AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Si aconseguim que el president Artur Mas guanyi les eleccions amb majoria absoluta el món rebrà un missatge inequívoc de la voluntat del poble català d'esdevenir un nou estat a la Unió Europea.  Ara però, els resultats encara són imprevisibles. Demà, a partir de les nou del vespre, començarem a tenir dades fefaents sobre la intensitat que tindran els diferents colors presents al Parlament de Catalunya. Portem massa dies donant per fets determinats resultats i és de témer que les anàlisis postelectorals es basin més en comparar expectatives amb realitats i no pas en entendre la veritable dimensió dels resultats. La primera gran incògnita és el resultat de CiU. D'una banda pot semblar que ho té tot a favor, el president s'ha situat al capdavant del clam sobiranista d'una majoria de la població i la suma del seu tarannà moderat amb la intensitat del seu compromís fa que pugui merèixer la confiança d'un espectre molt ampli de catalans, des d'independentistes de t...

Amb les calúmnies difoses pel "Mundo" la campanya electoral ha entrat en una nova fase que no s'aturarà el proper diumenge, sinó que ens pot acompanyar durant tot el procés sobiranista que ja hem iniciat. La fase en què des de les clavegueres de l'estat s'intentarà abatre els líders del procés, començant pel més important de tots, el president Mas, i seguint per altres personalitats i organitzacions. Aquest pot ser una altre dels elements diferencials respecte al Quebec i a Escòcia, on l'estat, a més d'acceptar el referèndum, no es va dedicar ni es dedica a escampar falsedats per desacreditar els dirigents sobiranistes, o en tot cas ho fa de forma molt més discreta. Al Regne d'Espanya  no, a més de negar-se rotundament a admetre la més mínima possibilitat de consultar als catalans quin futur volen per al seu país, s'ha engegat la màquina de bombejar merda d'origen incert, des de les clavegueres cap a la superfície, per deixar ben empastifats a...

Els defensors de la unitat d'Espanya ens anuncien els mals que assolaran la Catalunya sobirana. És escoltar-los i sentir les ferradures dels cavalls que menen els genets de l'apocalipsi picant sobre l'asfalt. Optar per la independència seria el pecat original que determinaria la nostra expulsió del paradís europeu, fora del qual hauríem de vagar com ànimes en pena sense mercats ni moneda convertible, o convertits en immigrants extracomunitaris en territori de la UE, sense papers i fugitius de la policia. Per aquí van els auguris d'aquesta gentola. Però la realitat és molt més complexa, com reconeix la mateixa Comissió Europea, incapaç ara mateix de pronunciar-se sobre quina seria la situació en què es trobaria un estat català en relació amb la UE. Una expulsió pura i simple de la UE és impensable perquè aniria en contra dels interessos de totes les parts: de Catalunya, que té a Europa els seus principals mercats, d'Espanya, que té a Catalunya alguns dels seus princ...

Ara mateix coneixem en què es basen els arguments de l'unionisme:les mentides i la por. Mentides escampades als quatre vents, amb l'entusiasme dels mitjans de comunicació habituals, i mentides difoses amb més discreció, com la que fan córrer en determinats barris sobre una pretesa expulsió o discriminació dels castellanoparlants en un futur estat català. És molt difícil que Espanya pugui aparèixer com un projecte engrescador per ningú que toqui de peus a terra, i per tant tota la munició unionista va adreçada a foragitar tota temptació independentista. Però d'aquí a la consulta/referèndum passaran molts mesos, fins i tot anys, i durant aquest període poden canviar moltes coses, començant per l'estratègia dels sequaços de l'estat espanyol. La por i les mentides poden aconseguir algun efecte en els sectors més desinformats de la societat catalana, però es poden combatre amb una certa eficàcia. El gran repte per al sobiranisme català es presentarà quan per part de l...

N'hi ha alguns que no qüestionen el dret a decidir dels catalans, però posen unes condicions prèvies a l'estat propi que són innecessàries en una democràcia. Són aquells que diuen que només votaran a favor d'una Catalunya independent si és una Catalunya "social", o si és un estat sense exèrcit, o si és un estat "lleuger", o si és un estat bilingüe, o si és un estat amb valors cristians. Tot són idees molt respectables, però la resposta no hauria de ser si la Catalunya independent serà A o serà B, sinó que Catalunya serà com vulguin els catalans. Aquest és el gran repte del sobiranisme, aconseguir que el model de país que en cada moment triïn els catalans, amb el seu vot per unes o altres forces polítiques,  sigui el que es pugui dur a la pràctica, com passa als països del nostre entorn: avui mana el centreesquerra, demà governa el centredreta, demà passat una gran coalició entre socialistes i conservadors, i un altre dia un pacte de liberals i ecologist...

