AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

M'assabento que la Cambra de Representants dels EUA ha rebutjat el pla de rescat financer dissenyat per l'administració Bush, que segons sembla preveia destinar 700.000 milions de dòlars a l'adquisició de crèdits de dubtós cobrament de la banca. La cosa és molt més complexa, però així és com em resulta més intel·ligible. Llegeixo en diferents fonts que estem a les portes d'una gran hecatombe econòmica, que si no es prenen mesures ens podem veure abocats a una "Gran Depressió redux". Reconec la meva profunda ignorància sobre la matèria, i trobo a faltar explicacions més clares sobre quines poden ser les conseqüències per a la ciutadania d'una situació com la present. Parlar de crisi és massa imprecís, què vol dir? que es multiplicarà la taxa d'atur?, que els qui en tenen perdran els seus estalvis?, que es dispararan els preus dels béns de consum?, que pujaran els tipus d'interès?. Fins al moment actual semblava que la crisi s'havia de traduir en...

En dic patetisme, però de fet no tinc paraules per qualificar la pobresa de criteri que caracteritza el que podríem anomenar "elits" del país. Deia en Josep Pla que la burgesia catalana era de vol gallinaci, ara és difícil identificar clarament una "burgesia catalana", però les dificultats per enlairar-se afecten bona part d'aquells que haurien de liderar el país en diferents àmbits. Només cal pensar en el paper penós d'en Miquel Valls, i per extensió de la Cambra de Comerç, en la quantificació del finançament català, com en pocs mesos han reduït a la meitat la reivindicació inicial, tot sigui per posar les coses fàcils als qui manen a Madrid i aquí, amb una nul·la ambició. Vull pensar que gestionen les seves empreses amb una mentalitat radicalment oposada a la covardia dels seus plantejaments polítics, perquè altrament no m'explico com poden competir en un mercat global. Més exemples de patetisme els trobem en l'enfocament que fa un diari com l'...

Ja n'he parlat en l'anterior i en altres posts, la immigració, des de tots els punts de vista, és el repte més gran que ha d'afrontar avui la nació catalana. En primer lloc és un repte identitari: com una identitat com la catalana pot subsistir en el seu propi territori al mateix temps que esdevé minoritària entre la població?. I no parlo tant de si d'aquí a cinquanta anys se seguirà parlant el català-estic convençut que sí-, sinó del paper que tindrà la identitat catalana (llengua+altres expressions culturals autòctones) a Catalunya d'aquí a cinquanta anys, si serà un patrimoni compartit per la majoria de la població, més enllà dels orígens familiars de cadascú, o tan sols serà una identitat més, preservada per una minoria aïllada en un mar d'espanyolitat. Les tendències actuals van cap al segon escenari, i els fluxes migratoris, ara mateix, no fan més que reforçar aquestes tendències. El catalanisme no gosa parlar d'immigració d'una forma freda i racio...

L a CECOT, la patronal terrassenca, ha fet un públic un nou estudi en què anuncia que el conjunt de l'estat espanyol  "necessitarà" més de dos milions d'immigrants durant els propers anys, la qual cosa, tenint en compte les proporcions del fenomen al nostre país, vol dir mig milió més d'habitants foranis a Catalunya.  S'ha de ser molt curt de vista per, des de Catalunya, seguir promovent més immigració. El mateix informe ja afirma que l'estat espanyol, i per tant Catalunya encara més, és el màxim receptor d'immigrants després dels EUA, una dada que ens dóna una clara idea de la magnitud de la tragèdia. Els EUA són la primera potència mundial, un país immens, amb una cultura de masses poderosíssima, que ha demostrat una capacitat superlativa d'integració de les successives onades migratòries, i que tanmateix té dificultats per incorporar plenament grups com els hispans o els mateixos negres. Comparem el gegant nord-americà amb l'esquifida Catalu...

"Article 5 The Parties agree that an armed attack against one or more of them in Europe or North America shall be considered an attack against them all and consequently they agree that, if such an armed attack occurs, each of them, in exercise of the right of individual or collective self-defence recognised by  Article 51 of the Charter of the United Nations , will assist the Party or Parties so attacked by taking forthwith, individually and in concert with the other Parties, such action as it deems necessary, including the use of armed force, to restore and maintain the security of the North Atlantic area. Any such armed attack and all measures taken as a result thereof shall immediately be reported to the Security Council. Such measures shall be terminated when the Security Council has taken the measures necessary to restore and maintain international peace and security ." La premsa "progressista" nord-americana, i com a conseqüència la premsa europea, va presenta...

