AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

La reivindicació del dret a decidir ha estat un gran èxit i gaudeix de les simpaties de gairebé un 80% de la població. L'únic argument que l'estat hi branda en contra és el pes de la seva llei,  les seves apel·lacions a un dret a decidir sobre el futur de Catalunya compartit per tots els espanyols resulten grotesques, fins i tot per a molts contraris a la independència. S'ha consolidat al nostre país la consciència que tenim dret a l'autodeterminació, com qualsevol altre nació del món, però encara no hem trobat la fórmula que ens permeti exercir aquest dret plenament. Confesso que sempre he estat escèptic respecte a les expectatives generades pel 9N. Sempre he dubtat que es pogués celebrar un referèndum d'autodeterminació ( encara que en diguem consulta) en el marc de l'ordenament jurídic vigent, i sobretot, sota la bota opressiva de l'estat espanyol. Tot i així crec que la seva convocatòria és una estació necessària del procés cap a la independència.  ...

Publico un post que tenia redactat dies enrere: Ningú no va dir que seria fàcil, aquesta és la màxima amb què hem d'afrontar el "procés", un camí en què se succeiran moments de goig i emoció, com el que vaig tenir el privilegi d'experimentar personalment dissabte 4 d'octubre al Pati de Carruatges del Palau de la Generalitat, quan el món local va lliurar al president els acords a favor del 9N, amb moments de preocupació i alarma, com la llarga reunió dels partits proconsulta celebrada el divendres 3 d'octubre, en què finalment es va arribar a l'acord de seguir endavant cap al 9N.  Ara mateix se'm fa difícil imaginar com es pot portar a terme una consulta plenament homologable amb les administracions catalanes limitades en la seva acció per la suspensió del TC, i qui sap si fins i tot per l'emissió d'una sentència que anul·li la llei de consultes i el decret de convocatòria. Celebrar una consulta amb tots els ets i uts demana un gran desplegam...

En Quim Brugué té raó, la consulta del 9N, ara mateix, no ofereix prou garanties democràtiques. ¿Com pot oferir garanties democràtiques una consulta que se celebra amb tot l'aparell de l'estat en contra, incloent-hi els mitjans de comunicació públics i privats de més audiència? ¿Quines garanties democràtiques pot haver-hi si l'estat en prohibeix la celebració, amenaça els funcionaris que han de portar-la a la pràctica i anuncia que emprendrà accions legals contra tots aquells càrrecs públics que adoptin les decisions necessàries per a la seva celebració? ¿Com es pot pot portar a terme una consulta homologable amb tots aquests obstacles? ¿amb una mà al davant i l'altra al darrera, sense poder utilitzar tots els recursos de la Generalitat i dels ajuntaments a ple rendiment, havent de cercar tota mena de subterfugis legals per continuar amb la seva preparació? En Quim Brugué té raó, no hi ha prou garanties democràtiques, però per al professor Brugué, malgrat l'ofens...

L'endemà mateix del referèndum d'Escòcia ens trobem en el remolí de l'aprovació de la llei de consultes i de la convocatòria de la consulta del 9N, pendents de la seva suspensió per part de l'estat i de la resposta catalana.  Ens vénen un dies, potser setmanes, en què s'haurà de clarificar per quin camí exercirem el nostre dret a decidir després de dos anys d'especulacions. L'escenari polític, amb implicació directa de la ciutadania, mai no havia estat tan apassionant com en aquest setembre de 2014. Pel que fa a Escòcia, veig massa complaença en l'anàlisi catalana del que hi ha succeït. És d'una gran importància que s'hi hagi celebrat el referèndum, ha demostrat que el dret a l'autodeterminació de les nacions sense estat és plenament vigent a l'Europa Occidental, al si de la Unió Europea, i això afecta de ple les aspiracions dels catalans. Al capdavall, conceptualment, Escòcia i Catalunya són el mateix: dues antigues nacions europees...

