AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

  Amb el nou any el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord ha abandonat ( definitivament?) la Unió Europea. Hom podria dir veure-hi una mutilació greu de l’ideal europeu, però Richard Nikolaus Coudenhove-Kalergi, apòstol del paneuropeisme, ja va imaginar la unió política i econòmica de tots els estats europeus, de Polònia a Portugal, sense els britànics. L’any 1923 va publicar un dels textos fundacionals de l'europeisme, "Pan-Europa", un concepte polític diferent del concepte geogràfic d’Europa,  que inclouria tots els estats democràtics i semidemocràtics del continent, incloent-hi Islàndia (aleshores unida a Dinamarca per una unió personal) i excloent-ne Rússia, la part europea de Turquia i l’Imperi Britànic.   Aquesta Europa estaria unida sota un model confederal  per garantir la pau i la prosperitat interiors   i   la protecció enfront de les ambicions imperials de Rússia, tsarista o bolxevic. Pan-Europea se situaria en una posició d’igualtat,...

El 16 de gener   la Unió Cristianodemòcrata (CDU) va elegir el seu nou president, Armin Laschet. Per la premsa sabem que aquest polític de 59 anys, catòlic i d’orígens familiars valons,   representa una opció continuista amb el centrisme de la cancellera Merkel. Laschet es troba en una bona posició per ser el candidat del partit a la cancelleria alemanya, en les eleccions que s’han de celebrar el proper mes de setembre, però no és l’únic, també sona, entre d’altres, el nom de Markus Söder, de la Unió Socialcristiana (CSU) bavaresa, aliada de la CDU. Què tenen en comú Laschet i Söder? Segurament moltes coses, però com a catalans hauríem de parar esment a una dada: tots dos són presidents d’estats alemanys, el primer de Renània del Nord-Westfàlia i el segon de Baviera.  És a dir, institucionalment es troben al mateix nivell del president de la Generalitat de Catalunya. Tot i que les dimensions d’aquests dos Länder, en termes de població (18 i 12 milions d’habitants, respe...

En aquest 2020 atziac s'han commemorat els 2500 anys de les batalles de les Termòpiles i de Salamina, màxima expressió de la resistència de les polis gregues contra la invasió persa. No van ser les batalles decisives, a les Termòpiles els  grecs van ser derrotats i la victòria naval a Salamina no va servir per expulsar els invasors, però la primera va esdevenir el símbol de la resistència  grega i la segona va ser la demostració que, amb una estratègia intel·ligent, podien vèncer un invasor molt més nombrós. No va ser fins al cap d'un any, a Platea, que els grecs van foragitar definitivament els perses. A les Termòpiles, 300 espartans van plantar cara a les hosts del rei Xerxes, fins al darrer home, en una gesta heroica que encara avui inspira novel·les, còmics i pel·lícules, com la icònica "300". A Salamina, una flota de guerra persa molt superior va ser derrotada per les forces gregues comandades pel general atenès Temistocles, qui va tenir la visió estratègica de s...

Segueixo buidant el pap en la línia del post anterior, com a independentista que sóc des que pràcticament tinc ús de raó, decebut i fins i tot emprenyat amb l'infantilisme estèril pel qual s'ha deixat arrossegar la part més estrident de l'independentisme català, mentre d'altres han convertit l'ideal de la independència en una carcassa buida sota la qual s'aixopluguen per justificar totes les renúncies a les idees més bàsiques del nacionalisme català, començant per la centralitat de la llengua.  L'infantilisme és aquesta il·lusió d'esperar que vingui algú de fora a salvar-nos, perquè estem demostrant al món que l'estat espanyol vulnera els drets humans, o perquè l'estat espanyol és econòmicament inviable, o perquè l'estat és fràgil i caurà pel seu propi pes i aleshores serà la nostra oportunitat. És el mateix infantilisme que et fa creure que cada garrotada que reps de l'estat espanyol és un punt en una mena de competició per a la legitimi...

Les dades esgarrifoses sobre l'ús del català a la ciutat de Barcelona que ens aporta l'Enquesta d'Usos Lingüístics, i que reflecteixen localment la reculada general de la nostra llengua en tot el seu territori històric, obliguen a pensar i prendre mesures amb immediatesa,  per revertir una situació que, altrament, ens aboca a l'extinció. Malgrat totes les adversitats, encara hi ha espai per a una esperança basada en l'acció. Però no és de la vital qüestió lingüística que vull parlar, sinó de la reacció de certs sectors independentistes, expressada sobretot a través de les xarxes socials, per als quals la solució de tot problema resta subordinada a la consecució prèvia de la independència. Quan es diu que el català està en perill de mort, et responen "sense un estat propi la llengua no es pot salvar", "fem la DUI i el català serà l'única llengua oficial", "Ho veieu com sense la independència no ens en sortirem!", i així de forma reit...

