AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

L'expectativa de celebrar un referèndum d'autodeterminació a curt termini suposa un canvi d'escenari tan radical que a molts dels actors els costa ressituar-se en les noves coordenades. És normal, a partir dels anys 80 la política catalana va girar a l'entorn de la tensió CiU-PSC, que va agafar una nova dimensió amb l'aposta estratègica de les esquerres, inclosa l'esquerra independentista, pel tripartit. Durant tot aquest llarg període la dreta espanyola ha actuat com un possible aliat, incòmode però útil, perquè CiU pogués ocupar posicions de poder, atesa l'escassa o nul·la voluntat de les altres forces d'entendre-s'hi. El pas fet per Artur Mas assumint la voluntat d'exercir el dret a decidir amb l'objectiu d'assolir l'estat propi ha trastocat completament aquest marc, creant-ne un d'enterament nou, en el qual avui el principal aliat de CiU és ERC, malgrat que durant gairebé 10 anys ambdues forces han estat immerses en un guerra...

Si una cosa sembla clara en el procés que ha iniciat Catalunya és la victòria ideològica del dret a decidir. Ja no tan sols és proclamat pels partits nacionalistes i independentistes, també ICV i EUiA l'han assumit sense problemes i, el més sorprenent, el  PSC ha arribat a l'extrem inaudit de desmarcar-se del PSOE al Congrés dels Diputats en defensa d'aquest dret, deixant a l'estacada la seva cap de llista. Existeix encara una diferència substancial, uns afirmen que és possible exercir aquest dret amb independència del que determini l'ordenament jurídic espanyol, i uns altres, principalment el sector oficial del PSC, consideren que tan sols se'n pot plantejar l'exercici d'acord amb les lleis espanyoles, la qual cosa exigiria el vistiplau de Madrid. Però la força de la idea és tan gran que fins i tot hi ha sectors de Ciutadans i del PP de Catalunya que tenen assumit que hi haurà una consulta i que s'hi hauran de mullar. El darrer exemple ha estat el ...

El tema d'aquests dies és la corrupció política, l'aparició de nous casos a diari i les novetats que es van acumulant respecte a casos ja coneguts provoquen una sensació d'empastifament general, atiada també pel sensacionalisme d'alguns comunicadors que, en comptes d'intentar explicar el detall dels casos, prefereixen desfer-se en exclamacions d'indignació difuses però agraïdes per una part de l'audiència. Malgrat el que es coneix i el que es pugui desvelar durant els propers dies, el que estrictament podem considerar corrupció política, és a dir, l'obtenció d'ingressos il·lícits mitjançant l'ús del poder polític, afecta hores d'ara una part minúscula del conjunt dels càrrecs públics de Catalunya. El que passa és que el moment polític i econòmic fa que en surtin més a la llum, que se'ls presti més atenció i que generin més rebuig, quan la majoria de la població les passa magres, però en el fons ben poca cosa hi ha. Un tema a banda, centr...

A corruptes sempre guanyaran, s'ha de ser enze per voler defensar la unitat d'Espanya denunciant la corrupció catalana. L'esclat de l'afer Bárcenas ha posat de nou el focus sobre el partit que ha batut tots els rècords de corrupció, el mateix que tenia la barra d'enviar els seus ministres i dirigents a Catalunya per denunciar les preteses mans brutes dels dirigents convergents i del catalanisme en general. El misteri embolcalla les finances populars, ja sigui l'origen de l'apartament de luxe del president madrileny a la incorruptible ciutat de Marbella, o els 20 milions d'euros del sempitern tresorer del PP a Suïssa. D'on surten? d'on vénen aquests diners? els sous dels càrrecs polítics, per alts que siguin, no donen per aquestes alegries, si bé el Molt Honorable Eduardo Zaplana ja va dir allò de "estoy en política para forrarme". A què es dedica el senyor Bárcenas per manegar tanta pasta? què fabrica? què ven? quins serveis ofereix? P...

Dimecres el Parlament de Catalunya va aprovar la Declaració de Sobirania, l'afirmació del dret a l'autodeterminació del poble català sobre la qual es fonamentarà la convocatòria de la consulta que s'ha de celebrar l'any de 2014. És una nova fita del full de ruta cap a la independència, que com totes les seves fites té un indubtable valor històric. Un gran dia doncs, que alguns volen enterbolir remarcant el vot negatiu dels 15 diputats oficialistes del PSC-PSOE, l'actitud dubitativa de la CUP o les diferències entre Convergència i Unió. No podem deixar que els arbres ens amaguin el bosc i la realitat és que hem assolit un primer objectiu, la confirmació efectiva d'una majoria operativa d'almenys 85 diputats a favor del dret a decidir, la traducció pràctica dels resultats del 25-N. Que el PSC hi estaria en contra es podia donar per descomptat, no tan sols perquè el "sector catalanista" hagi estat vençut i desarmat dins del partit, sinó perquè aquest...

