AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Només ha calgut que en Joan Laporta es manifestés a favor de la independència de Catalunya i insinués un possible pas a l'arena política perquè s'activés una nova campanya contra la seva persona. El "Periódico" es despenja amb la denúncia d'un suposat cas d'espionatge de directius, en un context enrarit pel cas Millet i el debat sobre els informes de la Generalitat. Publicitant ara un  afer del mes d'abril, que havia estat tancat pels mateixos interessats, es pretén ficar Laporta en el sac dels escàndols nostrats, per desactivar-ne tota possibilitat futura d'èxit polític i condicionar el procés successori a Can Barça. El perfil típic de president de gran club de futbol és el d'un empresari amb molts diners,  gris o pintoresc, àvid de fama i influència. En Joan Laporta trenca aquest esquema, va arribar a la presidència amb tan sols 41 anys, és un professional liberal,  té discurs propi, és telegènic i té dots de líder social. La victòria de la seva...

Arran del cas Millet ha tornat a sortir a la palestra el costat fosc de la mítica  "burgesia catalana", fet que sovint serveix a propis i estranys per, de passada, intentar empastifar el catalanisme talment fossin la mateixa cosa. La burgesia al nostre país, i en general a l'Europa Occidental, ha estat molt important, sobretot quan es compara amb altres territoris peninsulars, no endebades Catalunya i el nord d'Itàlia són els únics indrets del sud d'Europa que van fer la revolució industrial. A casa nostra es va generar una burgesia autòctona feta de fabricants, comerciants i financers que, malgrat l'abscència de poder polític, va ser capaç de convertir Barcelona, i també altres ciutats catalanes, en un pol econòmic i cultural potent i alternatiu al del centre de l'estat, la qual cosa va facilitar la Renaixença i el posterior sorgiment del catalanisme polític. Una part d'aquesta burgesia va apostar pel catalanisme, però al mateix temps va ser la class...

Em fa l'efecte que organitzant consultes populars a tort i a dret tan sols aconseguirem diluir l'impacte contundent de l'èxit d'Arenys. És molt difícil repetir l'estat de gràcia que es va assolir en aquell poble del Maresme: l'atenció mediàtica provocada per la reacció histèrica de l'estat i  l'esperpent d'una manifestació de la Falange, la mobilització de molta gent del poble i la implicació de molta gent de fora. Hi ha raons per creure que Arenys és un cas excepcional, la mateixa composició del seu consistori ho demostra: hi és present tot el ventall catalanista, i l'eloqüent alcalde, d'un grup independent vinculat a ICV, ha exhibit sense reserves el seu independentisme. Tan sols els dos regidors del PSC es van oposar a la consulta. A més no va ser convocada per l'ajuntament, sinó per una entitat anomenada MAPA, "Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació", i no deixa de ser insòlit que en un municipi de tan sols 8000 habit...

Durant anys i panys el catalanisme ha esmerçat les seves millors energies perquè Espanya entengués què és Catalunya. Hem de fer pedagogia ens dèiem, no ens sabem fer entendre, ens queixàvem , no ens volen comprendre, ens exclamàvem. Ens hi havíem gastat molts calés i no ens n'havíem sortit: exposicions sobre "Catalunya, la fàbrica d'Espanya", homenatges a Carles III (el Borbó , no l'Habsburg ), campanyes de " Cataluña , tierra de acogida ", premis Blanquerna a tot intel·lectual espanyol que no ens escopís, distribució massiva de canapés , concerts de música clàssica a Burgos, " escolta Espanya les paraules d'un fill que et parla en llengua no castellana", "Diversos són els homes i diverses les parles, i han convingut molts noms a un sol amor", setanta vegades set ens hem agenollat davant d'ells i els hem implorat: siusplau, reconegueu el nostre "fet diferencial"... no res, cap efecte, dos copets a l'espat...

És sospitós que una organització ultraminoritària com la Falange hagi adquirit tant de protagonisme arran de la consulta d'Arenys, i a més per partida doble, perquè han organitzat una manifestació i perquè l'advocat de l'estat que ha impugnat l'acord municipal n'havia estat candidat. Fa l'efecte que l'estat ha delegat en una agrupació de nostàlgics del feixisme el sabotatge físic i jurídic de la iniciativa autodeterminista , com si cap persona respectable no volgués embrutar-se les mans obertament en la persecució de l'exercici de la democràcia i de la participació ciutadana. El sabotatge és un fet, per la via jurídica s'adverteix als ajuntaments que hi puguin estar temptats que s'han de desvincular de tota iniciativa d'aquest tipus, i mitjançant la manifestació intenten crear incidents per embolicar la consulta amb un clima de tensió i si pot ser de violència, per espantar la gent d'ordre que hi pugui simpatitzar. La connexió entr...

