AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Des de l'àmbit catalanista, començant pel president Pujol, s'ha aixecat un cor de veus que elogien la fermesa amb què el president Montilla i el conseller Castells defensen un nou finançament per a Catalunya. És possible que en Jordi Pujol, amb les seves declaracions, pretengui pressionar patriòticament el Govern de Catalunya i el PSC perquè no afluixin, perquè l'elogi d'avui es pot convertir en una crítica despietada  si al final els socialistes catalans cedeixen davant el PSOE. Ara bé, si fem una anàlisi objectiva, des d'una perspectiva nacionalista, el que fan en Montilla i en Castells no difereix gaire d'allò que faria qualsevol govern autonòmic que s'estigués jugant els quartos amb el govern central. El president Montilla no està actuant com a president d'una nació sinó com a cap de l'executiu autonòmic, i com és lògic, defensa els interessos de la seva autonomia, però no hi ha en la seva argumentació, ni en els seus gestos, ni en la seva acció ...

Pretendre respondre aquesta pregunta des del desconeixement de la realitat, i sobretot, de la història d'aquests territoris és un agosarament. Avui el president de Rússia ha anunciat la seva decisió de reconèixer-ne la independència. Ara mateix, per la poca informació que en tinc, no em sembla cap crim que aquests dos indrets formalment georgians, però a la pràctica sotmesos a Moscou des de primers dels anys noranta, acabin consolidant la seva secessió respecte de Geòrgia, sempre i quan se'n pugui afirmar l'existència d'una identitat històricament i culturalment diferenciada. Aparentment és així des del punt i l'hora que parlem d'Ossètia del Sud, i per tant, com diu el seu nom es tracta del sud d'una altra nació, i d'un territori com Abkhàzia, incorporat per Stalin a Geòrgia, país del seu origen, i posteriorment poblat per un gran nombre de georgians, que en van ser majoritàriament expulsats en un procés de neteja ètnica coincident amb la guerra que va e...

El govern dels EUA i el de l'Iraq  estan treballant un acord de retirada de les tropes nord-americanes. Això és possible perquè el "surge" ha donat fruits, la nova estratègia basada en el desplegament de més tropes i l'aplicació d'un pla de contrainsurgència, amb implicació creixent de la població iraquiana en la lluita contra Al-Qaida i les milícies díscoles, ha permès reduir dràsticament les actuacions terroristes i la violència sectària.  Una estratègia adoptada pel president Bush contravenint les recomanacions de l'"Iraq Study Group" del que formaven part personatges tan lligats al partit republicà i al seu pare com en James Baker, que proposaven abandonar l'Iraq previ pacte amb els països que precisament recolzen la insurgència, l'Iran i Síria, que abans el mateix Bush havia descrit com a integrants de l'"Eix del Mal", junt amb Corea del Nord. L'aplicació del full de ruta de l'"Iraq Study Group" hauria abo...

Fa poques hores que he tornat de Londres, sens dubte una de les grans capitals del món.  És un centre de poder global i això es nota. Anglaterra no és un país tan ben organitzat com Suïssa o Alemanya, per garantir la seguretat ciutadana han hagut d'omplir els carrers de càmeres de televisió, els transports públics funcionen però no són res de l'altre món, i és difícil fer un àpat de dos plats, postres i vi per un preu raonable, tot i que  la lliura està en hores baixes. Tot i així és el país més poderós d'Europa. Ho és per l'herència imperial, perquè encara segueix sent un punt de referència per als països que van ser colònies britàniques, ho és per la seva relació especial amb la superpotència nord-americana, ho és perquè acull seus d'empreses capdavanteres en l'economia financera, en el comerç global i en els serveis, i òbviament pel paper de la llengua anglesa com a nova "lingua franca" mundial, que dota les seves creacions culturals d'un impact...

Des de la distància es fa difícil valorar el paper de Geòrgia respecte a Ossètia del Sud i Abkhàsia, però el que és ben clar es com Rússia utilitza les reivindicacions d'aquests dos territoris,oficialment georgians, per erosionar el règim de Tbilisi i intentar situar-lo de nou sota el seu domini. Geòrgia es un petit estat independent que té frontera amb Russia, un estat que sota diferents règims, mai democràtics, s'ha caracteritzat sempre pel seu imperialisme. Geòrgia i Rússia són dues nacions íntimament relacionades, i moltes figures russes han estat d'origen georgià, com Stalin i Beria, però això no justifica que una nació hagi d'estar sotmesa a l'altra, com ha succeït durant els darrers segles.