En una entrevista concedida al diari madrileny "El País" l'historiador John H. Elliot afirma que en aquest món global la independència no existeix, la qual cosa és certa, com també ho és que hi ha nacions que són més independents que d'altres, nacions amb estat propi i nacions que ocupen una posició subordinada dins d'un estat. Però on realment rellisca l'Elliot és quan fa un paral·lelisme entre la mitificació de la història de Kosovo i la de Catalunya, per tornar a barrejar la reivindicació nacional catalana amb els horrors balcànics. Elliot ens parla de Vicens Vives i de la seva voluntat de desmitificar la història de Catalunya i de com ell es va identificar amb aquest corrent que diu, avui, davant l'auge sobiranista, constata que no ha triomfat.  Elliot s'equivoca, el sobiranisme català no es basa en una història mitificada, sinó en la realitat tangible d'avui i en la consciència d'una continuïtat històrica, que el seu llibre "La Revol...

La meritocràcia perfecta no existeix enlloc, en tot cas hi ha societats amb més igualtat d'oportunitats i més mobilitat social que d'altres, però a tot arreu hi ha unes elits que tendeixen a perpetuar-se, de generació en generació, en les alçades del poder polític i econòmic, ambdós íntimament connectats. Qui neix dins l'elit acostuma a tenir accés a una millor educació i sobretot, i aquest fet és determinant, a una xarxa de contactes i influències que en faciliten un aterratge còmode en el món professional. Després, un cop ja col·locats, n'hi ha que fan més carrera que d'altres. Segurament, a l'estat espanyol, un dels qui millor ha sabut aprofitar la seva posició avantatjada és el fill d'una família poderosa i beneficiària de la victòria franquista a la Guerra Civil, en Rodrigo Rato, el qual, després d'arribar als cims més alts en el camp polític va passar al sector privat per ocupar posicions suculentament retribuïdes.  La seva gestió a Bankia es cons...

L'endemà del 25-N, o més ben dit, la mateixa la nit, a Madrid molts van cridar victòria pensant que la reculada electoral de CiU avortava el projecte sobiranista. Fins i tot per alguns ministeris va córrer el xampany francès. S'equivocaven, el debat d'investidura de la setmana passada i la presa de possessió d'aquesta són les proves fefaents del seu error de percepció. Ara bé, que ells s'equivoquin en la seva anàlisi no vol dir que puguem llençar coets com si res. Els resultats del 25-N posen en evidència la fortalesa del sobiranisme, però també els seus punts febles, uns punts febles que s'han de reduir o no podrem guanyar el referèndum de cap de les maneres. Hi ha sectors molt  importants de la societat catalana indiferents o directament hostils a la idea de declarar la independència que, deixant de banda tots els eufemismes posats en circulació, hauria de ser l'objectiu del procés iniciat a partir del darrer 11 de setembre. No cal aspirar a la unanimitat...

Nit de Nadal L a gent reposa colgada al llit. El llop no gosa moure brogit. D'un vell estable mal ajustat la llum eixia. Fuig el diable. La nit és dia. Jesús és nat. El bou recula poquet a poc. "Decanta't, mula, per fer-li lloc". Oh meravella! Penja una estrella de l'embigat. Les profecies són aquests dies. Jesús és nat. La neu afina xòrrecs avall. Canten el gall i la gallina. Els àngels broden el cel d'estrelles. Els pastors roden amb vestits nous perdent els bous i les esquelles. Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates) (Olot, 1878 - Barcelona, 1933)

Ja tenim el pacte entre CiU i ERC, i Artur Mas ja ha estat reelegit president amb els vots d'ambdues forces. És un pacte que per a molts era el més natural però que ha trigat gairebé tres dècades en tornar-se a produir, des  que Joan Hortalà va ser conseller d'Indústria amb el president Pujol. Ha plogut molt des d'aleshores i tant el país com els partits han canviat, de fet avui Joan Hortalà és militant de CDC i també ho és qui el va succeir a la secretaria general d'ERC, l'Àngel Colom. Durant tot aquest llarg període ERC ha maldat per reforçar un perfil ben diferenciat de CiU, i sobretot per guanyar-se la plena homologació com a partit d'esquerres, una homologació que la progressia d'aquest país li havia negat tant per la seva desvinculació dels plantejaments marxistes com pel seu discurs nacional. Ser considerat d'esquerres ha estat una obsessió per a dirigents com ara Josep Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós i Joan Ridao, i per aconseguir-ho era nec...