Aquest estiu Rússia, després d'anys d'hibernació, ha tornat a ensenyar les urpes a Occident. La rudesa del règim postsoviètic ja s'havia manifestat a Txetxènia, però tothom mirava cap a un altre costat, al capdavall es tracta d'una part del mateix estat rus, no tenim ni idea de qui són els txetxens i els rebels semblen més terroristes islamistes que no alliberadors d'una nació oprimida. Vam fer els ulls grossos, i Moscou va imposar-hi la seva llei a sang i a foc. Ara se'ns ha ofert un nou capítol de la reconquesta russa del Caucas, però amb l'agreujant que l'atacat és un estat sobirà, aliat d'Occident, i en especial dels EUA, que malda per integrar-se a l'OTAN per fer front a l'amenaça que li ve del nord. Fins ara Rússia se n'ha sortit prou bé, ha restablert el control d'Abkhàzia i d'Ossètia del Sud i ha desplegat les seves tropes per bona part de la resta del territori georgià, sense que la comunitat internacional hagi pogut dona...

Recordo que quan estudiava segon de Dret a la UPF i era membre del Bloc d'Estudiants Independentistes, un company, brillant i catalanista, em va dir que l'independentisme no tenia sentit perquè avançàvem cap a una "Europa de les regions", on obtindríem el reconeixement que ens pertoca sense necessitat de trencadissa ni de proclamar la independència. Ja en aquell moment li vaig manifestar el meu desacord, passats els anys hi he tornat a pensar, i estic convençut que el company, a qui no he vist més des de l'any 94, deu haver canviat d'opinió. Avui tot aquell discurs que afirmava que els estats nació s'estaven erosionant políticament per dalt i per baix i que les nacions sense estat en serien les màximes beneficiàries ja no se'l creu ningú. La nonada Constitució Europea ens va fer abandonar tota esperança d'un reconeixement explícit del paper de les nacions sense estat, ni tan sols camuflades sota el paraigües amplíssim de les denominades "regio...

De moment l'aposta d'en John McCain per situar la Sarah Palin com a candidata a la vicepresidència li ha sortit rodona. Segons diversos "insiders" el candidat republicà tenia pensat el seu amic Joe Liberman com a company de cartell, però col·locar aquest jueu ortodox, falcó en política exterior però de llarga militància demòcrata i "pro-choice" en qüestions d'avortament, hauria allunyat la base més conservadora del Partit Republicà respecte un candidat del que ja se'n malfia per la seva aparent laxitud moral. Descartat en Lieberman, hauria pogut optar pel seu rival de les primàries, en Mitt Romney, una tria segura, però que no hauria aportat cap valor afegit a la candidatura, com segurament tampoc no n'hauria aportat cap una altra tria segura com el governador Tim Pawlenty. La governadora Palin era l'altra opció, i en McCain la va elegir desoint les recomanacions dels seus assessors, que es decantaven pels valors més segurs. Sens dubte és una...

Des de l'àmbit catalanista, començant pel president Pujol, s'ha aixecat un cor de veus que elogien la fermesa amb què el president Montilla i el conseller Castells defensen un nou finançament per a Catalunya. És possible que en Jordi Pujol, amb les seves declaracions, pretengui pressionar patriòticament el Govern de Catalunya i el PSC perquè no afluixin, perquè l'elogi d'avui es pot convertir en una crítica despietada  si al final els socialistes catalans cedeixen davant el PSOE. Ara bé, si fem una anàlisi objectiva, des d'una perspectiva nacionalista, el que fan en Montilla i en Castells no difereix gaire d'allò que faria qualsevol govern autonòmic que s'estigués jugant els quartos amb el govern central. El president Montilla no està actuant com a president d'una nació sinó com a cap de l'executiu autonòmic, i com és lògic, defensa els interessos de la seva autonomia, però no hi ha en la seva argumentació, ni en els seus gestos, ni en la seva acció ...

