AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Les penalitats que les polítiques d'austeritat imposen a la població grega poden fer pensar que la culpa de la seva desgràcia la tenen els països que els imposen aquestes polítiques, o els mercats, o els  bancs, o una conspiració judeomaçònica ( no m'estranyaria que la tropa de l'Alba Daurada hi vegi algun component jueu). Però l'origen del problema és grec, és molt senzill i s'ha dit reiteradament: durant anys els grecs han viscut per damunt de les seves possibilitats, han acumulat un deute imponent i se'ls ha acabat el crèdit. No són els únics, però el que fa el problema més gros, l'autèntica tragèdia grega, és que Grècia no té capacitat per generar la riquesa necessària per superar aquesta situació. Fins ara l'economia grega s'ha recolzat en tres pilars: el turisme, la marina mercant i les ajudes internacionals, sigui en forma de subsidis o de crèdit barat. El turisme segueix sent un motor de l'economia, però és insuficient i no té, ni molt...

El primer llibre que va atorgar una certa celebritat intel·lectual a l'historiador Tony Judt, abans del seu supervendes "Postwar", va ser "Past imperfect", un assaig en què analitza les posicions dels intel·lectuals francesos més influents entre 1945 i 1956 en relació a les dictadures soviètica i dels països del bloc de l'est. El llibre va fer soroll al seu dia perquè exhibia la manca d'escrúpols de molts intel·lectuals pretesament compromesos amb el progrés de la humanitat que, en nom d'aquest progrés, acceptaven sense immutar-se les atrocitats perpretades pels règims comunistes.

Sento sovint una vella cançó, aquella que diu que no té sentit demanar sobirania per a Catalunya quan a Europa el que es porta és cedir-ne. És una vella cançó, quan tenia divuit anys ja m'ho deien companys d'estudis:¿com pots reivindicar la independència per a Catalunya quan tots els països d'Europa convergeixen cap a una unitat interdependent? Ha plogut molt des d'aleshores, i per poc o molt que hagi avançat la unitat europea, els estats segueixen tan vigents com sempre,  encara que tinguin menys sobirania, Catalunya segueix sotmesa a l'estat espanyol, i segueixen sentint-se veus que afirmen que no té sentit parlar d'independència perquè Europa en serà la superació. S'oblida, intencionadament, que la Unió Europa la constitueixen els estats, no els ciutadans individualment, tampoc les regions i encara menys els pobles i ciutats. Fins i tot en el supòsit, força improbable, que es creessin uns Estats Units d'Europa d'estil feder...

Si la vida és el que ens passa mentre fem altres plans, l'única previsió possible és intentar estar preparat pel que pugui passar. L'estat espanyol podria ser intervingut per la Unió Europea, i segurament seríem testimonis de retallades més bèsties que les que hem vist fins ara, però també hi hauria efectes positius: el govern es veuria obligat a actuar amb criteris de la més estricta racionalitat econòmica, per exemple en matèria d'infraestructures, i no hi hauria ministra que gosés esmentar el maleït corredor central. Tot i així la intervenció també suposa una amenaça més per a l'autonomia de Catalunya. Existeix la possibilitat que ens fiquin en el mateix sac de les comunitats autònomes considerades com les grans generadores de dèficit, i que l'escàs marge de maniobra de què gaudim encara es vegi més limitat, alhora que es qüestionin elements estructurals del país com ara la mateixa Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Hi ha riscos evidents, però també op...

Fa dies que m'acompanya l'obra pòstuma d'Heribert Barrera, el seu "Cambó", un assaig històric en què repassa críticament la biografia del polític català i alhora ens porta pels principals esdeveniments del primer tercer del Segle XX. La conclusió de Barrera és que Cambó, més enllà dels molts èxits personals que va obtenir al llarg de la vida, no va aconseguir cap avenç substancial per a Catalunya en el terreny polític, la qual cosa, tractant-se del líder d'un partit catalanista com la Lliga, que va assolir un gran protagonisme, tan sols es pot considerar com un fracàs. Cambó va dirigir la Lliga i la Solidaritat Catalana, va encapçalar la Minoria Catalana a Madrid, va ser ministre un parell de vegades, va cultivar múltiples contactes i influències i va assolir una gran fortuna, però no se'n va sortir en el que hauria d'haver estat l'objectiu primordial d'un dirigent catalanista de la seva època: l'obtenció de l'autonomia. Una altra qües...

Deia Josep Pla que qui passats els trenta-cinc anys segueix llegint novel·les és un cretí. La frase és una "boutade" planiana, però ara que he llegit algunes novel·les em demano si el periodista de Palafrugell no tenia una part de raó.

