AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Poc ens imaginàvem, ara fa un mes, que el procés d'emancipació nacional experimentaria una acceleració vertiginosa com la que hem viscut durant tots aquests  meravellosos dies, des de l'Onze de Setembre. Una vegada abandonada tota esperança d'entesa amb Espanya, el president Mas, i amb ell la majoria del Parlament de Catalunya,  ha assumit explícitament l'objectiu de la plena sobirania, no com un horitzó llunyà, sinó com un repte a assolir en una o, màxim, dues legislatures, a través de l'exercici del dret a l'autodeterminació. Ho tenim a tocar, però per arribar-hi ens caldrà determinació i una voluntat de ferro. Ja fa dies que s'ha engegat la maquinària de proferir insults i amenaces i s'obre pas el discurs que apel·la a la por de la gent: dels jubilats a qui se'ls diu que perdran la pensió, dels castellanoparlants a qui se'ls diu que perdran la llengua, dels empresaris a qui se'ls diu que perdran els clients i dels treballadors a qui se...

L'endemà de la manifestació monstre de l'11-S toca pair-ho, felicitar-se'n, i veure quin impacte ha tingut, en mitjans de comunicació, creadors d'opinió i polítics. En termes de valoració de la marxa en si, em sembla que ja s'ha dit tot el que es pot dir des de la immediatesa: la més gran de la nostra història, segurament de les més grans que s'han vist a Europa, amb un nivell de civisme exemplar, amb un missatge nítid i inequívoc, etc. Personalment no puc deixar d'apreciar l'avenç espectacular que ha fet l'independentisme, des de les catacumbes dels anys 80 fins a ocupar l'espai central de la societat catalana. Els que compartim aquesta dèria de fa molts anys estem vivint un somni fet realitat: un milió i mig de catalans desfilant per Barcelona a favor de la independència. S'ha de celebrar, però no n'hi ha prou. Si una característica té l'independentisme és la claredat del seu objectiu: la constitució d'un estat català sobirà. T...

Aquest mes d'agost el diari "El País" va publicar un article delirant sobre l'ascens de l'independentisme català , un ascens que segons l'autor seria el resultat d'una vella conspiració de la burgesia catalana per acabar de repartir-se el pastís català sense intromissions. Les mítiques 400 famílies que es veu que dominen el país tindrien les seves esperances posades en la creació d'un estat català, que si bé tindria poc relleu internacional per efecte de  processos com ara la construcció europea i la mateixa globalització que, segons sembla,  estan deixant els estats-nació en parracs, en canvi donaria molt de joc a l'hora de repartir contractes, concessions, prebendes i llocs de treball portes endins. Vist així, tot el nacionalisme català i l'actual explosió independentista no servirien cap altre objectiu que l'enriquiment sense límits d'una casta privilegiada i d'uns quants milers de sequaços amb expectatives de participar en el r...

extorquir 1  v. tr. [LC] [DR] Arrabassar fent ús de la força, del poder, amb amenaces, coaccions, etc. Extorquir els tresors d’un poble. 2  v. tr. [LC] Exigir, imposar (contribucions, multes, etc.). Extorquir tributs a un país conquerit. espoliar v. tr. [LC] [DR] Desposseir (algú) d’allò que li pertany.

Si Catalunya inicia un procés secessionista els EUA, tard o d'hora, també hi tindran alguna cosa a dir. Convé tenir un ull posat a Washington, saber qui hi talla el bacallà a cada moment, perquè ens hi haurem d'entendre. Existeix la possibilitat que Mitt Romney, el candidat del Partit Republicà, guanyi les eleccions presidencials d'aquest mes de novembre enfront d'un Barack Obama que parteix com a favorit però que no és immune a la crisi econòmica ni a la forta mobilització de la dreta nord-americana. Si durant els propers dos mesos Romney aconsegueix aparèixer com l'home amb la capacitat necessària per recuperar l'economia, Obama ho tindrà molt negre per revalidar la presidència. Cal parar atenció a l'home, al seu entorn i a les seves idees i òbviament al programa republicà que s'aprovarà en la convenció que ara se celebra a Tampa (Florida) sota l'amenaça de l'huracà Isaac. És probable que el presidenciable conservador no sàpiga de Catalunya al...