Pretendre respondre aquesta pregunta des del desconeixement de la realitat, i sobretot, de la història d'aquests territoris és un agosarament. Avui el president de Rússia ha anunciat la seva decisió de reconèixer-ne la independència. Ara mateix, per la poca informació que en tinc, no em sembla cap crim que aquests dos indrets formalment georgians, però a la pràctica sotmesos a Moscou des de primers dels anys noranta, acabin consolidant la seva secessió respecte de Geòrgia, sempre i quan se'n pugui afirmar l'existència d'una identitat històricament i culturalment diferenciada. Aparentment és així des del punt i l'hora que parlem d'Ossètia del Sud, i per tant, com diu el seu nom es tracta del sud d'una altra nació, i d'un territori com Abkhàzia, incorporat per Stalin a Geòrgia, país del seu origen, i posteriorment poblat per un gran nombre de georgians, que en van ser majoritàriament expulsats en un procés de neteja ètnica coincident amb la guerra que va e...

El govern dels EUA i el de l'Iraq  estan treballant un acord de retirada de les tropes nord-americanes. Això és possible perquè el "surge" ha donat fruits, la nova estratègia basada en el desplegament de més tropes i l'aplicació d'un pla de contrainsurgència, amb implicació creixent de la població iraquiana en la lluita contra Al-Qaida i les milícies díscoles, ha permès reduir dràsticament les actuacions terroristes i la violència sectària.  Una estratègia adoptada pel president Bush contravenint les recomanacions de l'"Iraq Study Group" del que formaven part personatges tan lligats al partit republicà i al seu pare com en James Baker, que proposaven abandonar l'Iraq previ pacte amb els països que precisament recolzen la insurgència, l'Iran i Síria, que abans el mateix Bush havia descrit com a integrants de l'"Eix del Mal", junt amb Corea del Nord. L'aplicació del full de ruta de l'"Iraq Study Group" hauria abo...

Fa poques hores que he tornat de Londres, sens dubte una de les grans capitals del món.  És un centre de poder global i això es nota. Anglaterra no és un país tan ben organitzat com Suïssa o Alemanya, per garantir la seguretat ciutadana han hagut d'omplir els carrers de càmeres de televisió, els transports públics funcionen però no són res de l'altre món, i és difícil fer un àpat de dos plats, postres i vi per un preu raonable, tot i que  la lliura està en hores baixes. Tot i així és el país més poderós d'Europa. Ho és per l'herència imperial, perquè encara segueix sent un punt de referència per als països que van ser colònies britàniques, ho és per la seva relació especial amb la superpotència nord-americana, ho és perquè acull seus d'empreses capdavanteres en l'economia financera, en el comerç global i en els serveis, i òbviament pel paper de la llengua anglesa com a nova "lingua franca" mundial, que dota les seves creacions culturals d'un impact...

Des de la distància es fa difícil valorar el paper de Geòrgia respecte a Ossètia del Sud i Abkhàsia, però el que és ben clar es com Rússia utilitza les reivindicacions d'aquests dos territoris,oficialment georgians, per erosionar el règim de Tbilisi i intentar situar-lo de nou sota el seu domini. Geòrgia es un petit estat independent que té frontera amb Russia, un estat que sota diferents règims, mai democràtics, s'ha caracteritzat sempre pel seu imperialisme. Geòrgia i Rússia són dues nacions íntimament relacionades, i moltes figures russes han estat d'origen georgià, com Stalin i Beria, però això no justifica que una nació hagi d'estar sotmesa a l'altra, com ha succeït durant els darrers segles.

Que un negre, en realitat un mulat, pugui esdevenir el nou president dels EUA ha estat assenyalat com la gran novetat de l'actual campanya presidencial nord-americana, i sens dubte ho és. No es dóna la mateixa connotació positiva, ans al contrari, al fet que l'altre aspirant amb possibilitats té també una característica singular, és vell, si guanya prendrà possessió del càrrec amb 72 anys d'edat. En termes històrics no és cap novetat, el mateix Reagan va iniciar el seu segon mandat amb una edat més avançada, i els exemples de caps d'estat d'edat avançada són més que nombrosos, començant pel mateix Papa de Roma. Tot i així, en el món d'ara mateix, que venera la joventut, que celebra l'èxit ràpid dels joves talents i condemna els vells a diferents formes d'ostracisme, comfortables les unes, denigrants les altres, la possible victòria d'un home d'edat provecta obre també nous horitzons. L'edat d'en McCain és un handicap,  avui ningú no confi...