Cal redescobrir la presència catalana al Sud de la Península Itàlica i a Sicília, a més dels altres indrets de la Mediterrània que en algun moment es van trobar sota domini català. Per a espanyols, portuguesos, francesos, anglesos i d'altres, la memòria de l'imperi és una realitat viva, no només perquè la seva fi és molt posterior a la desaparició de l'imperi català, sinó també perquè l'ús de les seves llengües en múltiples països n'és una prova ineludible. En el cas català, més enllà dels Països Catalans, tan sols el reducte minvant de catalanoparlants de l'Alguer resta com a testimoni viu de la nostra expansió mediterrània.  Però els arxius són plens de documents que acrediten el pes dels catalans en aquelles terres, i múltiples edificis, escampats per la geografia meridional italiana, conserven evidències d'aquella poderosa presència. Només cal visitar una de les fortaleses més emblemàtiques de Nàpols, el Castell Nou, i observar-hi l'escut amb les qua...

En el marc de la resposta a la Sentència que condemna a penes aberrants de presó els líders del procés independentista, una colla de joves es van instal·lar a la Plaça Universitat en una acampada permanent.    Acampada de joves de la plaça Universitat, centrada en els tòpics habituals del pacifisme, l'ecologisme, el feminisme, l'antiracisme i els desnonaments, en què els debats a l'entorn del fet nacional, és a dir, debats sobre la cultura, el poder i l'economia,  pràcticament no hi tenen cabuda. L'independentisme està pres per l'obsessió de no ser considerat nacionalista, fins a nivells ridículs. Com si l'alliberament nacional no fos un objectiu prou digne per si mateix i necessités, per legitimar-se,  anar lligat a valors "universals", o a les causes progressistes d'última fornada. Si aquest plantejament fos exclusiu d'una branca de l'independentisme molt escorada a l'esquerra, o bé situada en el liberalisme llibertari,  no hi ha...

Un article publicat a l'ARA sota l'eloqüent títol d'"Independentisme cosmopolita" defensa la tesi, de la qual ERC n'ha esdevingut abanderada, que la legitimitat, el creixement i el reconeixement internacional del moviment independentista vindran de la seva identificació amb valors universals i la defensa del cosmopolitisme enfront del  nacionalisme dels estats-nació. No estaríem lluitant per constituir un estat-nació català sinó una altra cosa, un estat cosmopolita deslligat de la nació catalana, que en tot cas seria una identitat més en una comunitat multicultural unida per una cultura cívica compartida. En definitiva, si volem la independència hem de renunciar al nacionalisme català, perquè altrament ningú no ens farà cas ni ens reconeixerà, i a Catalunya ens quedarem reduïts al nucli de catalans convençuts. De fet, la tesi és gairebé una invitació a l'extinció nacional per renéixer de les cendres com una au fènix cosmopolita, deslliurada d'Espanya, ...

L'octubre de 2017, entre el referèndum, la declaració d'independència i el 155,  la tensió es respirava a l'aire, la incertesa era absoluta, i s'anunciaven calamitats econòmiques, violència estatal i qui sap si una declaració d'estat d'excepció. Finalment, el govern català va plegar veles, l'estat va engegar la seva maquinària repressiva contra els dirigents polítics i socials catalans i progressivament vam anar recuperant la normalitat d'un país ocupat.  Ara, per causes ben diferents, tot just comencem a deixar enrere una realitat  que en tots sentits depassa els pitjors escenaris que hom podia imaginar per al cas que s'hagués intentat implementar la independència: centenars de víctimes a diari, milers d'hospitalitzats, molts lluitant entre la vida i la mort, entubats i dependent d'una màquina per sobreviure. La indústria paralitzada, el comerç tancat, el turisme reduït a zero, i milions de catalans tancats a casa, a l'espera de cobrar ...

Ja portem tres setmanes de confinament, l'estat d'alarma s'allargarà fins al 26 d'abril i tot apunta que l'emergència es mantindrà per molt més temps. Mai no havíem viscut una situació com aquesta que ,com més es perllongui en el temps més excepcional serà. Tot va començar a la Xina fa uns mesos, però fins que no ens ha arribat a casa no hem estat conscients de la perillositat del virus ni del fet que ens obligaria a tancar-nos a casa, setmanes i potser mesos, aturant l'activitat econòmica i de tot altre ordre com no s'havia fet mai abans. Això és com una guerra, sense violència però amb morts i ferits, no entre els joves combatents, sinó entre la gent més gran i la més vulnerable al virus.  Els treballadors del sistema sanitari i de les residències d'avis han esdevingut els soldats i els metges els comandants de l'exèrcit que lluita en primera línia,  mentre la rereguarda s'encarrega del suport logístic o es protegeix rera els murs de la llar. ...

