AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Si la mort d'Edward Kennedy s'hagués acollit amb respecte i discreció no caldria parlar-ne més, però quan la seva defunció ha engegat un cor d'elogis desmesurats, quan el mateix president Obama l'ha qualificat d'"heroi tendre i amable", cal tornar a Chappaquiddick, l'illa on, el 18 de juliol de 1968, el senador de Massachussets va perdre el control del seu vehicle i va caure des d'un pont a l'aigua. Edward no anava sol, l'acompanyava Mary Jo Kopechne, de 28 anys, que havia sortit amb ell de la festa privada que se celebrava en aquella mateixa illa per homenatjar les noies que, com ella, havien treballat amb Robert Kennedy durant les primàries demòcrates d'un any abans, fins que el candidat fou assassinat. Quan el cotxe va caure a l'aigua el senador en va poder sortir, però la seva acompanyant no. En Ted se'n va tornar a la festa per, discretament, demanar l'ajuda de dos amics que el van acompanyar fins al lloc de l'accid...

Es miri com es miri el retorn a Líbia d'Abdel Basset Ali al-Megrahi , l'únic condemnat per l'atemptat de Lockerbie - que , recordem-ho novament, va provocar la mort de 270 persones-, és un insult per a les famílies de les víctimes. Hi ha una argumentació presumptament humanitarista que sempre posa l'èmfasi en els drets del criminal i passa per damunt dels drets de les víctimes. No tots els crims són iguals, un acte terrorista com el que va causar l'explosió del vol de la Pan Am l'any 1988 és un assassinat massiu a sang freda, que ha generat una quantitat enorme de dolor. No es trencaria cap principi humanitari si Megrahi s'estés a Escòcia fins a la seva mort, rebent l'atenció sanitària que fos adequada. Tot el contrari, per compassió envers les famílies de les víctimes aquesta hauria estat la millor opció. El secretari de Justícia escocès ha assumit tota la responsabilitat per la decisió, amb un discurs que, de tant insistir en els valors humanita...

Ha estat un llarg recorregut, de Corbera a Varsòvia i tornada, amb breus estades d'un dia o menys als pobles i ciutats, francesos, alemanys i polonesos que ens hem trobat pel camí. El millor de tot: descobrir Polònia. No tant com a destí turístic sinó com a país emergent, que després de deslliurar-se de les cadenes de Moscou i de treure's del damunt la caspa del comunisme, afronta el futur amb un esperit de superació viu i perceptible. La seva renda per càpita es troba molt per sota de la mitjana europea però el país no ofereix cap aparença de misèria, tot al contrari, la paraula que em ve al cap és dignitat. Parlo d'impressions superficials, d'un contacte epidèrmic amb una realitat necessàriament complexa, però no puc dir una altra cosa. De ben segur que hi ha autèntics fills de puta, però el comú de la població sembla bona gent, el seu aspecte general transmet bonhomia, uns més simpàtics, d'altres més eixuts, però aparentment honrats i treballadors.

He aprofitat aquest primer cap de setmana d'agost per empassar-me la primera temporada completa de " The West Wing ". N'havia sentit a parlar molt bé, però fins ara no n'havia vist cap episodi. És molt bona, distreta i amena, i permet endinsar-se en les interioritats de la Casa Blanca i els seus processos, no sempre fàcils de seguir. Mai no havia vist tanta bondat concentrada en una oficina, en aquest cas la del president dels Estats Units. Tots són sant barons, fins i tot si fan alguna malesa contra l'oposició sempre està justificada pels valors superiors que defensa el president Bartlet, premi Nobel en economia, catòlic i progressista, benevolent i divertit, amb alguns cops de geni. Suposo que els guionistes es van proposar descriure com seria el seu president ideal, sense renunciar a un nivell de realisme que fes creïble el serial. I els grans debats, almenys en aquesta primera temporada, són a l'entorn de l'agenda "liberal", és a d...

Hi ha un personatge clau en el procés de desnaturalització de l'estatut d'autonomia aprovat pel Parlament el dia 30 de setembre de 2005: José Montilla , l'home que l'endemà mateix, sent el màxim dirigent del PSC i ministre del govern espanyol, va anunciar una bateria d'esmenes contra el text que el seu partit havia avalat a Barcelona, i l'home que com a president de la Generalitat ha acceptat un finançament que incompleix de forma flagrant l'Estatut que va ser aprovat al final del tràmit. Des d'Esquerra, i també des d'altres àmbits tripartidistes , s'assenyala l'Artur Mas com el responsable català de la retallada de l'Estatut, quan en realitat és qui en va salvar uns eixos fonamentals després de les passades de ribot a què el va sotmetre el partit socialista, no sense la col·laboració d'una ERC oberta retallar el que calgués, fins que en Mas es va fer la foto a la Moncloa. El polític català que va liderar l'atac contra l'...

