AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Després del trasbals causat per la dimissió d'en Josu Jon Imaz al capdavant del PNB el Lehendakari ha fet un pas endavant i ha fixat la data per a un referèndum en què el poble d'Euskadi s'haurà de pronunciar sobre un pacte amb l'estat, o bé si durant els propers dotze mesos no és possible arribar-hi, sobre les vies de futur que caldrà seguir. Deixant enrera el debat sobre quin sector ha guanyat al Partit Nacionalista, Ibarretxe ha agafat el control de l'agenda política basca, al mateix temps que dispara un torpede contra Zapatero a pocs mesos de les eleccions generals. Coneixent el tarannà del dirigent basc, podem esperar que complirà rigorosament el seu compromís, de tal manera que davant l'atzucac en què es troba el reconeixement de la plurinacionalitat a l'estat espanyol Euskadi es pronunciarà més enllà de les restriccions imposades per la constitució i els seus intèrprets ultramontans. La jugada és d'alt risc, però sabem que qui no arrisca no guanya...

L'editorial ultraespanyolista de "LA VANGUARDIA" d'ahir posa de manifest que, malgrat tot, el sobiranisme guanya posicions dia a dia. En dic ultraespanyolista perquè ja ni tan sols no es molesten en argumentar les seves posicions, simplement disparen insults contra en Joel Joan, l'Alfons López Tena i les plataformes independentistes, i amenacen amb estil gangsteril-"lo pagarán caro"-, els partits que contemporitzin amb l'independentisme. Que el diari de l'statu quo toqui a sometent amb aquesta exacerbació indica que l'establishment espanyol detecta que l'independentisme creix quantitativament i qualitativament al sí de la societat catalana. L'atac a en López Tena és especialment significatiu, fa quatre dies ja va ser objecte d'un semàfor vermell per les seves declaracions referents a la crema de fotos del rei, i és clar que l'han situat en el seu punt de mira pel seu enfocament rigorós i desacomplexat de l'opció sobiranist...

Quan es parla de les dues Espanyes sovint es fa referència a l'enfrontament atàvic i sagnant entre la dreta i l'esquerra espanyoles, tan ben sintetitzat en el famós poema d'Antonio Machado que si fa no fa diu allò de:"españolito que vienes al mundo, una de las Españas te ha de helar la sangre". Però hi ha unes altres dues Espanyes: l'Espanya concepte nacional i l'Espanya concepte històric i geogràfic. En aquest darrer sentit estem parlant del conjunt de la península ibèrica, denominada Hispània pels romans, nom del qual deriva la paraula "Espanya". El concepte romà d'Hispània, bàsicament geogràfic, va deixar una forta empremta, que es traduia en època medieval en les apel·lacions que hi feien els diferents reis peninsulars, i que per exemple es fa evident en el nom que rep el territori de la futura Catalunya a l'Imperi Carolingi, Marca Hispànica. En aquest sentit principalment geogràfic, és evident que el Principat de Catalunya és Espanya...

Aquest agost, de camí cap a Suïssa, em vaig aturar unes hores a Lió, la tercera ciutat francesa, després de París i Marsella, i la gran ciutat més burgesa que conec del país veí. Si més no aquesta és la impressió que me'n vaig endur després de passejar-m'hi una bona estona a peu i en cotxe. Un esperit burgès que es desprèn de l'austera elegància del edificis i de la gent del carrer, dels carrers i de les places, de l'ordre i la netedat del barri antic, de la contemplació del riu-el Roine del qual potser un dia en beure'm les aigües- sota una pluja lleugera suau, fins i tot el detall de moltes dones, especialment joves, amb uns vestits negres que recorden la indumentària tradicional del país. Una vegada més la impressió d'equilibri entre tradició i modernitat, entre identitat i cosmopolitisme. Tan sols és un impressió d'unes hores, i com a tota ciutat gran, hi ha de tot, però el record que en tinc, fins que hi torni i me n'endugui una altra visió, és aque...

