AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Els populismes expressen impaciència davant els mètodes complexos i garantistes de la democràcia liberal, enfront dels quals plantegen tirar pel dret i resoldre de forma senzilla i entenedora, i normalment del tot errònia, problemes que atenallen la població.  El més habitual és que s'assenyalin uns dolents de la pel·lícula com a responsables dels problemes, a qui s'ha de castigar. Així l'actual populisme de dretes situa els immigrants en el punt de mira, en especial els il.legals i els musulmans, i el populisme d'esquerres hi col·loca els banquers i els "especuladors" en general. Per això en Josep Anglada promet que expulsarà els immigrants il·legals de forma immediata i sense negociar amb altres països, i l'Arcadi Oliveras diu que els banquers haurien d'estar a la presó, també immediatament. Els populismes no són necessàriament totalitaris, però hi tenen grans analogies, no debades el nacionalsocialisme pretenia destruir l'enemic racial i el comu...

No és per atzar que coincideixen en el temps les protestes dels "indignats" i l'ascens electoral de Plataforma per Catalunya i d'en Garcia Albiol a Badalona. Vivim una època difícil en què l'atur fa estralls, i els discursos populistes de diferent signe es veuen enfortits davant la incapacitat de la política convencional per aportar solucions tangibles. Davant la sofisticació del discurs econòmic, que apel·la a la necessitat de reduir la despesa pública per "tranquil·litzar els mercats", al mateix temps que molts perden la seva feina, altres exhaureixen el subsidi d'atur  i milers de joves ni tan sols no han tingut l'oportunitat de començar a treballar, un discursos fàcils com "primer els de casa", o "no som mercaderia en mans de polítics i banquers", connecten amb amplis sectors socials a la recerca de respostes davant una situació crítica. El problema és que els populismes no aporten solucions, tan sols canalitzen la indigna...

Ara està de moda qüestionar la democràcia representativa, contraposant-la a una democràcia real que ningú no sap ben bé en què consisteix, però que té com a grans defensors uns col·lectius assemblearis que tan sols es representen a si mateixos, per molt de ressò mediàtic que hagin obtingut. Déu nos en guard de la pseudo-democràcia assembleària, sense control sobre qui pot i qui no pot votar, sense vot secret, on tot depèn de qui controla l'agenda i el megàfon. Contràriament, les eleccions municipals mobilitzen milers de persones arreu de Catalunya, militants de partits i independents que s'hi vinculen per a l'ocasió, que durant mesos dediquen una multitud d'hores a formular una proposta política per al govern del seu municipi i a fer campanya per convèncer el màxim de veïns perquè els votin.  Aquestes últimes municipals han estat especialment concorregudes, amb candidatures de tota mena, que representen totes les sensibilitats ideològiques. A la major part de les poblac...

Una de les paradoxes més bèsties del postfranquisme és que ha estat durant aquest període, i no pas durant la dictadura, quan més ha avançat la castellanització dels Països Catalans, que viu un nou episodi amb la victòria del PP de José Ramón Bauzà a les Illes i la revàlida de Francisco Camps al País Valencià, amb programes que fan bandera de l'arraconament del català com a llengua de segona, subordinada a la llengua pròpia de l'antic Regne de Castella. La situació política al Principat és molt diferent, però tot i així, és ara, per primera vegada des de la Reconquesta, que la llengua catalana ha esdevingut minoritària a Catalunya . L'any 1975  el català era l'idioma d'ús habitual entre la majoria d'habitants dels territoris situats de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, amb l'excepció de la Catalunya Nord, on la francesització estava més avançada. Avui, malgrat la democràcia i les autonomies, la situació lingüística s'ha invertit. Curiosament, mai des ...

 Una certa elit francesa s'esquinça les vestidures pel tracte que s'està donant a Dominique Strauss-Kahn als Estats Units, per l'exhibició pública de la seva compareixença judicial, emmanillat i després d'haver fet nit a la presó, una exhibició impensable a França, sobretot tractant-se d'una patum de l'envergadura d'en DSK. Em va fer gràcia la síntesi que feia un articulista anglès del sistema de classes francès, que per a ell es redueix a "the rulers and the ruled", en contrast amb la pretesa complexitat de la societat britànica. És un estirabot, però no va gaire desencaminat, si tenim en compte l'elevat nivell d'impunitat de què semblen gaudir les elits franceses, formades per dirigents polítics i empresarials sorgits de les "Grandes écoles", pels intel·lectuals de la "gauche caviar" i altres personatges que hi estan vinculats per una o altre via. El casos de corrupció i de finançament il·legal dels partits hi gaudei...

