AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

 Auschwitz II-Birkenau. Si Theodor Adorno va dir que escriure poesia després d'Auschwitz era una barbaritat, no sé què pensaria de la idea de fer turisme al mateix camp de concentració, una pràctica que després de la caiguda del comunisme s'ha tornat molt més habitual. El dia de 15 d'agost de 2009 vaig visitar Auschwitz, concretament els camps Auschwitz I i Auschwitz II-Birkenau, a les proximitats del poble polonès que li dóna nom, Oświęcim (Auschwitz en alemany). Les SS van establir-hi inicialment un camp de treball per a presoners polonesos, però entre març de 1942  i novembre de 1944 el van convertir en el principal centre d'extermini de jueus d'Europa. Més d'un milió de jueus, entre el 90 i el 95% de les víctimes del camp, hi van perdre la vida, la immensa majoria a les cambres de gas d'Aushwitz II-Birkenau. També hi van morir uns 19.000 gitanos i uns 70.000 presoners polonesos i soviètics, aquests principalment a Auschwitz I. ...

Avui fa 66 anys que l'Exèrcit Roig va alliberar el camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, la fita que marca la fi del genocidi que van patir els jueus d'Europa durant la Segona Guerra Mundial.  Per això  en aquesta data es commemora el Dia Internacional de les Víctimes de l'Holocaust. Uns sis milions de jueus van perdre la vida com a conseqüència de les accions executades pels nazis amb la voluntat d'exterminar-los, l'assassinat de masses més gran de la història, esdevingut fa tan sols sis decennis i a poca distància de casa nostra. No va ser l'únic ni el darrer genocidi de la història, però sí el que va causar més morts d'una forma més sistemàtica, industrial, posant els mètodes i la tecnologia d'una de les societat més desenvolupades del món al servei de l'eliminació total dels membres d'un grup humà, definit per la seva religió i el seu origen. Molt se n'ha escrit, molt s'hi reflexionat, i molt se'n seguirà dient, i és nece...

Si no la cosa no es capgira el PP té a l'abast de la mà obtenir majoria absoluta a les eleccions espanyoles previstes per a 2012. La lletra i la música de les seves proclames anuncia un atac en tota regla contra Catalunya, d'una banda a través d'un retallada més o menys explícita de les competències de la Generalitat, i de l'altra imposant una presència encara superior de la llengua castellana en l'àmbit de l'administració pública i de l'escola, en detriment de la llengua del país.   Si això es confirma la confrontació està servida i ningú no podrà dir que no estàvem avisats. El govern de Catalunya, ja prou capficat per la urgència de reduir dràsticament el dèficit públic i per l'exigència d'adoptar mesures efectives contra la crisi econòmica, té el repte addicional de preparar el país per resistir les agressions que l'estat espanyol pugui endegar contra l'autogovern i la cohesió nacional. S'ha de muscular la nació per resistir i perquè, ...

The Way Back (Camino a la libertad) és una bona pel·lícula, a estones un punt feixuga, que ens explica la fugida d'un grup de presoners d'un camp de treball siberià l'any 1940. És l'epopeia d'uns homes que travessen milers de quilòmetres a peu,  fins arribar a l'Índia, havent passat pels boscos glaçats de Sibèria, el desert de Gobi i les muntanyes de l'Himàlaia. El guió està basat en la història que l'ex-militar polonès Slavomir Rawicz , resident a Anglaterra, va narrar en el llibre "The Long Walk", publicat amb gran èxit de vendes als anys cinquanta, si bé posteriorment es va descobrir que els fets no eren reals. No hi fa res, la pel·lícula té el mèrit de confrontar-nos amb un dels grans horrors del S. XX, el comunisme soviètic, que va matar milions de persones i en va esclavitzar moltes més, en nom de la construcció del paradís socialista. És prou conegut que el nazisme va ser una monstruositat, però abans que el Tercer Reich iniciés l'ex...

El problema del PSC a Barcelona no es diu Jordi Hereu, el problema es diu PSC. La candidatura de la vallesana Montserrat Tura a les primàries del partit socialista ha esvalotat el galliner i sospito que ha injectat una nova dosi d'il·lusió entre les decaigudes rengleres de la progressia local. Però val més que no s'equivoquin i no es deixin enlluernar per un suflé condemnat al fracàs. Tant si de les primàries en surt vencedora l'ex-consellera com si l'elegit és l'actual alcalde no podran passar per damunt pel fet més important: el projecte socialista a Barcelona, després de 32 anys de govern, està exhaurit. No tenen res més per oferir, sigui quina sigui la persona que n'encapçali la candidatura. L'any 1992 queda lluny, molt lluny, els Jocs olímpics d'hivern són una vana il·lusió, i la ciutat no té un model de futur. Els catalans estem orgullosos de la nostra capital, i una part del mèrit correspon als alcaldes i als equips de govern que ha tingut, però a...

