AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Ahir es va viure una més de les exitoses manifestacions independentistes, aquesta vegada en un escenari tan exòtic com Madrid. El passat 21 de febrer, tot i que la vaga general convocada va tenir un seguiment baix, centenars de milers de catalans van sortir al carrer per reclamar la llibertat dels presos polítics. I així anem fent, mantenint una mobilització popular més que notable, dins uns paràmetres d'estricte pacifisme i civilitat. Tanmateix, per aconseguir canvis polítics reals les mobilitzacions per si soles s'han demostrat ineficaces, o si més no, del tot insuficients. L'estat espanyol ha desenvolupat uns anticossos que el fan immune a la pressió que representen les demostracions massives dels catalans. Més enllà de les catarsis col·lectives al carrer, l'independentisme té un gran camí per recórrer i crear les condicions d'un ruptura democràtica amb l'estat. Ja hi he insistit altres vegades en aquest blog, perquè em sembla la clau de tot plegat i perquè ...

Quan el president Torra va posar l'exemple d'Eslovènia no estava pensant en la guerra sinó en la determinació d'una petita nació europea per esdevenir un estat independent, la mateixa determinació que necessitem els catalans si volem la nostra pròpia República. En el terreny de les realitats, els paral·lelismes entre l'Eslovènia de 1991 i la Catalunya d'avui són mínims, si bé la legitimitat de les dues nacions per decidir el seu propi destí és la mateixa. L'exemple però, ens interpel·la i desvela les febleses que hem de superar perquè les nostres pretensions tinguin opcions de victòria. La independència eslovena va ser possible gràcies a tres factors determinants: la força interna, la "indiferència" sèrbia i el suport extern. La força interna la demostra el fet de ser una nació cohesionada a l'entorn de la idea d'independència. En el referèndum celebrat el desembre de 1990 la participació va ser del 90% i el sí es va imposar amb un 95% ...

Ahir vaig assistir a la concentració davant la presó de Lledoners per donar suport als nostres presos, ara que ja s'han fet públics els bàrbars escrits d'acusació. La gent, òbviament, està indignada, però d'indignats ho estem almenys des de l'1 d'octubre de l'any passat, amb diferents oscil·lacions en funció de la intensitat emocional de cada moment. El problema és l'absència d'una estratègia política compartida, que vagi més enllà de les declaracions retòriques i les manifestacions. Això no fa més que incrementar la sensació d'impotència que alguns contraresten amb crides a la vaga general o a formes d'insurgència condemnades al fracàs. D'altra banda hi ha qui es pensa que, pel simple fet que l'estat es desacrediti aplicant unes penes absolutament desproporcionades contra els dirigents catalans, el règim caurà pel seu propi pes. En realitat, més aviat és el contrari, el règim espanyol demostra, una vegada més, que està disposat a arr...

Anys enrera m'hauria semblat impensable, però després de l'experiència exitosa del darrer estiu, un viatge llampec a Kíev per retornar- hi un automòbil immatriculable a la UE es va imposar com la solució òptima a un situació que havia esdevingut insostenible, no sense una gran incertesa pel que fa als riscos de les carreteres ucraïneses en ple hivern, amb temperatures sota zero i previsibles capes de gel sobre la calçada. La primera part del viatge va presentar algunes dificultats al lloc menys pensat, el tram entre la Catalunya Nord  i Nimes: el diluvi primer, l'huracà després, van fer el trajecte nocturn especialment incòmode.  El segon dia vam enfilar en direcció a Lió, una jornada força assolellada que ens va permetre contemplar des del cotxe els paisatges canviants, des de la Provença fins a França endins, amb aturada en una àrea de descans muntanyenca, envoltats de neu.  Vam travessar la frontera amb Alemanya de forma quasi imperceptible, només adverti...