Portem gairebé dues setmanes en què els mitjans de comunicació estan pendents d'uns centenars de persones, a estones milers, que es concentren a la plaça de Catalunya per debatre no se sap ben bé què, i on marquen l'agenda els més hàbils amb el megàfon. Això de l'assemblearisme és més vell que l'anar a peu, ranci fins i tot, i sobta que persones formades, com teòricament ho són els periodistes, salivin tant davant les proclames tòpiques i resclosides dels acampats. Suposo que pateixen una mena de nostàlgia de la revolució que no van fer o de les seves pròpies experiències a l'institut i a la universitat, sinó no entenc tanta devoció per la comèdia ridícula de les comissions i les subcomissions reunides en rotllana, la presa "espontània" de decisions a mà alçada, les tendes de campanya, l'hort, la zona nudista i l'acumulació de farda al centre de Barcelona . Com tard o d'hora havia de passar, la policia va actuar-hi divendres,  i ja tenim en mar...

 L'afer Strauss-Kahn és l'escàndol perfecte, bona prova és que dóna per idear una pila de titulars sensacionalistes: "Un banquer jueu (al capdavall l'FMI és un banc) abusa sexualment d'una dona de fer feines musulmana ." " Un playboy canós força una vídua trenta anys més jove a tenir -hi relacions sexuals." "Un socialista francès obliga una immigrant africana a fer-li una fel·lació."  "El presidenciable favorit dels francesos és empresonat als Estats Units per un delicte sexual." "La policia nord-americana deté un llibertí francès, acusat de violació, a l'avió que l'havia de portar a París ". "DSK, l'esperança blanca de la socialdemocràcia europea, serà jutjat als Estats Units per haver abusat, presumptament, d'una vídua negra".   I així podríem seguir amb múltiples i sucoses variants.  El cas és sorprenent perquè costa de creure que algú  de la seva posició i amb expectatives reals d'esde...

  Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa, Hi ha un temps de plantar i un temps de collir, un temps d’enrunar i un temps de construir.   A l’hora de formular un programa electoral hem de procurar   entendre en quin temps ens trobem, i sobretot, a quina realitat haurem de fer front en el futur immediat. Aquest darrers quatre anys la situació econòmica ha fet un tomb radical, que ha tingut un impacte directe sobre les expectatives urbanístiques. Moltes solucions i propostes que eren bones l’any 2007 avui són impensables. Ho dic perquè veient l’enfoc de campanya dels nostres principals competidors electorals, sembla que s’hagin quedat aturats en el temps, com en aquella pel·lícula de la marmota, i si bé ja porten quatre anys a l’alcaldia, segueixen parlant de “canvi de plans”. Segueixen parlant de centenars de pisos amunt, i centenars de pisos avall, com si aquesta fos la gran qüestió que s’hagués de decidir en aquestes eleccions, i no és el cas. ...

Sempre hi ha fets puntuals que ens permeten delimitar les diferents períodes de la història, uns fets que o bé per si sols són l'origen del canvi, o bé en són la conseqüència, o bé tenen una gran força simbòlica que permet visualitzar una època. Podem dir que l'assassinat a Sarajevo de l'arxiduc Francesc Ferran va desencadenar la primera guerra mundial, l'inici d'una etapa històrica que es pot limitar a la mateixa guerra o bé al que es denomina la guerra llarga, des de 1914 fins a 1989, en què al teatre europeu es van enfrontar tres models polítics: el feixisme, el comunisme i la democràcia liberal, culminant amb la victòria d'aquest darrer model, simbolitzada en aquest cas per la caiguda del Mur de Berlín, l'altra gran fita històrica del S. XX.  Resta per veure si la mort d'Ossama Bin Laden podrà considerar-se un nou punt de referència,  que assenyalarà el final d'una època que va iniciar-se l'any 2001 amb els atacs contra les Torres Bessones, i...

El dia 28 d'abril es va commemorar el 75è aniversari de la mort a trets d'en Josep i d'en Miquel Badia, assassinats per uns gàngsters de la FAI. En Miquel Badia va ser  un personatge molt rellevant, tot i morir molt jove. Activista del separatisme, l'any 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, va participar en la preparació d'un atemptat contra el Rei Alfons XIII, el que es va conèixer com a "Complot de Garraf",  i per aquest motiu es va passar cinc anys molt durs a la presó. Amb la Generalitat ja establerta, va organitzar les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català i els seus escamots, i va arribar a ser el màxim responsable de la seguretat pública de Catalunya, encara que per un curt període de temps.  El seu germà Josep, militant independentista com ell però políticament menys destacat, va tenir la mala sort d'acompanyar-lo quan els seus botxins el van anar a buscar.  En Badia sempre ha estat un personatge incòmode, ho era als anys tr...