La idea que he vist més vegades pretesament refutada és la de la fi de la història formulada per Francis Fukuyama, un dels més grans pensadors del nostre temps. Tanmateix la idea, tal com ell la va plantejar, no pas com  s'ha volgut entendre per molts dels seus detractors, segueix vigent amb totes les reserves i matisos que vulguem afegir-hi. No es tracta de la fi de la història com a successió d'esdeviments al llarg del temps sinó de la superació dels debats ideològics per la victòria de la democràcia liberal com a sistema polític més desitjable i en expansió. Encara som aquí, podem seguir dient que la democràcia liberal és el pitjor sistema a excepció de tots els altres, i fenòmens com la creixent oposició contra Putin a Rússia i la Primavera Àrab, tot i que amb fortes contradiccions, apunten en aquesta línia. En el món d'avui es combinen les dues tendències que en seu moment es van presentar com a oposades: l'avanç de la democràcia liberal anunciat per Fukuyama i el...

Es diu que amb l'excusa de la crisi s'estan carregant l'estat del benestar, però no, els autèntics pilars de l'estat del benestar segueixen incòlumes, l'estat del benestar no perilla perquè s'hagin de pagar uns quants medicaments o perquè a les aules hi hagi quatre alumnes més. El que es pot carregar la crisi és la classe mitjana, bé, pròpiament la part més fràgil de la classe mitjana, la que depèn del seu treball per mantenir el seu estatus. Al capdavall, més que l'amenaça dels euromíssils el que va enfonsar el bloc comunista, i amb ell tota credibilitat del marxisme, va ser l'expansió imparable de les classes mitjanes a Occident, que al llarg de la segona meitat del S. XX van esdevenir la majoria de la societat. Val a dir que el meu concepte de classe mitjana és molt ampli, entenc que en formen part totes les famílies que tenen assegurades les necessitats bàsiques ( alimentació, habitatge, transport, energia, sanitat, ensenyament, etc) i alhora poden ...

No simpatitzo gaire amb aquesta obsessió en focalitzar la reivindicació independentista tan sols en l'espoli fiscal. Entenc que és el que permet sumar més gent a la causa, però ens estaríem enganyant si creguéssim que la secessió i la construcció d'un estat propi es poden basar únicament en l'expectativa de millorar la situació econòmica de la població. Més enllà de l'afany materialista la construcció d'una nació sobirana demana un afany espiritual, passió i romanticisme, tot allò que menyspreen tant alguns independentistes de nova fornada.  Estic bastant tip d'aquells que diuen que la nostra no és una causa romàntica, que ara hi anem tan sols per la pasta. D'acord que només amb el romanticisme dels vells patriotes no anirem enlloc, però sense aquest sentiment, que implica entre d'altres valors, la capacitat de sacrifici per assolir objectius superiors, tampoc. La independència no s'aconsegueix amb una simple declaració del Parlament, contràriament ...

Més o menys a cada dècada hi ha un revival de la dècada de vint anys enrere. Per tant ara tocaria recuperar els 90. A TV3 fan un programa sobre els Jocs Olímpics del 92 que va en aquesta línia, i imagino que un certa recuperació del primer boom del rock català també s'hi pot incloure. Ara mateix no em vénen al cap grans fites culturals d'aquella època ( si bé, sens dubte n'hi va haver), però en canvi, en el terreny de la política internacional, és el període més espectacular que recordo haver viscut. La fi de la Guerra Freda, simbolitzada per la caiguda del mur de Berlín el novembre de 1989, va donar pas a un escenari completament nou on, després d'una llarga etapa d'immobilisme, semblava que tot era possible: la fi dels règims totalitaris, la independència i creació de nous estats, la guerra i la pau. Des del final de la 2a Guerra Mundial també s'havien succeït múltiples conflictes i canvis de règim, però menys concentrats en el temps,...

Diria que l'exigència d'una fiança de 3,3 milions a CDC per responsabilitat civil en el procés que se segueix pel cas "Palau" no és aliena a la situació política del país. D'altra banda fins a cert punt és lògic que l'oposició intenti fer-ne sang, però l'acarnissament i visceralitat anticonvergent de certs sectors de l'independentisme demostra una ceguesa política preocupant. N'hi ha que encara somien en el Big Bang de Convergència, el mite d'una explosió que obriria la porta al repartiment del seu electorat entre els partits que hi fan frontera-gairebé tots-, amb un especial plus per a les forces explícitament independentistes, que així assolirien la majoria electoral necessària per declarar la independència. Aquest mite té un fort ascendent sobre determinats sectors, i va ser una de les idees de fons que van fer possible que el tripartit aguantés el tipus durant set anys. És un mite del tot fals, com s'ha demostrat sobradament, perquè Co...

