AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Arran de la massacre de París hem tornat a veure les reaccions i escenes recurrents després cada gran acció terrorista: les mostres de dol i solidaritat, les condemnes, les promeses de fermesa en la lluita antiterrorista, les preteses anàlisis de les causes i, a partir d'aquí, el focus d'alguns en la islamofòbia, en la culpabilització d'Occident,  en la marginació dels joves musulmans a Europa...Un cicle que es repeteix una vegada i una altra, i no sabem si amb el temps encara es produirà de forma més freqüent com a conseqüència d'un increment de l'ofensiva gihadista.  No deixa de ser paradoxal que França, que es va significar com l'antítesi a la reacció militarista de George W. Bush als atemptats de l'11 de setembre de 2001, apliqui avui una teràpia i una gesticulació que recorden moltíssim a la dels EUA de principis de segle i que ja es va escenificar amb contundència quan Hollande va voler emetre un missatge de resposta als atacs al Charlie Hebdo i al s...

El resultat del 27 de setembre en el camp de l'independentisme és el que anunciaven la majoria de les enquestes: guanya Junts pel Sí sense arribar a la majoria absoluta, que s'obté sumant-hi la CUP. Aquest era l'escenari amb què es van convocar les eleccions i el que s'ha acabat produint: JxS no ha assolit la majoria absoluta i el Sí no ha arribat, per poc, al 50% dels vots, però això és el que ja es preveia des d'un principi. La novetat, no prevista, és que aquests resultats s'han aconseguint amb una participació mai no vista en cap altra contesa electoral i molt especialment en unes eleccions al Parlament, Aquesta és la dada més trencadora, victòria independentista amb més d'un 77% de participació, contràriament als auguris d'en García Albiol, segons el qual amb més d'un 70% de concurrència a les urnes s'acabava la broma.  El procés cap a la independència segueix, "alive and kicking".  L'alta participació en un context plebisci...

La setmana passada, en vigílies d'un nou Onze de Setembre èpic,  vaig llegir "El llarg procés: Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014)", de Jordi Amat, un assaig que combina la narració de diferents episodis de la història intel·lectual i política del nostre país amb un relat sintètic, que es vol explicatiu de l'evolució del catalanisme, des de la desfeta de la guerra civil fins al present d'hegemonia sobiranista. És un text molt recomanable, els episodis que relata, reconstruïts principalment a través dels articles i de la correspondència dels protagonistes, ens aproximen a elements importants per entendre la història contemporània d'aquest país: la col·laboració d'intel·lectuals de la Lliga amb el bàndol franquista des de l'inici de la guerra civil, la vinculació d'aquests intel·lectuals a la revista falangista "Destino" i l'evolució posterior d'aquesta publicació; el panorama absolutament castellanitzat de...

El "pollastre a la Kíev" és un plat consistent en pit de pollastre desossat farcit de mantega d'all, que es cuina arrebossat o al forn. És una recepta originària de l'Est d'Europa, però popular també als EUA, on es coneix com a "Chicken Kiev".  Com a "Chicken Kiev" es coneix també el discurs que el president George H. W. Bush va pronunciar el dia 1 d'agost de 1991 a la Verhovna Rada, el Parlament de l'aleshores República Socialista Soviètica d'Ucraïna. Se'l coneix amb aquest malnom perquè així el va batejar el columnista conservador William Safire en un article crític publicat al New York Times. La denominació va fer fortuna perquè conté un joc de paraules potent entre el nom de l'especialitat culinària que porta el nom de la capital ucraïnesa i la paraula "chicken", que a més de significar pollastre, col·loquialment també vol dir "covard". Bush va visitar la Unió Soviètica en les hores més baixes de l...

Déu nos en guard de cantar victòria abans d'hora, però de moment "Junts pel Sí" s'està demostrant com un gran encert. Mai una candidatura electoral no havia generat tant d'entusiasme com perquè desenes de milers de persones s'hi inscriguin com a candidats "simbòlics", mai actes preelectorals anunciats a través de les xarxes socials no s'havien omplert amb tanta facilitat i mai la presentació d'una llista a les eleccions al Parlament no havia reunit tanta gent com la festa de "Junts pel Sí" celebrada divendres,  un 28 d'agost!, a Barcelona. S'ha aconseguit donar caràcter plebiscitari a les eleccions del 27S i els sobiranistes estan responent a la crida a la mobilització, tot i trobar-nos en època de vacances. En alguns casos l'èxit ha sorprès la mateixa empresa, els partits que donen suport a la candidatura, acostumats a remoure cels i terra per omplir els actes electorals, s'han trobat desbordats de gent amb convoca...