Després d'uns dies als Balcans, passant per les sis antigues repúbliques iugoslaves, he tingut l'oportunitat de visionar sencers els sis episodis de l'esplèndid documental "The Death of Yugoslavia", produït per la BBC i emès per primera vegada l'any 1995, que relata amb precisió el procés de desmembració de Iugoslàvia, combinant les imatges dels fets amb les entrevistes als seus principals protagonistes. Un procés desencadenat a través de les successives guerres d'Eslovènia, Croàcia i Bòsnia-Hercegovina, entre 1991 i 1995, amb un epíleg sagnant a Kosovo, on tot havia començat. Als Balcans va sorgir el concepte de "neteja ètnica", l'expulsió sistemàtica dels vençuts, definits en funció de la seva identitat ( ètnica, però també religiosa, cultural o fins i tot política), dels territoris conquerits pels vencedors. Una pràctica habitual des de l'origen dels temps a la qual se li va donar una denominació que ha fet fortuna. Durant la primera...

Encara avui, la confusió estratègica en el camp independentista és més que notable. Hi ha una minoria sorollosa que segueix abonant la tesi segons la qual, si després de la declaració d'independència s'hagués plantat cara en comptes de plegar veles, avui ja hi seríem. Els polítics haurien traït "el poble" per no haver deixat defensar la república declarada i ara "el poble" ha de jubilar-los -encara que estiguin  empresonats o a l'exili- per posar-n'hi uns altres de disposats a arribar fins al final en l'enfrontament amb l'estat. D'altra banda tenim ERC, que promou un gir estratègic per deixar enrere l'unilateralisme i "eixamplar la base", especialment amb els sectors més propers dels Comuns, i alhora rebaixar la tensió que comporta l'enfrontament obert amb l'estat, tant en termes de repressió directa com als efectes de disposar de prou oxigen per portar a terme una acció de govern,  sense menysprear la possibilitat ...

L'èxit de la moció de censura contra  Mariano Rajoy ens situa davant d'un nou escenari que, sense ser falaguer, ofereix alguns punts d'interès. En primer lloc ens traiem del damunt el PP i l'autoritarisme i menyspreu amb què han governat Catalunya durant tots aquests anys, primer gràcies a la seva majoria absoluta, després gràcies al suport del bloc 155. Un altre efecte positiu hauria de ser la ruptura d'aquest bloc 155, no dels seus acords bàsics respecte Catalunya, però sí de la col·laboració i confiança mútues que han desenvolupat darrerament. Ara, la necessitat de marcar territori de cara a les futures eleccions els portarà a una probable guerra fratricida: el bloc PP-C's no es podrà resistir a demonitzar, dia sí, dia també, un PSOE que ha arribat al poder amb el suport de Podemos i els separatistes malignes. Per altra banda, PP i C's estan condemnats a combatre's mútuament per conquerir el mateix espai polític, la qual cosa pot tenir conseqüències ...

Amb la supressió de la limitació de mandats Xi Jinping pot acabar esdevenint president vitalici de Xina, un nou dictador en un règim autoritari que passa d'una direcció col·lectiva i renovada periòdicament a la concentració del poder en un líder únic. Es culmina un procés de transformació política del país que, en comptes d'evolucionar cap a la democràcia de forma simultània amb la seva creixent prosperitat econòmica, ha fet una regressió cap al poder unipersonal propi de l'època de Mao. El creixement del PIB del gegant asiàtic l'aproxima de forma imparable cap a la primacia econòmica, alhora que reforça les estructures autoritàries i projecta poder econòmic, polític i militar sobre tot el seu entorn geogràfic, amb una pugna creixent amb els EUA per l'hegemonia sobre el Mar del Sud de la Xina. El sorgiment d'una nova superpotència és un fenòmen d'impacte global, transformador i ple de riscos. L'acadèmic Graham Allison ha desenvolupat al llarg d'anys...

Tinc dubtes sobre l'oportunitat temporal del manifest del grup Koiné i crec que no s'ha estat prou curós a l'hora d'utilitzar determinades expressions, però coincideixo amb la diagnosi de fons: el manteniment de l'actual "statu quo" lingüístic ens aboca, primer, a la minorització definitiva del català i, tot seguit, a la seva extinció. Les xifres parlen per si soles..Més enllà de l'escola, on també hi ha moltes llacunes,  a Catalunya l'autèntica immersió lingüística és en castellà: la cultura de masses, és a dir TV, cinema, videojocs, revistes, literatura popular, webs, etc, s'expressa "massivament" en castellà; els catalanoparlants es passen sistemàticament al castellà quan algun dels seus interlocutors és castellanoparlant o desconegut; l'ús del català a la justícia és simbòlic; la llengua d'acollida dels nouvinguts és el castellà, fins i tot molts dependents de comerç, que per edat haurien d'haver estat escolaritzats e...