Que un negre, en realitat un mulat, pugui esdevenir el nou president dels EUA ha estat assenyalat com la gran novetat de l'actual campanya presidencial nord-americana, i sens dubte ho és. No es dóna la mateixa connotació positiva, ans al contrari, al fet que l'altre aspirant amb possibilitats té també una característica singular, és vell, si guanya prendrà possessió del càrrec amb 72 anys d'edat. En termes històrics no és cap novetat, el mateix Reagan va iniciar el seu segon mandat amb una edat més avançada, i els exemples de caps d'estat d'edat avançada són més que nombrosos, començant pel mateix Papa de Roma. Tot i així, en el món d'ara mateix, que venera la joventut, que celebra l'èxit ràpid dels joves talents i condemna els vells a diferents formes d'ostracisme, comfortables les unes, denigrants les altres, la possible victòria d'un home d'edat provecta obre també nous horitzons. L'edat d'en McCain és un handicap,  avui ningú no confi...

Malgrat internet, malgrat l'estat de les autonomies, malgrat la globalització, malgrat que, com diu Don Hilarión a "La verbena de La Paloma" , la ciència avança que és una barbaritat, el divendres passat em vaig veure obligat a viatjar fins a Madrid per fer una gestió, en persona. Hi vaig anar en cotxe i com que anava just de temps vaig agafar l'autopista R-2, l'única de peatge a l'entorn de la capital espanyola. I vet aquí que tot just entrar-hi  t'indiquen clarament que t'has de guardar el tiquet fins a la sortida, com si no ho sabessim, i el primer que penses és quin advertiment més absurd, tothom sap que el tiquet serveix per pagar a la sortida. Però no tothom ho sap, ho sabem els catalans que som experts usuaris dels peatges, però no pas els madrilenys, uns neòfits en la pràctica de pagar per circular.  Però el viatge encara m'oferia una altra curiositat, de Barcelona a Saragossa gairebé no hi ha cap senyal que indiqui que és la direcció de Ma...

Un cap de setmana enrera em vaig arribar fins a Tolosa de Llenguadoc, tot passant per Andorra. Feia anys que no visitiva el petit estat català dels Pirineus, i si bé vaig comprovar una vegada més que la presència de la llengua catalana és minoritària al carrer, com a mínim el nostre idioma hi gaudeix d'una hegemonia absoluta en tota la retolació pública i privada, la qual cosa ens demostra que no hi ha res com tenir un estat propi  perquè la pròpia identitat sigui respectada, fins i tot quan la majoria de la població  no la comparteix. Seguint la ruta fins a la capital occitana em vaig torbar novament amb cua des del Pas de la Casa fins a Acs, en una carretera d'un sol carril per sentit de circulació.En tornar, i per anar més de pressa, vaig agafar l'autopista, que em va obligar a fer marrada per Carcassona, Narbona i Perpinyà per arribar a Barcelona. Costa d'entendre que no hi hagi una bona connexió directa entre Barcelona i Tolosa, se suposa que la C-17 ha de fer aque...

Enfront la nova ofensiva espanyolista del "Manifiesto" aquell de la "lengua común", sento massa respostes que es limiten a afirmar que no, que el castellà no està discriminat a Catalunya. Sembla mentida que perdem el temps explicant-nos davant els qui desitgen el nostre extermini lingüístic. La crua realitat és que al nostre país l'única llengua discriminada és la pròpia, des del punt i l'hora que és del tot possible viure tan sols en castellà i és impossible fer-ho només en català. La primera prova la tenim amb aquest senyor que fa de president, que fins que no ha arribat a aquest càrrec no ha sentit cap pressió per parlar un català correcte i suficient. Però constatada la realitat, el que és lamentable és que sigui així. És a dir, quan alguns dels qui teòricament defensen la posició catalana s'esgargamellen afirmant la nostra meravellosa convivència lingüística, el que estan fent, enlloc de combatre la ideologia de fons del "manifiesto", és q...

La crisi econòmica s'està cobrant les seves víctimes: nous aturats, empreses en fallida, stocks sense sortida, pisos que no es venen...Personalment em sento atenallat per l'increment dels tipus d'interès, per l'encariment del gasoil, sí, el maleït gasoil que avui és més car que la gasolina i que necessito per alimentar un motor turbodiesel sorollós, i la pujada constant dels aliments.  La cosa encara es pot posar més negra, però resistirem. Tanmateix la crisi  és una oportunitat, el ralentiment d'una economia embogida ens dóna marge com a societat, per repensar el nostre model de creixement, un model que en pocs anys ens ha fet incrementar la població amb 1,2 milions d'habitants, molt majoritàriament poc qualificats i òbviament aliens a la cultura catalana. Dit cruament, el país ha crescut quantitativament però no qualitativament, som més però no som millors. La crisi atura aquesta tendència autodestructiva i ens ofereix l'oportunitat de canviar el rumb cap ...