El llibre d'en Germà Bel "España, capital París" és important, perquè demostra, no tan sols  allò que ja sabíem, que l'estat espanyol desenvolupa les seves infraestructures seguint un model radial amb centre a Madrid, sinó també que aquesta és una especificitat espanyola. A la resta d'Europa són criteris principalment econòmics els que expliquen la distribució de les inversions en carreteres i ferrocarrils, i els aeroports de països de dimensions iguals o superiors a les espanyoles són gestionats des del territori o per empreses privades, no pas per un engendre com AENA.  Queda ben demostrat que "Spain is different", no pels toros, el sol i el flamenc, sinó per la forma que té de concebre el paper de les grans infrastructures, que lluny de servir  les demandes reals de transport de viatgers i mercaderies estan al servei de la major glòria de Madrid, amb l'objectiu, en bona mesura ja assolit, que la ciutat castellana passi de capital política a cap...

Aquest blog deu el seu nom a Michel Houellebecq, per ser més precís haig de dir que "ampliació del camp de batalla" és la traducció al català del títol de la traducció castellana de la seva novel·la "Extension du domaine de la lutte ", no pas perquè m'hi inspiri  a l'hora d'escriure en aquest espai, sinó perquè  aquell títol és una expressió poderosament polisèmica que, per exemple, és aplicable per descriure internet com  una immensa ampliació del camp de batalla de les idees. La meva simpatia envers l'obra de l'escriptor francès, no necessàriament envers ell,  també explica aquesta denominació amb què humilment l'homenatjo. M'interessa Houellebecq per com observa les transformacions socials, i conseqüentment morals, que viu Occident,  si bé des d'una perspectiva molt francesa. L'escriptor va més enllà i gosa imaginar futurs que deriven del nostre present canviant, ja sigui el dels nous humans hermafrodites de "Les partícule...

La coincidència en el temps de la publicació esglaonada de les filtracions de documents del servei exterior dels EUA amb la projecció als cinemes de la pel·lícula "Fair Game"(Caza a la espía), ens permet reflexionar les activitats d'Assange des d'una perspectiva diferent. La pel·lícula narra el cas "Valerie Plame", que es va produir quan membres de l'administració Bush van filtrar a la premsa que la senyora Valerie Plame era agent de la CIA, com a represàlia pel fet que el seu marit, l'exdiplomàtic Joe Wilson, havia escrit un article en què revelava que, contràriament a les afirmacions del president Bush, no hi havia cap evidència que el règim de Saddam Hussein hagués adquirit urani a Níger.  La filtració va suposar la condemna d'"Scooter" Libby, el cap de gabinet del Vicepresident Dick Cheney, a qui es va assenyalar com a principal responsable d'haver comunicat a un periodista quina era la professió de la senyora Plame, una informa...

La del 27 de desembre va ser una nova jornada històrica per a Catalunya, amb una presa de possessió del nou  president de la Generalitat que ha tingut el to institucional propi d'una nació europea mil·lenària. La notícia que ha escalfat més l'ambient ha estat l'acceptació del càrrec de conseller de Cultura per part d'en Ferran Mascarell, un fet que no admet interpretacions simplistes, i que podria tenir conseqüències molt importants. D'una banda l'exconseller socialista és una personalitat molt reconeguda i respectada en el món cultural, i segurament establirà ponts i relacions positives amb sectors d'aquest món que altrament estarien molt distanciats d'un govern de CiU. Per altra banda el fitxatge d'en Mascarell permet visualitzar de forma nítida  que l'aposta per la Casa Gran del Catalanisme va de debò, i hi té cabuda confortable el centreesquerra catalanista que fins ara havia optat pel PSC. No es tracta tant de captar antics quadres socialist...

Amb la investidura de l'Artur Mas com a president de Catalunya es pot ben dir que el canvi ja ha començat, tot i que per conèixer-ne total la seva dimensió haurem d'esperar els propers dies, quan es configuri el nou govern. És important que a Catalunya l'alternança política hagi estat possible i que una força política com CiU, que segons antics profetes estava destinada a desaparèixer una vegada fora del poder, hagi demostrat plenament que el seu estel no és fugaç i que la centralitat política del país és  ocupada pel nacionalisme. M'ha agradat que no hagi estat necessària l'abstenció del PP perquè Artur Mas resultés escollit, la deriva anticatalana d'aquest partit en fa un soci molt indesitjable, si bé no es pot descartar que en el futur s'hi puguin acordar qüestions que no afectin la identitat nacional. El pacte de mínims amb el PSC era lògic, al capdavall és un partit que aspira a ocupar la centralitat i l'escenificació d'una confrontació total am...