L'estat espanyol s'ha cobert de glòria cancel·lant la presentació de "Victus" a l'Instituto Cervantes d'Utrecht. El fet remet a la més pura censura, i encara té més repercussió si tenim en compte que es va produir als Països Baixos per decisió de la representació diplomàtica del Regne d'Espanya. És sorprenent que un estat que tant es vanta de la seva solidesa, antiguitat i tradició temi els efectes que pugui tenir una novel·la ambientada a principis del S. XVIII. Per fer-ho més rodó la prohibició es va produir a Utrecht, la ciutat neerlandesa on, l'any 1713, es van rubricar els tractats que van posar fi a la guerra de successió espanyola i que a la pràctica van comportar que els catalans restessin abandonats a la seva sort, fins a la derrota final de l'any següent. També s'escau recordar que els Països Baixos van haver de lliurar una guerra de 80 anys, entre 1568 i 1648, per alliberar-se del domini dels monarques espanyols, un domini del q...

Que la nostra Diada Nacional sigui a l'inici del curs polític ha servit perquè els darrers dos anys, i enguany també, s'imposi una agenda sobiranista. Respecte a la V no cal afegir-hi gran cosa, èxit espectacular sense pal·liatius, malgrat alguns núvols foscos que van  fer creure que la ciutadania es podria desmotivar. L'esclat del cas Pujol i que la gent s'apuntés a la V més tard que a la Via de l'any passat van fer pensar que podria haver-hi problemes per omplir, que la massa social sobiranista donava mostres de cansament i desencís. La realitat ha desmentit tots els mals auguris. Durant l'estiu vaig sentir algun comentari crític amb el fet que, malgrat la proximitat del 9N i de tot el que això suposa, el país fes vacances amb normalitat. No s'apreciava una mobilització prèvia a l'alçada dels reptes plantejats. Però tenint en compte que la nostra és una cursa de fons, val més que la gent faci vacances, que descansi i no visqui amb una tensió permanent...

Després d'una trobada amb Vladimir Putin a Eslovènia, l'any 2001, George W. Bush va dir que li havia semblat molt directe i digne de confiança i que fins i tot havia estat capaç de captar-ne l'esperit,  "I was able to get a sense of his soul" . El senador John McCain en canvi, va veure el personatge amb uns altres ulls:”I looked into Mr. Putin’s eyes and I saw three things — a K and a G and a B.”. Fa temps que hem comprovat que va ser el senador i no pas el president qui millor va captar l'essència del dirigent rus. Putin no es pot dissociar de la seva formació i experiència professional com a agent del KGB, la principal força repressiva i d'espionatge al servei de l'estat soviètic, hereva de les terribles NKVD i Txekà, eines amb què els bolxevics van edificar i mantenir el seu sistema totalitari. El gran èxit de Putin va ser estabilitzar Rússia, imposar-hi un cert ordre després del caos dels anys 90. Per aconseguir-ho no li va tremolar el pols a l...

La confessió del president Pujol ha desfermat un terratrèmol emocional que ha afectat tot Catalunya, si bé amb intensitats molt diverses. És un terratrèmol potent i se'n preveuen múltiples rèpliques de magnitud desconeguda. L'han provocat els poders de l'estat, aprofitant les febleses i l'elevat risc sismològic del país, amb l'objectiu d'enfonsar el procés cap a la independència, però els efectes han estat moderats: esquerdes, algun edifici ensorrat, escasses víctimes...El procés es manté incòlume malgrat l'impacte emocional. La capacitat de resistència davant d'aquest moviment sísmic és la prova que la via cap a la sobirania avança sobre fonaments sòlids i resistents, uns fonaments que d'ara fins al dia 9 de novembre, i més enllà, seran sotmesos a proves molt dures. Cal donar per descomptat que hi haurà nous atacs de l'estat, per vies diverses, uns atacs que a vegades no obtindran cap resultat, però que de tant en tant es poden cobrar alguna ví...

