AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Més o menys a cada dècada hi ha un revival de la dècada de vint anys enrere. Per tant ara tocaria recuperar els 90. A TV3 fan un programa sobre els Jocs Olímpics del 92 que va en aquesta línia, i imagino que un certa recuperació del primer boom del rock català també s'hi pot incloure. Ara mateix no em vénen al cap grans fites culturals d'aquella època ( si bé, sens dubte n'hi va haver), però en canvi, en el terreny de la política internacional, és el període més espectacular que recordo haver viscut. La fi de la Guerra Freda, simbolitzada per la caiguda del mur de Berlín el novembre de 1989, va donar pas a un escenari completament nou on, després d'una llarga etapa d'immobilisme, semblava que tot era possible: la fi dels règims totalitaris, la independència i creació de nous estats, la guerra i la pau. Des del final de la 2a Guerra Mundial també s'havien succeït múltiples conflictes i canvis de règim, però menys concentrats en el temps,...

Diria que l'exigència d'una fiança de 3,3 milions a CDC per responsabilitat civil en el procés que se segueix pel cas "Palau" no és aliena a la situació política del país. D'altra banda fins a cert punt és lògic que l'oposició intenti fer-ne sang, però l'acarnissament i visceralitat anticonvergent de certs sectors de l'independentisme demostra una ceguesa política preocupant. N'hi ha que encara somien en el Big Bang de Convergència, el mite d'una explosió que obriria la porta al repartiment del seu electorat entre els partits que hi fan frontera-gairebé tots-, amb un especial plus per a les forces explícitament independentistes, que així assolirien la majoria electoral necessària per declarar la independència. Aquest mite té un fort ascendent sobre determinats sectors, i va ser una de les idees de fons que van fer possible que el tripartit aguantés el tipus durant set anys. És un mite del tot fals, com s'ha demostrat sobradament, perquè Co...

Diuen que és una maledicció xinesa, però no se'n coneix la suposada versió original en mandarí, i en canvi s'ha donat a conèixer a través de l'anglès :"May you live in interesting times", que visquis en temps interessants. Una maledicció que avui ja podem donar per complerta, és innegable que vivim en temps interessants. Temps en què es combina el sofriment d'un avui difícil, amb els canvis accelerats i l'esperança d'un esdevenidor millor però del tot incert i desconegut. Hi penso i no recordo temps tan interessants com aquests: contemplem una caiguda incessant de l'economia, un enduriment progressiu de les condicions de vida, la devaluació d'institucions fins fa poc considerades intocables, el projecte europeu a la corda fluixa, entre la ruptura i el reforçament, el qüestionament general del sistema, l'eclipsi de la democràcia. El temps interessants per excel·lència són els de guerra, no els de conflictes llunyans on s'hi envien solda...

Cada dia veig un balcó d'on penja una bandera espanyola. Una primera impressió podria portar a pensar  que el ciutadà, empès per un patriotisme fervent, expressa la seva voluntat de plantar cara amb fermesa a la maltempsada, amb confiança en el futur col·lectiu espanyol. Un sentiment nacional espanyol totalment enfrontat al meu sentiment nacional català, però tanmateix noble, un esperit churchillià en ple blitz econòmic i financer. Un patriota que sap que avui Espanya tan sols li pot oferir "blood, toil,  tears and  sweat", però que està disposat a aguantar el que calgui. Però no, el miratge s'esvaeix ràpidament quan observo que al costat de la bandera el veí hi té estesa una samarreta de la selecció espanyola de futbol. Lluny d'una crida a l'esforç i al sacrifici patriòtic, tinc davant meu un individu que encara celebra la victòria de la "Roja" a l'Eurocopa. On creia veure-hi un patriota responsable en una hora difícil no hi ha res més que un h...

Avui la Vanguardia ens ofereix una interessant entrevista a l'economista Paul Krugman, executada pel seu col·lega Xavier Sala i Martín. De nou ens explica allò que fa temps que es repeteix: els països menys competitius de la zona euro es podrien veure abocats abandonar la moneda única per poder procedir a una devaluació que els permeti guanyar competitivitat i iniciar la recuperació econòmica, que mai no podran assolir per la via exclusiva de l'austeritat. Krugman alerta que, tanmateix, a les alçades actuals, els costos de desvincular-se de la moneda única serien superiors als guanys, i per tant no és una sortida recomanable, però almenys a nivell teòric, si Alemanya no s'avé a incrementar els seus nivells d'inflació perquè el sud d'Europa pugui guanyar competitivitat, l'euro esdevindrà insostenible per a països com Espanya. A Catalunya es llegeix això i es tendeix a creure  que el diagnòstic també és vàlid per a nosaltres, perquè la tendència a veure el món co...

