AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Ja he tornat de Suïssa, aquell petit gran país del que m'he endut una impressió molt positiva. Per una banda, per extensió i població, s'assembla molt al nostre, i podríem afegir que tal com Catalunya, i malgrat el tòpic alpí, disposa d'una gran diversitat de paisatges. La gran diferència rau en el fet que si bé exisiteix un fort sentiment nacional suís, les tres grans identitats que en formen part, alemanya, francesa i italiana, hi conviuen harmònicament, però cadascú a casa seva. No existeix una identitat cultural suïssa, on el patriotisme suís és més evident, amb profusió de banderes, és als cantons germànics, justament els que tenen una identitat més singular i diferenciada, també respecte Alemanya i Àustria, atès que els dialectes germànics que s'hi parlen difereixen en gran mesura de l'alemany estàndard, que d'altra banda és la llengua amb què escriuen i que s'utilitza en els àmbits més formals. D'altra banda, tant Ginebra com Lausana són dues ciut...

Demà me'n vaig de vacances cap a Suïssa, "on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!", o simplement més rica i més lliure, una terra maleïdament muntanyosa, sense riqueses naturals, a banda dels seus paisatges idil·lícs, i envoltada de països més grans amb històrics anhels expansionistes. Els suïssos han sabut jugar les seves cartes: han mantingut la identitat cultural i lingüística de cada racó, han evitat la guerra durant més de cent cinquanta anys i s'han omplert les butxaques. Segur que alguna cosa en podem aprendre, nogensmenys l'extensió territorial i la població són quasi clavades a les de Catalunya. Quan aquí tot rebenta, quan res no funciona, me'n vaig a un país que ha esdevingut un model d'eficiència i eficàcia, simbolitzada també en la puntualitat dels seus serveis ferroviaris. Els darrers dies s'han produït les compareixences dels presidents d'ENDESA i de REE al Parlament de Catalunya, i de la minist...

En el darrer any, i sense buscar-ho expressament, he llegit força sobre el període àlgid dels totalitarismes a Europa, que s'inicia a finals dels anys vint amb l'ascens del georgià Josif Stalin al poder absolut de la Unió Soviètica i que arriba a la seva fi amb la mort d'aquest dictador l'any 1953. Durant una etapa més curta d'aquest període, entre 1933 i 1945, Hitler va esdevenir el fürher d'Alemanya, va sotmetre el país a la seva voluntat, va iniciar la Segona Guerra Mundial i va exterminar milions de jueus i de gent d'altres pobles que no s'adequaven al seu model de puresa racial i de submissió absoluta. Stalin, amb un mandat més llarg, no es va quedar endarrera. És més, en nombre total de morts va superar el règim nazi, si bé no en la seva productivitat assassina. Almenys 20 milions de morts es poden atribuir a les polítiques d'extermini estalinistes, ja fos per la confiscació de les collites dels pagesos ucraïnesos, el genocidi conegut amb el no...

Avui he tornat a mirar-me alguns episodis de "Fawlty Towers", la genial sitcom creada els anys 70 per John Cleese i la que era la seva dona, Connie Boothw ambdós membre de Monty Python. Ja n'era un fan quan la passaven per Tv3 i fa un parell d'anys vaig comprar-ne la col·lecció completa a l'FNAC. És una obra mestra de l'humor, una de les millors comèdies televisives que s'han realitzat mai. Sempre m'hi faig un escandalós tip de riure. Els episodis, de poc més de trenta minuts, funcionen com un mecanisme perfectament engranat en què Basil Fawlty insulta, ofèn és humiliat reiteradament, i pateix tota mena de cops i agressions en la línia del millor slapstick. A més, en la versió original anglesa es pot apreciar amb tota la seva magnitud el fet que en Manuel, el cambrer que a la versió catalana se'ns presenta com a mexicà, és de Barcelona. I això va més enllà de l'anècdota: quan el personatge exhibeix la seva ineptitud el senyor Fawlty ho intenta ...