Vivim uns moments de feliç efervescència independentista . Els que som independentistes de tota la vida i tenim més de trenta anys podem valorar el canvi que suposa passar d'una època en què l'independentisme estava confinat a les catacumbes de la marginalitat extraparlamentària , quan qualsevol símbol amb connotació independentista apareixia com una flor en el desert, a un moment en què el sobiranisme té un ampli suport transversal, en què existeixen múltiples plataformes i iniciatives amb capacitat de mobiltizació , en què la majoria de polítics catalanistes se'n declaren, encara que difereixin en l'estratègia i la tàctica, en què les manifestacions són concorregudes per un ampli espectre que va de joves peluts i radicalots a juristes d'ordre i prestigi, i fins i tot el president del Barça. Un ajuntament d'un municipi de 8000 habitants ha acordat per àmplia majoria recolzar un simulacre de referèndum d'autodeterminació , i les reaccions que aques...

L'inici del curs va fort, la consulta d'Arenys ha escalfat l'ambient molt més del que els seus mateixos promotors s'imaginaven, però hi ha més coses, la caiguda del mite de la Barcelona " superguai ", encara que hagi estat promoguda per la premsa de Madrid, és una altra crida a sortir de l'empantanegament en què es troba el país. Fa l'efecte que comença a haver-hi un corrent potent de gent que diu prou, que diu prou a la submissió a Espanya i que diu prou a la degradació a què nosaltres mateixos ens hem deixat portar. Tot hi ajuda, la crisi que ens fa sortir de la confortable confiança que tot va bé, la constatació que tot l'esforç del nou Estatut se'n pot anar en orris per l' "ordeno y mando " de Madrid, potser el desvetllament d'una nova consciència que posa en dubte les certeses del pensament políticament correcte...o potser sóc jo que m'autoenganyo , al capdavall tot seran focs d'encenalls i tornarem a la via d...

Si la mort d'Edward Kennedy s'hagués acollit amb respecte i discreció no caldria parlar-ne més, però quan la seva defunció ha engegat un cor d'elogis desmesurats, quan el mateix president Obama l'ha qualificat d'"heroi tendre i amable", cal tornar a Chappaquiddick, l'illa on, el 18 de juliol de 1968, el senador de Massachussets va perdre el control del seu vehicle i va caure des d'un pont a l'aigua. Edward no anava sol, l'acompanyava Mary Jo Kopechne, de 28 anys, que havia sortit amb ell de la festa privada que se celebrava en aquella mateixa illa per homenatjar les noies que, com ella, havien treballat amb Robert Kennedy durant les primàries demòcrates d'un any abans, fins que el candidat fou assassinat. Quan el cotxe va caure a l'aigua el senador en va poder sortir, però la seva acompanyant no. En Ted se'n va tornar a la festa per, discretament, demanar l'ajuda de dos amics que el van acompanyar fins al lloc de l'accid...

Es miri com es miri el retorn a Líbia d'Abdel Basset Ali al-Megrahi , l'únic condemnat per l'atemptat de Lockerbie - que , recordem-ho novament, va provocar la mort de 270 persones-, és un insult per a les famílies de les víctimes. Hi ha una argumentació presumptament humanitarista que sempre posa l'èmfasi en els drets del criminal i passa per damunt dels drets de les víctimes. No tots els crims són iguals, un acte terrorista com el que va causar l'explosió del vol de la Pan Am l'any 1988 és un assassinat massiu a sang freda, que ha generat una quantitat enorme de dolor. No es trencaria cap principi humanitari si Megrahi s'estés a Escòcia fins a la seva mort, rebent l'atenció sanitària que fos adequada. Tot el contrari, per compassió envers les famílies de les víctimes aquesta hauria estat la millor opció. El secretari de Justícia escocès ha assumit tota la responsabilitat per la decisió, amb un discurs que, de tant insistir en els valors humanita...

Ha estat un llarg recorregut, de Corbera a Varsòvia i tornada, amb breus estades d'un dia o menys als pobles i ciutats, francesos, alemanys i polonesos que ens hem trobat pel camí. El millor de tot: descobrir Polònia. No tant com a destí turístic sinó com a país emergent, que després de deslliurar-se de les cadenes de Moscou i de treure's del damunt la caspa del comunisme, afronta el futur amb un esperit de superació viu i perceptible. La seva renda per càpita es troba molt per sota de la mitjana europea però el país no ofereix cap aparença de misèria, tot al contrari, la paraula que em ve al cap és dignitat. Parlo d'impressions superficials, d'un contacte epidèrmic amb una realitat necessàriament complexa, però no puc dir una altra cosa. De ben segur que hi ha autèntics fills de puta, però el comú de la població sembla bona gent, el seu aspecte general transmet bonhomia, uns més simpàtics, d'altres més eixuts, però aparentment honrats i treballadors.