Una de les fal·làcies més repetides pels representants de l'espanyolisme és aquella que diu que els problemes de les infrastructures i dels serveis són deguts a l'excessiva atenció posada en el debat identitari, en detriment de les polítiques de Benestar. Aquest matí mateix l'he tornada a sentir en boca del nou delegat del PP a Catalunya, i fa quatre dies ens ho va etzibar aquest home que fa de president de la Generalitat. Aquesta és la tesi defensada pel partit friqui C's i la que repeteixen una vegada i una altra personatges com Esperanza Aguirre, Alberto Ruiz Gallardón, el rector(fals) de la (falsa) Universitat Progressista de Catalunya, Vicenç Fisas i tutti quanti a qui fa nosa el catalanisme. La realitat però és tota una altra: el catalanisme és una força de modernització i millora permanent del país, i les principals deficiències que patim són degudes justament al nostre grau de submissió a Espanya, al descomunat espoli fiscal i a la manca d'inversió. L'Es...

Aquest mes d'agost vaig llegir l'assaig del gran Joan F. Mira "Crítica de la nació pura", que m'ha interessat especialment en la mesura com descriu sintèticament la formació de les diferents ètnies europees, els mecanismes pels quals les diferents poblacions del continent, i de les illes, han evolucionat cap al que avui coneixem com a nacions. Em sembla molt explicatiu el paràgraf que reprodueixo a continuació: "La unitat de civilització europea es va construir -amb la base del cristianisme i de l' herència clàssica i l'organització global que conserva l'Església- a través de la xarxa de relacions homogeneïtzadores que construirà, sobretot a partir dels segles X i XI , l'aristocràcia i més tard la "gent de ciutat". LA divisió dels pobles europeus - ètnies que mes endavant esdevindran o no esdevindran nacions - parteix d'abans: del moviment-barreja-estabilitizació de poblacions dins i fora dels antics límits de l'I...

Recordo que les Diades nacionals dels primers anys 90 van estar marcades per les notícies relatives a les successives independències nacionals que es produïen al centre i a l'est d'Europa, primer dels països bàltics, després de les restants repúbliques soviètiques, la reunificació alemanya, la separació de Txèquia i Eslovàquia, i finalment, l'esclat dels Balcans. Múltiples exemples d'exercici del dret d'autodeterminació que ja no corresponien a colònies del tercer món sinó a nacions europees com la mateixa Catalunya. El paral·lelisme s'acabava en la mesura que tots aquests països sortien del malson comunista, i per tant es desfeien del domini d'uns estats que, com el soviètic, havien fet fallida econòmicament i socialment, i eren incapaços de reaccionar d'una forma efectiva per evitar les successives secessions o l'adhesió de la República Democràtica Alemanya a la República Federal. Aquesta circumstància dificultava el paral·lisme amb el cas català...

Qui va a Suïssa en torna amb el record dels meravellosos paratges naturals, muntanyes com les del Jungfrau i el seu entorn, els llacs, les valls dels Grisons, i múltiples indrets amb un gran encant. Jo també, però al mateix temps n'he tornat amb la constatació que és veritablement un país ric, dels més rics del planeta, i ho és perquè, a banda del secret bancari, que sens dubte juga molt a favor de la seva poderosíssima banca, excel·leix .b molts altres aspectes, des de la fabricació de rellotges fins a la ganiveteria, passant per la indústria farmacèutica, la construcció de túnels, la xocolata i els cigars. A Suïssa no hi ha petroli, ni gas, ni pedres precioses, a Suïssa hi ha gent que de fa molts anys que va per feina, que ha sabut fer negocis amb tot el món i al mateix temps defensar aferrissadament la seva identitat, les seves singularitats i la seva independència, i que des de fa segles no s'ha sotmès a cap tirà. Quan a Catalunya es pretén competir gràcies a la mà d'o...