Ara que s'ha detingut en karadzic penjo un vídeo que ens mostra el setge dels serbis sobre Sarajevo, els seus arguments, la tranquil·litat amb què terroritzaven la ciutat, l'ús de les instal·lacions on l'any 84 es van celebrar els Jocs olímpics d'hivern, i la simpatia per la causa sèrbia d'un escriptor rus, Eduard Limonov, avui aliniat amb les forces anti-Putin, fins al punt d'acceptar la invitació de disparar contra la ciutat.

Al cap de 13 anys des dels acords de pau de Dayton, Karadzic ha estat detingut a Belgrad, on, amb un aspecte que ens recorda els últims dies de Saddam Hussein, exercia d'especialista en medicina alternativa. És una bona notícia, per a les víctimes de les milícies sèrbies, per a la justícia internacional, per a Bòsnia i per a Sèrbia, que fa un pas més cap al sí de la UE. És també un alleujament per a tots aquells que, durant els primers anys noranta, vam seguir les guerres balcàniques a través dels mitjans de comunicació i vam ser testimonis, dia rera dia, de la neteja ètnica, de les violacions, del setge de Sarajevo, i de matances com la de Srbrenica, fets dels que directament o indirectament són responsables Karadzic i altres personatges com l'encara fugitiu Mladic. És un alleujament per la impotència que sentíem en contemplar l'acció d'uns criminals, públics i notoris, a qui durant anys ningú no va aturar. De les últimes guerres balcàniques la de Bòsnia va ser la més ...

No anem bé quan els qui governen Catalunya, començant per la branca catalanista del govern, creuen que la capacitat d'integració del país passa per baixar el llistó de l'exigència. Una nació rígida i tancada en sí mateixa no té capacitat d'atracció, però una nació feble i desdibuixada no atreu a ningú i a sobre acaba desapareixent. La doctrina oficial d'ERC és que el catalanisme ha de rebaixar l'èmfasi identitària per proposar un projecte inclusiu cap a la independència. Pot ser una teoria que funcioni en cercles acadèmics i en les reunions de militants il·luminats, però no aguanta la prova de la realitat. Sense catalans no hi ha Catalunya, i encara menys, energia per a la independència. Tenint en compte les vicissituds demogràfiques del nostre país la primera comesa del catalanisme és fer catalans, totals o parcials. I no em refereixo a la natalitat, tot i que també, sinó a la creació de condicions perquè cada vegada més gent adopti, íntegrament o en part, la ident...

En Felip Puig ha estat objecte d'un linxament públic per haver dit que l'emperador va nu.  El problema d'en Montilla, i ja ho han dit molts altres, i jo mateix ho he escrit abans, és que ha necessitat arribar a la presidència de la Generalitat per fer l'esforç d'elevar el nivell del seu català, i tot i així, un any i mig després, encara s'expressa amb una inseguretat impròpia de la primera magistratura del país. Montilla és l'anti-exemple, una persona que porta prop de trenta anys ocupant càrrecs públics de primer nivell a Catalunya: alcalde de Cornellà, president del Consell Comarcal del Baix Llobregat, secretari d'organització del PSC, primer secretari del PSC, president de la Diputació de Barcelona, fins i tot "ministro catalán", i ara president de la Generalitat. L'esforç que està fent ara l'hauria hagut de fer com a mínim quan va ser elegit regidor per primera vegada. Fins fa quatre dies el senyor Montilla ha menyspreat el català, ...

Convergència, amb bon criteri, és un partit polític que aspira a ocupar la centralitat políticaa. La recerca i manteniment d'aquest espai és objecte de debat i discussió en els órgans interns del partit, on dirigents i militants malden per definir quines són les posicions nacionals, sòcioeconòmiques i morals més centrades. Les conclusions del darrer congrés serien que la centralitat nacional es troba en un sobiranisme que no s'explicita independentista, que la centralitat sòcioeconòmica es troba en la combinació d'economia de mercat, estat del benestar generós i sensibilitat ecològica, i que la centralitat moral es troba en la llibertat d'elecció. Es constata doncs una important oscil·lació de la centralitat nacional, que hauria superat la fase autonomista, i de la centralitat moral, que s'hauria desprès de les concepcions catòliques. En canvi, la centralitat sòcioeconòmica sembla que no s'hagi bellugat gaire en els darrers anys. Segurament el diagnòstic de ...