 Lo jorn del Judici   parrà qui haurà fet servici.   Jesucrist, Rei universal,   home i ver Déu eternal,   del cel vindrà per a jutjar   i a cada u lo just darà.   Gran foc del cel davallarà;   mars, fonts i rius, tot cremarà.   Daran los peixos horribles crits   perdent los seus naturals delits.   Ans del Judici l'Anticrist vindrà   i a tot lo món turment darà,   i se farà com Déu servir,   i qui no el crega farà morir.   Lo seu regnat serà molt breu;   en aquell temps sots poder seu   moriran màrtirs tots a un lloc   aquells dos sants, Elies i Enoc.   Lo sol perdrà sa claredat   mostrant-se fosc i entelat,   la lluna no darà claror   i tot lo món serà tristor.   Als mals dirà molt agrament:   —Anau, maleits, en el turment! ...

Recordo que una vegada li vaig sentir dir al Xabier Arzallus que costa imaginar-se un català amb un pistola. La imatge pacífica i mansoia dels catalans no s'allunya gaire de la que, en general,  tenim nosaltres mateixos, però la realitat és molt diferent.  De totes les anàlisis sobre els darrers assassinats de la Garrotxa, la que m'ha semblat més lúcida és la d'en Francesc Serés a l'"ARA", que ens recorda que a la Garrotxa, i jo diria que en general a la Catalunya rural, molta gent té armes a casa. Normalment qui té una escopeta o un rifle és perquè és aficionat a la cacera, però també n'hi ha que les tenen per seguretat., sobretot els qui viuen en cases o masies fora dels nuclis urbans. Des d'aquesta perspectiva. si no hi ha més desgràcies és perquè Déu no vol, o dit d'una altra manera, perquè impera el seny, i les persones no resolen les seves diferències a trets, tot i que l'ús dissuasiu de les armes és més habitual del que ens pensem. Ara b...

David Brooks,columnista conservador (potser l'únic) del New York Times, en el seu article del passat dijous, " Obama’s Very Good Week" , explica la diferència entre el que anomena "cluster liberals" i els "network liberals". Cal precisar que es tracta de liberals en el sentit nord-americà, és a dir, el que aquí anomenaríem progressistes o fins i tot gent d'esquerres, i la mateixa terminologia es pot aplicar als conservadors, que serien "cluster" o "network" segons el cas. Seguint en Brooks  els  liberals o conservadors "cluster" "view politics as a battle between implacable opponents. As a result, they believe victory is achieved through maximum unity. Psychologically, they tend to value loyalty and solidarity. They tend to angle toward situations in which philosophical lines are clearly drawn and partisan might can be bluntly applied ", en canvi els liberals o conservadors "network" " share th...

En el post interior feia esment a l'efecte Zapatero com una de les causes de la desfeta del PSC, però al mateix temps aquesta desfeta s'inscriu en la crisi general de la socialdemocràcia europea.  Des de la fi de la guerra freda el descrèdit de les alternatives al sistema capitalista d'economia de mercat i la necessitat de competir en el marc d'una economia global han reduït el camp d'acció socialdemòcrata en política econòmica i laboral. No hi ha un model d'economia socialdemòcrata que avui estigui clarament diferenciat del liberalisme econòmic que s'aplica a la UE, i les garanties bàsiques de l'estat del benestar són defensades igualment pel centredreta europeu, de tal manera que la socialdemocràcia tan sols es pot distingir proposant noves prestacions, econòmicament inassumibles des de la crisi iniciada l'any 2008. Tanmateix els problemes de la socialdemocràcia tenen arrels més profundes, i són indestriables dels grans canvis socials que ha experi...

Una de les claus, poc esmentada, de la desfeta que va patir el PSC-PSOE el 28N rau en el descrèdit absolut d'en Rodríguez Zapatero, sobretot entre molts dels seus antics votants. Estic convençut que la participació del president espanyol en la campanya electoral catalana va tenir un efecte mobilitzador per a tots aquells que li tenen ganes i que potser no estaven molt motivats per unes eleccions al Parlament, però que hi van veure una oportunitat per castigar el PSOE, alhora que contribuïen a desallotjar el tripartit.  En els darrers temps he conegut gent que odia en Zapatero, no perquè el culpin de la crisi, que tothom sap que és internacional,  sinó per la forma com hi ha reaccionat, per la sensació d'absoluta incompetència que transmet en una hora de gran dificultat. El PSOE va guanyar les eleccions espanyoles  de 2004 com a alternativa al conservadorisme autoritari del segon mandat de José María Aznar, i Rodriguez Zapatero es va permetre el luxe, gràcies a la creix...

