulta plenament homologable amb les administracions catalanes limitades en la seva acció per la suspensió del TC, i qui sap si fins i tot per l'emissió d'una sentència que anul·li la llei de consultes i el decret de convocatòria. Celebrar una consulta amb tots els ets i uts demana un gran desplegam...

En Quim Brugué té raó, la consulta del 9N, ara mateix, no ofereix prou garanties democràtiques. ¿Com pot oferir garanties democràtiques una consulta que se celebra amb tot l'aparell de l'estat en contra, incloent-hi els mitjans de comunicació públics i privats de més audiència? ¿Quines garanties democràtiques pot haver-hi si l'estat en prohibeix la celebració, amenaça els funcionaris que han de portar-la a la pràctica i anuncia que emprendrà accions legals contra tots aquells càrrecs públics que adoptin les decisions necessàries per a la seva celebració? ¿Com es pot pot portar a terme una consulta homologable amb tots aquests obstacles? ¿amb una mà al davant i l'altra al darrera, sense poder utilitzar tots els recursos de la Generalitat i dels ajuntaments a ple rendiment, havent de cercar tota mena de subterfugis legals per continuar amb la seva preparació? En Quim Brugué té raó, no hi ha prou garanties democràtiques, però per al professor Brugué, malgrat l'ofens...

L'endemà mateix del referèndum d'Escòcia ens trobem en el remolí de l'aprovació de la llei de consultes i de la convocatòria de la consulta del 9N, pendents de la seva suspensió per part de l'estat i de la resposta catalana.  Ens vénen un dies, potser setmanes, en què s'haurà de clarificar per quin camí exercirem el nostre dret a decidir després de dos anys d'especulacions. L'escenari polític, amb implicació directa de la ciutadania, mai no havia estat tan apassionant com en aquest setembre de 2014. Pel que fa a Escòcia, veig massa complaença en l'anàlisi catalana del que hi ha succeït. És d'una gran importància que s'hi hagi celebrat el referèndum, ha demostrat que el dret a l'autodeterminació de les nacions sense estat és plenament vigent a l'Europa Occidental, al si de la Unió Europea, i això afecta de ple les aspiracions dels catalans. Al capdavall, conceptualment, Escòcia i Catalunya són el mateix: dues antigues nacions europees...

L'estat espanyol s'ha cobert de glòria cancel·lant la presentació de "Victus" a l'Instituto Cervantes d'Utrecht. El fet remet a la més pura censura, i encara té més repercussió si tenim en compte que es va produir als Països Baixos per decisió de la representació diplomàtica del Regne d'Espanya. És sorprenent que un estat que tant es vanta de la seva solidesa, antiguitat i tradició temi els efectes que pugui tenir una novel·la ambientada a principis del S. XVIII. Per fer-ho més rodó la prohibició es va produir a Utrecht, la ciutat neerlandesa on, l'any 1713, es van rubricar els tractats que van posar fi a la guerra de successió espanyola i que a la pràctica van comportar que els catalans restessin abandonats a la seva sort, fins a la derrota final de l'any següent. També s'escau recordar que els Països Baixos van haver de lliurar una guerra de 80 anys, entre 1568 i 1648, per alliberar-se del domini dels monarques espanyols, un domini del q...

Que la nostra Diada Nacional sigui a l'inici del curs polític ha servit perquè els darrers dos anys, i enguany també, s'imposi una agenda sobiranista. Respecte a la V no cal afegir-hi gran cosa, èxit espectacular sense pal·liatius, malgrat alguns núvols foscos que van  fer creure que la ciutadania es podria desmotivar. L'esclat del cas Pujol i que la gent s'apuntés a la V més tard que a la Via de l'any passat van fer pensar que podria haver-hi problemes per omplir, que la massa social sobiranista donava mostres de cansament i desencís. La realitat ha desmentit tots els mals auguris. Durant l'estiu vaig sentir algun comentari crític amb el fet que, malgrat la proximitat del 9N i de tot el que això suposa, el país fes vacances amb normalitat. No s'apreciava una mobilització prèvia a l'alçada dels reptes plantejats. Però tenint en compte que la nostra és una cursa de fons, val més que la gent faci vacances, que descansi i no visqui amb una tensió permanent...

Després d'una trobada amb Vladimir Putin a Eslovènia, l'any 2001, George W. Bush va dir que li havia semblat molt directe i digne de confiança i que fins i tot havia estat capaç de captar-ne l'esperit,  "I was able to get a sense of his soul" . El senador John McCain en canvi, va veure el personatge amb uns altres ulls:”I looked into Mr. Putin’s eyes and I saw three things — a K and a G and a B.”. Fa temps que hem comprovat que va ser el senador i no pas el president qui millor va captar l'essència del dirigent rus. Putin no es pot dissociar de la seva formació i experiència professional com a agent del KGB, la principal força repressiva i d'espionatge al servei de l'estat soviètic, hereva de les terribles NKVD i Txekà, eines amb què els bolxevics van edificar i mantenir el seu sistema totalitari. El gran èxit de Putin va ser estabilitzar Rússia, imposar-hi un cert ordre després del caos dels anys 90. Per aconseguir-ho no li va tremolar el pols a l...