Des d'octubre una part de l'independentisme s'ha instal·lat en un curiós purisme testosterònic que sembla prioritzar en tot moment la confrontació directa amb l'estat, sense prendre en consideració ni la correlació de forces real ni les conseqüències d'aquest enfrontament. Fins al 26 d'octubre jo mateix podia compartir, en part, aquest plantejament, però des d'aquella data crec que ens cal un canvi estratègic profund. Fins a aquell dia vaig creure que, més enllà de la celebració del referèndum, disposàvem de l'estructura interna i dels suports externs necessaris per afrontar un pols amb l'estat que l'obligués a seure en una taula de negociacions, no tant per reconèixer la naixent República Catalana com per acceptar un nou estatus polític per al país i qui sap si obrir-se a la celebració d'un referèndum pactat. Òbviament, la meva creença es basava en la fe i no pas en el coneixement dels preparatius que eventualment s'haguessin fet per a ...

Quins temps ens ha tocat viure! Ara a l'espera que hi hagi acord entre les forces independentistes per investir el president Puigdemont i formar govern, donant per fet que l'estat recorrerà la investidura davant el TC, amb el corresponent efecte suspensiu. I així seguim, instal·lats en la incertesa, sota la pressió repressora de l'estat i amb una barreja de desconcert i de ganes de passar a l'acció entre la base activista de l'independentisme. La premsa digital i les xarxes socials recullen el debat obert  sobre quin és el camí a seguir a partir d'ara, que actualitza els dilemes post 1-O: hem de tirar pel dret, anar a la confrontació directa amb l'estat, o bé hem de prioritzar la retirada del 155, la recuperació de les institucions i iniciar un període de tranquil·litat per recuperar forces i ampliar la base?. Ambdues posicions tenen arguments de pes a favor, i per aquest motiu crec que cal trobar un terme mig: tibar la corda al màxim per investir el nostre...

Passi el que passi amb la investidura del president de la Generalitat i amb el 155, ens trobem en un moment en què cal repensar l'estratègia independentista, perquè la que hem seguit fins ara ens ha permès assolir victòries importants però no ens ha portat a la independència. Ara tenim l'autonomia suspesa sine die, els principals dirigents a la presó, a l'exili o encausats, Tv3 i l'escola catalana en el punt de mira de l'estat i les delegacions a l'exterior tancades i sota l'escrutini del Tribunal de Cuentas. Com diuen els anglosaxons "fredoom is not free", i estem pagant un preu per assolir la nostra llibertat, però hem d'aconseguir que cap dels sacrificis que s'han fet no sigui en va, i això demana una estratègia guanyadora. Cal anàlisi, reflexió i sang freda, uns elements difícils de reunir en uns moments de tanta intensitat emocional com els que estem vivint, en què les demandes d'un dia a dia absorbent fan ajornar la necessària mi...

El dia 21 D vaig acabar el recompte al meu col·legi electoral cap a les onze del vespre, cansat i amb mal de cap, en un estat anímic marcat encara pel terror experimentat durant la tarda, quan l'afluència massiva d'electors feia témer, ara sí, l'expressió d'una majoria silenciosa disposada a votar qualsevol cosa per aturar el procés cap a la independència, i més quan els principals increments de participació es registraven allà on l'independentisme obté sempre pitjors resultats. L'escrutini va tenir un efecte tranquil·litzador. A les 10 meses electorals de l'escola Molí de Finestrelles, de Sant Andreu de Palomar, on vaig fer d'apoderat, les candidatures independentistes van resistir prou bé l'embat unionista i les primeres estimacions de resultats a nivell nacional indicaven una majoria absoluta a favor de la República, però encara no sabíem si reflectien els efectes de la pujada de participació de la tarda.  Fins que no es van fer públiques les dad...