Ja he tornat de Suïssa, aquell petit gran país del que m'he endut una impressió molt positiva. Per una banda, per extensió i població, s'assembla molt al nostre, i podríem afegir que tal com Catalunya, i malgrat el tòpic alpí, disposa d'una gran diversitat de paisatges. La gran diferència rau en el fet que si bé exisiteix un fort sentiment nacional suís, les tres grans identitats que en formen part, alemanya, francesa i italiana, hi conviuen harmònicament, però cadascú a casa seva. No existeix una identitat cultural suïssa, on el patriotisme suís és més evident, amb profusió de banderes, és als cantons germànics, justament els que tenen una identitat més singular i diferenciada, també respecte Alemanya i Àustria, atès que els dialectes germànics que s'hi parlen difereixen en gran mesura de l'alemany estàndard, que d'altra banda és la llengua amb què escriuen i que s'utilitza en els àmbits més formals. D'altra banda, tant Ginebra com Lausana són dues ciut...

Demà me'n vaig de vacances cap a Suïssa, "on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!", o simplement més rica i més lliure, una terra maleïdament muntanyosa, sense riqueses naturals, a banda dels seus paisatges idil·lícs, i envoltada de països més grans amb històrics anhels expansionistes. Els suïssos han sabut jugar les seves cartes: han mantingut la identitat cultural i lingüística de cada racó, han evitat la guerra durant més de cent cinquanta anys i s'han omplert les butxaques. Segur que alguna cosa en podem aprendre, nogensmenys l'extensió territorial i la població són quasi clavades a les de Catalunya. Quan aquí tot rebenta, quan res no funciona, me'n vaig a un país que ha esdevingut un model d'eficiència i eficàcia, simbolitzada també en la puntualitat dels seus serveis ferroviaris. Els darrers dies s'han produït les compareixences dels presidents d'ENDESA i de REE al Parlament de Catalunya, i de la minist...

En el darrer any, i sense buscar-ho expressament, he llegit força sobre el període àlgid dels totalitarismes a Europa, que s'inicia a finals dels anys vint amb l'ascens del georgià Josif Stalin al poder absolut de la Unió Soviètica i que arriba a la seva fi amb la mort d'aquest dictador l'any 1953. Durant una etapa més curta d'aquest període, entre 1933 i 1945, Hitler va esdevenir el fürher d'Alemanya, va sotmetre el país a la seva voluntat, va iniciar la Segona Guerra Mundial i va exterminar milions de jueus i de gent d'altres pobles que no s'adequaven al seu model de puresa racial i de submissió absoluta. Stalin, amb un mandat més llarg, no es va quedar endarrera. És més, en nombre total de morts va superar el règim nazi, si bé no en la seva productivitat assassina. Almenys 20 milions de morts es poden atribuir a les polítiques d'extermini estalinistes, ja fos per la confiscació de les collites dels pagesos ucraïnesos, el genocidi conegut amb el no...

Avui he tornat a mirar-me alguns episodis de "Fawlty Towers", la genial sitcom creada els anys 70 per John Cleese i la que era la seva dona, Connie Boothw ambdós membre de Monty Python. Ja n'era un fan quan la passaven per Tv3 i fa un parell d'anys vaig comprar-ne la col·lecció completa a l'FNAC. És una obra mestra de l'humor, una de les millors comèdies televisives que s'han realitzat mai. Sempre m'hi faig un escandalós tip de riure. Els episodis, de poc més de trenta minuts, funcionen com un mecanisme perfectament engranat en què Basil Fawlty insulta, ofèn és humiliat reiteradament, i pateix tota mena de cops i agressions en la línia del millor slapstick. A més, en la versió original anglesa es pot apreciar amb tota la seva magnitud el fet que en Manuel, el cambrer que a la versió catalana se'ns presenta com a mexicà, és de Barcelona. I això va més enllà de l'anècdota: quan el personatge exhibeix la seva ineptitud el senyor Fawlty ho intenta ...

