AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

El primer dissabte de campanya de les municipals vam descobrir el delirant compte de twitter de la persona que ocupa el quart lloc de la llista d'ICV-EUiA per Girona, una tal Marina Pibernat, que ha saltat a una breu fama mediàtica per l'odi que manifesta envers els seus compatriotes d'identitat catalana, als quals anomena "catalufos". Les seves expressions d'odi anticatalà l'han obligada a retirar-se de la candidatura comunista xupiguai, si bé formalment encara hi figura. ICV i EUiA s'han desmarcat de la catalanòfoba gironina, limitant-se a dir que no en comparteixen ni el fons ni les formes, però de seguida han aparegut indesitjables,  com el candidat número 5 de la candidatura comunista de Figueres i personatges vinculats a la mòmia "PSUC Viu" i a una cosa que es diu "Esquerra Federal",  que s'han solidaritzat amb aquella dona, fins i tot amb una mena de manifest publicat a "El País".  Confesso la meva sorpresa...

Venim d'una època de grans turbulències polítiques, marcada, d'una banda,  per la crisi i els escàndols de corrupció, i per l'altra, pel procés sobiranista, però per primera vegada des de 2008 s'endevina la possibilitat d'una recuperació econòmica. El trasbals dels darrers anys alimenta les expectatives de les noves formacions polítiques, si bé l'inici de la represa pot ajudar a consolidar les posicions dels alcaldes que hagin fet una feina ben valorada pels seus conciutadans. En clau de procés sobiranista, que és el que més m'interessa, els resultats seran ambivalents. Tot apunta que, fora dels àmbits metropolitans, les forces sobiranistes, en conjunt, guanyaran posicions i tindrem uns ajuntaments més independentistes que mai a la major part del país. Per contra, a l'àrea metropolitana de Barcelona, a Tarragona i a Lleida, el PSC, tot i que perdent posicions, resistirà millor que a  la resta del país. Així mateix és a les ciutats grans i als entorns ...

Arran dels trasbalsos de la crisi i dels successius escàndols de corrupció se'ns ha anunciat l'adveniment d'una nova política, marcada per la transparència, la proximitat,la fiscalització dels polítics, la participació de la gent, l'impacte de les xarxes socials, la democràcia directa....Això és el que es diu, i els diferents actors polítics s'han vist obligats a moure fitxa per no quedar fora de joc en el marc del nou paradigma, no debades tant les Corts Espanyoles com el Parlament de Catalunya han aprovat sengles lleis de transparència que han de posar a l'abast de tothom un amplíssim ventall d'informació relativa al funcionament de les administracions públiques. Però més enllà de la nova o la vella política el que  s'observa a l'estat espanyol són dues coses: la forta erosió dels partits tradicionals i l'emergència de dues noves forces, "Podemos" per l'esquerra i "Ciudadanos" pel centredreta, que deuen totes les seves ...

Hi ha dos llibres de Robert Kaplan que resulten especialment útils per aproximar-se a alguns dels fenòmens que avui centren l'actualitat internacional, "Balkan Ghosts" i "Eastward to Tartary". Dues amb les quals,  a través de les experiències viscudes per l'autor en els seus viatges i la seva amplíssima erudició històrica, geogràfica i periodística, se'ns descobreix la realitat de països que ocupen els titulars dels informatius, però dels quals no en sabem res. Kaplan no es limita a explicar les incidències del seu viatge ni a descriure el paisatge humà i geogràfic amb què interactua. Fa això i alhora ens ofereix dades històriques i reflexions basades en el seu coneixement que il·luminen tant la realitat visible com els corrents de fons que configuren la societat de cada territori que visita. Ara que tothom està pendent de Grècia, la lectura dels capítols de "Balkan Ghosts" dedicats a aquest país on l'autor va viure set anys, ajudaria a ...

Un procés sobiranista com el que ha iniciat Catalunya obliga a tothom a prendre posició. Com més s'acosti la data definitiva del 27 de setembre menys sostenibles seran les ambigüitats sobre la independència. Està bé que el Pacte Nacional per al Dret a Decidir practiqui un cert funambulisme per evitar que  ICV-EUiA i els sindicats l'abandonin, però a l'hora de la veritat els qui no estiguin per la independència hi estaran en contra, és a dir, tot el que sigui votar un partit que no es comprometi a assolir l'estat propi per a Catalunya serà l'equivalent a votar "no" en un referèndum d'independència, per molt que es declarin partidaris del "dret a decidir". En aquesta línia,  quan ICV afirma que el seu objectiu és una Catalunya lliure i sobirana dins d'Espanya (sic) i proclama que les eleccions no seran plebiscitàries, el que fa és deixar enrere l'ambigüitat dels mesos precedents i optar pel camp del no, com testimonia la baixa voluntàr...