Fa anys que Catalunya no pateix cap gran catàstrofe "natural". Per sort no hem tingut inundacions, ni terratrèmols importants, ni tsunamis, i el Croscat no h a entrat en erupció. Però la infraestructura del país està feta un desastre, molt especialment les instal·lacions que depenen directament o indirectament del govern de l'estat. Fa la impressió que tot falla, que res no va a l'hora: els trens no surten, les autopistes s'obturen, els aeroport s se saturen, i no arriba la llum. Barcelona sembla una ciutat assetjada a la que hagin tallat l'electricitat, obligada a patir les molèsties d'un generador a cada cantonada. I tot i això, no para de venir més i més gent a instal·lar-se en aquesta terra acollidora i de control laxe. I encara ens diuen que falten més de mil cambrers per donar servei a l'hosteleria del litoral. Ens cal una reflexió molt profunda sobre cap a on ha d'anar Catalunya: si ens conformem a esdevenir un país de tercera, amb una econo...

Pel que es veu els resultats de les companyies aèries de baix cost ja no són tan bons com abans, el valor de les accions de "Vueling" cau en picat i "Easyjet" començarà a cobrar la facturació de l'equipatge. L'increment de les tarifes aeroportuàries, el preu creixent del combustible, així com l'aferrissada guerra de preus repercuteixen sobre els comptes de resultats. Segurament moltes no ho podran aguantar i el sector, avui amb infinitat d'operadores, viurà una nova època de concentració empresarial i de pujada de preus dels bitllets. És un bon moment per aprofitar tant com es pugui les ofertes més accessibles, que potser no es tornaran a produir en un futur proper. Així ho vam fer fa un parell de setmanes i ens vam plantar a Lisboa, una ciutat que altrament no hagués tingut especial interès per visitar. Però les oportunitats "low cost" no s'acaben amb els avions, darrerament proliferen a Catalunya els hotels "Ibis" pertanyent...

De dimecres a dissabte passat vam estar a Lisboa, aprofitant els preus especialment barats oferts per "Clickair", suposo que per compensar el descrèdit sofert arran del desgavell que van patir no fa gaire els seus clients dels vols a Amsterdam. Sense voluntat d'entrar en la crònica del viatge, que potser escriuré en un altre moment, vull anotar que Portugal, teòricament més pobre que Catalunya, amb un PIB per càpita de 18.000€, en contrast amb el nostre que depassa els 25.000€/habitant, té una capital amb uns nivells de netedat, organització i qualitat del transport públic superior als de la capital catalana. Suposo que hi ajuda força el fet de no patir fenòmens com el turisme massiu i la immigració desbocada que s'han viscut els darrers anys a Barcelona, però també és molt important el factor capitalitat, l'estat portuguès aposta per la seva principal ciutat perquè sap que també és el seu principal aparador al món. Pel que m'ha arribat, en poblacions més peti...

No m’afegiré al cor de lloances fúnebres per la dimissió d’en Piqué, altrament un polític i un professional molt qualificat. Com a catalanista celebro que un dirigent que tenia com a primera missió fer créixer un partit espanyolista a Catalunya plegui, perquè ha fracassat en el seu intent i la direcció estatal del seu partit li ha tallat les ales. I com a convergent celebro que el fracàs d’en Piqué s’hagi produït justament perquè el seu objectiu era esgarrapar els vots dels electors més conservadors i nacionalment més indefinits de CiU, i no se n’ha sortit. Hi ha qui tem una radicalització del PP a Catalunya, una fugida de la centralitat que ha d’enrarir encara més el nostre panorama polític. Jo crec que més que una radicalització es pot produir una clarificació en l’estratègia d’aquell partit al nostre país que l’impermeabilitzarà encara més respecte els electors catalanistes més moderats i que per contra li pot fer guanyar algun vot entre els sectors espanyolistes i xenòfobs originar...