Fa anys que Catalunya no pateix cap gran catàstrofe "natural". Per sort no hem tingut inundacions, ni terratrèmols importants, ni tsunamis, i el Croscat no h a entrat en erupció. Però la infraestructura del país està feta un desastre, molt especialment les instal·lacions que depenen directament o indirectament del govern de l'estat. Fa la impressió que tot falla, que res no va a l'hora: els trens no surten, les autopistes s'obturen, els aeroport s se saturen, i no arriba la llum. Barcelona sembla una ciutat assetjada a la que hagin tallat l'electricitat, obligada a patir les molèsties d'un generador a cada cantonada. I tot i això, no para de venir més i més gent a instal·lar-se en aquesta terra acollidora i de control laxe. I encara ens diuen que falten més de mil cambrers per donar servei a l'hosteleria del litoral. Ens cal una reflexió molt profunda sobre cap a on ha d'anar Catalunya: si ens conformem a esdevenir un país de tercera, amb una econo...

Pel que es veu els resultats de les companyies aèries de baix cost ja no són tan bons com abans, el valor de les accions de "Vueling" cau en picat i "Easyjet" començarà a cobrar la facturació de l'equipatge. L'increment de les tarifes aeroportuàries, el preu creixent del combustible, així com l'aferrissada guerra de preus repercuteixen sobre els comptes de resultats. Segurament moltes no ho podran aguantar i el sector, avui amb infinitat d'operadores, viurà una nova època de concentració empresarial i de pujada de preus dels bitllets. És un bon moment per aprofitar tant com es pugui les ofertes més accessibles, que potser no es tornaran a produir en un futur proper. Així ho vam fer fa un parell de setmanes i ens vam plantar a Lisboa, una ciutat que altrament no hagués tingut especial interès per visitar. Però les oportunitats "low cost" no s'acaben amb els avions, darrerament proliferen a Catalunya els hotels "Ibis" pertanyent...

De dimecres a dissabte passat vam estar a Lisboa, aprofitant els preus especialment barats oferts per "Clickair", suposo que per compensar el descrèdit sofert arran del desgavell que van patir no fa gaire els seus clients dels vols a Amsterdam. Sense voluntat d'entrar en la crònica del viatge, que potser escriuré en un altre moment, vull anotar que Portugal, teòricament més pobre que Catalunya, amb un PIB per càpita de 18.000€, en contrast amb el nostre que depassa els 25.000€/habitant, té una capital amb uns nivells de netedat, organització i qualitat del transport públic superior als de la capital catalana. Suposo que hi ajuda força el fet de no patir fenòmens com el turisme massiu i la immigració desbocada que s'han viscut els darrers anys a Barcelona, però també és molt important el factor capitalitat, l'estat portuguès aposta per la seva principal ciutat perquè sap que també és el seu principal aparador al món. Pel que m'ha arribat, en poblacions més peti...

No m’afegiré al cor de lloances fúnebres per la dimissió d’en Piqué, altrament un polític i un professional molt qualificat. Com a catalanista celebro que un dirigent que tenia com a primera missió fer créixer un partit espanyolista a Catalunya plegui, perquè ha fracassat en el seu intent i la direcció estatal del seu partit li ha tallat les ales. I com a convergent celebro que el fracàs d’en Piqué s’hagi produït justament perquè el seu objectiu era esgarrapar els vots dels electors més conservadors i nacionalment més indefinits de CiU, i no se n’ha sortit. Hi ha qui tem una radicalització del PP a Catalunya, una fugida de la centralitat que ha d’enrarir encara més el nostre panorama polític. Jo crec que més que una radicalització es pot produir una clarificació en l’estratègia d’aquell partit al nostre país que l’impermeabilitzarà encara més respecte els electors catalanistes més moderats i que per contra li pot fer guanyar algun vot entre els sectors espanyolistes i xenòfobs originar...