Ahir dia 20 es van publicar les candidatures presentades a les eleccions municipals d'enguany: una pila, no tinc els números, però em fa la impressió que n'hi ha més que altres anys, amb l'excepció de pobles com el meu, la Palma, on tan sols se'n presenten quatre i una, la del PP, és fantasma.  En tot cas a la majoria de municipis els veïns tindran un ampli ventall d'ofertes electorals per triar la que més s'ajusti a les seves preferències, però tot i així no hi haurà una gran participació i es tornarà a parlar de desafecció i d'allunyament entre la política i la ciutadania. Però en realitat les eleccions municipals són les més properes, impliquen una elevat nombre de ciutadans de cada municipi, en molts casos independents sense filiació partidista, que es comprometen temporalment en un projecte polític, i afecten la governació de la realitat més quotidiana . Seguint els raonaments habituals entre els creadors d'opinió pública, i també escoltant les raon...

S'entén que els treballadors de la sanitat pública protestin contra el que poden interpretar com una amenaça cap al seu estatus laboral present, però no és acceptable que per defensar la seva causa propaguin un alarmisme que no es recolza en realitats. Certament la sanitat catalana haurà de retallar despeses, però això no vol dir que les prestacions bàsiques se n'hagin de veure afectades. En aquest sentit el conseller ha estat prou clar. Hi ha marge per a l'estalvi sense que els pacients hagin de patir inconvenients excessius. Però per part dels sindicats i d'altres col·lectius professionals s'ha preferit endegar un atac preventiu abans de conèixer l'autèntica dimensió dels ajustos econòmics, aplicant,  en alguns casos, molt males arts. Així l'altre dia coneixíem que la negligència d'un metge, que es va oblidar d'apuntar un malalt a la llista de les persones que s'havien d'operar, es va intentar amagar atribuint la impossibilitat d'efec...

Avui es commemora el 80è aniversari de la proclamació de la República Catalana, en un moment en què el debat sobre l'accés a la independència és a les portades dels diaris. La referència a l'any 31, i de fet a tots els anys 30, és molt important, pel seu interès històric i perquè aquella època conté múltiples lliçons que cal tenir en compte. És clar que, per aprendre'n, cal conèixer-ne la realitat històrica, no la versió mitificada que se'ns ha traslladat. La proclamació del president Macià va ser un èxit, perquè va fer possible que Catalunya entrés en l'etapa republicana com un entitat política amb qui el nou règim espanyol havia de negociar, encara que fos per suprimir la República Catalana i convertir-la en una regió autònoma de la República. Catalunya no va accedir a la plena sobirania però va obtenir l'autonomia, la fita per la que havia lluitat el catalanisme majoritari del primer terç de segle. La independència no tenia viabilitat política en aquell momen...

Al llarg dels anys les idees i els models de l'esquerra han anat caient, la seva crisi ideològica és gairebé tan profunda com la crisi econòmica, i davant la manca d'alternatives recorren al vell recurs de la demagògia, a apel·lar a les emocions en detriment de la raó. Podíem esperar que, després de formar part del govern català durant set anys, les esquerres d'aquest país tindrien una actitud més responsable, sobretot sabent que avui les finances de la Generalitat pateixen la cruel ressaca de la seva borratxera de despesa. El tripartit no és l'únic culpable, més ho és el govern espanyol i la seva política d'espoli fiscal i escanyament financer de Catalunya, però s'ha de tenir una immensa barra per ara anunciar una oposició implacable a les mesures que, tant sí com no, s'hauran d'adoptar per reduir el dèficit, i a sobre, en el cas del PSC, posant tota la pressió sobre el govern català i donant suport alegrement al govern del PSOE que tiba la corda al ...

Publicat al butlletí del CEEC (www.ceec.cat) el dia 27 de gener de 2011.   Durant la darrera cimera de l'OTAN celebrada a Lisboa els dies 19 i 20 de novembre de 2010 es va escenificar la voluntat d'avançar cap a una associació estratègica entre l'Aliança Atlàntica i la Federació Russa, una nova fita, tanmateix plena d'incerteses, d'una relació complexa i sovint conflictiva des que, amb la desaparició de la Unió Soviètica l'any 1991, es va posar punt final a la Guerra Freda. A continuació exposarem sintèticament quina ha estat l'evolució de les relacions entre l'organització de seguretat euroatlàntica i una Rússia que malda per definir la seva identitat postsoviètica i el seu paper en el món. La fi de la Guerra Freda va afegir un gran interrogant al sentit d'una organització com l'OTAN, creada per a la defensa col•lectiva d'Occident enfront de la Unió Soviètica. La desaparició de l'Aliança o la seva transformació per acol...