Aquest blog deu el seu nom a una de les primeres novel·les de Michel Houllebecq, homònima. M'interessa força la seva narrativa, tot i que pel meu gust massa sovint peca d'un excés de sensacionalisme en matèria de sexe i violència, que em sembla innecessari per als objectius literaris, però suposo que ell considera que aquests recursos són útils per sacsejar la ment del lector ( i segurament també ajuden a vendre més llibres). S'ha assenyalat el caràcter profètic d'alguna de les seves obres, sense anar més lluny a "Plataforma" descriu un atemptat islamista en un centre de vacances a Tailàndia amb molts paral·lelismes amb el que s'esdevingué a una discoteca de Java pocs anys després. La seva darrera novel·la, "La possibilitat d'un illa", imagina un món futur en què la humanitat estarà formada pels clons successius dels actuals membres d'una secta-inspirada en els raelians-que viuran aïllats en diferents punts del planeta, i descriu el procé...

Els dos darrers caps de setmana he estat a la platja de Coma-Ruga, al Vendrell. Quan era petit sempre hi anava amb els meus pares però amb els anys vaig optar per platges més properes com ara Castelldefels o Vilanova. M'agrada el mar, tot i que no sóc partidari de les vacances de sol i platja. Amb un parell de cops per setmana en tinc prou. Ara he redescobert Coma-ruga, una platja extensíssima, neta, relativament tranquil·la, unida a un magnífic passeig marítim, sense massificació, i amb un entorn urbà de xalets i hotels molt digne. Aprofitant les sortides, i ja de tornada cap a casa, m'he dedicat a fer incursions als diferents pobles del voltant, des de Tarragona fins a Sitges. És una zona que ja havia visitat moltes vegades, però de forma més fragmentada. La visió de conjunt d'aquest àmbit litoral és un quasi-continu de blocs d'apartaments, hotels i càmpings, des de Tarragona fins a Vilanova i la Geltrú. Ara que hi penso hi faré una ullada amb el Google Earth per ve...

No el conec personalment però em passa molt sovint amb en Joan Oliver que escriu coses que coincideixen exactament amb el que jo penso. Just abans d'ahir va publicar un article a la seva secció de l'AVUI, "Engrunes" en què comparava l'exigència d'expiació de pecats i de mortificació que formulava l'Església pre-conciliar amb els plantejaments ecologistes actuals que constantment cerquen vies de culpabilitzar la gent de tots els mals del planeta i ens exigeixen penitència i contrició. Amb l'agreujant que aquest pensament ecologista ha arribat a les màximes instàncies de poder al món occidental i dicta nous codis de conducta d'improbable eficàcia pel que fa als suposats objectius. El darrer exemple, la proposada limitació de la velocitat màxima a 80 km/h a l'àmbit de l'àrea metropolitana. El RACC-una de les ONG's de les que sóc membre- s'ha pronunciat en el sentit que aquesta mesura no serà efectiva per reduir la contaminació ja que l...

Espanya és l'estat europeu que ha patit més víctimes a conseqüència del terrorisme islamista, ja sigui a Madrid l'11-m de 2004, els atacs contra interessos i ciutadans espanyols a Casablanca el 2003, els militars morts a l'Iraq, l'Afganistan i el Líban, i finalment els ciutadans de l'estat assassinats al Iemen. Això no obstant el terrorisme islamista ocupa un paper més que secundari en l'agenda política estatal, es presta infinitament més atenció al terrorisme basc que en els darrers anys da estat molt menys letal, i es presenta el fenomen jihadista com quelcom aliè, quan si bé ho és en el seu origen no ho és en les seves conseqüències. L'ala dura de la dreta espanyola s'ha passat els darrers tres anys defensant que els atemptats de l'11-m eren cosa d'ETA i que el paper dels musulmans implicats no passava de ser el d'uns "moritos"-que deia en F. Losantos- que haurien actuat per compte de la banda de la destral i la serp. Aquesta ver...