Es repeteix la comèdia, sempre que s'acorda un progrés aparent de l'autonomia de Catalunya, encara que sigui per sota de les previsions estatutàries i mantenint un dèficit fiscal descomunal, es desfermen les fúries de l'espanyolisme , ja siguin de la dreta assimilacionista , de l'esquerra espoliadora, o de totes alhora. En l'episodi actual és la dreta qui ensenya les urpes, sobretot a través del seu òrgan de premsa més destacat, "El Mundo ", una publicació que fa anys va descobrir, com ja ho havien fet d'altres abans, que posar Catalunya en el punt de mira fa vendre més diaris i pertorba l'escenari polític. A Espanya hi ha catalanofòbia , de dretes, d'esquerres i de centre, per diversos motius, tant per aversió a la diferència com per les característiques de la diferència, però ben real i palpable, d'orígens antics i arrelada en la ment de molts espanyols, que s'expressa amb més virulència en funció de la conjuntura política i de l...

Fa unes setmanes el Secretari de Política Lingüística de la Generalitat, Bernat Joan, va presentar les pitjors dades d'ús del català al Principat des de la Reconquesta, segons les quals tan sols un 35% de la població el tenim com a llengua habitual, però tot i així el jerarca va voler destacar que el 94,6% de la població de Catalunya entenia el català l’any 2008, tan sols dos punts menys que el 2003, per la qual cosa, atès que en aquest mateix període de temps el nombre d’estrangers arribats a Catalunya s’ha multiplicat per dos :“Aquesta davallada de dos punts és una dada magnífica, perquè indica que Catalunya té una molt bona capacitat d’absorció lingüística”. Una dada magnífica?!. Absorció lingüística?!. Estàvem davant d'un assaig de la celebració propagandística del nou finançament, un gran desplegament de tots els mitjans a l'abast de les forces tripartites per donar-nos gat per llebre. Molts se'n voldrien oblidar, però el 18 de juny de 2006 vam referendar un Estat...

Ara els han prohibit segar entre les dues i les cinc de la tarda, abans es va publicar al DOGC , tot i que van dir que havia estat un error, que els caps de setmana els tractors no podrien circular per les carreteres i, amb l'excusa de la protecció de les aus, se'ls limiten les àrees de conreu. Curiosament tota la persecució els ve de dos departaments concrets del Govern, Interior i Medi Ambient, dirigits per la mateixa força política hereva del PSUC. Els comunistes tenen un problema amb els pagesos. No és coincidència que les principals accions d'extermini portades a terme pel règim d'Stalin fossin les que tenien com a víctimes els pagesos, ja fossin els milions de kazakhs i d'ucraïnesos que van morir com a conseqüència de les fams provocades per les col·lectivitzacions d'entre 1930 i 1933, ja fos per l'aniquilació de kulaks executada en compliment de l'odre 00447, en virtut de la qual se'n van afusellar 386,798. Els comunistes anomenaven kul...

En un article recentment publicat a " The New York Review of Books ", el professor de Yale Timothy Snyder exposa com la memòria històrica pot servir d'introducció a la història, però mai substituir-la. Els testimonis de l'Holocaust que ens han arribat són els de jueus occidentals que van sobreviure, com Primo Levi , que ho va poder explicar perquè Auschwitz, a diferència d'altres camps, no tan sols era un camp de la mort, sinó també de treball. Avui roman com a principal símbol de l'extermini dels jueus, però en realitat tan sols en representa una part. L'Operació Reinhardt , l'assassinat dels jueus de Polònia l'any 1942, s'ha de situar al centre de la història de l'Holocaust. Un milió i mig de jueus van ser eliminats als camps de Treblinka , Be zec , i Sobibor , i tan sols uns pocs hi van sobreviure. Un milió més de jueus polonesos van ser assassinats d'altres maneres, als camps de Chelmno , Majdanek , o Auschwitz, i molts altre...

Mai no va ser gaire estimat i va acabar en l'ostracisme polític, però va ser un dels líders més destacats de la seva època. Estic acabant de llegir "Nixonland", el llibre de l'historiador Rick Perlstein que en situa la figura en el context de la dècada dels 60 i primers setanta als Estats Units. La història de Richard Nixon és la història d'una obsessió, l'obsessió que explica com un home d'orígens humils, sense cap especial carisma i atractiu, va esdevenir una de les personalitats polítiques més importants dels EUA, des de la postguerra fins a la seva dimissió com a president l'any 1974. Durant aquest període va ser membre de la Cambra de Representants, senador, vicepresident, candidat a la presidència, candidat a governador de Califòrnia, i després d'una primera retirada de la política, president dels EUA, de 1969 a 1974. Simplificant molt, veiem que Nixon es mou portat per dos vectors profundament arrelats en la seva personalitat, la força de vo...