 Publicat al butlletí del CEEC  (www.ceec.cat) el dia 3 de febrer de 2011. A Egipte la força de les protestes i l'anunciada retirada del rais Mubarak creen un horitzó polític incert per al país, que tant pot decantar-se per una via continuïsta, amb concessions a l'oposició popular, com per una via rupturista, de la qual seria molt difícil excloure'n un paper protagonista dels Germans Musulmans, el moviment polític més ben organitzat al país. Aquests dies s'ha fet esment als paral•lelismes entre la situació egípcia i la iraniana. S'ha recordat com l'any 1979, després que el Xa Pahlavi abandonés el país, l'aiatol•là Khomeini es va fer amb el poder i hi va establir una república islàmica, malgrat que en la revolució també hi havia participat l'oposició liberal i l'oposició d'esquerres. El règim del Xa, com el règim egipci actual, era aliat de Washington i mantenia bones relacions amb Israel, però a partir de la revolució islàmica l'I...

Publicat al butlletí del CEEC (www.ceec.cat), el dijous 31 de març de 2011. La intervenció militar internacional a Líbia per aturar els atacs del règim del coronel Gaddafi contra l'oposició armada i la població civil compta amb la participació dels Emirats Àrabs Units i de Qatar, dos estats que, de forma paral·lela, com a membres del Consell de Cooperació del Golf, s'han implicat en la repressió violenta de les protestes de l'oposició a Bahrain. Una aparent paradoxa que s'explica per la importància de Bahrain per al manteniment de l'actual equilibri estratègic al Golf Pèrsic. El Regne de Bahrain és un arxipèlag situat al litoral occidental del Golf Pèrsic, connectat amb la península Aràbiga mitjançant una carretera elevada que en comunica l'illa principal amb l'Aràbia Saudita. És unimportant productor de petroli i un centre financer global, allotja la seu de la Va Flota de la U.S. Navy, encarregada de patrullar el Golf Pèrsic, i permet a les forces armades...

Gairebé sense proposar-m'ho m'he acabat de llegir el volum "Memòries (1876-1936)" d'en Francesc Cambó. L'he tingut mesos aparcat i en d'altres com a lectura secundària, és a dir, m'abocava a les seves pàgines quan no tenia res de més urgent o interessant per llegir. Tot i així, i contràriament al que n'esperava, m'ha despertat prou interès com per arribar, tot xino-xano, fins a l'última línia.  Fa força anys ja n'havia llegit alguna biografia breu i el llibre de Borja de Riquer sobre "L'últim Cambó", el que va finançar i va col·laborar activament amb el bàndol franquista durant la Guerra Civil, però en les memòries, redactades els darrers anys de la seva vida, quan vivia en exili voluntari a Argentina, ens parla en primera persona i ens ofereix la seva visió sobre la seva vida pública( ni un mot sobre la seva "atrafegada" vida sentimental), i la història de Catalunya, d'Espanya i d'Europa des de finals de...

És remarcable el suport que ha rebut la intervenció armada internacional a Líbia, fins i tot els d'ICV hi han estat d'acord, recordant potser  el paper que van jugar els Verds alemanys a favor de la intervenció de l'OTAN a la guerra de Kosovo. Per sort, en la votació al Consell de Seguretat de la resolució 1973, Xina i Rússia, erigits en guardians  de la sobirania dels estats amb què no tenen frontera, es van abstenir,  com també ho va fer, incomprensiblement, Alemanya, un país que està assumint el lideratge de la Unió Europea en matèria econòmica, però que en aquest cas no ha estat a l'alçada de les circumstàncies i ha preferit mantenir-se en un segon pla, possiblement per càlculs electoralistes, en comptes d'assumir el paper capdavanter que li correspondria juntament amb França i el Regne Unit. D'altra banda, com ja vaig esmentar en l'anterior post, el suport inicial de la Lliga Àrab és un altre element crucial per a l'èxit de l'operació, malgrat e...

Tota intervenció armada és plena de riscos, i més quan es vol portar a terme a un país musulmà, quan  l'Iraq encara no està prou estabilitzat i l'OTAN segueix empantanegada a Afganistan. Però la comunitat internacional, i sobretot els països que es proclamen defensors dels drets humans i de la democràcia, no poden restar impassibles davant l'avanç implacable de les tropes del coronel Gaddafi sobre els rebels que volen un canvi de règim. Gaddafi és un dels personatges més sinistres del planeta, la seva aproximació a Occident i les expectatives d'explotació dels enormes recursos petrolífers i gasístics de Líbia van provocar un atac d'amnèsia selectiva als dirigents europeus i nord-americans, que tot d'una van oblidar la implicació del règim del coronel en tot tipus d'activitats terroristes,  com ara la col·locació d'explosius en un vol comercial de la Pan Am que, com a conseqüència de l'esclat, va caure sobre el poble de Lockerbie ( Escòcia) l'any...