Avui, 24 d'agost, és el Dia de la Independència d'Ucraïna, es commemora la proclamació que en va fer el seu Parlament el 1991, una independència posteriorment ratificada mitjançant el referèndum celebrat el mes de desembre del mateix any. Vint-i-quatre anys després, aquell gran país eslau celebra la seva diada amb una part del seu territori, la península de Crimea, annexionada per Rússia, i en el marc tràgic d'una guerra a la regió del Donbass,  iniciada i mantinguda també pel Kremlin, amb milicians de la zona i la intervenció directa de l'exèrcit rus. Una guerra en plena Europa que, segons els càlculs més moderats  ja ha provocat la mort de més de 7.000 persones des d'abril de 2014, entre civils ( incloent-hi els 298 passatgers del vol MH17 de Malaisian Airlines abatut pels pro-russos), militars ucraïnesos, milicians del Donbass i militars russos, aquests últims caiguts malgrat la negativa del seu govern a reconèixer-ne la implicació, i per això són enterrats a Rú...

Després de manifestacions massives,"v baixes", cadenes humanes, processos participatius i cinquanta mil actes diversos, la cosa va de debò, el 27S hi haurà eleccions plebiscitàries. L'11S encara haurem de fer un altre acte de masses a la Meridiana, en el qual, com a bon soldat de Catalunya, participaré disciplinadament, i qui sap si posteriorment n'haurem de fer més. Però el que serà determinant és el resultat del 27S.  De res no hauran servit les "performances" dels darrers anys si l'independentisme no hi obté una clara victòria que doti el procés d'aquell mandat democràtic que en Tremosa, en Junqueras i en Romeva sempre deien que era la condició prèvia i necessària que al Parlament Europeu els reclamaven per poder exigir cap reconeixement de la nació catalana.  Anem de debò, a totes, perquè l'independentisme està dotant de caràcter plebiscitari els comicis del 27S amb la fórmula que molts hem defensat des d'abans del 9N: una llista trans...

En contra del que pugui semblar,  Ciutadans va fracassar en les eleccions del darrer 24 de maig a Catalunya. Certament van obtenir un 7,54% dels vots, un gran salt respecte a l'1,08% de l'any 2011, però tot i tractar-se d'una força política emergent que pretén encarnar l'espanyolisme més dinàmic, el seu increment percentual es correspon de forma gairebé simètrica amb la davallada del PP, l'altre exponent del centredreta espanyolista. C's no ha anat més enllà d'ocupar la meitat de l'espai espanyolista que ja ocupava el PP a Catalunya, sense fer-lo més gran. Per acabar-ho d'arrodonir no han obtingut cap alcaldia i tan sols han estat decisius a Calafell i influents, per opció d'àngel Ros, a l'ajuntamnet de Lleida. L'operació que fa anys va endegar una colla d'intel·lectuals anticatalanistes per crear un partit que atragués el vot espanyolista del PSC, ha acabat, en el seu millor moment, disputant-se el mateix terreny amb el PP, amb una ...

Ja tenim constituïts els nous ajuntaments, amb un gran protagonisme atorgat als canvis produïts a Barcelona i a Badalona. Tanmateix la fotografia del país que ofereixen els resultats electorals és molt més complexa. CiU ha tornat a ser la força més votada, però a la baixa, patint una severa patacada a l'àrea metropolitana de Barcelona i una mica més enllà. El PSC s'enfonsa però manté els principals feus metropolitans, i salva Tarragona i Lleida, tot i una gran davallada. ERC puja notablement a tot el país però es queda per sota de les expectatives que s'havia creat fins fa ben poc. El PP s'enfonsa a tot arreu menys a Badalona  i a Castelldefels. C's recull tot allò que perd el PP i s'estén per les ciutats del país. ICV-EUiA baixa on es presenta amb la seva pròpia identitat però es beneficia de les aliances amb Podemos i Guanyem allà on s'han format, sobretot a Barcelona. Podemos apareix al mapa municipal, amb alguns èxits puntuals i la sort de formar part d...

El primer dissabte de campanya de les municipals vam descobrir el delirant compte de twitter de la persona que ocupa el quart lloc de la llista d'ICV-EUiA per Girona, una tal Marina Pibernat, que ha saltat a una breu fama mediàtica per l'odi que manifesta envers els seus compatriotes d'identitat catalana, als quals anomena "catalufos". Les seves expressions d'odi anticatalà l'han obligada a retirar-se de la candidatura comunista xupiguai, si bé formalment encara hi figura. ICV i EUiA s'han desmarcat de la catalanòfoba gironina, limitant-se a dir que no en comparteixen ni el fons ni les formes, però de seguida han aparegut indesitjables,  com el candidat número 5 de la candidatura comunista de Figueres i personatges vinculats a la mòmia "PSUC Viu" i a una cosa que es diu "Esquerra Federal",  que s'han solidaritzat amb aquella dona, fins i tot amb una mena de manifest publicat a "El País".  Confesso la meva sorpresa...