Aquest blog deu el seu nom a una de les primeres novel·les de Michel Houllebecq, homònima. M'interessa força la seva narrativa, tot i que pel meu gust massa sovint peca d'un excés de sensacionalisme en matèria de sexe i violència, que em sembla innecessari per als objectius literaris, però suposo que ell considera que aquests recursos són útils per sacsejar la ment del lector ( i segurament també ajuden a vendre més llibres). S'ha assenyalat el caràcter profètic d'alguna de les seves obres, sense anar més lluny a "Plataforma" descriu un atemptat islamista en un centre de vacances a Tailàndia amb molts paral·lelismes amb el que s'esdevingué a una discoteca de Java pocs anys després. La seva darrera novel·la, "La possibilitat d'un illa", imagina un món futur en què la humanitat estarà formada pels clons successius dels actuals membres d'una secta-inspirada en els raelians-que viuran aïllats en diferents punts del planeta, i descriu el procé...

Els dos darrers caps de setmana he estat a la platja de Coma-Ruga, al Vendrell. Quan era petit sempre hi anava amb els meus pares però amb els anys vaig optar per platges més properes com ara Castelldefels o Vilanova. M'agrada el mar, tot i que no sóc partidari de les vacances de sol i platja. Amb un parell de cops per setmana en tinc prou. Ara he redescobert Coma-ruga, una platja extensíssima, neta, relativament tranquil·la, unida a un magnífic passeig marítim, sense massificació, i amb un entorn urbà de xalets i hotels molt digne. Aprofitant les sortides, i ja de tornada cap a casa, m'he dedicat a fer incursions als diferents pobles del voltant, des de Tarragona fins a Sitges. És una zona que ja havia visitat moltes vegades, però de forma més fragmentada. La visió de conjunt d'aquest àmbit litoral és un quasi-continu de blocs d'apartaments, hotels i càmpings, des de Tarragona fins a Vilanova i la Geltrú. Ara que hi penso hi faré una ullada amb el Google Earth per ve...

No el conec personalment però em passa molt sovint amb en Joan Oliver que escriu coses que coincideixen exactament amb el que jo penso. Just abans d'ahir va publicar un article a la seva secció de l'AVUI, "Engrunes" en què comparava l'exigència d'expiació de pecats i de mortificació que formulava l'Església pre-conciliar amb els plantejaments ecologistes actuals que constantment cerquen vies de culpabilitzar la gent de tots els mals del planeta i ens exigeixen penitència i contrició. Amb l'agreujant que aquest pensament ecologista ha arribat a les màximes instàncies de poder al món occidental i dicta nous codis de conducta d'improbable eficàcia pel que fa als suposats objectius. El darrer exemple, la proposada limitació de la velocitat màxima a 80 km/h a l'àmbit de l'àrea metropolitana. El RACC-una de les ONG's de les que sóc membre- s'ha pronunciat en el sentit que aquesta mesura no serà efectiva per reduir la contaminació ja que l...

Espanya és l'estat europeu que ha patit més víctimes a conseqüència del terrorisme islamista, ja sigui a Madrid l'11-m de 2004, els atacs contra interessos i ciutadans espanyols a Casablanca el 2003, els militars morts a l'Iraq, l'Afganistan i el Líban, i finalment els ciutadans de l'estat assassinats al Iemen. Això no obstant el terrorisme islamista ocupa un paper més que secundari en l'agenda política estatal, es presta infinitament més atenció al terrorisme basc que en els darrers anys da estat molt menys letal, i es presenta el fenomen jihadista com quelcom aliè, quan si bé ho és en el seu origen no ho és en les seves conseqüències. L'ala dura de la dreta espanyola s'ha passat els darrers tres anys defensant que els atemptats de l'11-m eren cosa d'ETA i que el paper dels musulmans implicats no passava de ser el d'uns "moritos"-que deia en F. Losantos- que haurien actuat per compte de la banda de la destral i la serp. Aquesta ver...