Darrerament hi ha qui es dedica a propagar que el desànim s'ha apoderat del moviment independentista després que, una vegada superat el 9N, l'emergència d'una nova esquerra populista i la proximitat de les eleccions municipals hagin deixat el debat nacional en un segon pla. És possible que alguns independentistes contemplin amb desencís l'aparent eclipsi mediàtic del procés i una certa baixada de tensió sobiranista, però no crec que la situació sigui alarmant ni que els unionistes puguin respirar tranquils. A l'independentisme català, que ha construït una majoria social en un espai molt breu de temps, després d'unes llarguíssimes infància i adolescència i d'una esplendorosa joventut, li ha arribat l'hora de la maduresa. S'ha de passar de les grans il·lusions alimentades per les mobilitzacions massives a la secessió i a la constitució d'un estat català. Els esdeveniments dels darrers dos anys, sobretot els onzes de setembre de 2012, 2013 i 2014, ...

Em fa l'efecte que l'interès mediàtic pel que passa a Grècia és desmesurat. A molts països europeus s'esdevenen fets interessants i transcendents que no són objecte de cap seguiment. Per exemple, la deriva autoritària d'Hongria o la forma com els països bàltics han plantat cara a la crisi. Uns països, les repúbliques bàltiques, que ho han passat malament i se n'estan sortint amb esforços, sacrificis, imaginació i sense fer gaire soroll, amb l'alè de la Rússia neoimperial al clatell. Uns països que en plena tempesta econòmica han estat capaços d'integrar-se a l'eurozona. Tampoc no he vist gaire interès per saber com s'ho feia Polònia per travessar tot aquest període amb creixement econòmic. Es veu que la feina ben feta no és atractiva, allò que excita el personal, almenys a casa nostra, és que una força que es diu d'esquerra radical guanyi les eleccions. I en bona part és així per l'hegemonia cultural de l'esquerra a Catalunya, que atorga...

En una coincidència tràgica la darrera novel·la de Michel Houellebecq va sortir a la llum les mateixes dates dels atemptats contra "Charlie Hebdo" i un supermercat kàixer de París. La novel·la planteja un escenari en què a França s'instal·la un règim islamista,  i va ser per aquest motiu que el seu autor va protagonitzar l'última portada de la revista satírica, abans de l'atac. Tanmateix la novel·la fa ben poques referències al gihadisme, present de forma més dramàtica en una novel·la anterior, "Plataforma". La victòria islamista imaginada per Houellebeq no es basa en el terrorisme, tot i que abans de la segona volta de les eleccions presidencials decisives es produeix una onada de violència d'autoria incerta, sinó en la victòria electoral d'un líder islamista, aparentment moderat, que és capaç de guanyar-se el suport de totes les forces republicanes, de dreta, centre i esquerra, per batre's amb la candidata presidencial del Front National. ...

La lluita contra el terrorisme islamista a Europa és primordialment una tasca policial, però el desafiament que planteja el fonamentalisme islàmic va molt més enllà de l'exercici de la violència per part dels seus elements més extremistes. El fenomen de fons és que, així com l'Europa cristiana, per bé i per mal,  viu un procés de secularització creixent, el món musulmà, també a Europa, sembla viure el procés invers, amb índexs creixents de pràctica religiosa i, el que és més important, una major politització d'aquesta pràctica. L'expressió més extrema d'aquesta tendència és el gihadisme i la capacitat d'atracció que exerceix l'Estat Islàmic per a joves musulmans de tot arreu, que passen de la participació en fòrums d'internet a agafar les armes i unir-se a una lluita amb connotacions genocides en nom d'Al·là. Aquesta és la manifestació més aguda del problema, però l'islamisme  s'expressa de moltes altres maneres, ja sigui transformant, pas a...

Instal·lats com estem en el bany maria de la correcció política és difícil dir les coses pel seu nom i acabem sent víctimes d'enormes confusions. Per això hi ha qui encara es veu amb cor d'oposar el que s'anomena "eix social" (un sintagma que en si mateix no vol dir res, ja que realment el debat és dreta/esquerra, no social) a l'"eix nacional",  com si fossin mútuament excloents. En realitat pertanyen a plans diferents:el debat a l'entorn de l'eix social té com a objecte l'exercici del poder, què es fa amb el poder,  i en canvi el debat a l'entorn de l'eix nacional té com a objecte determinar qui té el poder, perquè per exercir el poder d'acord amb una o altra orientació ideològica primer cal tenir-lo. Més enllà del dret a decidir i de l'eslògan "volem votar", la qüestió es troba en determinar qui és el titular de la sobirania sobre el nostre país:  els ciutadans de Catalunya o els ciutadans del Regne d'Espa...