L'unionisme, i també alguns analistes internacionals mal informats o mal intencionats, han volgut identificar l'independentisme amb els moviments populistes, emergents al món occidental des de la crisi de 2008. La realitat és exactament la contrària.  El perfil educatiu i social dels votants unionistes a Catalunya coincideix sospitosament amb el dels votants de les opcions considerades populistes, ja sigui Trump als EUA, el Brexit al Regne Unit o Le Pen a França. L'auge independentista no és la conseqüència, ni molt menys, de l'exacerbació identitària dels catalans, sinó de la constatació empírica que l'estat espanyol actua contra els nostres interessos en múltiples àmbits de la política, de l'economia i de la cultura. Així com els nous populismes posen en entredit les convencions del pensament políticament correcte i promouen el retorn a models d'estat nació propis de mitjans del S. XX, l'independentisme català s'ha cenyit en tot moment a una acció...

Ahir, dia 7 de desembre de 2017, vam tornar a viure una jornada de glòria de l'independentisme català, quan entre 45.000 i 60.000 catalans, alguns diuen que fins i tot més, es van manifestar a Brussel·les per la llibertat dels nostres presos polítics i del nostre país. Va ser una nova exhibició de força cívica, ordre democràtic i alegria combativa; una injecció de moral tant per als que van ser-hi com per als que ens hi vam sentir representats. Poques reivindicacions, potser cap altra, poden organitzar una concentració com aquella a 1500 km de distància del seu origen, no debades l'experiència demostrativa acumulada durant els darrers 10 anys ens ha convertit en experts en l'art de la manifestació política.   Però l'èxit d'ahir no pot fer perdre de vista que al cap de dues setmanes tenim unes de les eleccions més transcendentals de la nostra història, i és a les urnes on s'ha de  demostrar la força del nostre moviment. Massa sovint l'independentisme s...

El dia 20 de setembre, davant del Departament d'Economia, la gent tot sovint cridava un vell clam de guerra de l'esquerra independentista: "els carrers seran sempre nostres!" Per uns breus instants vaig viure la il·lusió que, trobant-nos davant de la seu del nostre ministeri d'hisenda, els congregats realment proclamaven "els calers seran sempre nostres", la qual cosa m'hauria semblat molt més adient i esperançadora. I si jo també he cridat "els carres seran sempre nostres", com a partícip de la litúrgia protestatària,  no puc deixar de pensar que és una expressió que denota vocació de resistència, no d'autèntica victòria, perquè el carrer és el que et queda quan ja no tens res més, i jo sóc dels que pensen que les lluites polítiques es fan per assumir el poder o condicionar efectivament l'exercici del poder per part dels qui el tenen. Que els carrers siguin nostres és necessari per resistir, però l'objectiu de l'independen...

Des que es va iniciar la preparació del referèndum d'autodeterminació, molt abans de la seva convocatòria oficial, hem estat testimonis de l'absurda repressió desencadenada per l'estat espanyol contra tota actuació de la Generalitat que hi estigui relacionada, començant per les querelles contra la consellera i els alts càrrecs de Governació pel fet de licitar la fabricació de les urnes, i seguint amb els escorcolls surrealistes de la impremta Indugraf i del setmanari "El Vallenc" per la seva "presumpta" participació en la producció de paperetes de vot i d'altre material imprès per a l'1O. Una cosa és que l'estat no autoritzi la celebració d'un referèndum,  la qual cosa voldria dir que per a l'estat la convocatòria a les urnes no tindria validesa jurídica, no seria considerat com a referèndum, però tot i així no hi hauria motiu perquè no es pogués portar a terme, i més encara quan l'any 2005 es va despenalitzar. Una altra cosa, mo...

El dissabte passat vaig assistir a la manifestació “No tinc por”, perquè entenia que quan una ciutat pateix un atemptat terrorista com el de 17 d’agost cal expressar el suport a les víctimes i el rebuig i la fermesa en contra del terrorisme.  En un context de politització extrema dels atemptats per part de l’unionisme, en un intent desesperat de convertir l’impacte emocional causat per l’atac en un corrent d’opinió massiu que obligués a aparcar el referèndum de l’1-O i el procés cap a la independència, l’anunciada assistència del monarca espanyol acompanyat pel govern de l’estat apareixia com una maniobra per visualitzar una Catalunya aglutinada a l’entorn del rei en la seva resposta al terrorisme. Òbviament, l’independentisme havia de desactivar aquest intent bastard d’instrumentalitzar els atemptats, per la qual cosa es va promoure, no sense un cert debat sobre la seva conveniència, l’assistència a la concentració amb estelades, preferiblement amb crespó negre. Una opció simbò...