El quinzè congrés de Convergència ha estat un èxit rotund. No ha aportat grans novetats, el partit ha fet seus els conceptes de Casa Gran del Catalanisme i de dret a decidir que havia enunciat l'Artur Mas en la seva conferència de la tardor passada, ha avançat en la seva definició sobiranista i ha incorporat sense reserves plantejaments de liberalisme social en matèria familiar i d'opció sexual. També s'ha remarcat la priorització de plantejaments mediambientalistes, però no es pot oblidar que quan CiU governava va ser pionera al sud d'Europa en l'aplicació de polítiques de sostenibilitat. Podem dir que CDC ha posat sobre el paper unes idees que fa temps que ja havia assumit, la notícia destacable és com un partit tan gran i amb escasses quotes de poder és capaç de mantenir una cohesió interna tan intensa. La notícia és que Convergència està més preparada que mai per aplegar al seu entorn el bo i millor del catalanisme i assolir el lideratge polític del país. Conver...

Avui comença el Congrés de Convergència, que sembla que ha de ser plàcid i previsible. Espero que serveixi per endegar definitivament la Casa Gran i per consolidar el tàndem Artur Mas - Felip Puig, el primer com a líder i candidat a la presidència, i el segon com a màxim responsable de la sala de màquines del partit, un equip que penso que pot produir uns resultats excel·lents en la mesura que són dues personalitats diferents i perfectament complementàries. Pel que fa a les relacions amb Unió, el debat obsessiu i sempre recurrent en totes els instàncies del partit, suposo que les esmenes rupturistes no prosperaran, però m'agradaria- encara que tampoc no crec que s'aprovi- que es donés llibertat a les seccions locals per concórrer plegats o per separat a les eleccions municipals. Més enllà dels textos congressuals i dels órgans de direcció, celebraria que, en la lògica de la Casa Gran, aprenguéssim a obrir el ventall d'opinió política dins el partit, en el sentit que ho deia...

A la vista dels rius de sang que ha fet correr el congrés d'ERC,el procés precongressual de CDC sembla un balneari. I no deixa de sobtar, un partit que va créixer ocupant posicions de poder i que ara porta gairebé cinc anys sense tocar cuixa, més enllà d'alguns ajuntaments importants, que va substituir el cap carismàtic per un nou lideratge, que té problemes de relació amb el seu petit soci i que ara s'ha imposat la tasca de refundar el catalanisme, afronta el seu quinzè congrés amb una harmonia quasi total. És clar que hi ha veus discordants, i imagino que el debat de les esmenes serà apassionat, però no detecto hores d'ara cap moviment de fons que pugui pertorbar el curs dels esdeveniments. L'Artur Mas, un dirigent que, hores d'ara, té ben poques cadires per repartir entre els seus seguidors, no és qüestionat per ningú, i això, veient el pa que es dona en altres organitzacions, té un mèrit indiscutible, que diu molt del tarannà, de la força tranquil·la d...

La victòria d'en Puigcercós i el bon resultat d'en Benach a les primàries d'ERC, confirmen que la majoria de la militància del partit s'ha empassat tot aquest discurs metafísic d'esquerres amb què pretenen justificar el tripartit. Dubto però, que la major part dels seus votants de 2003 combreguin amb les mateixes rodes de molí. El resultat no és dolent per a CiU, una victòria d'en Carretero hauria estat traumàtica per a ERC, sobretot per al seu actual nucli dur, però els hauria fidelitzat una part de l'electorat que ara té seriosos dubtes, i fins i tot hauria pogut clavar alguna queixalada més a Convergència. I tot això, potser, sense necessitat de trencar el tripartit de forma immediata. En Carretero, per ser el candidat ideològicament més proper a Convergència, com li han retret constantment els seus rivals, és també el més ben posicionat per fer-se amb l'espai polític fronterer entre les dues formacions. Pel que fa a les primàries és un procediment d...

A la catedral d e Gant, a Fland es, es pot contemplar l'excepcional  políptic "Adoració de l'anyell místic" , atribuït al pintor Hubert Van Eyck i al seu germà Jan, que l'hauria finalitzat l'any 1432. La realització d'aquesta obra va ser possible gràcies al mecenatge del ric comerciant J oos Vijdt i de la seva dona, Lysbette Barluut. En reconeixement de la seva contribució, l'artista va incloure la imatge dels mecenes com a adoradors de l'Anyell, en la part frontal de les dues portes laterals, ell a la dreta i ella a l'esquerra. No cal fixar-s'hi gaire per reconèixer l'extraordinària similitud entre la fesomia d'en Joos i la d'un altre ric comerciant de la nostra època, en Silvio Berlusconi. La frenologia, la determinació de les característiques psicològiques de les persones en funció de la forma del seu cap, fa temps que va ser abandonada com una falsa ciència, però qui sap, no?. No costa gens imaginar-se en Berlusconi fent el ...