La força de l'independentisme prové de l'impuls i del compromís de la societat civil, i un dels seus motors és la voluntat regeneradora. Aquestes energies, que ens han portat on som ara, han de tenir un reflex nítid en l'oferta electoral que es faci a la societat catalana en l'eventualitat d'unes eleccions plebiscitàries. Estem en  una època d'especial descrèdit de la política partidista, lligar el projecte independentista- el més gran repte polític que mai es pot arribar a plantejar aquest  país- a la típica pugna entre partits és profundament empobridor i arriscat per al bon èxit de l'empresa. Els contraris a una candidatura de país l'equiparen maliciosament a una coalició CiU-ERC, quan en cap cas no és això el que va plantejar el president Mas. Si l'alternativa fos coalició estricta o llistes de partit, amb els candidats habituals triats pels aparells de cada força,  podria arribar a considerar que és preferible anar-hi per separat, però del ...

El meu darrer post va ser escrit just abans de la conferència del president Mas. Ara ja han passat uns dies i coneixem també la proposta de l'Oriol Junqueras. Del pla presidencial només puc dir que em sembla el millor possible ateses les circumstàncies, és a dir, la impossibilitat de celebrar un referèndum sobre la independència. La proposta és plena de troballes que haurien de desactivar tot recel de qui hi vulgui veure un intent de revifar  la carrera política d'Artur Mas o de reinventar CDC a costa del procés. Una llista ideològicament transversal, per a un mandat de 18 mesos, amb candidats que en la seva immensa majoria no siguin polítics professionals i que no tinguin intenció de repetir en les properes eleccions ( amb les excepcions necessàries per encabir-hi tothom que calgui), és una combinació guanyadora, capaç de generar l'entusiasme que aquest país necessita per assolir un repte tan difícil com la independència. En una època de descrèdit de la política i dels ...

Demà el President Mas marcarà un nou horitzó polític, però a l'espera del que pugui dir penso que hi ha algunes reflexions que són pertinents.  Ens trobem en un moment excepcional, mai no hi havia hagut a Catalunya una majoria tan àmplia i mobilitzada a favor de la independència. Seria imperdonable per al catalanisme que deixéssim passar aquesta oportunitat històrica,  que no sabem ni quant durarà ni si es tornarà a repetir mai més. Davant la transcendència d'un objectiu com la independència, el partidisme i l'ideologisme resulten grotescos i miserables. Sóc militant de CDC, tinc unes preferències ideològiques bastant clares sobre la forma com s'ha d'organitzar i governar el nostre país, però si per assolir la independència fos necessari que el meu partit desaparegués, ho signaria amb els ulls clucs.  Una vegada tinguem un estat propi, que ha de ser democràtic, ja confrontarem els diferents projectes polítics, però no pas ara, en el precís moment en què ens tro...

És una cantarella repetitiva aquella que assenyala TV3 i l'escola com a responsables del creixement de l'independentisme català. Segons les múltiples veus de l'espanyolisme les darreres generacions de catalans haurien estat adoctrinades a l'aula i davant la pantalla de televisió per odiar Espanya i somniar en una Catalunya sobirana, heus ací l'explicació que donen a un fenomen tan incomprensible com és la voluntat de renunciar a la preuadíssima nacionalitat espanyola per esdevenir ciutadans d'una utopia provinciana al servei d'una màfia regional endogàmica i corrupta fins al moll de l'os, o almenys així és com ells ho descriuen.  Això no obstant, l'audiència de TV3 no va més enllà d'un 15% del total, encara que sigui líder, i fins i tot s'han publicat llibres que en denuncien l'adhesió a un marc mental espanyol. Pel que fa a l'escola, a banda d'una immersió lingüística aplicada amb moltes llacunes, l'adoctrinament que s...

El diumenge 9 de novembre vaig tenir el privilegi d'exercir de vocal d'una mesa de la consulta, concretament a l'IES de Corbera de Llobregat, un poble on tant el nivell de participació com els resultats es van aproximar molt als resultats del conjunt de Catalunya. Al final, ateses les circumstàncies, la participació va ser enormement elevada.  Només cal pensar que hi havia molts menys punts de votació que en qualsevol altra contesa electoral, sobretot als municipis amb institut, un equipament que molt sovint es troba als afores. A Corbera mateix la major part dels electors havien d'acostar-se a l'IES amb cotxe o moto, perquè es troba massa lluny dels nuclis on es concentra la població del municipi. Els factors que podien desmotivar els electors són evidents: el caràcter no vinculant de la consulta i el fet, reconegut pel mateix president Mas, que no es tractava de la culminació del procés, sinó d'una oportunitat per votar abans que es convoqui el referèndum def...