Les penalitats que les polítiques d'austeritat imposen a la població grega poden fer pensar que la culpa de la seva desgràcia la tenen els països que els imposen aquestes polítiques, o els mercats, o els  bancs, o una conspiració judeomaçònica ( no m'estranyaria que la tropa de l'Alba Daurada hi vegi algun component jueu). Però l'origen del problema és grec, és molt senzill i s'ha dit reiteradament: durant anys els grecs han viscut per damunt de les seves possibilitats, han acumulat un deute imponent i se'ls ha acabat el crèdit. No són els únics, però el que fa el problema més gros, l'autèntica tragèdia grega, és que Grècia no té capacitat per generar la riquesa necessària per superar aquesta situació. Fins ara l'economia grega s'ha recolzat en tres pilars: el turisme, la marina mercant i les ajudes internacionals, sigui en forma de subsidis o de crèdit barat. El turisme segueix sent un motor de l'economia, però és insuficient i no té, ni molt...

El primer llibre que va atorgar una certa celebritat intel·lectual a l'historiador Tony Judt, abans del seu supervendes "Postwar", va ser "Past imperfect", un assaig en què analitza les posicions dels intel·lectuals francesos més influents entre 1945 i 1956 en relació a les dictadures soviètica i dels països del bloc de l'est. El llibre va fer soroll al seu dia perquè exhibia la manca d'escrúpols de molts intel·lectuals pretesament compromesos amb el progrés de la humanitat que, en nom d'aquest progrés, acceptaven sense immutar-se les atrocitats perpretades pels règims comunistes.

Sento sovint una vella cançó, aquella que diu que no té sentit demanar sobirania per a Catalunya quan a Europa el que es porta és cedir-ne. És una vella cançó, quan tenia divuit anys ja m'ho deien companys d'estudis:¿com pots reivindicar la independència per a Catalunya quan tots els països d'Europa convergeixen cap a una unitat interdependent? Ha plogut molt des d'aleshores, i per poc o molt que hagi avançat la unitat europea, els estats segueixen tan vigents com sempre,  encara que tinguin menys sobirania, Catalunya segueix sotmesa a l'estat espanyol, i segueixen sentint-se veus que afirmen que no té sentit parlar d'independència perquè Europa en serà la superació. S'oblida, intencionadament, que la Unió Europa la constitueixen els estats, no els ciutadans individualment, tampoc les regions i encara menys els pobles i ciutats. Fins i tot en el supòsit, força improbable, que es creessin uns Estats Units d'Europa d'estil feder...

Si la vida és el que ens passa mentre fem altres plans, l'única previsió possible és intentar estar preparat pel que pugui passar. L'estat espanyol podria ser intervingut per la Unió Europea, i segurament seríem testimonis de retallades més bèsties que les que hem vist fins ara, però també hi hauria efectes positius: el govern es veuria obligat a actuar amb criteris de la més estricta racionalitat econòmica, per exemple en matèria d'infraestructures, i no hi hauria ministra que gosés esmentar el maleït corredor central. Tot i així la intervenció també suposa una amenaça més per a l'autonomia de Catalunya. Existeix la possibilitat que ens fiquin en el mateix sac de les comunitats autònomes considerades com les grans generadores de dèficit, i que l'escàs marge de maniobra de què gaudim encara es vegi més limitat, alhora que es qüestionin elements estructurals del país com ara la mateixa Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Hi ha riscos evidents, però també op...

Fa dies que m'acompanya l'obra pòstuma d'Heribert Barrera, el seu "Cambó", un assaig històric en què repassa críticament la biografia del polític català i alhora ens porta pels principals esdeveniments del primer tercer del Segle XX. La conclusió de Barrera és que Cambó, més enllà dels molts èxits personals que va obtenir al llarg de la vida, no va aconseguir cap avenç substancial per a Catalunya en el terreny polític, la qual cosa, tractant-se del líder d'un partit catalanista com la Lliga, que va assolir un gran protagonisme, tan sols es pot considerar com un fracàs. Cambó va dirigir la Lliga i la Solidaritat Catalana, va encapçalar la Minoria Catalana a Madrid, va ser ministre un parell de vegades, va cultivar múltiples contactes i influències i va assolir una gran fortuna, però no se'n va sortir en el que hauria d'haver estat l'objectiu primordial d'un dirigent catalanista de la seva època: l'obtenció de l'autonomia. Una altra qües...