Els resultats de les eleccions del dia 25 de novembre a la Palma segueixen les línies generals de la resta del país, amb algunes especificitats pròpies del nostre poble. Així CiU hi guanya novament les eleccions, si bé amb menys vots (630 vs. 758) i amb un percentatge inferior al de fa dos anys (48,90% vs. 35,85%), però gairebé més de cinc punts per damunt de la mitjana catalana ( 30,68%) i 7,8 punts per sobre del resultat a la circumscripció de Barcelona (28, 05%). ERC esdevé segona força amb un important increment en el nombre de vots (de 127 a 331 )  i gairebé 10 punts addicionals en percentatge. ICV assoleix la tercera posició, per davant del PSC, relegat a quarta força, que experimenta una lleu pèrdua de vots i una reducció de 2,4 punts percentuals. El PP guanya 31 vots però es troba en cinquena posició, per davant de la novetat d’aquestes eleccions, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que a la Palma suma 92 vots, un 5,23%. Finalment Ciutadans duplica resultats respecte a ...

L'onada sobiranista catalana va agafar per sorpresa els poders espanyols, però això no vol dir que no tinguin una estratègia pensada justament per ofegar el sobiranisme català. De fet hi ha una estratègia de molt llarg abast, que es va expressar durant el franquisme però que té orígens molt anteriors, és l'estratègia que davant la resistència catalana a l'assimiliació castellana planteja diluir la identitat catalana mitjançant la immigració massiva a Catalunya. És una estratègia que s'havia formulat diverses vegades, pràcticament des de l'època del Comte-Duc d'Olivares, però que no es va començar a dur a la pràctica fins al Segle XX, de forma especialment intensa durant el franquisme. Fóra erroni veure el fenomen de la immigració a Catalunya com la conseqüència d'una política dirigida per l'estat, perquè raons econòmiques, socials i demogràfiques perquè es produís existien. Tanmateix es tracta d'un flux de població que, amb o sense intervenció de l...

Des del 25 de novembre aquest país ha entrat en una nova etapa en què, si CiU i ERC són fidels als seus programes, podrem considerar superat el paradigma que fins ara ha definit les relacions entre Catalunya i l'estat espanyol. El canvi no és unidireccional, també obeeix al canvi de paradigma de la política espanyola, que després d'anys desplegament del model autonòmic n'ha iniciat la seva demolició. En el paradigma anterior, malgrat totes les dificultats i l'enorme dèficit fiscal, es podia creure que Catalunya avui era més autònoma que ahir,  però menys que demà. Espanya s'ha embrancat en una croada recentralitzadora i ens hem adonat que el marge d'autonomia de Catalunya en realitat és molt inferior al que ens havien fet creure. Tot plegat porta a una conclusió, s'ha acabat la via reformista, basada en arrencar concessions a través de successius pactes amb els governs espanyols de torn per fer avançar la construcció nacional, ara mateix no queda cap ...

Contràriament a allò que algun periodista presumptament ben informat havia anunciat, el PP, lluny d'optar per l'apaivagament respecte Catalunya, ha iniciat una escalada d'hostilitats, ara amb un atac tan directe com la nova llei d'educació que pretén carregar-se la immersió lingüística i fins i tot marginalitzar el català a l'ensenyament. La magnitud de l'agressió deixa ben clar que ha passat el temps de les negociacions i del diàleg amb Madrid, no podem deixar el nostre futur en les mans del govern espanyol, no podem esperar que recapitulin empesos per la nostra protesta, Catalunya no té més remei que exercir la seva pròpia sobirania si no vol seguir perdent un llençol a cada bugada. No em refereixo a declarar la independència demà passat, això ja arribarà quan toqui, sinó a oposar la legitimitat del Parlament de Catalunya enfront dels atacs al nostre propi model de convivència que s'articulin des del govern de l'estat, recolzat en la majoria absoluta ...

Malauradament els dubtes que expressava sobre la possibilitat que CiU pogués mantenir el seu electorat no nacionalista, o directament espanyolista, es van veure sobradament confirmats, amb un resultat molt pitjor en termes de representació parlamentària del que mai m'hagués imaginat. Encara no coneixem enquestes que avaluïn la procedència dels vots que ha obtingut cada candidatura, però tenint en compte que el gruix de la pèrdua patida per CiU es concentra a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, on l'any 2010 Artur Mas va rebre els vots prestats de molts d'aquests electors no sobiranistes, s'infereix que molts d'aquells votants ara poden haver optat per altres opcions, tant per rebuig a la nova agenda sobiranista com per oposició a les "retallades", una oposició especialment activa en aquests àmbits territorials. Tanmateix la pèrdua de 12 escons de CiU no obeeix només a la fugida dels votants oposats al gir sobiranista, també hi ha hagut ...

