AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

A la vista dels rius de sang que ha fet correr el congrés d'ERC,el procés precongressual de CDC sembla un balneari. I no deixa de sobtar, un partit que va créixer ocupant posicions de poder i que ara porta gairebé cinc anys sense tocar cuixa, més enllà d'alguns ajuntaments importants, que va substituir el cap carismàtic per un nou lideratge, que té problemes de relació amb el seu petit soci i que ara s'ha imposat la tasca de refundar el catalanisme, afronta el seu quinzè congrés amb una harmonia quasi total. És clar que hi ha veus discordants, i imagino que el debat de les esmenes serà apassionat, però no detecto hores d'ara cap moviment de fons que pugui pertorbar el curs dels esdeveniments. L'Artur Mas, un dirigent que, hores d'ara, té ben poques cadires per repartir entre els seus seguidors, no és qüestionat per ningú, i això, veient el pa que es dona en altres organitzacions, té un mèrit indiscutible, que diu molt del tarannà, de la força tranquil·la d...

La victòria d'en Puigcercós i el bon resultat d'en Benach a les primàries d'ERC, confirmen que la majoria de la militància del partit s'ha empassat tot aquest discurs metafísic d'esquerres amb què pretenen justificar el tripartit. Dubto però, que la major part dels seus votants de 2003 combreguin amb les mateixes rodes de molí. El resultat no és dolent per a CiU, una victòria d'en Carretero hauria estat traumàtica per a ERC, sobretot per al seu actual nucli dur, però els hauria fidelitzat una part de l'electorat que ara té seriosos dubtes, i fins i tot hauria pogut clavar alguna queixalada més a Convergència. I tot això, potser, sense necessitat de trencar el tripartit de forma immediata. En Carretero, per ser el candidat ideològicament més proper a Convergència, com li han retret constantment els seus rivals, és també el més ben posicionat per fer-se amb l'espai polític fronterer entre les dues formacions. Pel que fa a les primàries és un procediment d...

A la catedral d e Gant, a Fland es, es pot contemplar l'excepcional  políptic "Adoració de l'anyell místic" , atribuït al pintor Hubert Van Eyck i al seu germà Jan, que l'hauria finalitzat l'any 1432. La realització d'aquesta obra va ser possible gràcies al mecenatge del ric comerciant J oos Vijdt i de la seva dona, Lysbette Barluut. En reconeixement de la seva contribució, l'artista va incloure la imatge dels mecenes com a adoradors de l'Anyell, en la part frontal de les dues portes laterals, ell a la dreta i ella a l'esquerra. No cal fixar-s'hi gaire per reconèixer l'extraordinària similitud entre la fesomia d'en Joos i la d'un altre ric comerciant de la nostra època, en Silvio Berlusconi. La frenologia, la determinació de les característiques psicològiques de les persones en funció de la forma del seu cap, fa temps que va ser abandonada com una falsa ciència, però qui sap, no?. No costa gens imaginar-se en Berlusconi fent el ...

S'ha generat un escàndol perquè la Hillary Clinton ha recordat que l'assassinat de Robert Kennedy es va produir el mes de juny de 1968, després de les primàries de Califòrnia, per justificar la seva negativa a abandonar la cursa per a la nominació. Molts hi han vist una gran maldat, pel fet que segons sembla, en Barack Obama està sotmès a importants amenaces contra la seva vida. És com si la senyora Clinton hagués verbalitzat la seva esperança que el candidat hawaià sigui abatut a trets, com ho fou el germà de JFK, i que això li obri la porta a la nominació demòcrata. És una interpretació de molt mala fe, i potser les paraules de na Hillary tenen una clara significació psicoanalítica, però el que ha dit no és cap bestiesa, perquè, per més que en Barack encapçali la classificació clarament, el peix encara no està venut del tot. La referència a Kennedy exemplifica que aquesta no és la primera campanya en què la nominació, al mes de maig, encara no està decidida. Això no obstant t...