Malgrat internet, malgrat l'estat de les autonomies, malgrat la globalització, malgrat que, com diu Don Hilarión a "La verbena de La Paloma" , la ciència avança que és una barbaritat, el divendres passat em vaig veure obligat a viatjar fins a Madrid per fer una gestió, en persona. Hi vaig anar en cotxe i com que anava just de temps vaig agafar l'autopista R-2, l'única de peatge a l'entorn de la capital espanyola. I vet aquí que tot just entrar-hi  t'indiquen clarament que t'has de guardar el tiquet fins a la sortida, com si no ho sabessim, i el primer que penses és quin advertiment més absurd, tothom sap que el tiquet serveix per pagar a la sortida. Però no tothom ho sap, ho sabem els catalans que som experts usuaris dels peatges, però no pas els madrilenys, uns neòfits en la pràctica de pagar per circular.  Però el viatge encara m'oferia una altra curiositat, de Barcelona a Saragossa gairebé no hi ha cap senyal que indiqui que és la direcció de Ma...

Un cap de setmana enrera em vaig arribar fins a Tolosa de Llenguadoc, tot passant per Andorra. Feia anys que no visitiva el petit estat català dels Pirineus, i si bé vaig comprovar una vegada més que la presència de la llengua catalana és minoritària al carrer, com a mínim el nostre idioma hi gaudeix d'una hegemonia absoluta en tota la retolació pública i privada, la qual cosa ens demostra que no hi ha res com tenir un estat propi  perquè la pròpia identitat sigui respectada, fins i tot quan la majoria de la població  no la comparteix. Seguint la ruta fins a la capital occitana em vaig torbar novament amb cua des del Pas de la Casa fins a Acs, en una carretera d'un sol carril per sentit de circulació.En tornar, i per anar més de pressa, vaig agafar l'autopista, que em va obligar a fer marrada per Carcassona, Narbona i Perpinyà per arribar a Barcelona. Costa d'entendre que no hi hagi una bona connexió directa entre Barcelona i Tolosa, se suposa que la C-17 ha de fer aque...

Enfront la nova ofensiva espanyolista del "Manifiesto" aquell de la "lengua común", sento massa respostes que es limiten a afirmar que no, que el castellà no està discriminat a Catalunya. Sembla mentida que perdem el temps explicant-nos davant els qui desitgen el nostre extermini lingüístic. La crua realitat és que al nostre país l'única llengua discriminada és la pròpia, des del punt i l'hora que és del tot possible viure tan sols en castellà i és impossible fer-ho només en català. La primera prova la tenim amb aquest senyor que fa de president, que fins que no ha arribat a aquest càrrec no ha sentit cap pressió per parlar un català correcte i suficient. Però constatada la realitat, el que és lamentable és que sigui així. És a dir, quan alguns dels qui teòricament defensen la posició catalana s'esgargamellen afirmant la nostra meravellosa convivència lingüística, el que estan fent, enlloc de combatre la ideologia de fons del "manifiesto", és q...

La crisi econòmica s'està cobrant les seves víctimes: nous aturats, empreses en fallida, stocks sense sortida, pisos que no es venen...Personalment em sento atenallat per l'increment dels tipus d'interès, per l'encariment del gasoil, sí, el maleït gasoil que avui és més car que la gasolina i que necessito per alimentar un motor turbodiesel sorollós, i la pujada constant dels aliments.  La cosa encara es pot posar més negra, però resistirem. Tanmateix la crisi  és una oportunitat, el ralentiment d'una economia embogida ens dóna marge com a societat, per repensar el nostre model de creixement, un model que en pocs anys ens ha fet incrementar la població amb 1,2 milions d'habitants, molt majoritàriament poc qualificats i òbviament aliens a la cultura catalana. Dit cruament, el país ha crescut quantitativament però no qualitativament, som més però no som millors. La crisi atura aquesta tendència autodestructiva i ens ofereix l'oportunitat de canviar el rumb cap ...

Ara que s'ha detingut en karadzic penjo un vídeo que ens mostra el setge dels serbis sobre Sarajevo, els seus arguments, la tranquil·litat amb què terroritzaven la ciutat, l'ús de les instal·lacions on l'any 84 es van celebrar els Jocs olímpics d'hivern, i la simpatia per la causa sèrbia d'un escriptor rus, Eduard Limonov, avui aliniat amb les forces anti-Putin, fins al punt d'acceptar la invitació de disparar contra la ciutat.