Comencem un nou curs polític que s'anuncia decisiu, però ple d'incerteses. Hores d'ara l'únic que sabem del cert és que el proper Onze de Setembre estem cridats a participar en la gran V, però a partir d'aquella data el calendari polític és ple d'incògnites.  L'11 de setembre de 2012 va marcar l'inici d'allò que es coneix com el "procés", que per a mi tan sols té un sentit, l'assoliment de la  independència, que Catalunya esdevingui un estat sobirà. És important fer-hi referència perquè a vegades sembla que es vulgui traslladar que l'objectiu no és aquest, sinó tan sols que els catalans votin i "expressin" el que pensen. Personalment no tinc cap necessitat d'expressar el que penso sobre l'estatus polític de Catalunya, jo el que vull, el meu snetiment profund i constant,  és el mateix que em va manifestar amb contundència un militant d'ERC fa més de 20 anys en explicar-me els motius del seu compromís polític:...

Les darreres eleccions europees van estar marcades, com sempre, per la indiferència de la majoria de la població del continent. A banda de la victòria de l'abstenció la dada més rellevant va ser l'ascens dels partits populistes euroescèptics o directament eurofòbics, un club al qual no tan sols pertanyen forces de dreta i ultradreta, sinó també part de l'esquerra. Un dels fracassos d'Europa ha estat la incapacitat de generar un autèntic patriotisme europeu. Les causes són diverses. La primera de totes és que ara mateix no existeix un "poble europeu", no s'ha creat una comunitat humana de la qual tots els europeus se'n sentin membres, principalment perquè no hi ha llocs de trobada, no hi ha una cultura compartida, i el que avui és més determinant, no hi ha un espai comunicacional europeu. Els fundadors d'Europa van decidir construir-la mitjançant la integració econòmica, els avenços en aquest camp són innegables, però hi ha un abisme entre el nivel...

Sempre m'ha sorprès l'escassa participació i l'espanyolització de les eleccions europees a Catalunya. Baixa participació, fa cinc anys anys inferior al 40%, i espanyolització, perquè els partits d'obediència espanyola són els que hi obtenen millors resultats, fins al punt que l'any 2004 CiU va quedar per darrera de PSC i PP. És a dir, molts dels que van a votar ho fan en clau de política estatal, ni catalana ni europea. En canvi, malgrat que CiU sempre ha tingut un discurs potent en matèria europea i que els seus votants es compten entre els més europeistes del país, els seus resultats han estat discrets o dolents en aquesta contesa, com si molts d'aquests votants assumissin, erròniament, que la capacitat d'acció d'un o dos eurodiputats no justifica l'esforç de desplaçar-se fins al col·legi electoral per emetre el vot.  Les d'enguany, però, són unes eleccions que es plantegen en un context completament diferent, en ple procés sobiranista, a ...

Des que es va iniciar el procés sobiranista, després de l'Onze de Setembre de 2012,  hem estat testimonis del desplegament "argumental" dels defensors de l'statu quo, que si per alguna cosa destaca és justament per la manca d'arguments racionals. Hores d'ara no hi ha hagut debat sobre els pros i contres de la independència per simple incompareixença de l'adversari. Els unionistes, per dir-ho finament, no han volgut baixar a l'arena del debat democràtic, s'han instal·lat en el menyspreu, l'exabrupte, l'insult i l'amenaça. Ningú no té el valor de defensar el manteniment de Catalunya dins d'Espanya aportant arguments, dades i valoracions que ens expliquin per què serà millor per als catalans romandre sota el control polític de Madrid. El que ens presenten com a argument, l'expulsió de Catalunya de la UE i l'exclusió de la comunitat internacional, no és més que una amenaça. Ens anuncien que si ens n'anem ens faran la vida i...