La confessió del president Pujol ha desfermat un terratrèmol emocional que ha afectat tot Catalunya, si bé amb intensitats molt diverses. És un terratrèmol potent i se'n preveuen múltiples rèpliques de magnitud desconeguda. L'han provocat els poders de l'estat, aprofitant les febleses i l'elevat risc sismològic del país, amb l'objectiu d'enfonsar el procés cap a la independència, però els efectes han estat moderats: esquerdes, algun edifici ensorrat, escasses víctimes...El procés es manté incòlume malgrat l'impacte emocional. La capacitat de resistència davant d'aquest moviment sísmic és la prova que la via cap a la sobirania avança sobre fonaments sòlids i resistents, uns fonaments que d'ara fins al dia 9 de novembre, i més enllà, seran sotmesos a proves molt dures. Cal donar per descomptat que hi haurà nous atacs de l'estat, per vies diverses, uns atacs que a vegades no obtindran cap resultat, però que de tant en tant es poden cobrar alguna ví...

Comencem un nou curs polític que s'anuncia decisiu, però ple d'incerteses. Hores d'ara l'únic que sabem del cert és que el proper Onze de Setembre estem cridats a participar en la gran V, però a partir d'aquella data el calendari polític és ple d'incògnites.  L'11 de setembre de 2012 va marcar l'inici d'allò que es coneix com el "procés", que per a mi tan sols té un sentit, l'assoliment de la  independència, que Catalunya esdevingui un estat sobirà. És important fer-hi referència perquè a vegades sembla que es vulgui traslladar que l'objectiu no és aquest, sinó tan sols que els catalans votin i "expressin" el que pensen. Personalment no tinc cap necessitat d'expressar el que penso sobre l'estatus polític de Catalunya, jo el que vull, el meu snetiment profund i constant,  és el mateix que em va manifestar amb contundència un militant d'ERC fa més de 20 anys en explicar-me els motius del seu compromís polític:...

Les darreres eleccions europees van estar marcades, com sempre, per la indiferència de la majoria de la població del continent. A banda de la victòria de l'abstenció la dada més rellevant va ser l'ascens dels partits populistes euroescèptics o directament eurofòbics, un club al qual no tan sols pertanyen forces de dreta i ultradreta, sinó també part de l'esquerra. Un dels fracassos d'Europa ha estat la incapacitat de generar un autèntic patriotisme europeu. Les causes són diverses. La primera de totes és que ara mateix no existeix un "poble europeu", no s'ha creat una comunitat humana de la qual tots els europeus se'n sentin membres, principalment perquè no hi ha llocs de trobada, no hi ha una cultura compartida, i el que avui és més determinant, no hi ha un espai comunicacional europeu. Els fundadors d'Europa van decidir construir-la mitjançant la integració econòmica, els avenços en aquest camp són innegables, però hi ha un abisme entre el nivel...

Sempre m'ha sorprès l'escassa participació i l'espanyolització de les eleccions europees a Catalunya. Baixa participació, fa cinc anys anys inferior al 40%, i espanyolització, perquè els partits d'obediència espanyola són els que hi obtenen millors resultats, fins al punt que l'any 2004 CiU va quedar per darrera de PSC i PP. És a dir, molts dels que van a votar ho fan en clau de política estatal, ni catalana ni europea. En canvi, malgrat que CiU sempre ha tingut un discurs potent en matèria europea i que els seus votants es compten entre els més europeistes del país, els seus resultats han estat discrets o dolents en aquesta contesa, com si molts d'aquests votants assumissin, erròniament, que la capacitat d'acció d'un o dos eurodiputats no justifica l'esforç de desplaçar-se fins al col·legi electoral per emetre el vot.  Les d'enguany, però, són unes eleccions que es plantegen en un context completament diferent, en ple procés sobiranista, a ...

Des que es va iniciar el procés sobiranista, després de l'Onze de Setembre de 2012,  hem estat testimonis del desplegament "argumental" dels defensors de l'statu quo, que si per alguna cosa destaca és justament per la manca d'arguments racionals. Hores d'ara no hi ha hagut debat sobre els pros i contres de la independència per simple incompareixença de l'adversari. Els unionistes, per dir-ho finament, no han volgut baixar a l'arena del debat democràtic, s'han instal·lat en el menyspreu, l'exabrupte, l'insult i l'amenaça. Ningú no té el valor de defensar el manteniment de Catalunya dins d'Espanya aportant arguments, dades i valoracions que ens expliquin per què serà millor per als catalans romandre sota el control polític de Madrid. El que ens presenten com a argument, l'expulsió de Catalunya de la UE i l'exclusió de la comunitat internacional, no és més que una amenaça. Ens anuncien que si ens n'anem ens faran la vida i...