Venim d'una època de grans turbulències polítiques, marcada, d'una banda,  per la crisi i els escàndols de corrupció, i per l'altra, pel procés sobiranista, però per primera vegada des de 2008 s'endevina la possibilitat d'una recuperació econòmica. El trasbals dels darrers anys alimenta les expectatives de les noves formacions polítiques, si bé l'inici de la represa pot ajudar a consolidar les posicions dels alcaldes que hagin fet una feina ben valorada pels seus conciutadans. En clau de procés sobiranista, que és el que més m'interessa, els resultats seran ambivalents. Tot apunta que, fora dels àmbits metropolitans, les forces sobiranistes, en conjunt, guanyaran posicions i tindrem uns ajuntaments més independentistes que mai a la major part del país. Per contra, a l'àrea metropolitana de Barcelona, a Tarragona i a Lleida, el PSC, tot i que perdent posicions, resistirà millor que a  la resta del país. Així mateix és a les ciutats grans i als entorns ...

Arran dels trasbalsos de la crisi i dels successius escàndols de corrupció se'ns ha anunciat l'adveniment d'una nova política, marcada per la transparència, la proximitat,la fiscalització dels polítics, la participació de la gent, l'impacte de les xarxes socials, la democràcia directa....Això és el que es diu, i els diferents actors polítics s'han vist obligats a moure fitxa per no quedar fora de joc en el marc del nou paradigma, no debades tant les Corts Espanyoles com el Parlament de Catalunya han aprovat sengles lleis de transparència que han de posar a l'abast de tothom un amplíssim ventall d'informació relativa al funcionament de les administracions públiques. Però més enllà de la nova o la vella política el que  s'observa a l'estat espanyol són dues coses: la forta erosió dels partits tradicionals i l'emergència de dues noves forces, "Podemos" per l'esquerra i "Ciudadanos" pel centredreta, que deuen totes les seves ...

Hi ha dos llibres de Robert Kaplan que resulten especialment útils per aproximar-se a alguns dels fenòmens que avui centren l'actualitat internacional, "Balkan Ghosts" i "Eastward to Tartary". Dues amb les quals,  a través de les experiències viscudes per l'autor en els seus viatges i la seva amplíssima erudició històrica, geogràfica i periodística, se'ns descobreix la realitat de països que ocupen els titulars dels informatius, però dels quals no en sabem res. Kaplan no es limita a explicar les incidències del seu viatge ni a descriure el paisatge humà i geogràfic amb què interactua. Fa això i alhora ens ofereix dades històriques i reflexions basades en el seu coneixement que il·luminen tant la realitat visible com els corrents de fons que configuren la societat de cada territori que visita. Ara que tothom està pendent de Grècia, la lectura dels capítols de "Balkan Ghosts" dedicats a aquest país on l'autor va viure set anys, ajudaria a ...

Un procés sobiranista com el que ha iniciat Catalunya obliga a tothom a prendre posició. Com més s'acosti la data definitiva del 27 de setembre menys sostenibles seran les ambigüitats sobre la independència. Està bé que el Pacte Nacional per al Dret a Decidir practiqui un cert funambulisme per evitar que  ICV-EUiA i els sindicats l'abandonin, però a l'hora de la veritat els qui no estiguin per la independència hi estaran en contra, és a dir, tot el que sigui votar un partit que no es comprometi a assolir l'estat propi per a Catalunya serà l'equivalent a votar "no" en un referèndum d'independència, per molt que es declarin partidaris del "dret a decidir". En aquesta línia,  quan ICV afirma que el seu objectiu és una Catalunya lliure i sobirana dins d'Espanya (sic) i proclama que les eleccions no seran plebiscitàries, el que fa és deixar enrere l'ambigüitat dels mesos precedents i optar pel camp del no, com testimonia la baixa voluntàr...

Darrerament hi ha qui es dedica a propagar que el desànim s'ha apoderat del moviment independentista després que, una vegada superat el 9N, l'emergència d'una nova esquerra populista i la proximitat de les eleccions municipals hagin deixat el debat nacional en un segon pla. És possible que alguns independentistes contemplin amb desencís l'aparent eclipsi mediàtic del procés i una certa baixada de tensió sobiranista, però no crec que la situació sigui alarmant ni que els unionistes puguin respirar tranquils. A l'independentisme català, que ha construït una majoria social en un espai molt breu de temps, després d'unes llarguíssimes infància i adolescència i d'una esplendorosa joventut, li ha arribat l'hora de la maduresa. S'ha de passar de les grans il·lusions alimentades per les mobilitzacions massives a la secessió i a la constitució d'un estat català. Els esdeveniments dels darrers dos anys, sobretot els onzes de setembre de 2012, 2013 i 2014, ...