Deia Josep Pla que qui passats els trenta-cinc anys segueix llegint novel·les és un cretí. La frase és una "boutade" planiana, però ara que he llegit algunes novel·les em demano si el periodista de Palafrugell no tenia una part de raó.

Segurament ara, amb la victòria d'Hollande, començarà a parlar-se d'activar polítiques de creixement d'àmbit europeu, però aquest canvi s'hauria produït igualment encara que hagués guanyat en Sarkozy. S'ha anat creant un cert consens entorn de la idea que l'austeritat per si sola no resoldrà la crisi, però això no vol dir que qualsevol política de creixement pugui ser efectiva. Aquesta proposta segons la qual la reactivació de l'economia passa per l'increment de la despesa pública s'ha vist sobradament desmentida pel capteniment de l'estat espanyol, on, com a primera resposta a l'inici de la crisi es va iniciar una orgia de despesa pública, pensem en els plans E, el FEIL i el FEOS i d'altres vies per gastar alegrement els diners de tothom, que no van servir per altra cosa que per fer més grossa la pilota del deute que ara hem d'arrossegar. No hi ha solucions màgiques,  i les receptes socialdemòcrates, bàsicament apujar impostos i g...

L'experiència dels darrers...cent anys? ens ha demostrat que fer pedagogia del catalanisme a Espanya és una forma de perdre temps i diners. Encara recordo com, en el penúltim congrés de CDC, l'Ignasi Guardans es va quedar sol defensant que la ponència política inclogués la necessitat de seguir amb aquella pedagogia. Òbviament va perdre i, temps després, exclòs de la candidatura al Parlament Europeu, va engegar Convergència a fer punyetes seduït pels cants de sirena del zapaterisme. Ens ha costat molts anys, però avui la immensa majoria dels catalanistes ja saben que la via pedagògica cap a la plenitud nacional és una recepta per al fracàs. Tanmateix ha arribat l'hora d'una nova pedagogia Catalunya enfora, ja no envers Espanya, sinó de cara a la resta del món, especialment adreçada als personatges que tallen el bacallà. Es tracta que s'assabentin de l'enorme càrrega fiscal que arrossega Catalunya, que siguin conscients de les credencials democràtique...

Creure que el fruit madur de la independència caurà pel seu propi pes és una forma d'autoengany, una recepta per a la inacció. Només assolirem l'estat propi si hi apliquem una voluntat de ferro, una estratègia intel·ligent i una  determinació indestructible, tot lluny, molt lluny, de la frivolitat i del facilisme. Però el cert és que mai com ara no s'havien presentat unes condicions objectives tan òptimes: no tinc present cap procés de canvi de fronteres a Europa que no s'hagi plantejat en un context general de grans transformacions, ja fos després de la caiguda del Mur i de la fi de a Unió Soviètica, o bé com a conseqüència de la Segona o de la Primera Guerra Mundials. Potser tan sols la independència de Noruega respecte de Suècia ( un procés del qual tinc un coneixement ínfim) no va coincidir amb una època de grans trasbalsos europeus, però Escandinàvia acostuma a regir-se per uns paràmetres diferents i aparentment més civilitzat...

Per ser sobirans hem d'aprendre a destriar els nostres interessos dels interessos espanyols. Sovint poden ser coincidents, altres vegades poden ser parcialment coincidents, i d'altres del tot divergents. El cas de l'expropiació d'YPF és un exemple, sobre el qual encara no tinc una opinió prou formada, si bé em sembla del tot censurable l'actuació frívola i populista del govern argentí. Segur que uns quants s'hi ompliran les butxaques, com ho van fer abans uns altres amb la privatització de la mateixa empresa, però el prestigi del país en queda greument afectat, ¿quina confiança poden tenir en l'Argentina els inversors estrangers a partir d'ara?. REPSOL està participada per la Caixa, però la seva identitat és la d'empresa espanyola amb pretensions internacionals. Cal forçar molt la imaginació per afirmar que REPSOL és catalana. En tot cas un dels elements de l'escàndol actual té el seu origen en la creença que l'Amèrica Llatina és un terreny ...