He aprofitat aquest primer cap de setmana d'agost per empassar-me la primera temporada completa de " The West Wing ". N'havia sentit a parlar molt bé, però fins ara no n'havia vist cap episodi. És molt bona, distreta i amena, i permet endinsar-se en les interioritats de la Casa Blanca i els seus processos, no sempre fàcils de seguir. Mai no havia vist tanta bondat concentrada en una oficina, en aquest cas la del president dels Estats Units. Tots són sant barons, fins i tot si fan alguna malesa contra l'oposició sempre està justificada pels valors superiors que defensa el president Bartlet, premi Nobel en economia, catòlic i progressista, benevolent i divertit, amb alguns cops de geni. Suposo que els guionistes es van proposar descriure com seria el seu president ideal, sense renunciar a un nivell de realisme que fes creïble el serial. I els grans debats, almenys en aquesta primera temporada, són a l'entorn de l'agenda "liberal", és a d...

Hi ha un personatge clau en el procés de desnaturalització de l'estatut d'autonomia aprovat pel Parlament el dia 30 de setembre de 2005: José Montilla , l'home que l'endemà mateix, sent el màxim dirigent del PSC i ministre del govern espanyol, va anunciar una bateria d'esmenes contra el text que el seu partit havia avalat a Barcelona, i l'home que com a president de la Generalitat ha acceptat un finançament que incompleix de forma flagrant l'Estatut que va ser aprovat al final del tràmit. Des d'Esquerra, i també des d'altres àmbits tripartidistes , s'assenyala l'Artur Mas com el responsable català de la retallada de l'Estatut, quan en realitat és qui en va salvar uns eixos fonamentals després de les passades de ribot a què el va sotmetre el partit socialista, no sense la col·laboració d'una ERC oberta retallar el que calgués, fins que en Mas es va fer la foto a la Moncloa. El polític català que va liderar l'atac contra l'...

Es repeteix la comèdia, sempre que s'acorda un progrés aparent de l'autonomia de Catalunya, encara que sigui per sota de les previsions estatutàries i mantenint un dèficit fiscal descomunal, es desfermen les fúries de l'espanyolisme , ja siguin de la dreta assimilacionista , de l'esquerra espoliadora, o de totes alhora. En l'episodi actual és la dreta qui ensenya les urpes, sobretot a través del seu òrgan de premsa més destacat, "El Mundo ", una publicació que fa anys va descobrir, com ja ho havien fet d'altres abans, que posar Catalunya en el punt de mira fa vendre més diaris i pertorba l'escenari polític. A Espanya hi ha catalanofòbia , de dretes, d'esquerres i de centre, per diversos motius, tant per aversió a la diferència com per les característiques de la diferència, però ben real i palpable, d'orígens antics i arrelada en la ment de molts espanyols, que s'expressa amb més virulència en funció de la conjuntura política i de l...

Fa unes setmanes el Secretari de Política Lingüística de la Generalitat, Bernat Joan, va presentar les pitjors dades d'ús del català al Principat des de la Reconquesta, segons les quals tan sols un 35% de la població el tenim com a llengua habitual, però tot i així el jerarca va voler destacar que el 94,6% de la població de Catalunya entenia el català l’any 2008, tan sols dos punts menys que el 2003, per la qual cosa, atès que en aquest mateix període de temps el nombre d’estrangers arribats a Catalunya s’ha multiplicat per dos :“Aquesta davallada de dos punts és una dada magnífica, perquè indica que Catalunya té una molt bona capacitat d’absorció lingüística”. Una dada magnífica?!. Absorció lingüística?!. Estàvem davant d'un assaig de la celebració propagandística del nou finançament, un gran desplegament de tots els mitjans a l'abast de les forces tripartites per donar-nos gat per llebre. Molts se'n voldrien oblidar, però el 18 de juny de 2006 vam referendar un Estat...

Ara els han prohibit segar entre les dues i les cinc de la tarda, abans es va publicar al DOGC , tot i que van dir que havia estat un error, que els caps de setmana els tractors no podrien circular per les carreteres i, amb l'excusa de la protecció de les aus, se'ls limiten les àrees de conreu. Curiosament tota la persecució els ve de dos departaments concrets del Govern, Interior i Medi Ambient, dirigits per la mateixa força política hereva del PSUC. Els comunistes tenen un problema amb els pagesos. No és coincidència que les principals accions d'extermini portades a terme pel règim d'Stalin fossin les que tenien com a víctimes els pagesos, ja fossin els milions de kazakhs i d'ucraïnesos que van morir com a conseqüència de les fams provocades per les col·lectivitzacions d'entre 1930 i 1933, ja fos per l'aniquilació de kulaks executada en compliment de l'odre 00447, en virtut de la qual se'n van afusellar 386,798. Els comunistes anomenaven kul...