En termes històrics el cas català no és especialment excepcional, Europa és plena de nacions que durant llargs períodes de temps han estat sotmeses a estats dins dels quals eren minoritàries, fins que un dia van assolir la independència. Moltes l'any 1918, després de la 1a Guerra Mundial, d'altres durant els 90, arran de la caiguda dels règims comunistes de l'Est. Els catalans de la necessitat n'hem fet virtut i hem explorat sense èxit totes les fórmules que haurien fet possible el manteniment de la nostra identitat nacional en el si d'un estat aliè. El catalanisme ha defensat una mena d'excepcionalisme català a Espanya per trobar-hi un encaix. Personalment, això de l'encaix mai no m'ha fet cap gràcia, però fins fa quatre dies ha estat l'opció  preferida per la major part de catalanistes. Ara això ha canviat i l'opció per l'estat propi ha passat a ser abassegadorament majoritària en el catalanisme i possiblement en el conjunt de la nostra so...

Ho va dir el president Mas a l'Àgora i en som testimonis: la premsa internacional ha parlat més de Catalunya des del darrer Onze de Setembre que durant els darrers trenta anys, avui mateix amb un perfil d'Artur Mas al New York Times. A mesura que passen els dies el que escriuen els periodistes d'arreu del món sobre nosaltres tendeix a ser més acurat i a sortir dels tòpics que només veien en el catalanisme un nacionalisme tronat, tancat i provincià. Amb gran celeritat s'obre pas l'evidència de la justícia de la nostra causa, la força de les nostres conviccions democràtiques i el seny de la nostra gent, des del president fins a l'últim manifestant (bé, potser no tots). Anem per bon camí, i ens hi ajuda la histèria espanyola amb les seves respostes basades en l'apel·lació a la por i a l'amenaça, brandant la constitució com si fos una llança i no la llei fonamental que suposadament garanteix la democràcia i la llibertat al regne d'Espanya. És curiós con...

Un dels arguments més absurds contra la independència, gairebé a l'alçada d'aquell entrenyable "¡¿qué pone en tu DNI?!" ,  és el d'aquells que diuen estar-hi en contra perquè tenen amics i familiars a Espanya. En primer lloc perquè és un argument profundament xenòfob, com si no es pogués tenir amics i familiars d'un altre país, o si el fet de viure en el territori d'estats diferents, a Europa, degradés la qualitat del vincle o fos un obstacle per a la relació (bé, sí, les trucades de telèfon són mes cares, però ja fa molts anys que existeix internet). En segon lloc perquè demostra una profunda ignorància de la Unió Europea i de l'espai Schengen, on és possible passar d'un estat a un altre sense ni tan sols aturar-se a la frontera. En tot cas és un símptoma de la persistència de les fronteres mentals que, malgrat tots els discursos sobre la unitat d'Europa i la globalització, atorguen un caràcter excepcional al fet de travessar els límits estat...

Poc ens imaginàvem, ara fa un mes, que el procés d'emancipació nacional experimentaria una acceleració vertiginosa com la que hem viscut durant tots aquests  meravellosos dies, des de l'Onze de Setembre. Una vegada abandonada tota esperança d'entesa amb Espanya, el president Mas, i amb ell la majoria del Parlament de Catalunya,  ha assumit explícitament l'objectiu de la plena sobirania, no com un horitzó llunyà, sinó com un repte a assolir en una o, màxim, dues legislatures, a través de l'exercici del dret a l'autodeterminació. Ho tenim a tocar, però per arribar-hi ens caldrà determinació i una voluntat de ferro. Ja fa dies que s'ha engegat la maquinària de proferir insults i amenaces i s'obre pas el discurs que apel·la a la por de la gent: dels jubilats a qui se'ls diu que perdran la pensió, dels castellanoparlants a qui se'ls diu que perdran la llengua, dels empresaris a qui se'ls diu que perdran els clients i dels treballadors a qui se...

L'endemà de la manifestació monstre de l'11-S toca pair-ho, felicitar-se'n, i veure quin impacte ha tingut, en mitjans de comunicació, creadors d'opinió i polítics. En termes de valoració de la marxa en si, em sembla que ja s'ha dit tot el que es pot dir des de la immediatesa: la més gran de la nostra història, segurament de les més grans que s'han vist a Europa, amb un nivell de civisme exemplar, amb un missatge nítid i inequívoc, etc. Personalment no puc deixar d'apreciar l'avenç espectacular que ha fet l'independentisme, des de les catacumbes dels anys 80 fins a ocupar l'espai central de la societat catalana. Els que compartim aquesta dèria de fa molts anys estem vivint un somni fet realitat: un milió i mig de catalans desfilant per Barcelona a favor de la independència. S'ha de celebrar, però no n'hi ha prou. Si una característica té l'independentisme és la claredat del seu objectiu: la constitució d'un estat català sobirà. T...