El que ha passat a Crimea és molt gros. Un estat sobirà, Ucraïna, ha estat envaït per un país veí, Rússia, que se n'ha annexionat, de facto, un territori  de 27.000 km2 i 2,4 milions d'habitants. En aquest context la celebració d'un referèndum té un valor poc més que anecdòtic. Podem creure que una majoria dels habitants de la península de Crimea, pel seu origen rus, s'estimaven més formar part de Rússia que no pas de Ucraïna, però abans de la invasió aquesta preferència no havia significat un desafiament real per a l'estat ucraïnès. El pretès paral·lelisme amb els casos català i escocès és ridícul, no existeix una nació crimeana que hagi exercit el dret a l'autodeterminació. Crimea és un territori colonitzat per Rússia on els russos tan sols van esdevenir-hi majoria a partir de la segona meitat del segle XX, per l'efecte combinat de la neteja ètnica aplicada contra l'anterior grup més nombrós, els tàrtars, enviats a l'Àsia central per Stalin, i les...

Les festes de Nadal són un bon moment per recuperar antics èxits de Morrissey, com ara "Everyday is like Sunday", una cançó evocadora d'un avorriment profund i sense esperança, que ens situa en una ciutat costanera, "in the seaside town...that they forgot to bomb" , que òbviament no és Barcelona. Si d'alguna cosa no s'han oblidat al llarg de la història és de bombardejar la capital catalana. No se'n va oblidar Espartero, l'any 1842, per reprimir la sublevació dels barcelonins contra els tractats que amenaçaven la indústria catalana, no se'n va oblidar el general Prim quan un any després va esclafar la revolta coneguda amb el nom de la Jamància, i tampoc no se'n van oblidar els feixistes italians aliats de Franco que durant la Guerra Civil van castigar la ciutat una vegada i una altra. Barcelona, però, va resistir amb dignitat i coratge, i fins i tot Winston Churchill en va agafar l'exemple:  "I believe our countrymen will sho...

És difícil afegir gran cosa més a tot el que s'ha dit des de dijous sobre la feliç troballa d'una pregunta de consens i la fixació d'una data per a la consulta. Sempre he estat convençut que es trobaria una solució satisfactòria abans de cap d'any, però no m'havia imaginat que la solució pogués passar per la formulació de dues preguntes. La meva primera impressió va ser de perplexitat, però pocs minuts després ja m'havia convençut que es tracta d'una proposta òptima. No negarem que la cosa té un punt de perillosa complexitat, és a dir, més d'un ciutadà partidari de la independència, davant de les opcions plantejades a la papereta de vot, podria acabar votant una cosa que no s'ajusta exactament a la seva voluntat. Algú podria pensar que responent positivament a la primera pregunta i deixant en blanc la segona ja ha fet el pas necessari. Algú altre es podria confondre i deixar en blanc la primera i respondre sí a la segona, i fins i tot, algú encara m...

Avui no se'n parla gaire, però pocs llibres com "Kaputt", de Curzio Malaparte, concentren un contingut tan ric i ple de significat, tant per a l'amant de la literatura com per al que s'interessa per la història. És difícil de definir, un relat en primera persona de les experiències de l'autor, periodista i escriptor de  prestigi,   per diferents escenaris d'Europa en plena Segona Guerra Mundial, amb la particularitat que, com a feixista italià, encara que heterodox, tenia accés als mandataris i als exèrcits de les forces de l'Eix i dels seus aliats. El llibre es va publicar després de la guerra, quan Malaparte, oportunament, ja havia renegat del feixisme, i l'obra posa en  evidència  els crims d'aquesta ideologia i la crueltat de la guerra a partir de la narració dels fets, sense adjectivacions redundants. És un viatge a l'infern amb diàlegs amb el diable, narrat per una ploma poderosíssima, capaç com poques d'elaborar una autèntica pr...