Hi ha sectors de l'independentisme català que juguen amb la idea que la pèrdua de la nostra llengua no seria cap tragèdia i que en tot cas no impediria la consecució de la independència, és més, per a alguns il·luminats la desaparició d'aquesta barrera identitària fins i tot facilitaria que un independentisme basat en valors abstractes (república, democràcia, justícia social, etc) i càlculs racionals d'interès arribés a molta més gent. S'invoca sovint l'exemple d'Irlanda que, tot i tenir la llengua pròpia reduïda a la mínima expressió, va assolir la independència parlant anglès, que n'és la llengua oficial i vehicular, malgrat l'oficialitat simbòlica del gaèlic. En realitat la situació identitària de la Irlanda del primer terç del segle XX es troba a anys llum de la Catalunya actual en la mesura que, si bé el gaèlic ja hi estava tocat de mort, els irlandesos fonamentaven la seva identitat amb indicadors tan forts i diferenciadors com la religió catòlica...

En aquests temps convulsos que vivim, fóra bo tenir present Enric Prat de la Riba, ideòleg primigeni del nostre nacionalisme i president de la primera institució política que va abastar tot el Principat des de la desfeta de 1714, la Mancomunitat de Catalunya. Un home que va pensar el país i que va poder portar a la pràctica, amb ben pocs mitjans, una part inicial del seu programa polític, primer a la Diputació de Barcelona i, a partir de 1914, a la Mancomunitat que va aplegar les quatre diputacions catalanes, la qual, amb ben poques competències i recursos, va endegar una ambiciosa obra de govern en el terreny de les infraestructures, de l'educació, de la cultura i la ciència, de la qual encara en gaudim. Si puc escriure aquestes línies amb uns criteris gramaticals clars és gràcies a la tasca de normativització de la llengua que va portar a terme l'Institut d'Estudis Catalans, fundat per Prat de la Riba, de qui també va ser la iniciativa de  fitxar l'enginyer Pompeu Fa...

El 10-N ens van anar força bé, sempre que el punt de referència siguin els anteriors comicis estatals. L'independentisme va aconseguir el millor resultat mai assolit en aquestes eleccions, millorant en percentatge i diputats respecte el 28 d'abril passat. D'altra banda, l'enfonsament de Ciutadans ha estat motiu d'alegria i profunda satisfacció entre els amants de la terra. La contrapartida, l'ascens de Vox, innegablement inquietant, ens ofereix uns avantatges estratègics que no hauríem de passar per alt: si més enllà del PSC l'oferta unionista es redueix al PP i VOX, difícilment podran repetir uns resultats com els de 21 de desembre de 2017, en què un partit anticatalà va esdevenir primera força al Parlament. Encara més, VOX és massa tòxic com perquè el PSC pugui permetre's el luxe de compartir-hi espais en entitats i manifestacions unionistes, i sobretot, dificulta molt més la possibilitat d'un pacte entre els partits unionistes per governar munici...

Avui ha fet trenta anys de la caiguda del Mur de Berlín, possiblement l'esdeveniment històric més transcendent del que tinc memòria, no pel fet en si mateix, sinó perquè simbolitza la fi de la Guerra Freda,  l'inici de l'alliberament dels pobles de l'Europa Central i de l'Est, i la victòria de la democràcia sobre el comunisme.  Els est-alemanys van començar a travessar massivament la frontera que els separava de Berlín Occidental, davant la impassibilitat dels guardians que fins aquell moment tenien l'ordre de disparar a matar els qui gosaven saltar el mur, per un error de comunicació del govern de l'RDA. El règim no va tenir esma de reprimir la població i els soviètics van optar per no intervenir-hi, una decisió que es podia interpretar tant com una cessió a la voluntat popular com una demostració de la descomposició de tot el sistema comunista, incapaç de reaccionar davant un desafiament directe al seu domini. A partir d'aquell moment tot va començar ...

Barcelona no és una ciutat especialment insegura, jo m'hi moc amb una relativa tranquil·litat, que es transformaria en cautela si hagués de freqüentar segons quins carrers de Ciutat Vella, la mateixa cautela amb què actuo al metro, tenint en compte la presència de carteristes professionals. El que s'està denunciant, i que ha donat lloc a allò que el mateix regidor Batlle ha qualificat de crisi de seguretat, és que durant els darrers anys els furts, els  robatoris, amb o sense violència, i altres activitats delictives, com ara les baralles amb arma blanca, s'han incrementat exponencialment, en especial en determinats barris, els veïns dels quals observen amb impotència com es degrada el seu entorn, sense que es prenguin mesures efectives per evitar-ho. Les causes són diverses, però els delinqüents estan força identificats i la impunitat de què han gaudit ha facilitat la seva funesta activitat. Impunitat que en darrer terme és conseqüència d'una legislació penal que no c...