Aquest mes d'agost el diari "El País" va publicar un article delirant sobre l'ascens de l'independentisme català , un ascens que segons l'autor seria el resultat d'una vella conspiració de la burgesia catalana per acabar de repartir-se el pastís català sense intromissions. Les mítiques 400 famílies que es veu que dominen el país tindrien les seves esperances posades en la creació d'un estat català, que si bé tindria poc relleu internacional per efecte de  processos com ara la construcció europea i la mateixa globalització que, segons sembla,  estan deixant els estats-nació en parracs, en canvi donaria molt de joc a l'hora de repartir contractes, concessions, prebendes i llocs de treball portes endins. Vist així, tot el nacionalisme català i l'actual explosió independentista no servirien cap altre objectiu que l'enriquiment sense límits d'una casta privilegiada i d'uns quants milers de sequaços amb expectatives de participar en el r...

extorquir 1  v. tr. [LC] [DR] Arrabassar fent ús de la força, del poder, amb amenaces, coaccions, etc. Extorquir els tresors d’un poble. 2  v. tr. [LC] Exigir, imposar (contribucions, multes, etc.). Extorquir tributs a un país conquerit. espoliar v. tr. [LC] [DR] Desposseir (algú) d’allò que li pertany.

Si Catalunya inicia un procés secessionista els EUA, tard o d'hora, també hi tindran alguna cosa a dir. Convé tenir un ull posat a Washington, saber qui hi talla el bacallà a cada moment, perquè ens hi haurem d'entendre. Existeix la possibilitat que Mitt Romney, el candidat del Partit Republicà, guanyi les eleccions presidencials d'aquest mes de novembre enfront d'un Barack Obama que parteix com a favorit però que no és immune a la crisi econòmica ni a la forta mobilització de la dreta nord-americana. Si durant els propers dos mesos Romney aconsegueix aparèixer com l'home amb la capacitat necessària per recuperar l'economia, Obama ho tindrà molt negre per revalidar la presidència. Cal parar atenció a l'home, al seu entorn i a les seves idees i òbviament al programa republicà que s'aprovarà en la convenció que ara se celebra a Tampa (Florida) sota l'amenaça de l'huracà Isaac. És probable que el presidenciable conservador no sàpiga de Catalunya al...

La idea que he vist més vegades pretesament refutada és la de la fi de la història formulada per Francis Fukuyama, un dels més grans pensadors del nostre temps. Tanmateix la idea, tal com ell la va plantejar, no pas com  s'ha volgut entendre per molts dels seus detractors, segueix vigent amb totes les reserves i matisos que vulguem afegir-hi. No es tracta de la fi de la història com a successió d'esdeviments al llarg del temps sinó de la superació dels debats ideològics per la victòria de la democràcia liberal com a sistema polític més desitjable i en expansió. Encara som aquí, podem seguir dient que la democràcia liberal és el pitjor sistema a excepció de tots els altres, i fenòmens com la creixent oposició contra Putin a Rússia i la Primavera Àrab, tot i que amb fortes contradiccions, apunten en aquesta línia. En el món d'avui es combinen les dues tendències que en seu moment es van presentar com a oposades: l'avanç de la democràcia liberal anunciat per Fukuyama i el...

Es diu que amb l'excusa de la crisi s'estan carregant l'estat del benestar, però no, els autèntics pilars de l'estat del benestar segueixen incòlumes, l'estat del benestar no perilla perquè s'hagin de pagar uns quants medicaments o perquè a les aules hi hagi quatre alumnes més. El que es pot carregar la crisi és la classe mitjana, bé, pròpiament la part més fràgil de la classe mitjana, la que depèn del seu treball per mantenir el seu estatus. Al capdavall, més que l'amenaça dels euromíssils el que va enfonsar el bloc comunista, i amb ell tota credibilitat del marxisme, va ser l'expansió imparable de les classes mitjanes a Occident, que al llarg de la segona meitat del S. XX van esdevenir la majoria de la societat. Val a dir que el meu concepte de classe mitjana és molt ampli, entenc que en formen part totes les famílies que tenen assegurades les necessitats bàsiques ( alimentació, habitatge, transport, energia, sanitat, ensenyament, etc) i alhora poden ...