Diuen que és una maledicció xinesa, però no se'n coneix la suposada versió original en mandarí, i en canvi s'ha donat a conèixer a través de l'anglès :"May you live in interesting times", que visquis en temps interessants. Una maledicció que avui ja podem donar per complerta, és innegable que vivim en temps interessants. Temps en què es combina el sofriment d'un avui difícil, amb els canvis accelerats i l'esperança d'un esdevenidor millor però del tot incert i desconegut. Hi penso i no recordo temps tan interessants com aquests: contemplem una caiguda incessant de l'economia, un enduriment progressiu de les condicions de vida, la devaluació d'institucions fins fa poc considerades intocables, el projecte europeu a la corda fluixa, entre la ruptura i el reforçament, el qüestionament general del sistema, l'eclipsi de la democràcia. El temps interessants per excel·lència són els de guerra, no els de conflictes llunyans on s'hi envien solda...

Cada dia veig un balcó d'on penja una bandera espanyola. Una primera impressió podria portar a pensar  que el ciutadà, empès per un patriotisme fervent, expressa la seva voluntat de plantar cara amb fermesa a la maltempsada, amb confiança en el futur col·lectiu espanyol. Un sentiment nacional espanyol totalment enfrontat al meu sentiment nacional català, però tanmateix noble, un esperit churchillià en ple blitz econòmic i financer. Un patriota que sap que avui Espanya tan sols li pot oferir "blood, toil,  tears and  sweat", però que està disposat a aguantar el que calgui. Però no, el miratge s'esvaeix ràpidament quan observo que al costat de la bandera el veí hi té estesa una samarreta de la selecció espanyola de futbol. Lluny d'una crida a l'esforç i al sacrifici patriòtic, tinc davant meu un individu que encara celebra la victòria de la "Roja" a l'Eurocopa. On creia veure-hi un patriota responsable en una hora difícil no hi ha res més que un h...

Avui la Vanguardia ens ofereix una interessant entrevista a l'economista Paul Krugman, executada pel seu col·lega Xavier Sala i Martín. De nou ens explica allò que fa temps que es repeteix: els països menys competitius de la zona euro es podrien veure abocats abandonar la moneda única per poder procedir a una devaluació que els permeti guanyar competitivitat i iniciar la recuperació econòmica, que mai no podran assolir per la via exclusiva de l'austeritat. Krugman alerta que, tanmateix, a les alçades actuals, els costos de desvincular-se de la moneda única serien superiors als guanys, i per tant no és una sortida recomanable, però almenys a nivell teòric, si Alemanya no s'avé a incrementar els seus nivells d'inflació perquè el sud d'Europa pugui guanyar competitivitat, l'euro esdevindrà insostenible per a països com Espanya. A Catalunya es llegeix això i es tendeix a creure  que el diagnòstic també és vàlid per a nosaltres, perquè la tendència a veure el món co...

Les penalitats que les polítiques d'austeritat imposen a la població grega poden fer pensar que la culpa de la seva desgràcia la tenen els països que els imposen aquestes polítiques, o els mercats, o els  bancs, o una conspiració judeomaçònica ( no m'estranyaria que la tropa de l'Alba Daurada hi vegi algun component jueu). Però l'origen del problema és grec, és molt senzill i s'ha dit reiteradament: durant anys els grecs han viscut per damunt de les seves possibilitats, han acumulat un deute imponent i se'ls ha acabat el crèdit. No són els únics, però el que fa el problema més gros, l'autèntica tragèdia grega, és que Grècia no té capacitat per generar la riquesa necessària per superar aquesta situació. Fins ara l'economia grega s'ha recolzat en tres pilars: el turisme, la marina mercant i les ajudes internacionals, sigui en forma de subsidis o de crèdit barat. El turisme segueix sent un motor de l'economia, però és insuficient i no té, ni molt...