Darrerament he estat llegint alguns textos sobre la guerra del Vietnam i el que es posa de manifest és com algunes de les decisions més transcendents es van prendre més de cara a la galeria, per la necessitat de salvar l'expedient i guanyar les eleccions, que no pas per la seva eficàcia militar o diplomàtica. El mateix inici de l'escalada militar nord-americana va obeir a una informació errònia, referent al suposat llançament d'un torpede nord-vietnamès contra el destructor U.S.S. Maddox al Golf de Tonkin.  Posteriorment es va demostrar que tot havia estat una falsa alarma, propiciada per un mal funcionament del radar, però l'ordre d'atacar ja s'havia donat i no hi va haver marxa enrera, perquè políticament  no hauria estat assumible. Quan es parla d'una guerra és quan més crida l'atenció la lleugeresa amb què s'adopten certes decisions, perquè estem parlant de mort i destrucció a gran escala, però aquesta frivolitat és present en tots els àmbits de...

Avui no se'n parla gaire, però la construcció d'una Europa unida segueix sent dels projectes que valen la pena. No tinc cap mena d'entusiasme per les polítiques comunitàries dissenyades per euroburòcrates i aprovades pels estats, com a molt és un mal necessari per aconseguir el bé del mercat únic, que als catalans ens allibera de la dependència històrica del mercat espanyol, la lliure circulació de persones, béns i capitals,  i el reconeixement d'una ciutadania europea.  No es percep una especial il·lusió pel projecte arreu del continent, més aviat al contrari, i per motivacions de poca volada. El referèndum francès va ser simptomàtic de fins a quin punt tenim una ciutadania espantada, que es deixa arrossegar amb tota aquella llegenda urbana dels lampistes polonesos que havien de prendre la feina dels francesos, per la suposada reducció de prestacions socials, per la pèrdua de suposats privilegis, per la disminució de la sobirania nacional. Probablement molts europeus n...

L'edició d'aquesta setmana de "The Economist" inclou un perfil d'Antoni(o) Brufau, president de Repsol, en què se sintetiza un dels elements de l'estratègia actual de la companyia, el control de més reserves de gas natural i petroli, amb la dita "de mica en mica s'omple la pica, i de gota en gota s'omple la bóta", que transcriu en català i tradueix a l'anglès com a "little by little you fill the sink, drop by drop you fill the barrel".   L'article és força elogiós per a en Brufau, de qui se n'assenyala l'origen català, si bé se n'atribueix l'estil discret al seu pas per una empresa anglo-saxona com Arthur Andersen, i a la seva anglofília. Podem suposar que les maneres d'un Brufau contrasten amb l'exuberància habitual dels homes de negocis espanyols, i això per a un periodista de "The Economist" instal·lat a Madrid no passa desapercebut, però no crec que sigui una característica que hagi adqu...

Segons el govern municipal de Barcelona la publicitat negativa que ha fet la premsa internacional de l'arribada del vaixell de l'aigua és deguda a una campanya, a una conspiració?, impulsada per les ciutats competidores per erosionar la imatge de la capital com a destinació turística. Ignoro si existeix aital conxorxa o contuberni, però la responsabilitat pel fet que imatges com la del transport d'aigua per via marítima siguin possibles és dels dirigents polítics catalans, que han preferit mirar cap a un altre cantó per no haver d'afrontar decisions polèmiques, com la interconnexió de conques, que sense ser una solució definitiva al problema ens hauria estalviat aquest espectacle vergonyós i que ara dóna ales als nostres suposats adversaris per denigrar-nos. Malgrat tot Barcelona encara resulta tremendament atractiva per als viatgers d'arreu, però em fa l'efecte que els principals motius d'aquesta atracció no rauen en la modernitat, l'avantguardisme i l...