Demà, si Déu vol,  faré una altra de les meves periòdiques incursions en terres franceses, aquesta vegada en direcció a Bordeus, la capital de la Gironda, famosa pels seus vins, tan bons com ben promocionats. Em segueix sorprenent la gran desconeixença que tenim els catalans d'una realitat tan pròxima com França, tant que es parla de l'ensenyament dels idiomes a Catalunya, tanta preocupació que hi ha perquè no es perdi el castellà(!?) i ningú no es preocupa gens ni mica pel coneixement del francès, la llengua del nostre veí del nord, avui també la llengua materna de centenars de milers de catalans de més amunt de l'Albera. Tenim a tocar una de les grans cultures europees i hi vivim d'esquena, de la mateixa manera que es deia que Barcelona vivia d'esquena al mar, malgrat que és un dels grans actius de la ciutat. Em deixa perplex veure com, fins i tot en l'exposició de Delacroix que es pot visitar al Caixafòrum, han optat pel trilingüisme habitual, català-castell...

El castellà és una realitat tan potent a Catalunya que les elucubracions sobre el seu estatus en una futura Catalunya independent resulten ridícules. En un estat català el gran repte seguirà sent dotar la llengua del país de l'estatus que li correspon i expandir-ne l'ús social fent-ne la llengua comuna de tots els catalans, amb independència de quina sigui la seva llengua materna o familiar. Últimament n'hi ha uns quants que pretenen haver descobert la pedra filosofal de l'independentisme assenyalant que la via per assolir una autèntica majoria social per a l'estat propi passa per abraçar el castellà. No sé exactament en què es tradueix això d'abraçar el castellà, però d'entrada em sembla una proposta inútil i contraproduent. Inútil perquè no són aquests gestos els que transformen les consciències, no perquè l'independentisme esdevingui bilingüe assolirà grans conversions entre la ciutadania castellanoparlant.I contraproduent, perquè assumir un model bi...

Hi ha un corrent important de l'independentisme català que es proclama no nacionalista, que ve a dir que l'única raó per assolir la independència és que això ens permetrà viure millor i pagar-nos un estat del benestar de primera categoria. Però aquest enfocament parteix d'una feblesa evident, si desvinculem la independència de la idea de nació, si assolir un estat propi tan sols té com a finalitat gaudir de millor qualitat de vida, si tot respon a un afany merament materialista, per què aquest hipotètic nou estat hauria d'establir-se dins els límits de la Catalunya històrica? Per què, si només es tracta del vil metall, no es delimiten uns àmbits geogràfics que ens assegurin el màxim d'ingressos i les mínimes despeses? Des d'aquests paràmetres algú podria plantejar-se una República de Vallvidrera, un nou estat que aplegués Sant Cugat del Vallès, Sarrià, Sant Gervasi i la mateixa Vallvidrera, el que seria segurament un dels països amb una renda per càpita més e...

Fa un any Europa vibrava amb la que s'ha conegut com a Primavera àrab, la revolta de les masses d'alguns països del Magreb i del Pròxim Orient contra els règims dictatorials que els oprimien . Un corrent que ha fet caure dictadors, ha provocat una guerra civil a Líbia i, per la implacable voluntat  del dictador, ha tenyit de sang Síria. Va ser un fenomen sorprenent i inesperat, molt celebrat a Occident, si be alguns comentaristes ja van començar a advertir que la forca que impulsava les protestes no tenia gran cosa a veure amb els anhels del poble per una democràcia liberal d'acord amb el model euroamericà, sinó que més aviat s'obria la porta perquè l'islamisme polític, llargament reprimit per les dictadures, assolís cotes de poder que li permetessin imposar una nova agenda obscurantista amb el suport, potser, d'una majoria de la població. Un any després els balanç encara es incert, si bé hi ha dos fets incontrovertibles: l'avenç innegable de la democràci...

La socialdemocràcia europea està en crisi, no tan sols perquè a la major part de països es troben a l'oposició, sinó sobretot perquè no tenen un model polític i socioeconòmic alternatiu al centredreta hegemònic. Bé, alguns socialistes sí que gosen verbalitzar presumptes alternatives, però qualsevol que s'hi fixi sap que o són irrellevants o són receptes per al desastre. En el cas català la crisi socialista es veu accentuada per un fenomen que fa temps que m'intriga, l'entronització de personatges que si per alguna cosa destaquen és per la seva mediocritat. José Montilla és la màxima expressió d'aquest fenomen, però n'hi ha tota una colla, tant de la vella guàrdia com de les noves fornades, que han arribat molt lluny sense tenir, aparentment, cap qualitat que ho expliqui. Dit això, sempre he pensat que encara que no se'ls noti, alguna excepcionalitat han de tenir, perquè altrament no haurien pujat tant. Segur que rere la façana grisa d'en Montilla s...