La personalitat de Margaret Thatcher és tan poderosa que continua aixecant passions fins i tot vint-i-tres anys després que els seus companys de partit la fessin plegar del govern. Les reaccions que va despertar la seva mort no les va provocar el traspàs de cap dels primers ministres britànics que l'havien precedida, deixant de banda el cas del mític Winston Churchill. Hi ha un relat establert segons el qual el tàndem Reagan-Thatcher va marcar l'inici d'un nou període històric marcat per l'aplicació d'un programa neoliberal, que tindria com a elements més destacats la liberalització dels mercats,  la privatització de les empreses i dels serveis públics, una actitud més assertiva en matèria de seguretat i defensa i un retorn a valors conservadors com a reacció als canvis socials del 68. Aquest relat és acceptat tant pels partidaris com pels detractors d'aquest nou rumb, si bé amb grans diferències pel que fa a la seva valoració i a la  mateixa terminologia emp...

En Timothy Treadwell  era un amant de la natura que passava els estius en terra d'óssos, al Parc Nacional de Katmai (Alaska), fins que un d'aquests animals se'l va cruspir, a ell i a la seva nòvia. El naturalista va enregistrar multitud d'hores de vídeo amb les imatges dels seus contactes amb les bèsties del bosc.  Amb aquest material, que es va recuperar després de la mort, el prestigiós director alemany Werner Herzog va edificar un documental d'impacte, "The Grizzly man". El film té una  morbositat que deixa empremta en els qui el veuen.  És una mica com aquella pel·lícula dels setanta, "Holocausto Caníbal" , un documental apòcrif sobre un equip de televisió que conviu amb una tribu de caníbals fins que aquests, fent honor a la seva tradició, els maten i els devoren. Molts van anar a veure l'" Holocausto " convençuts que era un document real, i potser n'hi ha que encara ho creuen, però era una ficció molt efectista. El cas d...

Que el PSC s'hagi despenjat del dret a decidir no hauria de sorprendre a ningú. El que ha estat sorprenent és que hi hagi estat flirtejant fins ara, i el que és altament positiu és que els millors quadres que ha tingut al llarg de la seva història sí que s'estan pronunciant a favor del dret a l'autodeterminació de Catalunya. Al PSC se li retreu que amb els acords del seu darrer Consell Nacional s'ha apartat d'un trajectòria catalanista que suposadament hauria seguit fins ara. Però sense negar que el PSC ha prestat innegables serveis a la nació, ha estat també, entre altres coses i en unes èpoques de forma més marcada que d'altres, el gran partit espanyol de Catalunya.  A vegades sembla que oblidem que durant molts anys, gairebé dues dècades, l'autèntic líder del PSC no va ser Joan Reventós ni Raimon Obiols ni Pasqual Maragall, sinó Felipe González. Narcís Serra va deixar l'alcaldia de Barcelona per esdevenir Ministre de Defensa del govern que, a més de ...

"Rubbish" és una d'aquelles paraules que fan gran la llengua anglesa. És eufònica, taxativa i flegmàtica. És difícil fer-ne una traducció precisa: brossa, escombraria, porqueria, a vegades bestiesa. El castellà ens n'ofereix una traducció més contundent: "basura". Un sol mot per descriure la xerrameca absurda i enganyosa de tants, una insuperable definició dels arguments al·legats pel ministre Wert amb la pretensió de justificar la retallada de les beques Erasmus. Hem d'estar agraïts a Dennis Abbot, portaveu d'educació de la Comissió Europea, un gal·lès bregat a la corrosiva premsa anglesa, per saltar-se els convencionalismes diplomàtics i l'argot eurocràtic i dir les coses pel seu nom. A Europa cada dia tenen més apamat el govern espanyol i s'hi miren menys a l'hora de qualificar-lo. És un petit pas, però amb actituds com la d'en Dennis, la UE es fa més propera als ciutadans. Rubbish, una paraula que si formés part del nostre lèxic ...