Fa trenta anys que la revolució islamista va triomfar a l'Iran , l'1 d'abril de 1979 els iranians van decidir per referèndum la conversió del país en una república islàmica, el 4 de novembre del mateix any un grup d'estudiants, entre els quals s'ha dit que s'hi trobava un jove Mahmud Ahmadinejad , van ocupar l'ambaixada dels EUA a Teheran i hi van mantenir segrestats 52 hostatges durant 444 dies. El desembre de 1979 es va aprovar una constitució teocràtica en virtut de la qual l'aiatol . là Ruhollah Khomeini va esdevenir el Líder Suprem del país. Avui els carrers de les principals ciutats iranianes tornen a estar plens de joves que protesten, i no és el primer cop que això passa durant els darrers trenta anys, però sí que és el moviment d'oposició més consistent i estès entre la societat del país. Segons sembla els qui protesten no ho fan, majoritàriament , per carregar-se el règim teocràtic, sinó perquè es respectin els resultats reals de les u...

La temporada del Barça que s'ha tancat tan gloriosament ha estat diferent de tot el que havia viscut abans el club. L'equip de futbol per primera vegada ho ha guanyat tot, però la novetat no tan sols rau en els resultats sinó en el pas ferm i segur amb què s'han assolit els objectius. Això és nou, tots els meus records, fins i tot en les èpoques més daurades, són de grans dificultats, de victòries agòniques, de lligues guanyades a l'últim minut perquè el Madrid perdia a Tenerife. Potser tan sols l'any de Wembley és comparable, però ni s'hi va guanyar tot ni s'hi va guanyar tan bé. És la meva, gens autoritzada, sensació, perquè no tinc ni punyetera idea de futbol, però és un fenomen amb molta força a la nostra societat, i que afecta tant l'ànim català, com perquè fins i tot els futbolescèptics hi parem esment. Feliçment la celebració del triomf és també un esclat de catalanisme, quan es combinen de forma inescindible els crits de visca el Barça i visca Ca...

Els resultats de CiU a les eleccions al Parlament Europeu han estat dignes, no són per tirar coets, però marquen una tendència a l'alça que ens ha de portar a guanyar les properes eleccions catalanes i deixar el tripartit sense majoria absoluta. Estic d'acord amb en Bono que a Catalunya el partit hegemònic és el PSC-PSOE , i no es pot oblidar que, des de 1977, els socialistes han guanyat pràcticament totes les eleccions que s'hi han celebrat, amb l'excepció decisiva de les eleccions al nostre Parlament. La força de CiU al govern de la Generalitat i al territori, i la personalitat abassegadora del president Pujol, podien fer creure que Convergència era qui s'ho enduia tot, però la fórmula socialista, basada en la suma del progressisme autòcton i del populisme obrerista de la immigració espanyola, i consolidada amb una densa xarxa clientelar , ha estat la fórmula més exitosa de la política catalana. El PSC-PSOE exhibeix una gran resistència en situacions difícils ...

Un dels elements més interessants d'aquesta campanya electoral que acabem de passar han estat els quadres comparatius que ha publicat l'AVUI , que permeten contrastar les dades de Catalunya, és a dir, una extensió de 31.895 km2, una població de 7,3 milions d'habitants, un PIB per càpita de 28.095€, una taxa d'atur del 16,2%, dues llengües oficials, català i castellà, i 7 eurodiputats , amb les dades dels 27 estats membres de la UE . És una de les eines més útils per entendre que una Catalunya independent té unes mesures que la situarien entre els estats mitjans d'Europa, no pas entre els petits, de renda per càpita mitjana-alta i amb una clara taca negra, l'elevadíssim índex d'atur. La comparació més cridanera és la del nombre d'eurodiputats que avui tenim, que han estat elegits com a membres de candidatures d'àmbit estatal espanyol, i el que tenen països amb menys habitants que no pas el nostre, com ara Dinamarca, tan esmentada per en Tremosa ,...

Demà toca anar a votar en Tremosa i la tota la llista que presenta CiU , juntament amb altres forces polítiques, a les eleccions europees. CiU ha fet una bona campanya, que ha assenyalat els reptes estratègics del país i el paper que ens toca fer al Parlament Europeu, però segur que per a molta gent ha quedat colgada sota la campanya per a gent curteta del PSC i els exabruptes espanyolistes del PP. No tinc present cap enquesta seriosa circumscrita a l'àmbit de Catalunya, per tant el component enigmàtic dels resultats és més elevat que de costum, tanmateix estic convençut que CiU obtindrà un recolzament substancialment superior al que va recollir l'any 2004, quan el bocamoll d'en Guardans va quedar per darrera de socialistes i populars al Principat, i també vull pensar que, després d'insultar reiteradament la intel·ligència de l'electorat, tant amb els seus fets als governs català i espanyol com amb la seva propaganda demagògica i barroera, els socialistes reb...