L a victòria tory a les eleccions locals britàniques, en especial a Londres, sembla marcar l'inici d'una nova etapa política, d'una nova hegemonia, que hauria passat del "New Labour" a mans dels conservadors de David Cameron.  Encara no en sabem gran cosa d'aquesta gent, perquè són joves i mai no han tingut responsabilitats de govern. Crida l'atenció però, que així com el Thatcherisme-l'anterior etapa d'hegemonia conservadora- va fixar la meritocràcia com un dels seus senyals d'identitat-Margaret Thatcher, la filla d'un botiguer, John Major, el fill d'un trapezista de circ-  els tories han tornat a la seva tradició elitista i aristocràtica, amb graduats d'Oxbridge amb connexions nobiliàries. David Cameron pertany a la baixa noblesa, i l'extravagant Boris Johnson ha passat pel superelitista Eton i per Oxford. L'encert de Cameron ha estat combatre aquells elements que feien els tories antipàtics als sectors més joves de les cl...

M'agrada Itàlia, hi tinc debilitat, és un indret on et sents a l'estranger i al mateix temps a casa, ja sigui per l'aparent semblança de l'idioma, per segons quins paisatges o per uns costums diferents i alhora estranyament propers. A l'Itàlia del Nord, que és la que més conec, tinc la impressió de trobar-me en una versió extremada de Catalunya, tenen les nostres característiques, però més pronunciades, a vegades fregant la caricatura.  Són més bruts i més guapos, més cridaners i més elegants, més rics i més senzills, més oberts i més creguts, més simpàtics i més tramposos, més nòrdics i més apassionats. Parlo de percepcions, de subjectivitat, el reconeixement d'una diferència a partir d'una essència compartida, un aire de família que, sense anar més lluny, no és tan fort a França. Hi ha molts indrets de la Provença que m'evoquen els paisatges d'una Catalunya atàvica i impossible des dels grans creixements demogràfics i urbanístics dels darrers cinqu...

En Miquel Badia, assassinat junt amb el seu germà Josep per militants de la FAI , l'abril de l'any 1936, ha estat una figura injustament oblidada, per això celebro que la JNC en reivindiqui la memòria. Segur que la seva vida i la seva acció presenta clarobscurs, com qualsevol altre personatge de la història, però el seu activisme patriòtic està fora de tot dubte. Ell i el que va ser Estat Català tenen mala premsa per les imatges-escasses-que s'han conservat de joves uniformats desfilant per Montjuïc. Això ha permès vincular-los a un cert parafeixisme, acusació però que es podria fer extensiva a molts moviments de masses de l'època que comptaven amb seccions paramilitars. En tot cas els estudis històrics han descartat la hipòtesi feixista, és a dir,  les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català mai no van esdevenir una entitat feixista o totalitària, encara que el seu estil ens ho pugui semblar. Això no vol dir que puguessin superar amb bona nota un test de corr...

Hi ha esquinçaments de vestidures per part d'alguns sectors de les Terres de l'Ebre pel transvasament d'aigües sobrants cap a l'àrea de Barcelona. Mai no he entès aquesta apropiació fonamentalista de l'aigua d'un riu, ho sento. Comprenc i comparteixo la preocupació per com una reducció del cabal del riu pot afectar l'equilibri del Delta, un indret del nostre país que m'agrada especialment. Però el que no em cap al cap és que es consideri un sacrilegi derivar cap a una altra destinació aigües que altrament els regants no utiltizen. L'Ebre no pot ser la solució als problemes hídrics del país a llarg termini, perquè no té prou cabal, però de moment permet superar el mal tràngol de la sequera.  L'aigua és essencial per a la vida i això explica les passions que desperta. Al meu poble, a la Palma, l'entitat més antiga és la Comunitat de Regants, que es va crear per regular les hores en què els pagesos podien accedir a l'aigua del reg per als se...