Segurament ara, amb la victòria d'Hollande, començarà a parlar-se d'activar polítiques de creixement d'àmbit europeu, però aquest canvi s'hauria produït igualment encara que hagués guanyat en Sarkozy. S'ha anat creant un cert consens entorn de la idea que l'austeritat per si sola no resoldrà la crisi, però això no vol dir que qualsevol política de creixement pugui ser efectiva. Aquesta proposta segons la qual la reactivació de l'economia passa per l'increment de la despesa pública s'ha vist sobradament desmentida pel capteniment de l'estat espanyol, on, com a primera resposta a l'inici de la crisi es va iniciar una orgia de despesa pública, pensem en els plans E, el FEIL i el FEOS i d'altres vies per gastar alegrement els diners de tothom, que no van servir per altra cosa que per fer més grossa la pilota del deute que ara hem d'arrossegar. No hi ha solucions màgiques,  i les receptes socialdemòcrates, bàsicament apujar impostos i g...

L'experiència dels darrers...cent anys? ens ha demostrat que fer pedagogia del catalanisme a Espanya és una forma de perdre temps i diners. Encara recordo com, en el penúltim congrés de CDC, l'Ignasi Guardans es va quedar sol defensant que la ponència política inclogués la necessitat de seguir amb aquella pedagogia. Òbviament va perdre i, temps després, exclòs de la candidatura al Parlament Europeu, va engegar Convergència a fer punyetes seduït pels cants de sirena del zapaterisme. Ens ha costat molts anys, però avui la immensa majoria dels catalanistes ja saben que la via pedagògica cap a la plenitud nacional és una recepta per al fracàs. Tanmateix ha arribat l'hora d'una nova pedagogia Catalunya enfora, ja no envers Espanya, sinó de cara a la resta del món, especialment adreçada als personatges que tallen el bacallà. Es tracta que s'assabentin de l'enorme càrrega fiscal que arrossega Catalunya, que siguin conscients de les credencials democràtique...

Creure que el fruit madur de la independència caurà pel seu propi pes és una forma d'autoengany, una recepta per a la inacció. Només assolirem l'estat propi si hi apliquem una voluntat de ferro, una estratègia intel·ligent i una  determinació indestructible, tot lluny, molt lluny, de la frivolitat i del facilisme. Però el cert és que mai com ara no s'havien presentat unes condicions objectives tan òptimes: no tinc present cap procés de canvi de fronteres a Europa que no s'hagi plantejat en un context general de grans transformacions, ja fos després de la caiguda del Mur i de la fi de a Unió Soviètica, o bé com a conseqüència de la Segona o de la Primera Guerra Mundials. Potser tan sols la independència de Noruega respecte de Suècia ( un procés del qual tinc un coneixement ínfim) no va coincidir amb una època de grans trasbalsos europeus, però Escandinàvia acostuma a regir-se per uns paràmetres diferents i aparentment més civilitzat...

Per ser sobirans hem d'aprendre a destriar els nostres interessos dels interessos espanyols. Sovint poden ser coincidents, altres vegades poden ser parcialment coincidents, i d'altres del tot divergents. El cas de l'expropiació d'YPF és un exemple, sobre el qual encara no tinc una opinió prou formada, si bé em sembla del tot censurable l'actuació frívola i populista del govern argentí. Segur que uns quants s'hi ompliran les butxaques, com ho van fer abans uns altres amb la privatització de la mateixa empresa, però el prestigi del país en queda greument afectat, ¿quina confiança poden tenir en l'Argentina els inversors estrangers a partir d'ara?. REPSOL està participada per la Caixa, però la seva identitat és la d'empresa espanyola amb pretensions internacionals. Cal forçar molt la imaginació per afirmar que REPSOL és catalana. En tot cas un dels elements de l'escàndol actual té el seu origen en la creença que l'Amèrica Llatina és un terreny ...

Demà, si Déu vol,  faré una altra de les meves periòdiques incursions en terres franceses, aquesta vegada en direcció a Bordeus, la capital de la Gironda, famosa pels seus vins, tan bons com ben promocionats. Em segueix sorprenent la gran desconeixença que tenim els catalans d'una realitat tan pròxima com França, tant que es parla de l'ensenyament dels idiomes a Catalunya, tanta preocupació que hi ha perquè no es perdi el castellà(!?) i ningú no es preocupa gens ni mica pel coneixement del francès, la llengua del nostre veí del nord, avui també la llengua materna de centenars de milers de catalans de més amunt de l'Albera. Tenim a tocar una de les grans cultures europees i hi vivim d'esquena, de la mateixa manera que es deia que Barcelona vivia d'esquena al mar, malgrat que és un dels grans actius de la ciutat. Em deixa perplex veure com, fins i tot en l'exposició de Delacroix que es pot visitar al Caixafòrum, han optat pel trilingüisme habitual, català-castell...