La reivindicació del dret a decidir ha estat un gran èxit i gaudeix de les simpaties de gairebé un 80% de la població. L'únic argument que l'estat hi branda en contra és el pes de la seva llei,  les seves apel·lacions a un dret a decidir sobre el futur de Catalunya compartit per tots els espanyols resulten grotesques, fins i tot per a molts contraris a la independència. S'ha consolidat al nostre país la consciència que tenim dret a l'autodeterminació, com qualsevol altre nació del món, però encara no hem trobat la fórmula que ens permeti exercir aquest dret plenament. Confesso que sempre he estat escèptic respecte a les expectatives generades pel 9N. Sempre he dubtat que es pogués celebrar un referèndum d'autodeterminació ( encara que en diguem consulta) en el marc de l'ordenament jurídic vigent, i sobretot, sota la bota opressiva de l'estat espanyol. Tot i així crec que la seva convocatòria és una estació necessària del procés cap a la independència.  ...

Publico un post que tenia redactat dies enrere: Ningú no va dir que seria fàcil, aquesta és la màxima amb què hem d'afrontar el "procés", un camí en què se succeiran moments de goig i emoció, com el que vaig tenir el privilegi d'experimentar personalment dissabte 4 d'octubre al Pati de Carruatges del Palau de la Generalitat, quan el món local va lliurar al president els acords a favor del 9N, amb moments de preocupació i alarma, com la llarga reunió dels partits proconsulta celebrada el divendres 3 d'octubre, en què finalment es va arribar a l'acord de seguir endavant cap al 9N.  Ara mateix se'm fa difícil imaginar com es pot portar a terme una consulta plenament homologable amb les administracions catalanes limitades en la seva acció per la suspensió del TC, i qui sap si fins i tot per l'emissió d'una sentència que anul·li la llei de consultes i el decret de convocatòria. Celebrar una consulta amb tots els ets i uts demana un gran desplegam...

En Quim Brugué té raó, la consulta del 9N, ara mateix, no ofereix prou garanties democràtiques. ¿Com pot oferir garanties democràtiques una consulta que se celebra amb tot l'aparell de l'estat en contra, incloent-hi els mitjans de comunicació públics i privats de més audiència? ¿Quines garanties democràtiques pot haver-hi si l'estat en prohibeix la celebració, amenaça els funcionaris que han de portar-la a la pràctica i anuncia que emprendrà accions legals contra tots aquells càrrecs públics que adoptin les decisions necessàries per a la seva celebració? ¿Com es pot pot portar a terme una consulta homologable amb tots aquests obstacles? ¿amb una mà al davant i l'altra al darrera, sense poder utilitzar tots els recursos de la Generalitat i dels ajuntaments a ple rendiment, havent de cercar tota mena de subterfugis legals per continuar amb la seva preparació? En Quim Brugué té raó, no hi ha prou garanties democràtiques, però per al professor Brugué, malgrat l'ofens...

L'endemà mateix del referèndum d'Escòcia ens trobem en el remolí de l'aprovació de la llei de consultes i de la convocatòria de la consulta del 9N, pendents de la seva suspensió per part de l'estat i de la resposta catalana.  Ens vénen un dies, potser setmanes, en què s'haurà de clarificar per quin camí exercirem el nostre dret a decidir després de dos anys d'especulacions. L'escenari polític, amb implicació directa de la ciutadania, mai no havia estat tan apassionant com en aquest setembre de 2014. Pel que fa a Escòcia, veig massa complaença en l'anàlisi catalana del que hi ha succeït. És d'una gran importància que s'hi hagi celebrat el referèndum, ha demostrat que el dret a l'autodeterminació de les nacions sense estat és plenament vigent a l'Europa Occidental, al si de la Unió Europea, i això afecta de ple les aspiracions dels catalans. Al capdavall, conceptualment, Escòcia i Catalunya són el mateix: dues antigues nacions europees...

L'estat espanyol s'ha cobert de glòria cancel·lant la presentació de "Victus" a l'Instituto Cervantes d'Utrecht. El fet remet a la més pura censura, i encara té més repercussió si tenim en compte que es va produir als Països Baixos per decisió de la representació diplomàtica del Regne d'Espanya. És sorprenent que un estat que tant es vanta de la seva solidesa, antiguitat i tradició temi els efectes que pugui tenir una novel·la ambientada a principis del S. XVIII. Per fer-ho més rodó la prohibició es va produir a Utrecht, la ciutat neerlandesa on, l'any 1713, es van rubricar els tractats que van posar fi a la guerra de successió espanyola i que a la pràctica van comportar que els catalans restessin abandonats a la seva sort, fins a la derrota final de l'any següent. També s'escau recordar que els Països Baixos van haver de lliurar una guerra de 80 anys, entre 1568 i 1648, per alliberar-se del domini dels monarques espanyols, un domini del q...