El primer llibre que va atorgar una certa celebritat intel·lectual a l'historiador Tony Judt, abans del seu supervendes "Postwar", va ser "Past imperfect", un assaig en què analitza les posicions dels intel·lectuals francesos més influents entre 1945 i 1956 en relació a les dictadures soviètica i dels països del bloc de l'est. El llibre va fer soroll al seu dia perquè exhibia la manca d'escrúpols de molts intel·lectuals pretesament compromesos amb el progrés de la humanitat que, en nom d'aquest progrés, acceptaven sense immutar-se les atrocitats perpretades pels règims comunistes.

Sento sovint una vella cançó, aquella que diu que no té sentit demanar sobirania per a Catalunya quan a Europa el que es porta és cedir-ne. És una vella cançó, quan tenia divuit anys ja m'ho deien companys d'estudis:¿com pots reivindicar la independència per a Catalunya quan tots els països d'Europa convergeixen cap a una unitat interdependent? Ha plogut molt des d'aleshores, i per poc o molt que hagi avançat la unitat europea, els estats segueixen tan vigents com sempre,  encara que tinguin menys sobirania, Catalunya segueix sotmesa a l'estat espanyol, i segueixen sentint-se veus que afirmen que no té sentit parlar d'independència perquè Europa en serà la superació. S'oblida, intencionadament, que la Unió Europa la constitueixen els estats, no els ciutadans individualment, tampoc les regions i encara menys els pobles i ciutats. Fins i tot en el supòsit, força improbable, que es creessin uns Estats Units d'Europa d'estil feder...

Si la vida és el que ens passa mentre fem altres plans, l'única previsió possible és intentar estar preparat pel que pugui passar. L'estat espanyol podria ser intervingut per la Unió Europea, i segurament seríem testimonis de retallades més bèsties que les que hem vist fins ara, però també hi hauria efectes positius: el govern es veuria obligat a actuar amb criteris de la més estricta racionalitat econòmica, per exemple en matèria d'infraestructures, i no hi hauria ministra que gosés esmentar el maleït corredor central. Tot i així la intervenció també suposa una amenaça més per a l'autonomia de Catalunya. Existeix la possibilitat que ens fiquin en el mateix sac de les comunitats autònomes considerades com les grans generadores de dèficit, i que l'escàs marge de maniobra de què gaudim encara es vegi més limitat, alhora que es qüestionin elements estructurals del país com ara la mateixa Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Hi ha riscos evidents, però també op...

Fa dies que m'acompanya l'obra pòstuma d'Heribert Barrera, el seu "Cambó", un assaig històric en què repassa críticament la biografia del polític català i alhora ens porta pels principals esdeveniments del primer tercer del Segle XX. La conclusió de Barrera és que Cambó, més enllà dels molts èxits personals que va obtenir al llarg de la vida, no va aconseguir cap avenç substancial per a Catalunya en el terreny polític, la qual cosa, tractant-se del líder d'un partit catalanista com la Lliga, que va assolir un gran protagonisme, tan sols es pot considerar com un fracàs. Cambó va dirigir la Lliga i la Solidaritat Catalana, va encapçalar la Minoria Catalana a Madrid, va ser ministre un parell de vegades, va cultivar múltiples contactes i influències i va assolir una gran fortuna, però no se'n va sortir en el que hauria d'haver estat l'objectiu primordial d'un dirigent catalanista de la seva època: l'obtenció de l'autonomia. Una altra qües...

Deia Josep Pla que qui passats els trenta-cinc anys segueix llegint novel·les és un cretí. La frase és una "boutade" planiana, però ara que he llegit algunes novel·les em demano si el periodista de Palafrugell no tenia una part de raó.

Segurament ara, amb la victòria d'Hollande, començarà a parlar-se d'activar polítiques de creixement d'àmbit europeu, però aquest canvi s'hauria produït igualment encara que hagués guanyat en Sarkozy. S'ha anat creant un cert consens entorn de la idea que l'austeritat per si sola no resoldrà la crisi, però això no vol dir que qualsevol política de creixement pugui ser efectiva. Aquesta proposta segons la qual la reactivació de l'economia passa per l'increment de la despesa pública s'ha vist sobradament desmentida pel capteniment de l'estat espanyol, on, com a primera resposta a l'inici de la crisi es va iniciar una orgia de despesa pública, pensem en els plans E, el FEIL i el FEOS i d'altres vies per gastar alegrement els diners de tothom, que no van servir per altra cosa que per fer més grossa la pilota del deute que ara hem d'arrossegar. No hi ha solucions màgiques,  i les receptes socialdemòcrates, bàsicament apujar impostos i g...