La mort de cincs catalans i d'altres persones víctimes d'un atac d'Al Qaeda al Iemen, poc després que s'avortés un nou macro-atemptat a Londres i que explosionés un cotxe bomba a Glasgow sense causar víctimes, just quan la vista oral de l'11-m arriba a la seva fi, així com les notícies d'explosions a països del Magreb i les habituals cròniques luctuoses de l'Iraq, posen en evidència que l'amenaça del terrorisme islamista és real i afecta tant els països occidentals com els del tercer món. I més avui quan els moviments de persones són constants d'una banda a una altra del planeta. Les víctimes catalanes ens han de fer pensar en allò que ja vaig esmentar en un post anterior, que s'ha publicat a la premsa i en mitjans especialitzats i que el mateix Artur Mas va posar de relleu durant la campanya de les municipals: Catalunya és un dels més grans centres de reclutament de jihadistes a Europa, que projecten atacs a infraestructures i edificis emblemàt...

Just abans de cedir el ceptre del poder britànic al seu successor Gordon Brown el primer ministre Tony Blair va publicar un llarga col·laboració al setmanari "The Economist", edició de 31 de maig, sota el títol "W hat I've learned". Donat l'excpecional interès de les idees que hi reflecteix fruit de la seva llarga trajectòria política i en especial dels seus deu anys a la primera línia mundial n'he traduït alguns del fragments que em semblen més significatius. Sens dubte en Blair ha estat un dels grans i pocs líders del món d'avui, amb grans encerts, com ara la transformació del Partit Laborista en un partit guanyador situat al centre polític, que ha sabut aprofitar la revolució impulsada per Margaret Thatcher per situar Anglaterra i el Regne Unit com un dels centres econòmics i culturals més importants del planeta. Malgrat la pèrdua de l'imperi, "Britannia Rules". Però aquest lideratge té un preu molt elevat i és la necessitat de fer p...

Portem uns dies amb el deb at sobre l'estratègia de CiU a Madrid i les relacions CDC-UDC. Sobre el primer punt en principi no sóc partidari d'entrar en cap govern espanyol, fora que el pacte comportés uns beneficis ben tangibles per a Catalunya. Entendria entrar-hi si la contrapartida és el concert econòmic o equivalent, o bé si assumissim el ministeri de Foment amb una clara agenda d'inversions a Catalunya i traspàs de ferrocarrils de rodalies i regionals, ports i aeroports. En canvi la idea que sovint s'ha assenyalat d'assumir el Ministeri d'Afers Exteriors no comporta cap benefici per al país, i no s'hi val a dir que permetria explicar al món què és Catalunya perquè la funció del ministre d'un estat no és promocionar-ne una part sinó representar-lo en la seva totalitat, un català ministre d'exteriors és un català que s'ha de ficar el catalanisme a l'armari. Després hi ha l'argument aquest que hem de ser allà on es prenen les decision...

Per línia editorial el meu diari de referència és l"AVUI", però també sóc lector habitual de "LA VANGUARDIA", me n'agrada el disseny , té alguns bons periodistes i col·laboradors i ofereix informació internacional i catalana de primer nivell. Això no obstant em fa fàstic la seva tendència a actuar com a garant de l'espanyolitat de Catalunya. Tinc present com en l'època que en Pere Esteve era secretari general de CDC una de les especialitats de la casa era disparar contra tota vel·leitat sobiranista de Convergència, tasca en què destacava un tal Rafael Jorba, que avui gaudeix d'una sinecura al CAC. Ja d'abans el rotatiu barceloní va ser el principal portaveu de l'anomenat gir catalanista del PP, quan amb fitxatges tant catalanistes com en Jorge Trias Sagnier(sic) i Josep Maria Trias de Bes(sic) ens pretenien fer creure que la via del nacionalisme era una falsa ruta per a Catalunya i que la plenitud de la catalanitat passava per integrar-nos...