No simpatitzo gaire amb aquesta obsessió en focalitzar la reivindicació independentista tan sols en l'espoli fiscal. Entenc que és el que permet sumar més gent a la causa, però ens estaríem enganyant si creguéssim que la secessió i la construcció d'un estat propi es poden basar únicament en l'expectativa de millorar la situació econòmica de la població. Més enllà de l'afany materialista la construcció d'una nació sobirana demana un afany espiritual, passió i romanticisme, tot allò que menyspreen tant alguns independentistes de nova fornada.  Estic bastant tip d'aquells que diuen que la nostra no és una causa romàntica, que ara hi anem tan sols per la pasta. D'acord que només amb el romanticisme dels vells patriotes no anirem enlloc, però sense aquest sentiment, que implica entre d'altres valors, la capacitat de sacrifici per assolir objectius superiors, tampoc. La independència no s'aconsegueix amb una simple declaració del Parlament, contràriament ...

Més o menys a cada dècada hi ha un revival de la dècada de vint anys enrere. Per tant ara tocaria recuperar els 90. A TV3 fan un programa sobre els Jocs Olímpics del 92 que va en aquesta línia, i imagino que un certa recuperació del primer boom del rock català també s'hi pot incloure. Ara mateix no em vénen al cap grans fites culturals d'aquella època ( si bé, sens dubte n'hi va haver), però en canvi, en el terreny de la política internacional, és el període més espectacular que recordo haver viscut. La fi de la Guerra Freda, simbolitzada per la caiguda del mur de Berlín el novembre de 1989, va donar pas a un escenari completament nou on, després d'una llarga etapa d'immobilisme, semblava que tot era possible: la fi dels règims totalitaris, la independència i creació de nous estats, la guerra i la pau. Des del final de la 2a Guerra Mundial també s'havien succeït múltiples conflictes i canvis de règim, però menys concentrats en el temps,...

Diria que l'exigència d'una fiança de 3,3 milions a CDC per responsabilitat civil en el procés que se segueix pel cas "Palau" no és aliena a la situació política del país. D'altra banda fins a cert punt és lògic que l'oposició intenti fer-ne sang, però l'acarnissament i visceralitat anticonvergent de certs sectors de l'independentisme demostra una ceguesa política preocupant. N'hi ha que encara somien en el Big Bang de Convergència, el mite d'una explosió que obriria la porta al repartiment del seu electorat entre els partits que hi fan frontera-gairebé tots-, amb un especial plus per a les forces explícitament independentistes, que així assolirien la majoria electoral necessària per declarar la independència. Aquest mite té un fort ascendent sobre determinats sectors, i va ser una de les idees de fons que van fer possible que el tripartit aguantés el tipus durant set anys. És un mite del tot fals, com s'ha demostrat sobradament, perquè Co...

Diuen que és una maledicció xinesa, però no se'n coneix la suposada versió original en mandarí, i en canvi s'ha donat a conèixer a través de l'anglès :"May you live in interesting times", que visquis en temps interessants. Una maledicció que avui ja podem donar per complerta, és innegable que vivim en temps interessants. Temps en què es combina el sofriment d'un avui difícil, amb els canvis accelerats i l'esperança d'un esdevenidor millor però del tot incert i desconegut. Hi penso i no recordo temps tan interessants com aquests: contemplem una caiguda incessant de l'economia, un enduriment progressiu de les condicions de vida, la devaluació d'institucions fins fa poc considerades intocables, el projecte europeu a la corda fluixa, entre la ruptura i el reforçament, el qüestionament general del sistema, l'eclipsi de la democràcia. El temps interessants per excel·lència són els de guerra, no els de conflictes llunyans on s'hi envien solda...

Cada dia veig un balcó d'on penja una bandera espanyola. Una primera impressió podria portar a pensar  que el ciutadà, empès per un patriotisme fervent, expressa la seva voluntat de plantar cara amb fermesa a la maltempsada, amb confiança en el futur col·lectiu espanyol. Un sentiment nacional espanyol totalment enfrontat al meu sentiment nacional català, però tanmateix noble, un esperit churchillià en ple blitz econòmic i financer. Un patriota que sap que avui Espanya tan sols li pot oferir "blood, toil,  tears and  sweat", però que està disposat a aguantar el que calgui. Però no, el miratge s'esvaeix ràpidament quan observo que al costat de la bandera el veí hi té estesa una samarreta de la selecció espanyola de futbol. Lluny d'una crida a l'esforç i al sacrifici patriòtic, tinc davant meu un individu que encara celebra la victòria de la "Roja" a l'Eurocopa. On creia veure-hi un patriota responsable en una hora difícil no hi ha res més que un h...