A Catalunya durant els darrers anys l'ecologisme s'ha traduït en la tan anomenada cultura del no. En comptes de ser una proposta per millorar la qualitat de vida s'ha convertit en un moviment que s'oposa sistemàticament a tota nova infraestructura que efectivament pot millorar la qualitat de vida de la gent, ja sigui el tunel de Bracons, les noves línies d'alta tensió, el quart cinturó,les centrals de cicle combinat, la interconnexió de xarxes hídriques, la creació de nou aeroports, i fins i tot els parcs eòlics, i propugna el sacrifici i la mortificació en l'ús de l'aigua i de l'energia i en la gestió de les deixalles, obligant la ciutadania a classificar els residus a casa segons les indicacions governamentals. Sempre recordo que en Jordi Portabella, que havia estat l'ecologista oficial de "La Crida" i d'ERC, fa uns quants anys interrogat sobre el transvasament del Roine, va dir que no era una bona solució perquè ens facilitaria una a...

Ho veia a venir, però no creia que s'explicités tan aviat. El nomenament d'en Corbacho com a ministre de Treball i Immigració té com a objectiu posar en marxa els mecanismes per convertir la nova immigració en un gran jaciment electoral per al PSOE. Els socialistes metropolitans han demostrat una gran capacitat per crear xarxes clientel·lars i de suport acrític que abasten tots els àmbits socials de cada ciutat, i això inclou els sectors de la immigració que ja han obtingut la ciutadania espanyola. Els socialistes fa temps que, tal com van fer amb la immigració de la segona meitat del S.XX a Catalunya, s'estan treballant els nous immigrants, especialment els sud-americans, de cara al moment que puguin votar. Els bons resultats electorals d'en Corbacho indiquen que ha reeixit en incorporar com a votants seus bona part dels nouvinguts amb dret a vot, i ara la seva experiència es posa al servei de la causa del socialisme espanyol. L'explicitació d'aquest objectiu e...

A vegades fa l'efecte que aquest Zapatero se'n fot del mort i de qui el vetlla. La, diguem-ne ratificació, de Magdalena Álvarez com a ministra de Foment i el nomenament de la Carme(n) Chacón com a ministra de Defensa són autèntics sarcasmes. La primera per raons òbvies: durant el seu mandat les obres del TGV i les rodalies de RENFE a Catalunya  han estat un caos, i la seva gestió de la crisi, nefasta. A un ministre no se li poden retreure totes les incidències que  es produeixen en àmbits de la seva competència, però sí que és responsable de les respostes que s'hi donen, i en aquest cas la reacció de la senyora Álvarez va ser una combinació abominable d'incapacitat i supèrbia. Va ser reprovada per les Corts, i no va dimitir, i ara la tornen a posar al mateix lloc. Tot i així el president espanyol ho va tenir fàcil per justificar-ho: els resultats electorals, els 25 diputats del PSOE elegits en territori català, avalen la vexació diària del país. En el cas de la Chacón ...

L'aigua és avui un bé extremadament escàs a Catalunya. No plou i no disposem de vies alternatives als nostres rius i embassaments per abastir-nos del liquid. És d'aquelles situacions, com quan se'n va la llum durant dies o els trens fan figa, intolerables en una societat avançada. Avui es porta molt la retòrica sobre l'ampliació dels drets- la part txorra del nou estatut és un bon exemple- i en canvi a Catalunya som incapaços d'assegurar-nos el funcionament dels serveis bàsics. Ignoro si existeix el dret a l'aigua de l'aixeta, però tant si està enunciat com si no, és un element irrenunciable de la civilització, i si falla és el país el que fracassa, començant pels seus màxims responsables. La gestió que el tripartit està fent de la sequera és un espectacle d'incompetència, guiada pels prejudicis, les falses promeses i la por a la veritat. És molt senzill, si pels mitjans habituals no obtenim l'aigua necessària l'hem d'anar a buscar on sigui m...