S'ha produït el resultat més previsible a la vista dels resultats electorals del 27 de maig a la Palma i en Xavi González ha estat elegit alcalde amb els vots de LPS i del PSC. Per part de CiU hem intentat arribar a acords de govern amb les dues forces però la resposta ha estat negativa. S'obre una nova etapa al nostre poble que des de la segregació, l'any 1999, ja ha tingut quatre alcaldes (Jaume Tintoré, Pep Llop, Quim Obiols i Xavi González), i cinc si hi afegim la Pilar Joaniquet, que va exercir l'alcaldia una llarga temporada en substitució d'en Quim. El nou escenari polític trunca el projecte convergent de convertir la Palma en un poble de primera: la nostra idea, pel que es veu no assumida per la majoria de palmarencs, que la Palma ha de trobar l'equilibri entre un creixement limitat i la dotació d'uns equipaments, d'uns serveis i d'un entorn urbà de primer nivell. Ha tingut més èxit la idea, que jo no comparteixo, que avui la prioritat de la ...

L'edició de juny de la publicació "Global Terrorism Analisys" inclou un llarg article signat per Kathryn Haahr amb el títol " Catalonia: Europe's New Center of Global Jihad" que es fa ressò de diverses informacions periodístiques i de comentaris d'experts que assenyalen el nostre país com un santuari de l'islamo-feixisme i planter de reclutes de la "guerra santa" islàmica, disposats a enrolar-se per combatre en els diferents fronts oberts per Al-Qaida i les seves franquícies. Entre aquests fronts s'inclou la mateixa Catalunya, tal com s'explica en un paràgraf que reprodueixo a continuació: " Terrorism experts concur that Barcelona is a possible target for terrorist groups. Based on a study of recent al-Qaeda threats and attacks perpetrated by jihadis, the country's high-speed train (AVE), the national high court in Madrid and many tall, singular buildings in Barcelona are probable targets. Several Interpol reports also men...

Mentre a Catalunya seguim instal·lats en la mediocritat tripartita, i la manca d'ambició i de grans horitzons impregna tota la nostra societat a Europa passen coses, tal com revelen els resultat electorals de França, d'Escòcia, una altra vegada de França i ara també a Bèlgica, o més concretament a Flandes. La victòria dels democristians aliats amb els nacionalistes flamencs de centredreta obre la porta a una nova descentralització de l'estat belga i qui sap si un nou pas cap a la independència de Flandes. Paral·lelament el president Bush ha manifestat el seu suport total a la independència de Kosovo, una opció que tan sols compta amb l'oposició expressa de Rússia i de la mateixa Sèrbia, i l'oposició més silenciosa d'Espanya, per raons òbvies que el president Putin ja va indicar explícitament. La realitat internacional esdevé més favorable que mai al reconeixement de nacions com Catalunya, però aquí sembla que no ens n'adonem i la nostra agenda política segue...

Deixant de banda el cas de la Palma, haig de dir que el sistema electoral que tenim no m'agrada i entenc que aquesta segona volta als despatxos desmotiva els ciutadans a l'hora d'anar a votar. Avui les regles del joc són aquestes i els partits s'hi ha d'ajustar, per tant sempre que no hi ha una majoria absoluta s'obre un ampli ventall de pactes que es concreten segons la capacitat d'acord que hi hagi entre les forces polítiques. El problema és que entre el vot del ciutadà i la configuració final dels governs hi ha un trajecte que escapa del control democràtic, en el qual són els representants els qui fan i desfan a conveniència. Les conseqüències d'aquest sistema són especialment perceptibles a Catalunya, on atesa l'elevada fragmentació política la major part de governs són de coalició entre partits que s'han presentat separadament. Existeix una idea molt arrelada que diu que les majories absolutes no són bones, jo sóc de l'opinió contrària,...