Em fa l'efecte que l'interès mediàtic pel que passa a Grècia és desmesurat. A molts països europeus s'esdevenen fets interessants i transcendents que no són objecte de cap seguiment. Per exemple, la deriva autoritària d'Hongria o la forma com els països bàltics han plantat cara a la crisi. Uns països, les repúbliques bàltiques, que ho han passat malament i se n'estan sortint amb esforços, sacrificis, imaginació i sense fer gaire soroll, amb l'alè de la Rússia neoimperial al clatell. Uns països que en plena tempesta econòmica han estat capaços d'integrar-se a l'eurozona. Tampoc no he vist gaire interès per saber com s'ho feia Polònia per travessar tot aquest període amb creixement econòmic. Es veu que la feina ben feta no és atractiva, allò que excita el personal, almenys a casa nostra, és que una força que es diu d'esquerra radical guanyi les eleccions. I en bona part és així per l'hegemonia cultural de l'esquerra a Catalunya, que atorga...

En una coincidència tràgica la darrera novel·la de Michel Houellebecq va sortir a la llum les mateixes dates dels atemptats contra "Charlie Hebdo" i un supermercat kàixer de París. La novel·la planteja un escenari en què a França s'instal·la un règim islamista,  i va ser per aquest motiu que el seu autor va protagonitzar l'última portada de la revista satírica, abans de l'atac. Tanmateix la novel·la fa ben poques referències al gihadisme, present de forma més dramàtica en una novel·la anterior, "Plataforma". La victòria islamista imaginada per Houellebeq no es basa en el terrorisme, tot i que abans de la segona volta de les eleccions presidencials decisives es produeix una onada de violència d'autoria incerta, sinó en la victòria electoral d'un líder islamista, aparentment moderat, que és capaç de guanyar-se el suport de totes les forces republicanes, de dreta, centre i esquerra, per batre's amb la candidata presidencial del Front National. ...

La lluita contra el terrorisme islamista a Europa és primordialment una tasca policial, però el desafiament que planteja el fonamentalisme islàmic va molt més enllà de l'exercici de la violència per part dels seus elements més extremistes. El fenomen de fons és que, així com l'Europa cristiana, per bé i per mal,  viu un procés de secularització creixent, el món musulmà, també a Europa, sembla viure el procés invers, amb índexs creixents de pràctica religiosa i, el que és més important, una major politització d'aquesta pràctica. L'expressió més extrema d'aquesta tendència és el gihadisme i la capacitat d'atracció que exerceix l'Estat Islàmic per a joves musulmans de tot arreu, que passen de la participació en fòrums d'internet a agafar les armes i unir-se a una lluita amb connotacions genocides en nom d'Al·là. Aquesta és la manifestació més aguda del problema, però l'islamisme  s'expressa de moltes altres maneres, ja sigui transformant, pas a...

Instal·lats com estem en el bany maria de la correcció política és difícil dir les coses pel seu nom i acabem sent víctimes d'enormes confusions. Per això hi ha qui encara es veu amb cor d'oposar el que s'anomena "eix social" (un sintagma que en si mateix no vol dir res, ja que realment el debat és dreta/esquerra, no social) a l'"eix nacional",  com si fossin mútuament excloents. En realitat pertanyen a plans diferents:el debat a l'entorn de l'eix social té com a objecte l'exercici del poder, què es fa amb el poder,  i en canvi el debat a l'entorn de l'eix nacional té com a objecte determinar qui té el poder, perquè per exercir el poder d'acord amb una o altra orientació ideològica primer cal tenir-lo. Més enllà del dret a decidir i de l'eslògan "volem votar", la qüestió es troba en determinar qui és el titular de la sobirania sobre el nostre país:  els ciutadans de Catalunya o els ciutadans del Regne d'Espa...

La força de l'independentisme prové de l'impuls i del compromís de la societat civil, i un dels seus motors és la voluntat regeneradora. Aquestes energies, que ens han portat on som ara, han de tenir un reflex nítid en l'oferta electoral que es faci a la societat catalana en l'eventualitat d'unes eleccions plebiscitàries. Estem en  una època d'especial descrèdit de la política partidista, lligar el projecte independentista- el més gran repte polític que mai es pot arribar a plantejar aquest  país- a la típica pugna entre partits és profundament empobridor i arriscat per al bon èxit de l'empresa. Els contraris a una candidatura de país l'equiparen maliciosament a una coalició CiU-ERC, quan en cap cas no és això el que va plantejar el president Mas. Si l'alternativa fos coalició estricta o llistes de partit, amb els candidats habituals triats pels aparells de cada força,  podria arribar a considerar que és preferible anar-hi per separat, però del ...