La patacada d'ERC ha estat descomunal, superior a la que jo mateix m'esperava que tindrien. En Puigcercós no ha fet una mala campanya però el nivell de descrèdit del partit era insalvable. L'aposta estratègica pel tripartit els ha passat una factura altíssima, han jugat fort i han perdut, c'est la vie. En política a vegades es guanya i a vegades es perd, però quan un partit veu minvar el seu suport a menys de la meitat del que tenia, el problema és molt greu. Se'n poden sortir, als vuitanta del segle passat  van tenir pitjors resultats, però s'haurien de replantejar seriosament les seves bases ideològiques i la seva  estratègia. El gran ascens d'Esquerra es va produir quan va esdevenir la casa gran de l'independentisme, al mateix moment que la credibilitat nacionalista de CiU es veia qüestionada per les seves relacions perilloses amb el PP.  ¿Quants no van votar ERC, tant l'any 2003 com l'any 2006, perquè tibés la corda de l'exigència naciona...

S'ha fet llarg esperar durant set anys, però ja hem guanyat de forma indiscutible i l'Artur Mas serà president. No cal que afegeixi una nova anàlisi reiterativa dels resultats, perquè la premsa en va plena, però sí que vull destacar el fenomen que m'ha semblat més destacable d'aquestes eleccions, la victòria de CiU en barris de tot l'àmbit metropolità considerats fins ara feus inexpugnables del PSC-PSOE. L'enfonsament de la nau socialista ha posat més de relleu els resultats convergents, però l'important és que CiU ha sumat els suports de milers de ciutadans que no responen a cap dels perfils sociològics dels catalanistes. Segurament no estem davant del triomf ideològic del nacionalisme català en els barris de l'antiga immigració espanyola, però si més no el catalanisme polític hi ha estat percebut com la millor opció per governar el país. Caldria agafar el grau de penetració que va assolir  CiU en aquests sectors durant l'època de les majories absol...

Ja estem de ple en la jornada electoral, i no goso fer pronòstics, tanmateix,les dades de participació que s'han donat a conèixer a la una tan sols se situen unes poques dècimes per sota de les de fa quatre anys, contràriament a la tan anunciada davallada abismal de l'afluència a les urnes. Veurem com evoluciona, però de moment no s'observa l'efecte d'aquell desafecció tan bèstia que ens pregonen. Normalment els que tant parlen de desafecció són els qui se senten identificats amb els partits o almenys amb l'espai ideològic dels partits a qui les enquestes vaticinen una caiguda de resultats. Hi ha molta gent emprenyada amb la situació general, sobretot quan estem travessant una crisi severa, però la resposta lògica no és la desafecció sinó la recerca d'alternatives, com la que representa CiU . Molts dels que avui votem  Convergència ho fem carregats d'il·lusió,  amb l'esperança d'estar contribuint a edificar una Catalunya millor. Per això no puc a...

Fa quatre anys les enquestes van ser força més favorables a CiU que no pas el resultat final, i per això amb miro amb prevenció les que ara anuncien victòries folgades de CiU. Voldria que fos així, però fins que no es coneguin els resultats oficials no dono res per fet. L'elevat nombre d'indecisos és preocupant, perquè es pot donar el cas que, davant del triomf anunciat de l'Artur Mas, alguns d'aquests optin per tornar a votar el mateix de sempre, per allò d'evitar una possible majoria absoluta o per condicionar el futur govern convergent, en un sentit o altre. Durant la campanya el gran encert de socialistes i republicans ha estat instal·lar en l'opinió pública la idea que el tripartit no es repetirà, amb la qual cosa més d'un pot pensar que votar-los no implica cap risc de reedició de l'artefacte inestable. Greu error!, si el tripartit és possible el repetiran, perquè ells mateixos podrien interp...

Una especificitat de la política catalana és la presència destacada de partits anticatalans, és a dir, partidaris de la submissió de la identitat pròpia del país a una identitat aliena, en el nostre cas la castellana. És una especificitat catalana i d'altre nacions sense estat, perquè no em consta  que a cap estat-nació europeu hi hagi partits parlamentaris que advoquin perquè la llengua i cultura  estatals, siguin la francesa, l'anglesa, l'alemanya o la italiana,  hagin de subordinar-se jeràrquicament a la llengua i cultura pròpies d'un altre país. Sí que hi ha múltiples reivindicacions de minories ètniques i nacionals que reclamen el seu propi espai, però no és a la defensa de les minories al que em refereixo sinó a l'imperialisme que no gosa dir el seu nom i fa invocacions genèriques a una falsa llibertat lingüística que tan sols empara els parlants de la llengua dominant en l'àmbit territorial de l'estat espanyol. Darrerament he estat moltes vegades a Ma...