El castellà és una realitat tan potent a Catalunya que les elucubracions sobre el seu estatus en una futura Catalunya independent resulten ridícules. En un estat català el gran repte seguirà sent dotar la llengua del país de l'estatus que li correspon i expandir-ne l'ús social fent-ne la llengua comuna de tots els catalans, amb independència de quina sigui la seva llengua materna o familiar. Últimament n'hi ha uns quants que pretenen haver descobert la pedra filosofal de l'independentisme assenyalant que la via per assolir una autèntica majoria social per a l'estat propi passa per abraçar el castellà. No sé exactament en què es tradueix això d'abraçar el castellà, però d'entrada em sembla una proposta inútil i contraproduent. Inútil perquè no són aquests gestos els que transformen les consciències, no perquè l'independentisme esdevingui bilingüe assolirà grans conversions entre la ciutadania castellanoparlant.I contraproduent, perquè assumir un model bi...

Hi ha un corrent important de l'independentisme català que es proclama no nacionalista, que ve a dir que l'única raó per assolir la independència és que això ens permetrà viure millor i pagar-nos un estat del benestar de primera categoria. Però aquest enfocament parteix d'una feblesa evident, si desvinculem la independència de la idea de nació, si assolir un estat propi tan sols té com a finalitat gaudir de millor qualitat de vida, si tot respon a un afany merament materialista, per què aquest hipotètic nou estat hauria d'establir-se dins els límits de la Catalunya històrica? Per què, si només es tracta del vil metall, no es delimiten uns àmbits geogràfics que ens assegurin el màxim d'ingressos i les mínimes despeses? Des d'aquests paràmetres algú podria plantejar-se una República de Vallvidrera, un nou estat que aplegués Sant Cugat del Vallès, Sarrià, Sant Gervasi i la mateixa Vallvidrera, el que seria segurament un dels països amb una renda per càpita més e...

Fa un any Europa vibrava amb la que s'ha conegut com a Primavera àrab, la revolta de les masses d'alguns països del Magreb i del Pròxim Orient contra els règims dictatorials que els oprimien . Un corrent que ha fet caure dictadors, ha provocat una guerra civil a Líbia i, per la implacable voluntat  del dictador, ha tenyit de sang Síria. Va ser un fenomen sorprenent i inesperat, molt celebrat a Occident, si be alguns comentaristes ja van començar a advertir que la forca que impulsava les protestes no tenia gran cosa a veure amb els anhels del poble per una democràcia liberal d'acord amb el model euroamericà, sinó que més aviat s'obria la porta perquè l'islamisme polític, llargament reprimit per les dictadures, assolís cotes de poder que li permetessin imposar una nova agenda obscurantista amb el suport, potser, d'una majoria de la població. Un any després els balanç encara es incert, si bé hi ha dos fets incontrovertibles: l'avenç innegable de la democràci...

La socialdemocràcia europea està en crisi, no tan sols perquè a la major part de països es troben a l'oposició, sinó sobretot perquè no tenen un model polític i socioeconòmic alternatiu al centredreta hegemònic. Bé, alguns socialistes sí que gosen verbalitzar presumptes alternatives, però qualsevol que s'hi fixi sap que o són irrellevants o són receptes per al desastre. En el cas català la crisi socialista es veu accentuada per un fenomen que fa temps que m'intriga, l'entronització de personatges que si per alguna cosa destaquen és per la seva mediocritat. José Montilla és la màxima expressió d'aquest fenomen, però n'hi ha tota una colla, tant de la vella guàrdia com de les noves fornades, que han arribat molt lluny sense tenir, aparentment, cap qualitat que ho expliqui. Dit això, sempre he pensat que encara que no se'ls noti, alguna excepcionalitat han de tenir, perquè altrament no haurien pujat tant. Segur que rere la façana grisa d'en Montilla s...