En un article recentment publicat a " The New York Review of Books ", el professor de Yale Timothy Snyder exposa com la memòria històrica pot servir d'introducció a la història, però mai substituir-la. Els testimonis de l'Holocaust que ens han arribat són els de jueus occidentals que van sobreviure, com Primo Levi , que ho va poder explicar perquè Auschwitz, a diferència d'altres camps, no tan sols era un camp de la mort, sinó també de treball. Avui roman com a principal símbol de l'extermini dels jueus, però en realitat tan sols en representa una part. L'Operació Reinhardt , l'assassinat dels jueus de Polònia l'any 1942, s'ha de situar al centre de la història de l'Holocaust. Un milió i mig de jueus van ser eliminats als camps de Treblinka , Be zec , i Sobibor , i tan sols uns pocs hi van sobreviure. Un milió més de jueus polonesos van ser assassinats d'altres maneres, als camps de Chelmno , Majdanek , o Auschwitz, i molts altre...

Mai no va ser gaire estimat i va acabar en l'ostracisme polític, però va ser un dels líders més destacats de la seva època. Estic acabant de llegir "Nixonland", el llibre de l'historiador Rick Perlstein que en situa la figura en el context de la dècada dels 60 i primers setanta als Estats Units. La història de Richard Nixon és la història d'una obsessió, l'obsessió que explica com un home d'orígens humils, sense cap especial carisma i atractiu, va esdevenir una de les personalitats polítiques més importants dels EUA, des de la postguerra fins a la seva dimissió com a president l'any 1974. Durant aquest període va ser membre de la Cambra de Representants, senador, vicepresident, candidat a la presidència, candidat a governador de Califòrnia, i després d'una primera retirada de la política, president dels EUA, de 1969 a 1974. Simplificant molt, veiem que Nixon es mou portat per dos vectors profundament arrelats en la seva personalitat, la força de vo...

Fa trenta anys que la revolució islamista va triomfar a l'Iran , l'1 d'abril de 1979 els iranians van decidir per referèndum la conversió del país en una república islàmica, el 4 de novembre del mateix any un grup d'estudiants, entre els quals s'ha dit que s'hi trobava un jove Mahmud Ahmadinejad , van ocupar l'ambaixada dels EUA a Teheran i hi van mantenir segrestats 52 hostatges durant 444 dies. El desembre de 1979 es va aprovar una constitució teocràtica en virtut de la qual l'aiatol . là Ruhollah Khomeini va esdevenir el Líder Suprem del país. Avui els carrers de les principals ciutats iranianes tornen a estar plens de joves que protesten, i no és el primer cop que això passa durant els darrers trenta anys, però sí que és el moviment d'oposició més consistent i estès entre la societat del país. Segons sembla els qui protesten no ho fan, majoritàriament , per carregar-se el règim teocràtic, sinó perquè es respectin els resultats reals de les u...

La temporada del Barça que s'ha tancat tan gloriosament ha estat diferent de tot el que havia viscut abans el club. L'equip de futbol per primera vegada ho ha guanyat tot, però la novetat no tan sols rau en els resultats sinó en el pas ferm i segur amb què s'han assolit els objectius. Això és nou, tots els meus records, fins i tot en les èpoques més daurades, són de grans dificultats, de victòries agòniques, de lligues guanyades a l'últim minut perquè el Madrid perdia a Tenerife. Potser tan sols l'any de Wembley és comparable, però ni s'hi va guanyar tot ni s'hi va guanyar tan bé. És la meva, gens autoritzada, sensació, perquè no tinc ni punyetera idea de futbol, però és un fenomen amb molta força a la nostra societat, i que afecta tant l'ànim català, com perquè fins i tot els futbolescèptics hi parem esment. Feliçment la celebració del triomf és també un esclat de catalanisme, quan es combinen de forma inescindible els crits de visca el Barça i visca Ca...

Els resultats de CiU a les eleccions al Parlament Europeu han estat dignes, no són per tirar coets, però marquen una tendència a l'alça que ens ha de portar a guanyar les properes eleccions catalanes i deixar el tripartit sense majoria absoluta. Estic d'acord amb en Bono que a Catalunya el partit hegemònic és el PSC-PSOE , i no es pot oblidar que, des de 1977, els socialistes han guanyat pràcticament totes les eleccions que s'hi han celebrat, amb l'excepció decisiva de les eleccions al nostre Parlament. La força de CiU al govern de la Generalitat i al territori, i la personalitat abassegadora del president Pujol, podien fer creure que Convergència era qui s'ho enduia tot, però la fórmula socialista, basada en la suma del progressisme autòcton i del populisme obrerista de la immigració espanyola, i consolidada amb una densa xarxa clientelar , ha estat la fórmula més exitosa de la política catalana. El PSC-PSOE exhibeix una gran resistència en situacions difícils ...