Les eleccions a Corts espanyoles van representar una victòria de les forces independentistes, molt especialment d'ERC, per damunt de les expectatives més optimistes, cosa poc habitual a can independentista, on sempre se somnia en majories abassegadores que mai no es materialitzen. El 28 d'abril tampoc no vam obtenir una majoria aclaparadora, no vam passar d'un 40% dels vots a Catalunya, però la suma de 22 diputats independentistes depassa els resultats obtinguts pels partits nacionals catalans a les eleccions estatals des de 1977.  JuntsxCat va patir la pèrdua d'un diputat respecte al resultat obtingut per CDC l'any 2016, però ERC en va guanyar 6, nodrint-se aparentment d'ex-votants convergents i d'ex-votants d'En Comú Podem, que va ser la força guanyadora al Principat en les dues darreres eleccions al Congreso. L'èxit dels republicans, especialment destacat a la ciutat de Barcelona, unit a la solidesa de JxCat, permetia augurar que les eleccions de...

La victòria de la candidatura Eines de País, auspiciada per l'ANC, a la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona assenyala el camí a seguir durant els propers anys per poder exercir la sobirania amb la força que ens va mancar la tardor de 2017. Em trec el barret davant la iniciativa d'aquest col·lectiu d'empresaris compromesos, i més tenint en compte que pertanyen al sector que més crític amb el fet que la DUI no fos més que una declaració retòrica en seu parlamentària.  L'ANC actual, amb Elisenda Paluzie al capdavant, ha defensat una estratègia de confrontació amb l'estat que s'ha basat en una concepció poc realista del nivell de mobilització independentista. Ara mateix no hi ha milions de catalans disposats a paralitzar el país fins a assolir la independència, al preu que sigui. D'altra banda, la promoció de les candidatures de Primàries, lluny de bastir llistes municipals d'unitat independentista el que ha fet és situar una nova força p...

Tres mesos abans de les eleccions municipals Xavier Bru de Sala ha publicat un interessant assaig sobre la nostra capital, "Barcelonismes", en el qual reivindica la ciutat com a causa comuna en què poden confluir tant el catalanisme com sectors que hi són aliens però que se senten compromesos amb el progrés de Barcelona. Ens parla de barcelonismes, en plural, per fer referència a les diferents sensibilitats que comparteixen la passió per la ciutat, i proposa que, en aquests temps d'incertesa després dels esdeveniments de la tardor del 2017, es recuperi la bandera del barcelonisme, sense renunciar a res, però entenent que tot allò que sigui bo per a la capital serà bo per a la resta del país. Una Barcelona més gran, global i poderosa equival de forma inequívoca a una Catalunya més potent, ens diu l'autor. Bru de Sala atribueix a la ciutat un esperit rebel i una exigència d'horitzontalitat mantinguts al llarg dels segles, des del conseller Fivaller, qui va reclam...

Ahir es va viure una més de les exitoses manifestacions independentistes, aquesta vegada en un escenari tan exòtic com Madrid. El passat 21 de febrer, tot i que la vaga general convocada va tenir un seguiment baix, centenars de milers de catalans van sortir al carrer per reclamar la llibertat dels presos polítics. I així anem fent, mantenint una mobilització popular més que notable, dins uns paràmetres d'estricte pacifisme i civilitat. Tanmateix, per aconseguir canvis polítics reals les mobilitzacions per si soles s'han demostrat ineficaces, o si més no, del tot insuficients. L'estat espanyol ha desenvolupat uns anticossos que el fan immune a la pressió que representen les demostracions massives dels catalans. Més enllà de les catarsis col·lectives al carrer, l'independentisme té un gran camí per recórrer i crear les condicions d'un ruptura democràtica amb l'estat. Ja hi he insistit altres vegades en aquest blog, perquè em sembla la clau de tot plegat i perquè ...

Quan el president Torra va posar l'exemple d'Eslovènia no estava pensant en la guerra sinó en la determinació d'una petita nació europea per esdevenir un estat independent, la mateixa determinació que necessitem els catalans si volem la nostra pròpia República. En el terreny de les realitats, els paral·lelismes entre l'Eslovènia de 1991 i la Catalunya d'avui són mínims, si bé la legitimitat de les dues nacions per decidir el seu propi destí és la mateixa. L'exemple però, ens interpel·la i desvela les febleses que hem de superar perquè les nostres pretensions tinguin opcions de victòria. La independència eslovena va ser possible gràcies a tres factors determinants: la força interna, la "indiferència" sèrbia i el suport extern. La força interna la demostra el fet de ser una nació cohesionada a l'entorn de la idea d'independència. En el referèndum celebrat el desembre de 1990 la participació va ser del 90% i el sí es va imposar amb un 95% ...