Ha mort Manuel Fraga i se li ha tornat a retreure la seva destacada trajectòria dins el règim franquista, així com algunes de les seves declaracions més radicals, com aquella que jo mateix vaig reproduir en algun altre post, en què enumerava les vegades que Espanya ha vençut Catalunya i anunciava la seva disposició a agafar ell mateix el mosquet per tornar-ho a fer si era necessari. En Fraga teníem un enemic que venia de cara, que tot i participar en la redacció de la constitució espanyola de 1978 es va oposar a incloure-hi el Títol vuitè, el que estableix el sistema autonòmic, mai no va renegar dels franquisme, va liderar el centredreta espanyolista i tenia la unitat d'Espanya entre les seves obsessions. Tot això és cert, però no es pot negar que es tracta d'un d'aquells personatges "larger than life", amb unes enormes capacitats intel·lectuals i de treball, que de la mateixa manera que fou un eficaç servidor de la dictadura també va ser un dels promotors, amb...

  XI.- Si jo fos marxant a Prades Si jo fos marxant a Prades —A les boires de tardor— Per guardar-vos de glaçades Us donaria flassades I caperons de castor. I, per guarnir la pallissa, Les figures de terrissa On vós vestiu de Pastor. O pagès, amb deu vessanes I mas propi a l'Aleixar, Amb pous gelius i fontanes, Tindríeu les avellanes Que amb Vós voldria ensacar; I, per cremar a la brasera, La llenya que cap a l'era Amb feixos de mal comptar. Si fos l'hortolà que ensella I em mira si vinc del dalt, On la Verge té capella, I em pregunta amb meravella: —Què escrius al fosc de l'hostal? Amb sarris de nous i figues Saltaria rec i artigues, I esperaria el Senyal. O el pescador en mar coberta Que surt tard, com és costum, Ull clarós i xarxa oberta Quan bolla la mata oferta, I mira el vent on duu el fum, Us portaria, d'albada, Llobina, verat i orada Frescosos de barca i llum. Si fos pilot de passatge, I vencés el Temps i els ve...

Les convulsions econòmiques que viu el continent han situat la Unió Europea davant una cruïlla on  havia d'optar entre reforçar la seva unitat o bé procedir a una demolició controlada de l'edifici comunitari per tornar progressivament a les velles divisions estatals, amb les corresponents atribucions de moneda, fronteres i qui sap si fins i tot aranzels. La temptació de tornar a les seguretats aparents de l'estat-nació existeix: per als països mes rics per allò de deixar de subsidiar el malbaratament dels països menys desenvolupats i fer la seva sense arrossegar cap llast, per als més pobres pel desig d'alliberar-se del jou que ara els imposa la disciplina prussiana i la il·lusió de guanyar competitivitat mitjançant la devaluació de la moneda. Són temptacions mal fonamentades, però existeixen,  tan sols cal fixar-se en com el populisme polític (per exemple Marine Le Pen a França) juga la carta euroescèptica per guanyar vots. En canvi  és curiós que a Espanya, on la i...

A València no hi ha turistes, o n'hi ha ben pocs, i això que hi van construir una espectacular i inútil "Ciutat de les Arts i de les Ciències", que hi han muntat un circuit de Fórmula 1 i s'hi celebra l'America's Cup.  Es van gastar els diners de l'època de vaques grasses per convertir la ciutat en una mena de parc temàtic sense tema i, com a Terra Mítica, no hi va ningú o molts menys dels que s'esperaven. Perquè, a qui li interessa una ciutat provinciana que quan es posa estupenda tan sols deixa més en evidència el seu provincianisme?. Les ciutats provincianes accepten voluntàriament la seva subordinació a una capital i renuncien a fer cap aportació original al món. Assumeixen que hi ha una jerarquia de ciutats que les condemna a un paper secundari. Aquestes ciutats ja donen per fet que les coses importants les fan uns altres i es complauen en un localisme de baixa volada,  sempre disposades a acotar el cap davant d'allò que ve de la capital. I...

Hi ha qui ha pretès que la "Primavera àrab", amb les seves demandes populars de democràcia i llibertat, enterraria definitivament la teoria del "xoc de Civilitzacions", elaborada per l'eminent politòleg Samuel P. Huntington per explicar les tendències que mourien el món després de la guerra freda. Sense anar més lluny, diumenge mateix "La Vanguardia" ens oferia una entrevista amb l'economista André Azoulay, jueu marroquí assessor del rei Mohamed VI, que s'afegia a la tesi segons la qual els canvis al nord d'Àfrica comporten el final d'aquella teoria. Paradoxalment l'entrevista comparteix pàgina amb la notícia de la victòria islamista al Marroc, on el Partit de la Justícia i el Desenvolupament ha estat la força més votada, com ho va ser no fa gaire el també islamista Ennahda a Tunísia i com ho serà la candidatura liderada pels Germans Musulmans a Egipte. La teoria del xoc de civilitzacions planteja la substitució del conflicte...