El diumenge de Pasqua l'espai "30 minuts" de tv3, reconegut per la seva imparcialitat, ens va oferir un reportatge d'exaltació del candidat Obama, que amb repetides al·lusions a la gran novetat que representa el seu ascens polític ens pretenia fer passar bou per bèstia grossa. Tot just començar ja ens van dir que és un candidat representatiu de les generacions de la globalització. Se suposa que és així perquè el seu pare era kenià i el segon marit de sa mare era indonesi, la qual cosa més que deure's a la globalització és indicatiu del gust de la senyora Obama pels homes exòtics. Gràcies als experiments materns, el petit Obama va ser pujat pels avis, uns simpàtics senyors blancs residents a Hawai. El noi era un bon estudiant, però el color de la seva pell el neguitejava, fins al punt de voler-se identificar com a negre. Aquesta sensibilitat racial explicaria, segons els guionistes, l'aproximació del jove Barack a les drogues. Va iniciar els estudis universitar...

El ja ex-governador de l'estat de Nova York, Eliot Spitzer, ha hagut de plegar per la seva afició a les prostitutes de luxe, contradictòria amb els elevats estàndards ètics que ell mateix s'havia fixat i amb la seva trajectòria com a fiscal estrictíssim, que a més de perseguir les pràctiques corruptes de personatges de Wall Street, havia portat als tribunals xarxes de prostitució com la que li proporcionava estones d'esbarjo en cambres d'hotel. Barack Obama continua en la cursa per a la nominació com a candidat demòcrata a la presidència, que té gairebé guanyada, tot i les seves relacions perilloses amb el reverend Jeremiah Wright. Obama mai no ha amagat la influència d'aquest pastor evangèlic, però tot just ara s'ha fet públic el contingut d'algun dels seus sermons inflamats contra els EUA i el que identifica com el poder dels blancs. Entre les seves afirmacions es poden esmentar les següents: * "We put Mandela in prison and supported apartheid the who...

Els resultats de les darreres eleccions estatals dibuixen un panorama més interessant que el d'una simple victòria del PSOE. És prou sabut que sense Catalunya el PP hauria guanyat, però és que sense Catalunya i Euskadi el partit conservador hauria obtingut majoria absoluta. A més, guanya de forma espectacular a Madrid i al País Valencià, on millora substancialment els seus resultats. No ens trobem davant d'un PSOE triumfador en el conjunt de l'estat, sinó d'un PSOE que ha aconseguit mobilitzar com mai el vot anti-PP allà on aquest partit desperta més recels, però que ha perdut posicions en els feus del seu rival. Per això no és estrany que en Rajoy hagi decidit continuar, al capdavall en els territoris més dinàmics pro-PP s'ha reforçat, però té un clar problema a Catalunya i al País Basc, on anys enrera el seu partit havia aconseguit més suport, fins al punt que en època de Mayor Oreja havia liderat el front espanyolista a Euskadi. Per guanyar, la dreta espanyola ne...

De les darreres eleccions em segueix cridant l'atenció que, sense que es produís cap situació excepcional, el PSC-PSOE obtingués tan bon resultat: va aconseguir mobilitzar el mateix nombre de votants d'ara fa quatre anys-quan tot allò de l'11-M, la guerra, l'Aznar et alteri-i sumar-ne uns 86.000 més. En una societat sana hi hauria vot de càstig contra un govern socialista que ha demostrat la seva incompetència a bastament, ja sigui amb el desgavell de les infrastructures o amb la farsa dels incompliments estatutaris, però es veu que aquí pesen més altres factors. Malgrat tot, no estic d'acord amb els qui parlen de derrota del nacionalisme: avui Catalunya no és menys nacionalista que quatre anys enrera, simplement els partits nacionalistes catalans tenen dificultats per mobilitzar el seu electoral natural, una part del qual s'absté i una altra opta pels socialistes com a mal menor i per "aturar el PP". (Encara que ERC renegui del nacionalisme, si reclam...