Si aconseguim que el president Artur Mas guanyi les eleccions amb majoria absoluta el món rebrà un missatge inequívoc de la voluntat del poble català d'esdevenir un nou estat a la Unió Europea.  Ara però, els resultats encara són imprevisibles. Demà, a partir de les nou del vespre, començarem a tenir dades fefaents sobre la intensitat que tindran els diferents colors presents al Parlament de Catalunya. Portem massa dies donant per fets determinats resultats i és de témer que les anàlisis postelectorals es basin més en comparar expectatives amb realitats i no pas en entendre la veritable dimensió dels resultats. La primera gran incògnita és el resultat de CiU. D'una banda pot semblar que ho té tot a favor, el president s'ha situat al capdavant del clam sobiranista d'una majoria de la població i la suma del seu tarannà moderat amb la intensitat del seu compromís fa que pugui merèixer la confiança d'un espectre molt ampli de catalans, des d'independentistes de t...

Amb les calúmnies difoses pel "Mundo" la campanya electoral ha entrat en una nova fase que no s'aturarà el proper diumenge, sinó que ens pot acompanyar durant tot el procés sobiranista que ja hem iniciat. La fase en què des de les clavegueres de l'estat s'intentarà abatre els líders del procés, començant pel més important de tots, el president Mas, i seguint per altres personalitats i organitzacions. Aquest pot ser una altre dels elements diferencials respecte al Quebec i a Escòcia, on l'estat, a més d'acceptar el referèndum, no es va dedicar ni es dedica a escampar falsedats per desacreditar els dirigents sobiranistes, o en tot cas ho fa de forma molt més discreta. Al Regne d'Espanya  no, a més de negar-se rotundament a admetre la més mínima possibilitat de consultar als catalans quin futur volen per al seu país, s'ha engegat la màquina de bombejar merda d'origen incert, des de les clavegueres cap a la superfície, per deixar ben empastifats a...

Els defensors de la unitat d'Espanya ens anuncien els mals que assolaran la Catalunya sobirana. És escoltar-los i sentir les ferradures dels cavalls que menen els genets de l'apocalipsi picant sobre l'asfalt. Optar per la independència seria el pecat original que determinaria la nostra expulsió del paradís europeu, fora del qual hauríem de vagar com ànimes en pena sense mercats ni moneda convertible, o convertits en immigrants extracomunitaris en territori de la UE, sense papers i fugitius de la policia. Per aquí van els auguris d'aquesta gentola. Però la realitat és molt més complexa, com reconeix la mateixa Comissió Europea, incapaç ara mateix de pronunciar-se sobre quina seria la situació en què es trobaria un estat català en relació amb la UE. Una expulsió pura i simple de la UE és impensable perquè aniria en contra dels interessos de totes les parts: de Catalunya, que té a Europa els seus principals mercats, d'Espanya, que té a Catalunya alguns dels seus princ...

Ara mateix coneixem en què es basen els arguments de l'unionisme:les mentides i la por. Mentides escampades als quatre vents, amb l'entusiasme dels mitjans de comunicació habituals, i mentides difoses amb més discreció, com la que fan córrer en determinats barris sobre una pretesa expulsió o discriminació dels castellanoparlants en un futur estat català. És molt difícil que Espanya pugui aparèixer com un projecte engrescador per ningú que toqui de peus a terra, i per tant tota la munició unionista va adreçada a foragitar tota temptació independentista. Però d'aquí a la consulta/referèndum passaran molts mesos, fins i tot anys, i durant aquest període poden canviar moltes coses, començant per l'estratègia dels sequaços de l'estat espanyol. La por i les mentides poden aconseguir algun efecte en els sectors més desinformats de la societat catalana, però es poden combatre amb una certa eficàcia. El gran repte per al sobiranisme català es presentarà quan per part de l...

N'hi ha alguns que no qüestionen el dret a decidir dels catalans, però posen unes condicions prèvies a l'estat propi que són innecessàries en una democràcia. Són aquells que diuen que només votaran a favor d'una Catalunya independent si és una Catalunya "social", o si és un estat sense exèrcit, o si és un estat "lleuger", o si és un estat bilingüe, o si és un estat amb valors cristians. Tot són idees molt respectables, però la resposta no hauria de ser si la Catalunya independent serà A o serà B, sinó que Catalunya serà com vulguin els catalans. Aquest és el gran repte del sobiranisme, aconseguir que el model de país que en cada moment triïn els catalans, amb el seu vot per unes o altres forces polítiques,  sigui el que es pugui dur a la pràctica, com passa als països del nostre entorn: avui mana el centreesquerra, demà governa el centredreta, demà passat una gran coalició entre socialistes i conservadors, i un altre dia un pacte de liberals i ecologist...