El diumenge passat vaig veure "Els homes que no estimaven les dones", un thriller que funciona, tot i una certa lentitud escandinava, i que pretén ser força fidel a la novel·la en què es basa. No he llegit cap dels llibres de la sèrie Millenium i tenia interès per conèixer aquesta història que ha atrapat l'atenció de tants lectors. M'ha agradat, però a part del personatge de Lisbeth Salander , m'ha semblat força convencional, una novel·la negra ben construïda, amb un esquema clàssic i els típics girs "inesperats". M'amoïna, per deshonesta, la càrrega ideològica de la narració. M'he informat una mica sobre l'autor, Stieg Larsson , mort abans que es publiquessin les seves obres supervendes , i resulta que durant anys va ser militant de l'extrema esquerra, i fins a la seva defunció va ser el director de la revista " Expo ", que ell mateix havia fundat anys enrere, dedicada a denunciar les trames i les accions dels grups neonaz...

Al mateix temps que el PSC intenta repetir l'èxit de les eleccions espanyoles apel·lant al vot anti-dretà i contraposant una desconeguda Maria Badia a l'arxiconegut Vidal-Quadras , s'han fet públics els contactes mantinguts entre José Montilla i Alicia Sánchez-Camacho i entre altres dirigents catalans d'ambdues formacions, per pactar una més gran presència de la dreta espanyola en els mitjans de comunicació públics i en òrgans com ara el Consell de Garanties Estatutàries. Podem recordar la clàusula anti-PP del pacte del Tinell, i visualitzar mentalment els reiterats atacs i referències denigratòries dels socialistes catalans i dels seus aliats del tripartit envers el Partit Popular i el que representa, en una campanya de demonització constant que els permetia captar vots i presentar CiU com una força contaminada pels seus antics acords amb els conservadors espanyols. Ara però, quan el tripartit agonitza després d'haver-se demostrat abastament com una fór...

L'any 1925 l'autoritat governativa va clausurar el camp del Barça perquè el públic hi havia xiulat la " Marcha Real". Vuitanta-quatre anys després dos símbols suprems de l'estat espanyol, el rei i l'himne, han estat xiulats a l'estadi de Mestalla per la majoria dels assistents, seguidors bascos de l'Atlètic de Bilbao i seguidors catalans del F.C. Barcelona. Transcorreguts tots aquests anys Espanya encara no ha pogut assimilar ni Catalunya ni Euskadi, però a diferència de moltes altres nacions europees, sotmeses encara l'any 1925 o el 1918 i amb estat propi avui, encara hem d'anar xiulant pels estadis per fer-nos sentir. La xiulada és l'expressió d'un malestar que té l'origen en causes estructurals, constitucionals si voleu, a les quals s'afegeixen circumstàncies cojunturals diferenciades, com ara la formació d'un govern basc recolzat en el frontisme espanyol, i l'accentuació de l'asfíxia política, econòmica i cultu...

Recordo que al president Pujol se li havia criticat que s'envoltava de mediocres perquè no volia ningú que li pogués fer ombra. Aleshores faig memòria de qui formava part dels governs Pujol i qui eren els dirigents amb qui treballava, i em vénen al cap personalitats com en Trias Fargas, en Miquel Roca, en Macià Alavedra, en Lluís Prenafeta, en Joaquim Molins, en Josep Maria Collell, en Miquel Coll i Alentorn, o en Max Canher, per esmentar-ne tan sols alguns que ja no es troben a la política activa. Tot seguit visualitzo mentalment l'actual govern de la Generalitat i els principals dirigents del tres partits coaligats. No cal dir res més.

S'acosten les eleccions al Parlament Europeu i tot fa pensar que la participació hi serà molt minsa. És normal, perquè ningú no s'ha preocupat de forjar un espai europeu compartit per la majoria de la població, no hi ha punts de referència, no hi ha una cultura de masses compartida. Hi ha múltiples iniciatives transfrontereres , però en general tenen una finalitat comercial, o són elitistes o són superficials, com els agermanaments entre ciutats. Experiències com l' Erasmus sovint no passen de ser unes llargues vacances en un altre país, acompanyat de compatriotes erasmistes amb qui es crea un ghetto protector enfront de l'entorn estranger. Sortosament tenim un mercat únic, però les velles inèrcies estatals encara hi pesen molt. La mobilitat laboral hi és reduïda, es limita a les elits professionals i als emigrants dels països de l'antic bloc comunista, i les grans llengües estatals actuen sovint com una barrera infranquejable. El Festival d'Eurovisió és una ...